Presentacions a Collsuspina i Mataró

Deixa un comentari
Dues presentacions més ja aquesta setmana. Diumenge una de ben especial a Collsuspina i ahir vespre a Mataró.

Dic ben especial a Collsuspina perquè formava part del lliurament del Premi Joaquim Carbó, que s’hi fa, i em va tocar fer de jurat també. No és que entega massa de literatura jo però l’ajut de la Roser Ros i l’Enric Mauri, els altres membres del jurat, ho van fer tot molt fàcil. L’Enric fins i tot aparegué amb un excel que aclaria qualsevol dubte.

Em va fer il·lusió anar-hi perquè sóc molt fan del Joaquim Carbó, que també va prendre la paraula en l’acte. No només com a literat sinó com a persona també. Les ocasions que he tingut de parlar amb ell ha mostrat unes atencions emocionants i una estima pels llibres i pels seus lectors que em deixa blanc. Fins i tot va intercanviar uns preciosos correus amb la meua menuda sobre llibres que podia llegir, que guarde com un xicotet tresor.

I ahir a Mataró vaig tornar a El Públic, una iniciativa de local cultural i d’esbarjo que si no m’erra la memòria vaig inaugurar jo mateix –vull dir que vaig fer-hi la primera xerrada fa anys. Molta gent, amb molta empenta i moltes ganes. Mataró és un punt fort del país i s’hi nota quan vas. Un goig.

(La foto és de Collsuspina) 

Aquesta entrada s'ha publicat en A un pam de la independència el 18 de setembre de 2013 per vicent

La foto

Deixa un comentari
Al meu tram, el 762, ahir a les 17.14. Content com un gínjol. A Barcelona perquè havia de treballar tot el dia. M’hauria encantat anar a Vinaròs però era incompatible amb la feina. Així que ens vam escapar el temps just, l’estrictament necessari per a unir les nostres mans a centenars de milers de persones més. Al Paral·lel de Barcelona que el tio Pertegaz m’explicava que van fer homes de Bétera, arribats en vaixell a pavimentar-lo. M’hi vaig trobar gent coneguda, veïns i amics però sobretot una gernació de ciutadans que reclamava la independència. I, sí, jo m’ho mirava feliç veient com les banderes voleiaven allà lluny al port, sota la gran estatua de l’Andreu Alfaro i a la plaça que porta encara el nom de l’estat, del regne, al qual se li acaba el temps…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 12 de setembre de 2013 per vicent

Post Diada

Deixa un comentari
Me n’aní a dormir cap a les quatre de la matinada i aquest matí a primera hora ja havia de ser al 3/24 per a comentar això que va passar ahir amb la Montse Jané i el Ferran Requejo… 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 12 de setembre de 2013 per vicent

La Botiga de VilaWeb, un dels llocs de la Diada

Deixa un comentari
Després de dies d’autèntica marabunta a la recerca de les samarretes avui diverses televisions han acudit a la Botiga de VilaWeb a filmar els seus vídeos. Ho ha fet el 3/24 (que ens ha definit com ‘una botiga del Raval’ sense esmentar VilaWeb). ho ha fet Telecinco i ho ha fet Euskal Telebista, amb aquesta crònica que podeu veure ací.

PD. La sorpresa més gran va venir de la mà de La Vanguardia. El mateix dia 11 va obrir amb una gran fotografia de la Botiga de VilaWeb –sense esmentar-nos. Això em va permetre gastar-li una broma a l’Enric Juliana, que estic un pèl impertinent, broma que evidentment no va respondre.

 

                 

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 11 de setembre de 2013 per vicent

Adéu a Lluís Crespo

Deixa un comentari
Ahir vam acomiadar Lluís Crespo. D’ell hi ha moltes coses a recordar però per als lectors d’aquesta casa més veterans imagine que serà sempre l’autor de ‘Soft, dia a dia’, una secció que en els inicis de VilaWeb va marcar tota una línia proposant cada dia programes diversos, en un moment on això de descarregar-te un software, com fem avui gairebé sense adonar-nos, semblava una tasca impossible.

Per a mi, però, a banda d’aquest secció Lluís era una de les primeres persones d’aquest país que va entendre que això de VilaWeb podria ser el que és i encara més el pare del Martí. Era una persona afable, interessant, sempre disposada a tirar una mà, inquieta, preguntona. Un home amb el qual ens trobàvem al barri, al Bar Radio quan compartíem cafè al matí i sovint quan jo eixia del metro a la Gran Via, ben tard, i me’l trobava passejant sempre amb un ample somriure al costat de la seua dona.

Ahir li vam dir adéu amb la discrecció que ell sempre va portar com a emblema. De forma sòbria i sense estridències, impressionantment digna.  I avui, enmig de la voràgine d’aquesta Diada del 2013, m’ha vingut el cap per un segon i he volgut deixar constància escrita del meu agraiment per la seua amistat. Simplement.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 de setembre de 2013 per vicent

Torrelles i Callús, les dues primeres presentacions de la temporada. I quarta edició!

Deixa un comentari
Després del parèntesi estiuenc tornen les presentacions del llibre. Aquesta setmana, divendres i dissabte, dues. Una a Torrelles de Llobregat i una altra a Callús. L’ambient ha  estat eufòric en tots dos casos per causa de la Via Catalana.

A Torrelles és festa major i els gallardets són estelades, cosa que fa el seu efecte certament. Acabada la xerrada ens vam entaular allà mateix a xerrar i debatre. Passa molt sovint i per a mi és molt interessant escoltar el que diu la gent. Era l’endemà de les declaracions del president Mas i la veritat és que hi havia molta indignació. Especialment pels membres locals de Convergència. Em van explicar que se’l havia demanat d’anar a l’Ebre i tots s’hi havien apuntat i que per això no entenien les paraules de Mas. I pel que em van dir s’havien queixat amargament a la seu.

A Callús tocava l’acte de la Diada. Així que hi havia també música amb una excel·lent coral del poble i poesia, a part de la lectura del manifest. A meitat xerrada un dels assistents va explicar que Madrid acabava de ser eliminada en la cursa pels Jocs, fet que va desencadenar tot de comentaris.

Tant en un lloc com en l’altra vaig observar que la gent cada volta té més clar que això és molt i molt a prop. I de fet les preguntes ja van cada vegada afinant més sobre les conseqüència.

Ah! i acaba de posar-se a la venda la quarta edició del llibre! En cinc mesos i poc quatre edicions no està gens malament… 

Aquesta entrada s'ha publicat en A un pam de la independència el 8 de setembre de 2013 per vicent

A la Botiga de VilaWeb no hi cap ni una agulla

Deixa un comentari
Aquests dies previs a la Diada estan sent molt excepcionals a VilaWeb. La Botiga està cada dia pleníssima de gent, fins al punt que ja hem hagut de fer la norma de que el personal primer faça cua al carrer. Sap greu però la instal·lació no està preparada per a que hi passen més d’un miler de persones en un sol dia, com van passar ahir. Buscant la samarreta de la Via Catalana. 

Vam intentar alleujar els problemes doncs fent una cua a fora, una altra per dins i tot de la redacció, posant cadires a disposició de la gent, obrint tots els aires condicionats i posant aigua a disposició de la gent i sobretot donant tantes explicacions com podíem i tantes disculpes com sabíem. Si això que estem vivint és un indici del que passarà dimecres em sembla que se’n sentirà a parlar pels segles. Em vaig arribar a emocionar.

Quan vam començar el projecte de la Botiga, ara fa un any, formava part sobretot del nostre concepte de redacció oberta. De la idea de crear uns espais on la gent poguera entrar i participar del diari, que no fórem un búnquer tancat. Mai no havíem imaginat, però, que la cosa podia esdevenir això que estem veient aquest dies. Ni pel que fa a la botiga física ni pel que fa a la Botiga online que ha tret literalment fum.

Al twitter i al facebook han aparegut tot de fotos de l’event, en alguns casos divertits respecte al fet que jo mateix em posara a fer de porter. L’allau va ser d’una dimensió tal que fins i tot alguns dels periodistes van haver de fer feina a la Botiga i quan toca arromangar-se jo també. Així que vaig posar-me a la porta de fora i de pas vaig poder escoltar un munt de testimonis i de comentaris molt enriquidors per a mi.

Gràcies doncs a tots. A la gent de la Botiga de VilaWeb, la Txell i l’Aina, la Mireia, la Berta, la Mercè i la Júlia que han treballat per damunt del que es pot demanar. Però també a tota la gent de la resta del diari, que en tot moment, a part del seu dia a dia, han col·laborat per atendre qualsevol incidència. Aquesta feinada que heu fet serà molt difícil d’oblidar. Gràcies a la gent de l’Assemblea Nacional per haver confiat en nosaltres. Esperem haver complit amb el nostre deure cap a ells i el país. Però sobretot gràcies per la paciència, l’amabilitat i la complicitat a tots els qui vau venir a comprar samarretes a una botiga on literalment no cabia ni una agulla. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme el 6 de setembre de 2013 per vicent

Vinga!

Deixa un comentari
Primer acte públic de la nova temporada. I quina temporada que ens espera!

Ahir vaig participar en l’assaig de la ViaCatalana al seu pas per la carretera de Sants. Milers de persones ens hi vam posar i vam fer tot el que haurem de fer el dia onze, per tal que els organitzadors comprovaren el funcionament del projecte en real. Abans em van demanar de parlar a la plaça, cosa que vaig fer en companyia de la Núria Feliu. Anar amb la Núria per Sants és un autèntic espectacle. Tothom l’atura i la saluda. Tothom! Tants i tants anys de feina supose que acaben fent impacte però la veritat és un goig veure quina estima tan gran li té la gent del seu barri.

Els organitzadors finalment em van fer formar a prop seu, ella amb l’estelada, donant les mans a l’Ernest Maragall i al regidor de districte Jordi Martí. Entre els uns i els altres, qui ho anava a dir fa pocs anys!, doncs. I el que és més important, amb tothom.

En acabar vam anar a sopar al Terra d’Escudella i com faig sempre vaig intentar averiguar més sobre la gent que porta l’extraordinària assemblea independentista de Sants-Montjuïc. I vaig entendre coses. Tenia al costat una dona impressionant que havia treballat des del franquisme en tot de moviments ciutadans i associatius, veïnals, escolars, feministes. Una dona que em va relatar manifestacions davant els grisos a cavall a la Plaça Espanya i visites a la presó Model. Davant seu un ex-militant sindicalista del PSUC i al seu costat una interessantíssima ex-militant de la CNT d’Arts Gràfiques, de les que van patir el cas Scala. I un jove psicòleg que em feia preguntes molt interessants que jo no sabia contestar. I la Núria Feliu… Aquell ecosistema era la prova evident, feta persones, de perquè aquest moviment és tan poderós i té tant d’impacte.

Així que Vinga! fora la mandra estiuenca que aquest curs és el definitiu. 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 31 d'agost de 2013 per vicent

Una resposta a Martí Marín

Deixa un comentari

Després d’uns dies d’una relativa calma em vaig trobar ahir una piulada de Pau Llonch en la qual anunciava que ‘l’historiador Martí Marín s’enfornta a @vpartal’ i on parlava d’un text que no enllaçava. Vaig demanar-li l’enllaç i com tinc costum de fer vaig repiular-lo perquè a qui li interesse el debat puga seguir-lo en tots els fronts.

Quan em vaig posar a llegir el text que Marín havia fet em va sorprendre que fos l’únic text d’un bloc supose que nou i que es diu ‘Dietari d’històries i histèries’. Vici de periodista vaig començar a cercar informació de l’autor. I vaig trobar que està molt ben considerat pels seus alumnes de la facultat i que va tenir un comportament destacat i pel que he llegit molt honest en la protesta contra l’entrada dels mossos al recinte. I també que ha escrit un llibre sobre el franquisme a Catalunya ben resenyat en general i que havia escrit com a mínim un article d’opinió a VilaWeb.

Eren condicions atractives que em predisposaven a llegir el seu text amb una especial atenció, esperant trobar-hi una crítica detallada del meu i sobretot esperant una discussió sobre els conceptes històrics que empre. Se n’han fet diverses aquests dies, alguna de molt interessant per cert i que m’han fet pensar moltíssim. Però aquesta, ho he de dir ja d’entrada, m’ha decebut.

I m’agradaria comentar-la deixant clar en tot cas que vull parlar només com a amant de la història i la historiografia. Sempre he considerat que les opinions polítiques són totes, gairebé totes, respectables, que cal llegir-les amb atenció i rumiar-les però que són al cap i a la fi opinions, on per tant no hi ha la necessitat peremptòria d’arribar a cap acord. En el cas de la historiografia però i ja que el professor fa la gracieta de suspendrem en història sí que em sembla que potser hauria d’haver un debat més rigorós, científic si ho voleu. Així que, des del més gran dels respectes intel·lectuals, m’he decidit a redactar aquesta resposta.

He de dir que el primer que m’ha desconcertat és que, tal i com ha passat en la majoria de comentaristes dels dos articles, hi ha una paraula, que és la paraula clau del meu discurs, que o bé ha passat desapercebuda o bé jo no li he sabut donar la importància que té: supremacisme. Paraula, i concepte, que no es comenta en cap moment.

Dic que és important perquè la meua caracterització del nacionalisme espanyol és la de que ha estat i cada vegada és més un moviment supremacista. I ‘supremacista’ aquí ho dic com a concepte científic, com a etiqueta historiogràfica, no pas com a insult ni com a caricatura. Potser no és un concepte massa habitual en les nostres latituds, això ho entenc, però és un concepte històric precís i ben dibuixat especialment per la historiografia centre europea i la nòrdica. Fins i tot des de fa anys podríem dir és un concepte ‘de moda’ si se’m permet la frivolitat. Especialment usat en els Balcans per a analitzar la trajectòria històrica del nacionalisme serbi. Per supremacisme concretament s’entén l’evolució concreta d’un tipus de nacionalisme que elabora un discurs definint la seua posició de forma extrema des de una pretesa supremacia, fins i tot psicològica, que li dificulta enormement tant el diàleg com la interacció pràcticament amb ningú.

En aquest sentit l’obra de l’antropòleg i sociòleg noruec Thomas Hylland Eriksen ha estat molt sòlida i consistent. Tot i que disortadament s’haja fet famosa perquè Anders Breivik la va agafar com a excusa de tots els mals de Noruega, tot treient de context les seues interessants reflexions sobre la construcció d’una Noruega ‘post-nacional’ a partir del debat en els Balcans.

Ell ha descrit els mecanismes a través dels quals el nacionalisme serbi ha creat una identitat basada en la supremacia; ha analitzat de quina manera ha desenvolupat al llarg de les dècades una imatge històrica, una ‘narrativa de la història’ basada en aquesta supremacia i com fins i tot com va formular des del supremacisme un complet programa polític auspiciat per l’ Acadèmia de les Ciències, i plasmat en aquell infame manifest que va donar orígen a les guerres dels Balcans.

Dit això jo no vull passar per alt, perquè seria molt injust fer-ho, que abans que Thomas Hylland Eriksen, molt abans de fet, els grans historiadors de l’escola hongaresa, i enormes demòcrates, com Jenó Szúcs ja van incorporar el concepte de supremacisme polític a les seues anàlisis quan van intentar adaptar els ensenyaments de l’escola dels Annales a la realitat de l’Europa central. Intentant entendre molt especialment per quina raó la construcció de la identitat nacional havia donat resultats tan diferents en Alemanya o Sèrbia, en Txèquia o en Lituània, en Hongria o en Albània. Em permet recomanar especialment al respecte la lectura de l’enorme ‘Història de la histèria alemanya’ del savi sociòleg i figura cabdal del moviment democràtic István Bibó. I si, és casualitat, però ell també usa l’expressió ‘histèria’, encara que em tem que amb un sentit molt diferent al que entenc, al que em sembla, que vol fer servir Marín.

Si parlem en termes historiogràfics doncs aplicar la metodologia centre europea per a analitzar el desenvolupament del nacionalisme espanyol, especialment en l’era democràtica, i dilucidar si és o no un projecte polític supremacista crec que seria una hipòtesi de treball interessant. Personalment intuïsc i crec després de fer-hi moltes voltes que això és així i ho defense. I vaig més enllà i tot. Sospite que la pèrdua primer de les colònies i després dels ‘enemics exteriors’ més tradicionals de fet el que ha provocat és reforçar l’impacte del supremacisme espanyol en l’interior de l’estat, en aquest cas contra els nacionalismes perifèrics. Si ho voleu veure així seria una aplicació casolana del vell principi de Simmel que evidentment algú que tinga més temps que no jo m’agradaria molt que poguera estudiar com cal.

Aquest és el principal punt sobre el qual m’agradaria molt conversar, escoltar els arguments en contra i deixar-me convèncer si fos el cas. En termes insistisc d’anàlisi historiogràfic. Marín, però, no hi dedica ni una paraula al tema i per tant el diàleg se’m fa complicat encara més quan el que ell diu no és exactament el que jo dic. Però en qualsevol cas, per si Marín vol retrucar o simplement per si vol quedar a fer un cafè per parlar, intentaré concretaré la qüestió.

Diu Marín que jo dic que el nacionalisme espanyol no té tradició democràtica. Jo dic que ‘és il·lustratiu, en aquest sentit, de recordar que en tota la història d’Espanya són anecdòtics i marginals, però heroics, els moments i les persones que han estat a prop de bastir un nacionalisme espanyol cívic, constructiu, plural, dialogant, modern’. Que no em sembla ben bé dir el mateix. A mi no m’ho sembla pas. I dic que ‘el nacionalisme espanyol, enverinat permanentment per la inseparable i llegendària supremacia lingüística i històrica, beu sempre de la tesi mítica de l’imperi i per això no sap conviure amb ningú’. I en tot cas ara podríem discutir civilitzadament quina és la font del nacionalisme espanyol, si efectivament deriva o no cap al supremacisme i si tenim a l’abast pràctiques o actuacions que neguen la tesi. Pràctiques que evidentment jo no veig perquè si les veges no podria pensar això ni opinar això.

La resposta de Marín tanmateix és una llista de noms. Reconec que m’ha desconcertat perquè pensava que parlaríem de tendències, d’ideologies, de construccions socials i no d’‘els petits noms de la cort’ per a dir-ho a la manera, càustica del gran Braudel. Però bé així i tot la veritat és que fins i tot la llista és molt instructiva.

Marín esmenta per exemple Salmeron, dignificat per la seua dimissió però que no va dubtar a enviar les tropes, tropes militars vull dir, a València, a Sevilla o a Cartagena. Marín esmenta Castelar, un personatge cap al qual tinc una simpatia infantil i familiar marcada, però de nou òbvia els complicadíssims episodis que van acabar donant pas a Pavia i el seu cavall. Dels quals ell tenia poca culpa però que són molt significatius del funcionament de l’estat i del mecanisme de tensió de la nació espanyola. Marín esmenta finalment Diego Martínez Barrio i Azaña, dos enormes personatges de la història d’Espanya. El primer compta amb tot el meu respecte. Sobre el segon ja discreparíem més.

Em sorprén però que més enllà de dir aquests quatre noms i el de l’amo de Tortosa i de fer una acusació sobre certes visions esbiaixades del paper d’Azaña, que no sé què té a veure amb mi ni amb el que jo dic, tota la rèplica s’acabe amb un displicent ‘al marge d’una discussió historiogràfica que ens portaria molt lluny, bla bla bla…’.

Home! Primer em suspén en història i després no vol que parlem d’història? Som-hi, anem tan lluny com siga necessari, que d’això es tracta! Per exemple, està vosté d’acord en que hi ha un nacionalisme espanyol, estructurat com a ideologia, o no? Està vosté d’acord en que hi ha un projecte nacional espanyol bastit des d’una concepció bàsicament historicista que ha derivat gairebé sempre en això que ara en diem supremacisme sí o no? Està vosté d’acord, per cert, en que no tots els espanyols són nacionalistes ni estan obligats a ser-ho? (ho dic arran la llista d’exemples que posa vosté mateix i que jo no seria la que faria). Està vosté d’acord o no en que quan el nacionalisme espanyol ha pres forma política i ha manat o ha influit de forma notable en la societat el seu comportament no ha estat constructiu ni dialogant, ho torne a dir amb les heròiques excepcions que les hi ha?

I això ho podem discutir també del nacionalisme català, és clar. De qualsevol nacionalisme de fet, només faltaria. I seria molt instructiu fer-ho perquè com s’està demostrant en la recerca d’aquest tema tots els nacionalisme tenen els mateixos tics i les mateixes manies. Però hi ha uns que acaben en un lloc i uns altres que acaben en un altre i el mètode, la forma en que això passa és essencial d’analitzar amb cura.

De la resposta d’un historiador, plantejada de forma pública com la resposta d’un historiador i aplaudida com la resposta d’un historiador per una claca sorprenentment previsible, la veritat és que esperava més. Espere més vaja. Que per mi, al cap i a la fi, això només és l’inici del debat i tinc la pretensió de que no acabe amb aquest text, ni amb una resposta al buid.

I per que no siga dit que jo fuig d’estudi també diré que em sembla trist, especialment, el final de l’article. ¿A mi em pregunta vosté si ‘manifestar-se hostil al catalanisme és no ser demòcrata?’ Pretén fer veure que jo crec que hi ha nacionalismes bons i nacionalisme dolents ‘per essència’? I em pregunta de debó si jo crec que no es pot ser espanyol sense ser feixista? O diu, parlant de mi supose, que ‘pensar que el PSC és feixista bla, bla, bla…’?

Jo no pense que el PSC siga feixista ni he dit que el PSC siga feixista. He escrit dos articles llargs i treballats intentant precisar i matisar amb molt detall el que pense i mirant de descriure una tendència que crec que és molt perillosa en primer lloc i sobretot per a l’esquerra catalana. Potser no els he escrit tan bé com seria necessari, sempre estic obert a la crítica en això. Però no dic, jo no dic, el que alguns volen que diga. Jo mire d’obrir un debat que em sembla que és rellevant. I prou. I ho faig des del respecte a les idees i al treball intel·lectual. Per què si no hauria d’escriure tot això si per a reduir el tema a la caricatura sobra amb una piulada?

En aquest sentit jo no vaig a entrar a discussions de taverna. No ho faig mai i no ho faré. He escrit milers d’articles en aquesta vida. I he fet uns quants llibres molt clarets. He recolzat públicament tot de moviments cívics i polítics i he tingut una trajectòria que qualsevol pot repassar. Si alguns volen inventar-se un personatge els reconec la capacitat. No puc fer-hi res. Però el de la caricatura no sóc jo.

En el meu llibre ‘A un pam de la independència’ dedique una tercera part del volum a explicar com vull que siga la república. I la primera cosa que dic, la primera, és que vull una república plena de dissidents. I crec concretament que en aquesta república precisament els moviments i els partits espanyolistes han de ser especialment ben considerats perquè ells són l’indicador més clar que tindrem per a saber si estem actuant amb decència i dignitat o no. Qui vullga llegir que llisca i qui vulga debatre ací em té. Però no m’agraden les trampes.

March Bolch, un dels meus herois intel·lectuals més apreciat, el gran historiador francès que morí torturat per la Gestapo, va escriure ‘Apologia de la història’ i allà va dir que ‘la història no tindrà el dret de reivindicar el seu lloc entre els coneixements veritablement dignes d’esforç sinó en la mesura que, en lloc d’una simple enumeració, sense lligams i pràcticament sense límits, ens permetrà una classificació racional i una intel·ligibilitat progressiva’. Als qui la cerquen, la intel·ligibilitat progressiva, el meu respecte escrupulós, la meua mà oberta i una cadira on vulguen i quan vulguen. I tantes i tantes hores de diàleg com siguen necessàries i com podem resistir.

PD. Martí Marín ha publicat tres entrades al seu bloc en resposta a aquesta. Gràcies pel diàleg.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 28 d'agost de 2013 per vicent

Un somriure pel passat

Deixa un comentari
Em demanen de signar una còpia del llibre. Ho faig i aleshores ve la sorpresa. Qui m’ho demana treu un vell exemplar d’un altre llibre meu ‘La revolta nacionalista a la URSS’, publicat l’any 1991. Em demana que el signe també i somriu.

Jo l’obric i quede trasbalsat. A la pàgina on hi ha el títol i per tant on els cànons indiquen que has de signar apareix un ex-librir. I no és un ex-libris qualsevol sinó el de Toni Mestre. És un llibre comprat recentment en una llibreria de vell. Argumenta els qui vol que li signe que molt probablement després de la mort del gran periodista valencià es van vendre els seus llibres. No ho sé però sona plausible.

Signe. Emocionat de recordar que Toni Mestre, amb el seu espai radiofònic ‘De dalt a Baix’ va ser un dels primera a ensenyar-me qui era jo. En vida li ho vaig poder reconèixer i agrair. Crec que el país no li ho ha agrait com calia. Però en qualsevol cas trobar-me un llibre meu que havia estat a les seues mans em provoca un pessigolleig molt agradable. I un ample somriure.

Aquesta entrada s'ha publicat en A un pam de la independència el 22 d'agost de 2013 per vicent

El país més meu (i 4)

Deixa un comentari
La geografia, no sé si hauria de dir la toponímia, és una excusa fantàstica, una clau que t’obre la porta de les imatges, que te les endreça. Dic les Mallaetes i la Vall de Lullen, allà on delerava els textos dels clàssics mentre les campanes de la cartoixa sonaven amb mandra. I Bufilla. I el camí Paterna els dies de Pasqua i les fonts, el Verro, el Marge, el Llentiscle… Dic el carrer Major a l’hivern, amb aquella llarguíssima bufanda, caminant contra el vent. I el suggerent calvari amb aquella boira que semblava fabricada per imposar misteri. Com treta dels films americans que véiem a Ca Martin en sessió doble i repe encara. Dic el cel engrisat aquell, tan especial, de la Pastoreta. Quan la pluja que era a punt de vindre l’oloraves primer, abans de caure. I els grills, pesats i persistents. I la calor de la migdiada.

I el tren del que baixàvem en la corba per agafar unes taronges mentre el comboi, lentíssim, enfilava la pujada de les Masies. Tan lent, tan a poc a poc que podíem tornar. I els pins al voltant del panteó dels marquesos de dos-aigües, els senyors!, on ens refugiàvem per a esquivar les canyes, primitives, de qualsevol castell. Focs que baixaven del cel, contra la nit: ‘fixat! fixat que hi ha molt de morat; serà que aquestes clavarieses tenen molt diner!’… 

Sovint em pregunte com podem guardar tants rècords guardant a través seu tanta felicitat. Per les coses més simples i intrascendents. Aquelles que no saps per quin motiu s’han quedat posada aquí dins. Un dia que amb mon tio Frederic anàvem per les vinyes del poble i vam veure com xocaven dos cotxes, aparatosament. I aquella paret on vaig fer la primera pintada al poliesportiu, amb crema de sabates -jo què sabia del quitrà i encara menys dels sprais. I la casa vella. Mari un dia em va marmolar irada de tant fort com tocava la bateria tantes hores, sol i rabiós, enamorat segurament. Per tanta malícsia com deixava anar a través de les baquetes. Ella fa molts anys que és morta però jo la vaig encara i l’escolte, amb aquells aguts que ningú no podia superar…

Em passa cada any, la última de les nits. Que arrosegue els peus, com si no vulguera que el passeig acabara mai, com si no volguera que l’espardenya es separara de la terra. Com si estimara més la geografia del país més meu, que fins i tot a mi mateix.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 19 d'agost de 2013 per vicent

El país més meu (3)

Deixa un comentari
Els ulls, com a mínim els meus, ho miren sempre amb una barreja de tristor i entusiasme, difícil de definir. És matinada ja llarga i obric el portaló de casa mentre faig un darrer cop d’ull al carrer. Fantasmagòric. Canuts de coet pertot, una llum com fluixa que s’escola conforme el matí es va alçant i algunes figures que caminem ja cansades. Colgats sota els cascos, botes, monos, guants… La coetà s’ha acabat per aquest any, un de més. I costa dir-li adéu.

Vaig eixir a tirar coets la primera vegada quan només tenia dotze anys. Els coets eren uns altres i nosaltres també ho érem. Em van cremar l’esquena només començar, a prop del castell, allà on Carmen tenia la centraleta del rudimentari servei telefònic local. I des d’aleshores només he fallat un sol any. Enguany m’han tornat a cremar i no recorde que m’haguera passat des dels dotze anys. Potser algun colp i alguna rascadeta però no aquest rotgle de pell negra a l’esquena, de nou i a la cama.

He estat molt feliç, però. Sé que a la gent que no li agrada el coet li costarà d’entendre. Però només demane comprensió. A la gent del país més meu eixir la nit de Sant Roc a omplir el poble de pòlvora ens fa ser uns. Hi ha els qui els tirem i els qui els aguanten. La solidaritat d’aquells que saben que les seues cases patiran inconvenients pel foc que ens és un símbol col·lectiu. I hi ha la meravellosa sensació d’ensenyar als nostres xiquets. De transmetre-los lentament allò que hem estat i que som. De fer-los sentir poble entre el poble i reclamar-los que continuen la història quan nosaltres la deixarem. Enguany la meua menuda ha eixit per primer volta i jo mirava embadalit com sostenia dos coetons, com encenia i fèia rodar una femelleta. ‘La xica, mira la xica…’ anaven dient-se els fills dels meus amics. ‘La meua xica!’ anava repetint jo dins meu.

La coetà és una cerimònia perfecta des del ritual de la vestimenta, després de la cordà, fins que arribem al llit, dolorits, amb l’esquena trencada -que ja notem l’edat. Eixim als carrers nus del poble, buidats de cotxes i plens de gent, i encenem foc per totes les cantonades. Un foc amb el qual juguem, riem, apostem, però sobretot amb el qual ens conjurem. Amb aquella gent que veiem poques vegades i que tanmateix ara ens abracen o ens solten un coet amable; amb els amics als quals saludem amb efusió entre grans rialles, amb els ulls ben oberts.

Fa anys que defense que aquesta coetà és el senyal del nostre domini ple de la terra i  també de la solidaritat de la seua gent. Per això ni que siga per aquesta raó i ni que siga només per unes hores la coetà del quinze d’agost és un gran revulsiu. La coetà de Bétera és un esclat, literal, de la història: el bram poderós del que fórem, el senyal insigne i revoltat de la batalla per seguir sent…

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 16 d'agost de 2013 per vicent

El país més meu (2)

Deixa un comentari
Hi ha un segon a l’any que em fa estar en pau amb mi i el món. És sempre el quinze d’agost. Enguany, ho he apuntat per a explicar-ho, exactament a les 13.38. Un poc d’hora per al meu gust però ja sé sap…

És aquell segon en que des de l’escassa ombra de la Placeta del Sol observem desfilar les alfàbegues cap a l’església mentre els majorals l’omplen de confeti roig i els músics refilen qualsevol cosa que faça ballar a la gent. És aleshores que esclaten les campanes. El campanar adornat amb els domassos de festa i totes les campanes sonant alhora, alegres, barrejades entre els colors, l’olor d’alfabrega, les camises de flors, les músiques i els crits de la gent ‘els majorals / no tiren confeti…’, ‘els majorals / no tiren confeti…’

Aquelles campanes m’humitegen sempre els ulls. Allà sé el que sóc, profundament. En aquell moment sé que pertany a aquella gent i a aquella llum, sé que sóc jo en aquells colors i aquella olor, entre aquella alegria espontània, popular, plural i sincera. I per un segon no hi ha món. Durant un sol segon no hi ha el món, sinó una plaça única, les orelles ben obertes i els ulls farcits de color, la camisa de majoral del 92 omplint-se del confeti que cau, les mirades dels amics, les abraçades, els somriures còmplices i aquella calor redemptora, poderosa, rotunda.

Les campanes, això ja ho sé, diuen Glòria! Glòria! a la marededéu gitadeta. Però en el meu cap ressona el Glòria! a Bétera, el Glòria! a la terra, el Glòria! a la gent del país més meu.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 15 d'agost de 2013 per vicent

El país més meu (1)

Deixa un comentari
Sopem junts al pati de ca Sari. Dues taules llargues plenes d’embotits, amanides, formatges i tota mena de delícies. Un ritual estiuenc que ens recorda que ha passat un any més.  Vicent insisiteix en que fa calor però a mi el pati em sembla un espai més que confortable. Les plantes són poderoses, eternes en el meu cap. La calor cadascú la sent com vol o com el cos li dóna a entendre.

Repasse les cares de la meua gent. A poc a poc. Durant l’any els veig menys del que voldria i aquestes nits són un tresor per a mi. Vicent tanca els ulls de cansat que va –és un altre Vicent, que ací tots som Vicent… Riem amb ganes. S’alça a les sis per treballar el camp abans que el sol aprete. Però per més que dissimulem ens anem fent grans i quan la son ens atrapa la resistència és futil.

Només de veure a Conxa el somriure se m’escapa. Tots som molt feliços de veure-la tan bé. Fins i tot li dóna la raó a Toni, cosa que sembla que siga com un fenòmen paranormal. Toni somriu amb aquella bonhomia que tant ens ha ajudat a tots durant tants anys. Pau arriba tot mascarat de fer una paella i s’abraça a sa mare. La fotografia és per a emmarcar. Pau renega i renega; és l’edat. Sembla que la paella no ha estat l’èxit que esperava. Jo calle. Només n’he feta una en ma vida i ma güela em donà un savi consell: ‘fes-la tan tard com pugues i amb tant poc arròs com pugues, que la fam la farà bona’.

La fam, al corral de Sari, va passant a poc a poc entre mossos i begudes. Els de Nàquera ens han baixat un cava dels xurros que provoca comentaris sardònics, fins que cau a la panxa. Frederic replega els gots amb una prestància que només els anys de professió justifica. D’Olocau ens ha vingut un braç de gitano sublim i unes arracades de garrofera. Olocau tenia els millors forns del meu país. Ara ja no en queda cap però encara saben treballar el dolç i retenen la seua proverbial generositat.

Propose una fotografia per a la posteritat. El Blesa i Paco discuteixen de política. M’hi sume, content de veure’ls contents. I després amb l’Assumpció repassem les darreres novetats de l’Ateneu, en rotgle amb Mari, Rosa, Sari i Toni. Els dos Vicents altres i l’Albert encara discuteixen sobre les mesures de la motxilla de sulfatar i la matèria que ha de contenir. I arriba l’Emili, fet un roure i el Carles que replega el que ha sobrat i sopa, tanmateix, ben de gust. A cada entrada abraçades i besos, que al meu país els homes besem els homes perquè el límit del que és família el posem nosaltres i no els cognoms. Faig una darrera abraçada a Conxa, intensa i sense paraules, i comencem a passar cap a casa. Que les xiquetes nostres han passat el dia a Benitatxell amb sa tia i acaben de tornar, ben tard…

Supose que el país més meu no podria ser així de memorable si fora el de cada dia. Si tinguérem tant de temps per a riure, per a xerrar, per a menjar junts i brindar dempeus, ‘per nosaltres!’ mentre les gosses de la casa corren entre les nostres cames cercant a veure si cau alguna de les moltes llepolies que hem parat a la taula. A la gran taula del corral de Ca Sari.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 14 d'agost de 2013 per vicent