Un poema a Llorente
Cinquanta anys ‘vuy cumpleixen que ta primer’ poesía
en valencia escrigueres, la llengua del teu cor,
y expléndida corona Valencia avuy t’ envía
per festejar, oh poeta, las tevas nupcias d’ or.
Ta Vicenteta ‘t guanya la Flor tan desitjada;
te posa la corona dama d’ estirpe Real;
y el Rat Penat celebra, com may 1′ ha celebrada,
de sas hermosas festas la Festa principal.
Si en ella no m’ hi trobo, si en ma gentil Valencia,
la ciutat del meu pare, no escolto avuy ta veu;
si no puch abrassarthi després de llarga ausencia,
t’ envío aquestos versos que surten del cor meu.
¡Quánts pochs quedan ja en ella d’ aquells que m’ estimaval
¡Ferrer, Querol, Pizcueta, per sempre fa anys perguí;
y aquella fragant Rosa qu’ en Bétera esclatava
al bó de la florida se mustigá y moríl
Mes ‘vuy ta Vicenteta me porta d’ aytals días
la visió deleytosa que ompla de goig mon cor,
y ‘m f a oure las albades y ‘m du á las alquerías
hont el parral ombreja y 1 gesmiler trau flor;
y ‘m mostra la Valencia del temps de ma infantesa,
la de las altas torres, la deis preuhats jardins,
ahont hi perpetúan la gracia y la bellesa
sas fillas enciseras
que ‘m semblan serafins.
Recort d’ edat llunyana d’ aquells que no s’ esborran
es el que mon cor guarda de quan te coneguí;
y en va ‘ls días s’ empenyen y els mesos y els anys corren
que aquell recort, oh poeta, may morirá per mí.
F. Bartrina
Aquest és un poema que es va publicar el 1908 a l’Esquella de la Torratxa. Hi figura Bétera perquè a la Caseta Blanca s’hi trobaven els poetes valencians i catalans de l’època.