Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

A TEODOR LLÓRENTE, EN SON CINQUANTENARI

Cinquanta anys ‘vuy cumpleixen que ta primer’ poesía
en valencia escrigueres, la llengua del teu cor,
y expléndida corona Valencia avuy t’ envía
per festejar, oh poeta, las tevas nupcias d’ or.

Ta Vicenteta ‘t guanya la Flor tan desitjada;
te posa la corona dama d’ estirpe Real;
y el Rat Penat celebra, com may 1′ ha celebrada,
de sas hermosas festas la Festa principal.

Si en ella no m’ hi trobo, si en ma gentil Valencia,
la ciutat del meu pare, no escolto avuy ta veu;
si no puch abrassarthi després de llarga ausencia,
t’ envío aquestos versos que surten del cor meu.

¡Quánts pochs quedan ja en ella d’ aquells que m’ estimaval
¡Ferrer, Querol, Pizcueta, per sempre fa anys perguí;
y aquella fragant Rosa qu’ en Bétera esclatava
al bó de la florida se mustigá y moríl

Mes ‘vuy ta Vicenteta me porta d’ aytals días
la visió deleytosa que ompla de goig mon cor,
y ‘m f a oure las albades y ‘m du á las alquerías
hont el parral ombreja y 1 gesmiler trau flor;

y ‘m mostra la Valencia del temps de ma infantesa,
la de las altas torres, la deis preuhats jardins,
ahont hi perpetúan la gracia y la bellesa
sas fillas enciseras
que ‘m semblan serafins.

Recort d’ edat llunyana d’ aquells que no s’ esborran
es el que mon cor guarda de quan te coneguí;
y en va ‘ls días s’ empenyen y els mesos y els anys corren
que aquell recort, oh poeta, may morirá per mí.

F. Bartrina 

Aquest és un poema que es va publicar el 1908 a l’Esquella de la Torratxa. Hi figura Bétera perquè a la Caseta Blanca s’hi trobaven els poetes valencians i catalans de l’època. 

Aquesta setmana he combinat una nova presentació del llibre amb una excursió diguem-ne pegagògica. La presentació va ser a Vallromanes on el meu vell amic David em va recordar que l’any vinent farà trenta anys de la fundació del MDT -que evidentment caldrà celebrar i commemorar.

Avui he anat a L’Hospitalet de l’Infant perquè la gent de l’institut Berenguer d’Entença m’havien demanat que els acompanyara en la celebració dels seus primers vint-i-cinc anys, cosa que em fèia una il·lusió especial.

Hi he parlat de tecnologia i de cultura, de la relació entre el coneixement clàssic i la tecnologia contemporània de com si saps llegir Puixkin o admirar Delacroix pots entendre millor les coses que ens passen avui.

Ha estat una sessió molt agradable, amb participació dels alumnes que a més ha rematat un dinar al port que, en dijous i sense esperar-m’ho, m’ha reconfortat per unes quantes hores.  

Divendres em van convidar a participar a Girona en un debat sobre el futur dels mitjans de comunicació que servia per a commemorar els deu anys de la Biblioteca Just M. Casero, que porta el nom del gran periodista i lluitador per la democràcia.

Precisament el seu fill Roger ha fet un storify explicant el que vam dir-hi Carme Martínez de la SER, Carles Ribera d’El Punt-Avui, Alfons Petit del Diari de Girona i Martí Gironell, de TV3. Ah! i Carles Puigdemont, que malgrat ser ara el batlle de la ciutat no va poder resistir la temptació de treure el periodista que porta dins…

Aquesta setmana fa trenta anys del GAL, que coincideix amb la posada en llibertat del general Galindo, és clar. El GAL, una unitat de terrorisme d’estat que tot indica que va ser dirigida per Felipe González, van assassinar 25 persones, totes elles militants bascos. I van ser responsables també, per cert, d’una immensa trama de corrupció dins el ministeri espanyol de l’interior.

Entre els assassinats recorde amb especial emoció el de Santi Brouard, líder de HASI i Herri Batasuna, un home molt respectat al País Basc per damunt de les ideologies, metge pediatra i gran activista cívic.

Després de la seua mort vaig assistir a l’enterrament i és una de les manifestacions de dol que m’ha impressionat més en la meua vida i de la qual es poden veure imatges en el vídeo adjunt. Per l’enorme afluència, per la ràbia que era evident en cada carrer, pel dolor intensíssim que vaig veure que sentia la cúpula del que aleshores era Herri Batasuna.

Vaig tenir la gran sort de que se’m deixés entrar al cementiri, on vam accedir molt poca gent a banda dels que eren els seus companys més directes. I durant anys he guardat en la meua memòria el record del que s’hi va dir i del que hi vaig veure. Hi vaig entendre perfectament que Espanya no respectava cap límit moral i que qui s’hi enfrontés ho havia de saber i havia d’estar-ne preparat.

La setmana vinent Al Tall dirà adéu de forma definitiva als escenaris. Serà un adéu trist, o això és el que m’imagine jo, però satisfet. Els Països Catalans i de forma molt específica el País Valencià devem tantes coses, no només la música, a Vicent Torrent, Manolo Miralles i tots els altres que hem de donar-los les gràcies i volem donar-los les gràcies de la millor manera possible. Aplaudint fins a quedar-nos sense mans i ballant. El que siga. Allò que ells vullguen tocar dalt de l’escenari.

Als anys setanta Vicent Andrés Estellés va escriure aquell poema tan emblemàtic i inspirador que començava dient “Assumiràs la veu del teu poble…” Algú en va fer un pòster preciós amb una senyera de fons i aquell cartell el vaig tenir molts anys enganxat a la meua habitació. El mirava constantment ben sovint en una cambra on la música que m’envoltava, entre moltes altres però de forma molt preferent, era la d’Al Tall. D’una vella caixa de collir taronges on guardava de forma desordenada els LP les seues cançons han passat ara al meu Iphone on segueix sonant pràcticament cada dia. Amb la mateixa força, amb el mateix sentit.

En tots aquests anys de feina a l’estudi i al carrer Al Tall han creat melodies, cançons, que la gent ja ni tan sols sap que són seues. I no una ni dues. Aconseguir això és dificilíssim i és el millor símptoma de com d’imprescindibles s’han fet. Encara que deixen de cantar els valencians els seguirem cantant durant generacions. Al meu poble en festes canten el Posa vi! quan la mesura alcohòlica comença a disparar-se. El No volem ser el pots escoltar de dalt a baix dels Països Catalans amb qualsevol excusa. Als concerts de rock, els d’Obrint Pas per exemple, sona el Cant dels Maulets fent botar tota l’audiència. I El tio Canya és encara i serà durant dècades un himne de dignitat, un cant que fa que la gent s’agafe de les mans i se senta part d’un poble.

Al Tall va saber assumir la veu del nostre poble i ha fet de veu del nostre poble durant anys i anys. Gràcies pel trajecte, gràcies per l’esforç, gràcies pel rigor, gràcies per l’alegria, gràcies per les cançons.

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui) 

Presentació ahir a Calella, organitzada per ERC i la Llibreria la Llopa. La gent de Ràdio Televisió Calella ha fet un bon vídeo de la mateixa. Una presentació plena de detallets. Dos amics d’Arenys que van aparèixer cadascun pel seu costat. El Titot, la presència del qual em va sorprendre tant que vaig parar i tot de parlar, la gent amabilíssima de la Cooperativa ‘L’Amistat’…

Presentació divendres del llibre a la Llibreria Babel de Castelló. Aprofitant el viatge vaig fer de transportista de samarretes verdes de Mallorca que necessitaven al poble. Havíem quedat a l’estació amb l’Albert perquè les arreplegara però ni ell ni jo vam preveure un aiguat bíblic que de poc ens mata. Finalment ens vam poder fer un cafè amb el Vicent Marzà, que em feu d’amabilíssim acompanyant castellonenc i transvassar la mercaduria, una grossa caixa, al seu cotxe. 

A Babel m’esperava un colla notable de gent entre la qual em va encuriosir la presència de coneguts de les darreres xerrades que he fet per allà, sobretot de Borriana i Vila-real. El debat va ser molt llarg i molt centrat, com és normal, en el que farem els valencians el dia després. Toni Royo em va presentar i vaig poder-li agraïr així el treball que ell i Manuel Carceller fan per VilaWeb i per tantíssimes altres coses.

I a l’hora de signar els llibres, com passa ja sovint també, se’m van fer persona amics de twitter o companys de correu, subscriptors de VilaWeb. Una enorme alegria. 

Durant dècades molta gent s’han cregut, o han volgut creure, que l’Estat espanyol era l’Estat de tots els qui tenim un passaport espanyol. Que l’Estat espanyol complia aquell estàndard segons el qual un estat considera que tots els seus ciutadans són iguals i fa tot el que està en les seues mans perquè això siga així. Allò tan bàsic que la llei és igual per a tothom, que el pes del vot és el mateix i tantes i tantes obvietats més.

I va i resulta que no. Que el pes del vot no és el mateix, com es va demostrar amb el nou Estatut o amb la llei de partits (anti)basca. I que la llei no és igual per a tothom. Només cal veure la ràbia i la violència amb la qual les autoritats de l’Estat cada vegada amb més intensitat reaccionen al procés independentista català. Botant-se qualsevol norma i agranant qualsevol resta d’equanimitat que poguera haver quedat perduda.

Recorden vostès quan, enmig de la guerra contra ETA, constantment ens deien que el problema era la violència? Recorden quants dirigents espanyols van arribar a dir que el problema era la violència i que tot es podia defensar democràticament? Doncs era mentida. Pura instrumentalització. Perquè ara ja ens amenacen de dissoldre l’autonomia o d’il·legalitzar-nos així a l’engròs. Ahir un jutge en un acte de l’exèrcit, despús-ahir un ministre socialista de l’època en què el GAL era la seua branca armada, fa dies…

S’estan descarant sense límits ni vergonya. Per la nostra lluita. I fan els pressupostos de l’Estat contra nosaltres. Legislen al Parlament contra nosaltres. Dissenyen les infraestructures contra nosaltres. Usen les delegacions exteriors contra nosaltres.

La realitat és així de dura i de contundent. Un líder ultra espanyol pot dir per una televisió espanyola que hi haurà sang a Catalunya i que usaran “la lluita armada”. Però la Guàrdia Civil, l’Audiencia Nacional o el govern espanyol ni fan ni faran res. Amb el permís de J.V. Foix, cal que recorde Eric Beltran i l’Exèrcit del Fènix?

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt-Avui) 

Presentació del llibre ahir a Terrassa en una sala molt gran que es va omplir de gom a gom. L’acte formava part dels homenatges a Àngel Casanovas, un gran patriota terrassenc, al qual vaig tenir el goig de conèixer durant la campanya del referèndum popular.

Després de l’acte vam anar a sopar amb els organitzadors i com era inevitable vam acabar parlant de Pere Navarro, de qui un seu professor ens va explicar que de jovenet era molt catalanista. La impressió que vaig treure és que a Terrassa no entenen la seua transformació. Més aviat semblaven contents amb el seu pas per l’ajuntament. Tan contents com desconcertats per les coses que fa i diu ara.

Les redaccions, com qualsevol tribú humana, generen costums. Pràctiques simbòliques i sovint festives que valen per a marcar un fet excepcional. Per exemple pizza i cervesa per a tothom en les nits electorals. O pintar el vidre del despatx del director.

El passat 27 de setembre, exactament a la una del migdia VilaWeb va superar per primer volta en la història la xifra del milió d’usuaris únics. I ho vam celebrar així: pintant el vidre amb la marca assolida i la signatura de tota la gent que treballem al diari. Durarà uns dies com a símbol de l’alegria que ens va donar un resultat com aquest.

Finalment el mes s’ha tancat amb una mitjana espectacular de 1.132.326 lectors. 

Seguint la ruta de les presentacions tocava Solsona. Solsona és una ciutat bellísima que impressiona només travessar el mur. L’acte era a l’Ajuntament, que fins i tot segons que em va dir el batlle havia mogut una reunió programada per a poder venir a la presentació que l’organitzava l’ANC local.

La sala era plena, molt plena realment. I com sempre l’acte es va convertir en un llarg debat sobre tot això que ens encalça. El país és conscient de que estem cremant etapes molt ràpid i el 2014 serà l’any, ‘l’any’. Comprovar-ho sempre és interessant.

Després de la presentació un sopar ràpid amb la gent de l’Assemblea. Com sempre vaig intentar saber el màxim sobre qui són i què en pensen. I com tantes vegades em vaig trobar amb una gent extraordinària, tots ells involucrats en tota mena de projectes i associacions. Estic convençut que una de les claus de l’èxit de l’ANC i la connexió que ha fet amb el país és precisament això. 

Bétera, València, Barcelona, Perpinyà, Vic, Canet… setmana de molts quilòmetres amunt i avall del país que vaig cloure, més o menys, amb la presentació del llibre a Canet, a la vora d’Arenys.

Acte a la Biblioteca, organitzat per la gent de la Plataforma per la Llengua i convertit en un debat llarg i intens sobre el com arribarem, perquè de que arribarem sembla que hi ha pocs dubtes.

Entre els assistents, per cert, un estranger, treballador del Bank of China molt interessat en saber com acabarà tot això. En privat, després de la signatura ritual de llibres, em va interrogar una bona estona amb preguntes molt pertinents que em sembla que vaig poder respondre amb prestància mentre compartíem amb els organitzadors de l’acte una reparadora cerveseta, com a final d’una setmana gairebé coast-to-coast.

Anar a Vic és sempre un goig. Ahir em va tocar d’anar-hi a presentar el llibre en un acte organitzat al Casino per la Universitat de Vic. Amb forma de tertúlia, acompanyat del Ferran Civit i moderats pel Biel Barnils. Amb el Ferran, un dels coordinadors de la Via Catalana, va ser fantàstic recordar el treball que han fet i com d’important ha estat i escoltar anècdotes com la sorpresa dels Mossos perquè només hi va haver vuit minúsculs incidents en tots els 400 quilòmetres de via. Hi ha gent com ell que algun dia hauran de tenir el reconeixement que mereixen per la magnífica feina que fan. Per cert que sorprenentment una persona com ell, capaç de conduir la Via Catalana va i resulta que és a l’atur.

El Biel per la seua banda és el petit de ca’n Barnils i sempre és un goig trobar-se’l. Va explicar a l’auditori com a dada biogràfica que l’Assumpció i jo ens vam conéixer al sofà de casa seua, cosa que em va obligar a aclarir que ell no devia tenir ni deu anys per aquella época… Com que vaig arribar amb temps vam poder parlar una estona i posar-nos al corrent de les nostres vides. 

Després de la xerrada sopar allà mateix al Casino amb tot de gent de pes d’Osona i carretera cap a baix. Que tot això continua. Avui a Canet. 

Dimecres tocava Perpinyà. Presentació a la Casa de la Generalitat. Amb un públic ampli i amb ganes de xerrar, amb un interés molt especial i lògic per com es comportarà l’estat francès respecte a la república catalana. Hi van aparèixer temes molt interessants i em vaig alegrar de coincidir amb alguns dels nordcatalans que coneixen bé l’administració francesa i les seues giragonses. Calma i tranquil·litat.

Com que vaig arribar amb temps em vaig fer un cafè a la plaça que hi ha al darrera i em va sorprendre veure que hi venien estelades, en les dues versions. No recorde haver-ho vist mai abans això. Senyeres sí, tantes com vulgueu. Però estelades? Em diuen que l’impacte de la Via Catalana i la seua entrada al nord ha estat important i recorden que la portada de L’Independant de l’endemà era com a mínim favorable. Cosa estranya fins fa poc.

Joan Lluís Lluís em va fer d’introductora, cosa que personalment considere un luxe que ja justificava per ell sol la visita. És una persona que admire profundament. I els bons amics de la Llibreria Catalana, gent absolutament imprescindible, van vendre els llibres. De tornada em sentia content. Per tot plegat.

A voltes et trobes coses com aquestes. Ve una persona a demanar-te que li signes el llibre i descobreixes, corprés, que el té completament ple d’anotacions i de posts-its. I aleshores penses que va pagar la pena aquelles hores que vas gastar cercant aquella dada concreta que ara li deu haver valgut o les moltes voltes que vas reescriure aquell pàrraf fins aconseguir que fora intel·ligible. I et sents content i satisfet i agrait. I ho escrius…