Mails per a Hipàtia

Pujar a l’Aplec del Puig el darrer diumenge d’octubre és una costum consolidada pels anys, que sempre procure fer. Hi he anat a peu, fa molts anys. Hi vam haver d’entrar durant alguns anys pel mig dels camps ja que la Guàrdia Civil controlava els camins per impedir-nos pujar a la muntanyeta. Els darrers anys quedem per anar en cotxe tranquil·lament. Com que de Bétera el Puig està a un quart d’hora com a molt la cosa ens la prenem relaxada. 

Relaxada per anar-hi i relaxada per estar-s’hi. Al Puig trobes molts amics enmig de l’aplec. I vas xerrant amb els uns i els altres. fas una cerveseta, compres algun llibre o simplement escoltes els discursos i les actuacions musicals. Fas aplec que en diuen.

Entre els amics sempre m’havia trobat gent de la família Badia. Però fins aquest any no n’havia estat conscient de quants. Els Badia són una nissaga descendent de Vicent Badia Marin, un home que sota el franquisme mantingué una tènue llum valencianista. Ell feu, per exemple, el primer llibre d’història de Bétera. Limitat per les circumstàncies, supose.

El cas és que dels seus fills i nets i besnets sempre n’hi ha un grapat pel Puig. Ahir em vaig enterar que dinen cada any tots junts allà al Puig en la casa d’un d’ells decorada sempre amb una gran senyera -‘que enguany serà una estelada!’ em van dir.

Me’ls van anar presentant un a un i la veritat és que feia impressió veure’n tants. Aquest també és un Badia? anava preguntant jo. I sí, aquest, aquella, aquell de més enllà. I vaig acabar convençut que calia fer-ne l’elogi d’una família valenciana així. Modèlica. 

(No van accedir a la meua proposta de fotografiar-los junts per al bloc. Llàstima)