‘Carta Blanca’, el meu pas per Canal 9
La meua única col·laboració amb Canal 9 va ser en el programa ‘Carta Blanca’. A Ràdio 9 vaig eixir més vegades i fins i tot durant uns anys vaig col·laborar en temes de política internacional. En una època que feia de freelance els passava cròniques des de llocs diversos, recorde Palestina o els Estats Units. Amb la televisió, però, res de res. Només la meua participació, poc destacada, a ‘Carta Blanca’.
‘Carta Blanca’ era la versió valenciana de l’aclamada ‘La vida en un xip’ de TV3. Amadeu Fabregat en va comprar els drets i part de l’equip que feia el programa de Puyal a Barcelona es va posar a fer també la versió valenciana. El productor executiu, per exemple, o en Jaume Cabré. En Puyal em va demanar si podia col·laborar amb ells i ajudar-los a valencianitzar el programa, encàrrec que vaig acceptar.
La meua feina consistia sobretot en buscar gent valenciana que poguera participar en l’emissió. En un principi la idea era que fora amb els mateixos estandars de qualitat, credibilitat, rigor i competència lingüística que imperaven a ‘La vida en un xip’. Treballàvem amb en Jaume Cabré i la seua gent i també amb els que feien el programa, el JR Lluch o l’Amàlia Garrigós, que si no recorde malament la vaig conèixer aleshores. I cada divendres anàvem a Burjassot, perquè el programa es fèia en directe, i allà mateix si calia improvisàvem decisions. Crec recordar, però molt vàgament, que una vegada ens va fallar un dels convidats i em va tocar posar-me a mi mateix de convidat per tapar el forat. En alguna altra ocasió hi vaig participar com a convidat regular i crec que aquestes dues van ser les úniques vegades que he estat davant una càmera de Canal 9 en els seus vint-i-tres anys d’existència.
Tinc la sensació que avui pràcticament ningú no recorda aquells primers ‘Carta Blanca’ que encara no havien caigut en el sensacionalisme que tant agradava a l’Amadeu Fabregat i que tant poc favor van acabar fent a la televisió pública valenciana. Però aquella va ser també una realitat, es va poder fer durant un temps un model de televisió que finalment tenia la referència de TV3 i volia acostar-s’hi.
A poc a poc, però, es va veure que això no tenia res a veure amb ‘La vida en un xip’. Les pressions van anar fent derivar ‘Carta Blanca’ cap al sensacionalisme i cada vegada importava menys si el convidat tenia interés intel·lectual i gens ni miqueta si era valencià o parlava català. Per la raó que siga els uns i els altres ho van anar acceptant i jo me’n vaig anar cansant. Fins que ho vaig deixar córrer.
Insistisc, però, en que la memòria sobre tot plegat em falla molt així que potser algun detall no siga exacte.