Mails per a Hipàtia

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua em convida a participar en el simposi commemoratiu dels trenta anys de la Llei d’Ús i Ensenyament. L’acte es fa a la Politècnica, en l’auditori que porta el nom d’un dels beterans més il·lustres: Alfons Roig. No puc evitar per això de referir-m’hi i de recordar l’estupefacció que em va provocar veure a sa casa un Kadinsky enganxat amb una xinxeta a la porta de la seua habitació. Ell li treia importància car Kandinsky, al capdavall, era un gran amic seu. Però a nosaltres, joves i tendres, ens deixava bocabadats. Ell i el dibuix.

A la taula on em toca participar hi ha la meua admirada Rosa Solbes i els amics Adolf Beltran i Josep Vicent Boira. Amb l’Adolf ens encarreguem de recordar en públic com de vells som. Ell matisa que vam ser, probablement, dels primers periodistes del País Valencià en començar a treballar en català. No m’ho havia mirat mai així i impressiona. És cert. Aquella primera redacció d’El Temps, encara amb màquines d’escriure!, era en això absolutament pionera. Trenta anys després el govern tanca el més gran mitjà que mai ha existit al país dels valencians.

Evidentment el tancament de RTVV centra bona part del debat i de les converses posteriors. Torró, que també participa en la taula, parla des del seu treball a la ràdio tot i que discrepem en algunes coses, per a mi substancials. Hi ha un aire de tristor però alhora de rebel·lia. En la taula que ve darrere la nostra Rosa Serrano fa un parlament que em posa a un mil·limetre d’alçar-me a aplaudir. Rotund i emotiu. Directe. Sense embuts. Cal fer-los fora diu. I jo, que la conec de fa tantes dècades ja, la mire i aplaudisc. 

Ració doble de presentacions aquesta setmana. A Vilfranc i a Puig-reig. Dues presentacions ben diferents per cert. Un organitzada per una llibreria local i l’altra dins el conegut Fòrum de Puig-reig.

A Vilafranca, després de la presentació anem a sopar i per primer vegada en la gira sopem en una casa particular. Com amics. Una casa preciosa al centre de la vila, sorprenent. Xerrem i xerrem sobre els grans temes que ja han eixit en la presentació, amb una aturada especial sobre els socialistes, que els coneixen bé els amfitrions.

A Puig-reig l’endemà arribe mort de fred. El termòmetre, per primer vegada, marca zero graus. Primer una entrevista curta a l’emblemàtica ràdio local i després una llarga conversa en un recinte ple de gom a gom. Acabem tardíssim i encara em conviden a sopar en un restaurant que mereixia molta més calma i temps del que tinc en realitat.

En l’una i l’altra veig i observe que la gent ja fita el canvi de ritme i espera que aquest desembre finalment passen coses importants. Ningú no pregunta ja per Duran, per exemple. I creix la preocupació sobre si la reacció de l’estat serà o no violenta. Les coses van aclarint-se, més ràpid que no sembla. 

 

Tenia ganes d’anar a El Perelló. Algunes de les imatges més potents de la Via Catalana ens van arribar d’aquesta població del Baix Ebre, petita en població però gran en terme. Abans de començar l’acte demana a la gent de l’ANC local que m’expliquen com ho van fer i em conten que van estar ‘setmanes enganxats a l’ordinador’ i fent parada a la plaça, fent pujar a poc a poc el nombre de participants i organitzant logísticament tot el que calia fer, des dels pàrquings a la paella, per a que la diada fora l’èxit enorme que va ser. Quan parlem del gran èxit de les mobilitzacions independentistes ho hem de fer sempre reconeguent la força, l’entusiasme i la gran capacitat d’aquesta gent que des de cada racó del país s’hi deixen la pell per tots nosaltres. I fan possible aquest moment fantàstic que estem vivint.

La presentació del llibre precisament s’emmarcava en la celebració del primer any de treball de l’ANC local i va anar precedida d’un concurs fotogràfic on la majoria de les instantànies tenien a veure amb la Via. Ho van preparar, fent broma, una mica com si això foren els Òscar amb un bon humor molt significatiu del moment que viu el país, malgrat la desconfiança que alguns polítics s’empenyen en anar sembrant.

I després la xerrada, concorreguda i animada. Em va fer una il·lusió especial que en acabar-la se m’acostés una persona, que em va dir que era un militant socialista i adoptà una imatge gràfica que jo faig servir sovint. Moltes vegades dic que la independència és un procés i que s’ha d’entendre per això com un riu on poc a poc va entrant la gent i sumant-s’hi. Ell se’m va acostar per tal que li signara el llibre i m’ho va dir: ‘ja sóc al riu…’. Vam somriure els dos. Contents.

Passe menys de vint-i-quatre hores a Luxemburg, per a presentar el llibre al molt actiu Centre Català. Sort que el Jordi Gairin em regala un amabilíssim passeig pel centre. Fa fred, molt de fred, i una pluja fina però xino-xano ens acostem al centre, fem un volt pel palau del gran Duc i prenem un reconfortant cafè.

A les vuit en punt sóc al Centre Català, un indret molt ben situat amb grans finestrals oberts al carrer. S’omple de gom a gom amb una quarentena de persones que, tenint en compte la població catalana del país, em diuen que és un nombre important. Parlem molt. Moltes preguntes, molts comentaris molt interessants –molts dels presents treballen com a funcionaris europeus i el debat sobre el que passarà en les hores posteriors a la proclamació de la independència apassiona.

Quan acabem anem a sopar una bona colla a un restaurant portugués, els locals a aquella hora de la nit ja dormen. L’ambient és magnífic. En general tinc la sensació que les comunitats catalanes a l’exterior, on sempre hi ha valencians per cert, viuen un moment dolç. Se saben important i útils per al país i sobretot després de la Via Catalana se senten estimades. Els ho dic de tot cor i somriuen. Ells són el primer punt de contacte amb els estats que algun dia ens hauran de reconèixer i tenen per tant una feina concreta i important a fer. 

Me’n vaig a dormir explicant-los que encara em queda per fer l’editorial del dia i al matí em desperte ja amb les seues piulades comentant ‘l’editorial luxemburgués’. La veritat és que tanta amabilitat m’alegra el dia. El poc tros de dia que encara em queda a Luxemburg, abans de tornar a pujar a l’avió. 

La veritat és que han passat tants anys ja que em costa molt recordar-me’n en detall però un article de Josep Ramon Lluch m’ha fet pensar i he decidit que pagava la pena explicar-ho.

La meua única col·laboració amb Canal 9 va ser en el programa ‘Carta Blanca’. A Ràdio 9 vaig eixir més vegades i fins i tot durant uns anys vaig col·laborar en temes de política internacional. En una època que feia de freelance els passava cròniques des de llocs diversos, recorde Palestina o els Estats Units. Amb la televisió, però, res de res. Només la meua participació, poc destacada, a ‘Carta Blanca’.

‘Carta Blanca’ era la versió valenciana de l’aclamada ‘La vida en un xip’ de TV3. Amadeu Fabregat en va comprar els drets i part de l’equip que feia el programa de Puyal a Barcelona es va posar a fer també la versió valenciana. El productor executiu, per exemple, o en Jaume Cabré. En Puyal em va demanar si podia col·laborar amb ells i ajudar-los a valencianitzar el programa, encàrrec que vaig acceptar.

La meua feina consistia sobretot en buscar gent valenciana que poguera participar en l’emissió. En un principi la idea era que fora amb els mateixos estandars de qualitat, credibilitat, rigor i competència lingüística que imperaven a ‘La vida en un xip’. Treballàvem amb en Jaume Cabré i la seua gent i també amb els que feien el programa, el JR Lluch o l’Amàlia Garrigós, que si no recorde malament la vaig conèixer aleshores. I cada divendres anàvem a Burjassot, perquè el programa es fèia en directe, i allà mateix si calia improvisàvem decisions. Crec recordar, però molt vàgament, que una vegada ens va fallar un dels convidats i em va tocar posar-me a mi mateix de convidat per tapar el forat. En alguna altra ocasió hi vaig participar com a convidat regular i crec que aquestes dues van ser les úniques vegades que he estat davant una càmera de Canal 9 en els seus vint-i-tres anys d’existència.

Tinc la sensació que avui pràcticament ningú no recorda aquells primers ‘Carta Blanca’ que encara no havien caigut en el sensacionalisme que tant agradava a l’Amadeu Fabregat i que tant poc favor van acabar fent a la televisió pública valenciana. Però aquella va ser també una realitat, es va poder fer durant un temps un model de televisió que finalment tenia la referència de TV3 i volia acostar-s’hi.

A poc a poc, però, es va veure que això no tenia res a veure amb ‘La vida en un xip’. Les pressions van anar fent derivar ‘Carta Blanca’ cap al sensacionalisme i cada vegada importava menys si el convidat tenia interés intel·lectual i gens ni miqueta si era valencià o parlava català. Per la raó que siga els uns i els altres ho van anar acceptant i jo me’n vaig anar cansant. Fins que ho vaig deixar córrer.

Insistisc, però, en que la memòria sobre tot plegat em falla molt així que potser algun detall no siga exacte.  

 

Això és confeti biològic. Com sona. O siga no de paper sinó fet créixer com una planta. Vaja, deu ser una planta…

A les festes del poble ens inundem els uns als altres de confeti. Abans, abans vull dir fa dècades, moltes abans de neixer nosaltres, s’usava la colònia. Com es fa encara a Arenys i en altres pobles que celebren Sant Roc amb alfàbrega.

Ara, però, em puc imaginar la discussió al patí de l’Ateneu. Hem de renunciar al confeti de paper per anti-ecològic? Apa, que dius? Toni m’imagine que ho trobarà atractiu… I l’Albert? L’Albert me l’imagine dient Xa! d’aquella manera seua tan expansiva mentre Conxa fa cara de dir que això és una discussió de bufanúvols i Rosa repassa llibrots a veure si ho pot documentar tot plegat. 

Com que el Centre Europeu de Periodisme té la seua seu a Maastricht des de fa ben bé quinze anys que vinc amb regularitat a aquesta ciutat de Limburg. En conec els seus racons i espais amb una certa familiaritat, car sempre trobes un moment o un altre per a passejar-la una estona. Ahir, però, vaig fer un descobriment sensacions a deu metres del primer hotel on em vaig allotjar.

La primer vegada que vaig venir a Maastricht vaig dormir en un hotel que té al davant una pizzeria, Quattro Mori, que llueix una bandera sarda a fora, com el nom ja indica. A aquest restaurant no hi havia entrat mai, però.  Fins ahir. Ahir hi vam dinar i a la taula on em van posar vaig observar que hi havia un plànol de l’Alguer i vins algueresos. Així que no me’n vaig estar de preguntar si ho eren. I em vaig trobar amb una resposta afirmativa, realçada amb la presència destacada de la senyera en una de les sales del restaurant.

L’amo em va explicar que tots els qui hi treballen, excepte un, són algueresos i ens va acomiadar a la porta amb un ‘A mos veure’ que em va traslladar per un segon a la ciutat catalana de Sardenya, malgrat la pluja i el fred. 

Llarga passejada per Maastricht. Tants anys venint ací i no havia descobert encara el parc enorme que el tanca pel sud. Hem fet quilòmetres sota un plugim persistent però gens desagradable. El fred, quan està en el punt just, pot ser agradable i tot.

D’una cantonada, prop del conservatori, ha emergit un carro tirat per un cavall. De l’edifici eixia música. Era Miles Davis. I a l’esquerra discorria un rierol. He comentat que era una escena perfecta, amb el cel gris emmarcant-la. A voltes les sorpreses t’apareixen en qualsevol cantó. 

Presentació ahir del llibre a Brussel·les. Molta gent per a la meua sorpresa. La setmana no era bona perquè són vacances escolars però així i tot superàvem el centenar de persones reunides a l’Espai Catalunya-Europa. 

Lògicament va ser una presentació estranya, un poc. Jo vaig fer una mica el que faig habitualment però les preguntes i el debat van girar molt entorn de la posició de la Unió Europea, com és lògic. Entre els assistents hi havia molta gent que hi treballa o manté relacions i per tant la pregunta del què passarà i com era la més generalitzada. Precisament una setmana, per cert, on la Unió ha fet un moviment sopresa amb Kossove, que ha deixat bastant descol·locada Espanya.

Després de l’acte vam anar una bona colla a una pizzeria italiana pròxima on van aparèixer tot de rumors, mig secrets i notícies impublicables per falta de confirmació. Vam riure molt en un ambient molt bo, que algú va definir com VilaWeb Glam. Que siga per molt anys. Perquè veure’ns riure i de bon humor també és una indicació de que les coses van bé.

La crònica de l’acte la trobareu al bloc de l’ANC Brussel·les

 

There was a time when ignorance made

our innocence strong

There was a time when we all thought

we could do no wrong

There was a time, so long ago

there was a time

But here we are in the calm before the storm

While the orchestra plays, they build barricades

to help close the doors

While the musician sings, the holocaust rings

cymbals of war

In the cities we stare at the things that were there

and no longer are and in our hearts

Here we are again in the calm before the storm, oh

There was a time when we had an idea

whose time hadn’t come

They kept changing its name, so we could still pretend

it was not really gone

We heard our screams turn into song

and back into screams again and here we are again

Here we are in the calm before the storm, oh

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm, hey

Here we are, here, here we are, here

in the calm before the storm

Here we are, here, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Lou Reed (1942-2013) 

Pujar a l’Aplec del Puig el darrer diumenge d’octubre és una costum consolidada pels anys, que sempre procure fer. Hi he anat a peu, fa molts anys. Hi vam haver d’entrar durant alguns anys pel mig dels camps ja que la Guàrdia Civil controlava els camins per impedir-nos pujar a la muntanyeta. Els darrers anys quedem per anar en cotxe tranquil·lament. Com que de Bétera el Puig està a un quart d’hora com a molt la cosa ens la prenem relaxada. 

Relaxada per anar-hi i relaxada per estar-s’hi. Al Puig trobes molts amics enmig de l’aplec. I vas xerrant amb els uns i els altres. fas una cerveseta, compres algun llibre o simplement escoltes els discursos i les actuacions musicals. Fas aplec que en diuen.

Entre els amics sempre m’havia trobat gent de la família Badia. Però fins aquest any no n’havia estat conscient de quants. Els Badia són una nissaga descendent de Vicent Badia Marin, un home que sota el franquisme mantingué una tènue llum valencianista. Ell feu, per exemple, el primer llibre d’història de Bétera. Limitat per les circumstàncies, supose.

El cas és que dels seus fills i nets i besnets sempre n’hi ha un grapat pel Puig. Ahir em vaig enterar que dinen cada any tots junts allà al Puig en la casa d’un d’ells decorada sempre amb una gran senyera -‘que enguany serà una estelada!’ em van dir.

Me’ls van anar presentant un a un i la veritat és que feia impressió veure’n tants. Aquest també és un Badia? anava preguntant jo. I sí, aquest, aquella, aquell de més enllà. I vaig acabar convençut que calia fer-ne l’elogi d’una família valenciana així. Modèlica. 

(No van accedir a la meua proposta de fotografiar-los junts per al bloc. Llàstima) 

Divendres a la nit vaig ser a Elx en el sopar dels I Premis El Tempir. Anar a la frontera per mi és sempre un goig. Per això vaig recordar en el meu parlament una cosa que dic sempre, que Elx és la ciutat que ens justifica com a nació. Queda davall de la línia que els pactes polítics van dibuixar. Però vam anar-hi, vam establir-hi fermament la llengua oblidant que aquell territori, segons els pactes, pertanyia als castellans, hi vam crear el Misteri, Fuster dèia que quan Elx canta ho fa tota la cultura que ha creat aquell bell idioma. I hem resistit de forma tenaç qualsevol intent d’assimilació.

Cosa evident divendres quan premiàvem resistents dignes, persones que amb el seu esforç durant dècades ens permeten no només seguir tirant endavant sinó aspirar al màxim. Salvador Valero, Tomàs Mestre i els treballadors de Ràdio Televisió Valenciana acomiadats van rebre els premis Elx, Migjorn i País i els nostre agraïment. Josep, l’incansable president de l’associació, estava especialment feliç perquè el Migjorn valencià tenia finalment un reconeixement, eixe Migjorn desconegut i castigat pels tòpics que tanmateix quan EL coneixes se t’arrapa al cos i l’ànima. Eixe migjorn de gent imprescindible, guardians de la frontera, que mereixen sempre el nostre suport més incondicional. 

(Al final de l’acte ens van fer participar en la darrera campanya fotogràfica del Tempir. I vaig posar, encantat, amb la Tere i el Dionís) 

S’acaba de morir Manolo Escobar. Em diuen que era molt bona persona i m’ho crec. Però per a un xiquet nascut durant el franquisme com jo hi ha persones que sempre quedaran associades a la manipulació que el règim feia d’ells. I el ‘Viva España!’ és un dels símbols més preclars d’aquesta utilització –que ignore si ell compartia o lamentava.

La cançoneta no és res de l’altre món però ningú no pot discutir que ha fet una funció sociològica i política que arriba fins avui. També hi ha, però, qui l’ha usat a la contra, com va ser el cas del Josep Maria Cantimplora, amb aquesta versió que enganxe ací.

PD. En un comentari ací a sota Alexandre explica que Manolo Escobar respon a la pregunta del primer pàrraf i confirma que Manolo Escobar sentia aversió per la utilització d’aquesta cançoneta i havia defensat posicions molt allunyades dels qui l’entonen com una mena d’himne. 

 

A TEODOR LLÓRENTE, EN SON CINQUANTENARI

Cinquanta anys ‘vuy cumpleixen que ta primer’ poesía
en valencia escrigueres, la llengua del teu cor,
y expléndida corona Valencia avuy t’ envía
per festejar, oh poeta, las tevas nupcias d’ or.

Ta Vicenteta ‘t guanya la Flor tan desitjada;
te posa la corona dama d’ estirpe Real;
y el Rat Penat celebra, com may 1′ ha celebrada,
de sas hermosas festas la Festa principal.

Si en ella no m’ hi trobo, si en ma gentil Valencia,
la ciutat del meu pare, no escolto avuy ta veu;
si no puch abrassarthi després de llarga ausencia,
t’ envío aquestos versos que surten del cor meu.

¡Quánts pochs quedan ja en ella d’ aquells que m’ estimaval
¡Ferrer, Querol, Pizcueta, per sempre fa anys perguí;
y aquella fragant Rosa qu’ en Bétera esclatava
al bó de la florida se mustigá y moríl

Mes ‘vuy ta Vicenteta me porta d’ aytals días
la visió deleytosa que ompla de goig mon cor,
y ‘m f a oure las albades y ‘m du á las alquerías
hont el parral ombreja y 1 gesmiler trau flor;

y ‘m mostra la Valencia del temps de ma infantesa,
la de las altas torres, la deis preuhats jardins,
ahont hi perpetúan la gracia y la bellesa
sas fillas enciseras
que ‘m semblan serafins.

Recort d’ edat llunyana d’ aquells que no s’ esborran
es el que mon cor guarda de quan te coneguí;
y en va ‘ls días s’ empenyen y els mesos y els anys corren
que aquell recort, oh poeta, may morirá per mí.

F. Bartrina 

Aquest és un poema que es va publicar el 1908 a l’Esquella de la Torratxa. Hi figura Bétera perquè a la Caseta Blanca s’hi trobaven els poetes valencians i catalans de l’època. 

Aquesta setmana he combinat una nova presentació del llibre amb una excursió diguem-ne pegagògica. La presentació va ser a Vallromanes on el meu vell amic David em va recordar que l’any vinent farà trenta anys de la fundació del MDT -que evidentment caldrà celebrar i commemorar.

Avui he anat a L’Hospitalet de l’Infant perquè la gent de l’institut Berenguer d’Entença m’havien demanat que els acompanyara en la celebració dels seus primers vint-i-cinc anys, cosa que em fèia una il·lusió especial.

Hi he parlat de tecnologia i de cultura, de la relació entre el coneixement clàssic i la tecnologia contemporània de com si saps llegir Puixkin o admirar Delacroix pots entendre millor les coses que ens passen avui.

Ha estat una sessió molt agradable, amb participació dels alumnes que a més ha rematat un dinar al port que, en dijous i sense esperar-m’ho, m’ha reconfortat per unes quantes hores.