Mails per a Hipàtia

Divendres a la nit vaig ser a Elx en el sopar dels I Premis El Tempir. Anar a la frontera per mi és sempre un goig. Per això vaig recordar en el meu parlament una cosa que dic sempre, que Elx és la ciutat que ens justifica com a nació. Queda davall de la línia que els pactes polítics van dibuixar. Però vam anar-hi, vam establir-hi fermament la llengua oblidant que aquell territori, segons els pactes, pertanyia als castellans, hi vam crear el Misteri, Fuster dèia que quan Elx canta ho fa tota la cultura que ha creat aquell bell idioma. I hem resistit de forma tenaç qualsevol intent d’assimilació.

Cosa evident divendres quan premiàvem resistents dignes, persones que amb el seu esforç durant dècades ens permeten no només seguir tirant endavant sinó aspirar al màxim. Salvador Valero, Tomàs Mestre i els treballadors de Ràdio Televisió Valenciana acomiadats van rebre els premis Elx, Migjorn i País i els nostre agraïment. Josep, l’incansable president de l’associació, estava especialment feliç perquè el Migjorn valencià tenia finalment un reconeixement, eixe Migjorn desconegut i castigat pels tòpics que tanmateix quan EL coneixes se t’arrapa al cos i l’ànima. Eixe migjorn de gent imprescindible, guardians de la frontera, que mereixen sempre el nostre suport més incondicional. 

(Al final de l’acte ens van fer participar en la darrera campanya fotogràfica del Tempir. I vaig posar, encantat, amb la Tere i el Dionís)