Mails per a Hipàtia

Presentació del llibre a Cerdanyola, al Bar Grau. Quan arribe veig que al sobre del sucre diu Cafè Tertúlia. M’agrada el concepte. Els organitzadors estan més nerviosos del que és habitual. Pregunte el perquè i m’expliquen que és el primer acte que fa el grup d’Òmnium de Cerdanyola. M’adjudiquen el paper de padrí, que accepte encantat.

Les presentacions en un bar, n’he fet dues o tres, sempre són curioses. La gent amb la cerveseta i picant alguna cosa té sempre reaccions diferents. La sala s’omple en una barreja de taules i files de cadires. Finalment acabe demanant jo també una cervesa, que em serveixen amb un enorme i reconfortant somriure. Gràcies!

Després sopar i continuació del debat amb ramificacions molt interessants. Darrerament hi ve a les xerrades molta gent socialista o ex-socialista. Avui un membre durant molts anys de l’executiva del PSC que m’explica amb molta calma com és que el seu partit se’n va en orris. Resulta alliçonador tot el que compta sobre el funcionament intern del PSC. Alliçonador i esperançador també. Perquè, diu, els socialistes i el PSC no és el mateix. M’ho apunte.

(La foto és de cerdanyola.info) 

Divendres es feia l’inici simultani de la campanya ‘Signa un vot’, impulsada per l’ANC. Es feia de forma descentralitzada amb una connexió en directe per internet, que va anar xipi-xapi, per escoltar des de Barcelona la Magda Oranich i la Carme Forcadell. 

A mi em va tocar participar en l’acte d’Artés, que representava la Catalunya central. Fèia temps que havíem aparaulat una presentació del llibre que la vam transformar en un acte híbrid, mig presentació, mig ‘Signa un vot’. Per una cosa o per l’altra va esdevenir un acte francament imponent, amb 400 persones que van aguantar hores i que només van acabar marxant quan ens van fer fora del recinte. (Val a dir que els organitzadors, ben pensats, van proposar cinc minuts de descans entre una part de l’acte i l’altra durant la qual es va repartir en taules una mena d’aperitiu amb cacauets que feia el seu paper a l’hora de matar la gana)

Total que vam acabar tardíssim però força contents. Era la primera presentació de l’any 2014, el de la llibertat, i vaig comprovar que la gent segueix amb les mateixes ganes o més. Cosa que reconforta molt al xerraire ocasional que sóc jo.

Aquests dies hi ha hagut una discussió molt interessant sobre els periodistes catalans més seguits a Twitter. El bon amic Gordillo fa temps que manté un llistat al seu bloc dels periodistes i comunicadors catalans més seguits a twitter. Tal i com era d’esperar la primera posició la copen els famosos que ixen a les televisions espanyoles, bàsicament.

Concretament els deus primers són:

 
Tot ells, excepte Juan Díaz treballen en televisions, en televisions espanyoles i no s’han posicionat fins on jo sé a favor de la independència.

El primer independentista de la llista l’hem d’anar a cercar a la posició 16, que és Quim Monzó i entre els vint primers hi ha tres independentistes més, Antoni Bassas, Toni Soler i Miquel Calçada.

La llista de Saül va ser tunejada, però, al bloc Mediascanning, que porta el sempre sensat Jordi Fortuny.  Fortuny va decidir mirar no quins tenien més seguidors sinó quins tenien millor reputació, basada en el conegut índex Klout. I el resultat era ben diferent 

1. Andreu Buenafuente
2. Vicent Partal (sorry!)
3. Jordi Évole
4. Josep Pedrerol
5. Tony Aguilar
6. Toni Aira
7. Josep M. Ganyet
8. Júlia Otero
9. Quim Monzó
10. Gina Tost

Si comparem aquesta llista amb l’anterior els populars televisius són molt menys i els independentistes molts més. Com a mínim quatre, i no sé quina posició adopta Gina Tost. Si ampliem la llista als vint primers aleshores la cosa és encara més clara ja que afegiríem com a mínim Saül Gordillo, Oriol Lladó, Germà Capdevila, Susanna Ginesta, Pilar Rahola i Toni Soler. O siga deu o onze sobre vint.

A mi em sembla que aquesta és una bona explicació del que passa en el país. Però deixeu-me fer abans un avís.

(Avís: no tinc ni idea de com funciona això del Klout. I supose que fer una classificació com la que fa el Jordi també és un exercici discutible. Entenc, i si estic equivocat m’ho expliqueu, que el Klout diu com de fiable et troben aquells que et segueixen i per tant els que no et segueixen no tenen res a dir. Si és així és evident que tenir un bon Klout és bo però no és comparable a tenir un milió de seguidors. Si jo en tinc trenta mil i el Jordi Évole més d’un milió per més bon Klout que jo tinga és evident que Jordi Évole és infinitament més influient. Tanque l’avís.)

I ara l’explicació. Malgrat això que he dit abans també és veritat que no s’entèn si aquesta, la de la primera llista, és la gent més seguida com és el que el país va per la via que va. I no s’hi val a dir que ells tenen un mercat més ampli perquè estic segur que si comptàrem el mercat català només també serien més seguits. Què passa doncs?

A parer meu en aquest debat hem intuït per primer vegada al nostre país una cosa que Manuel Castells ha explicat com ningú parlant de les revoltes àrabs per exemple: que la xarxa crea circuits completament alternatius als dels mitjans tradicionals i les elits. 

Perquè no és només l’independentisme, per bé que això és molt cridaner. A mi hi ha un detall que encara em crida més l’atenció. En la llista segona, la d’influència, hi ha molt poca gent que treballe en grans empreses. I els que hi són, especialment del Grup Godó en realitat són ‘marques’ ells mateixos: Quim Monzó o Pilar Rahola, per dir-ne dos de ben clars. I en canvi, i això em fascina, hi ha sis casos sobre vint de periodistes que són pràcticament ells sols amb les seues xarxes socials. Susanna Ginesta, Oriol Lladó i Ganyet serien els casos més clars de gent extraordinària que ha sabut crear-se un espai informatiu sense necessitat ni de mitjans, encara que col·laboren. I gent com el mateix Saül trascendeixen el mitjà on temporalment treballen. O el cas de Germà Capdevila, que està organitzant una empresa nova i molt interessant a través d’Esguard però que bàsicament és ell mateix.

Què vull dir amb tot plegat? Que ignore com funciona el Klout però la segona llista em sembla que reflexa molt millor la realitat del país que la primera. Insistisc en que no només ideològicament, tot i que no em negareu que això és ben cridaner. L’època dels grans mitjans és passat ja, segurament l’època dels mitjans (grans o petits) és passat i això queda magníficament reflectit en les posicions de la segona llista, contrastant vivament amb la primera. És com si de sobte s’haguera colat una miqueta de data objectiva i contrastable en la qual reconeguem el món on vivim…

Que no ho vesquen, ho neguen o ho vulguen impedir com siga això és un altre tema. Que igual algun dia m’agradaria discutir també…

Acabe d’arribar de l’Ateneu. Avui ha estat una nit extraordinària. Antoni Marzo fa seixanta anys i tots els amics ens havíem conjurat per oferir-li una festa que fora la mostra del respecte i l’estima que li tenim. I l’hem feta i ha eixit rodona.

Ens hem juntat una cinquantena llarga de persones que primer hem escoltat una xerrada del gran Joan C. Martin i després hem fet un tast de vi dirigit per ell mateix. Per a escoltar al Joan no cal tenir cap excusa però en aquesta ocasió ell, tan amable com sempre, ha acceptat ser la coartada de l’homenatge. Toni no se n’adonat de res fins que hem tret el gran pastís amb les seixanta espelmes.

No s’ha enterat de res però podria. Perquè després del tast hem sopat i han aparegut el bon amic Gàlim i ni més ni menys que el nostre molt admirat Pep Gimeno Botifarra. Un concert diguem-ne privat era el regal que havíem decidit fer-li. I ha estat un concert inoblidable, absolutament perfecte.

Abans però m’havien encomanat que diguera unes paraules en honor de Toni, cosa que he fet amb molt de gust. Toni és una de les persones fonamentals de la meua vida i tot el que he dit em naixia del cor. Del meu i crec que del de tots els qui estàvem aquesta nit gaudint de la seua amistat a l’amistat.

I com que els amics m’han demanat que el penge, ací està:

‘Tots els grups humans tenen líders. Però hi ha moltes formes de ser líder. N’hi ha qui cerca anul·lar la gent que l’envolta per a ressaltar ell mateix i hi ha qui fa exactament el contrari: envola la gent que està al seu costat, la fa pujar, mentre ell es manté en un discret segon pla. Això, però, no dura per sempre. Aquesta classe de líders un dia o un altre reben el reconeixement sincer i entusiàstic de la seua gent. Perquè són autèntics, reals, humans. Perquè es fan estimar.

Avui molts ens hem juntat ací per a retre homenatge a Antoni Marzo en ocasió dels seus seixanta anys. Les meues paraules, per això, espere que siguen acceptades com la representació de les paraules que tots oferiríem a un gran amic, a una persona fonamental en les vides de molts de nosaltres.

El gran filòsof xinés Lao-tsu, considerat al pare del taoisme i contemporani de Confuci, va definir el lideratge més intel·ligent i constructiu dient que un gran líder és aquell que fa que la gent crega que són ells mateixos els qui han estat capaços de fer aquelles grans coses que la seua comunitat ha aconseguit. Lao-tsu ho va expressar això, que crec que defineix a la perfecció el paper que Toni ha jugat en Bétera, a través d’uns preciosos poemes, un llenguatge aquest, el de la poesia, que agrada molt a Toni i que ens va ensenyar i transmetre a molts de nosaltres. Recorde haver llegit a sa casa Salvat Papasseit i Espriu en edicions clandestines, que acaronàvem amb mans àvides de saber. Llibres introbables avui en dia, que espere que ell conserve encara, edicions tan elementals en el seu acabat material com glorioses en el seu impacte emocional. Poemes i poetes que ens arribaren de la seua mà, des de la seua biblioteca, com tantes i tantes coses.

Per a molts de nosaltres durant molts anys la casa de Toni al carrer de Sant Ferran va ser un paradís. Parle de les èpoques fosques del final del franquisme i d’aquella infame transició que vam haver de patir. Aquells anys ca Toni era el refugi, l’espai on quan passaves la porta sabies que podies viure un altre món, culte, honest, excel·lent de mires, generós, tan diferent de l’embrutida Bétera oficial. Desmond Tutú ha fet famós el concepte d’Ubuntu, un concepte de la llengua Xhosa que cada vegada reconeguem per la seua saviesa més gent arreu del món. Pel poble Xhosa una persona té Ubuntu si sap que ell és perquè és ell en els altres. La nostra humanitat, així, no depèn només de nosaltres sinó que es projecta a través dels nostres altres. La humanitat no està en mi sinó que és consubstancial a la relació entre mi i els altres. Nosaltres ens creem per tant de forma col·lectiva i per això el millor de nosaltres no és el que diu ‘jo sóc’ sinó el que sap fer que molts diguem ‘nosaltres som’. I en aquest poble, en aquesta tribu petita però orgullosa que som nosaltres el millor de tots, el que al llarg de més anys ha sabut fer-nos dir ‘som nosaltres’ aquest és Antoni Marzo.

No cal que faça la llista de totes les seues activitats al llarg de tantes i tantes dècades. Les sabeu tots. Des de fer cartells contra el règim, que encara no entenc com no ens van pillar perquè els feiem en paper d’imprimir i ell era l’únic que tenia una impressora en tot Bétera, fins presidir aquesta magnífica obra col·lectiva que és l’Ateneu o participar d’aquest projecte esplenderós que és l’Aljama Toni ha gastat la seua vida completa en fer-nos molts millors a tots. Des d’un rigor intel·lectual inesgotable, des d’una capacitat de treball imparable, des d’una bonhomia joiosa i des d’un esperit positiu que sempre ens ha estat una guia infalible per passar els pitjors moments.

Per això Toni és estimat per tots nosaltres. Per això estem ací. L’hem escoltat cantar al carrer de l’Om i al mateix temps ens ha explicat els secrets més amagats de l’Ocimum Basilicum, la nostra estimada alfàbega. L’hem vist escriure però també l’hem vist ballar, no ben bé amb la mateixa traça val a dir… L’hem vist il·lusionar-se en tot de projectes que sense la seua callada abnegació no haurien arribat mai a ser reals. L’estiu passat, en un acte ací a l’Ateneu, vaig voler proclamar en públic i en veu alta que considere Antoni Marzo un dels meus mestres més importants. I avui, si m’ho permeteu, vull proclamar en nom de tots els que estem ací el nostre reconeixement, la nostra estima i el nostre agraiment perenne cap a ell.

Vos demane per tant un brindis a la seua salut. El meu amic Z. (Coscollar: ja sé que estàs molt intrigat pel bloc…) em va explicar una vegada una anècdota vaticana preciosa que em deixareu que use per a l’ocasió. Conten que un Papa va fer prop de cent anys i li van oferir un sopar com aquest. Bé, supose que seria més luxós però també menys sincer… I el cardenal camarleng a l’hora de fer el brindis es va voler lluir i va proclamar ‘Santedat que siga per cent anys més’. A la qual cosa el papa va respondre amb un sarcàstic i divertit ‘no posem límits a la divina providència’. Així que no posaré límits a la divina providència i em limitaré a demanar que per tant de temps com siga possible Toni ens segueixes acompanyant i seguisques ensenyant, ens seguisques regalant la teua amistat.

Salut i llibertat amic! Salut i llibertat per a tu i per a tots nosaltres! 

-Un cop ha dimitit un el més difícil ja està fet. Potser aviat veurem un papa amb contracte per anys…

El lector d’aquest bloc recordarà el meu bon amic Z, periodista italià amb immillorables fonts directes al Vaticà. Aquests dos apunts sobre Ratzinger, insinuant la seua dimissió abans que passés, van moure un enrenou notable. Ara ha passat de nou per Barcelona. En trànsit. Ahir tenia una hora llarga d’espera entre vol i vol així que vaig pujar a l’aeroport a fer-hi un cafè amb ell. Els seus comentaris sempre són impagables i molt interessants. Com jo sospitava el papa Francesc li cau bé però pensa que és provisional. ‘Té una malaltia…’ diu, abans de llençar-se a una explicació de vol alt:

-Hi ha molts fets extraordinaris en l’abdicació de Ratzinger, no només la seua marxa. Però és evident que un costum de segles a l’església, que el papa es mor sent papa, no el trenques per un caprici només; el devien forçar amb alguna cosa gruixuda

-…

-Diuen que hi ha una foto. No ho sé, no ho sé… remuga mentre gira el cap a dreta i esquerra, com assegurant-se que no ens escolten.

-Has dit que hi ha més coses però què pot ser més extraordinari que l’abdicació d’un Papa? que li dic.

-Que un jesuita vulga ser papa!! respon amb un somriure de banda a banda de la cara. Expressiu. Diu: els jesuites s’han passat segles creant el contrapapat, el papa negre. I ara de sobte es queden el càrrec de papa blanc, quan no el van voler fa cinc anys?

-Com?

-El papa Francesc podia haver guanyat fa cinc anys. Això ho sabem ara: només depenia d’ells. Però els jesuites no van voler jugar fort. En canvi ara que un papa ja ha dimitit i que per tant el segon pot fer-ho fàcilment ara sí que juguen. Curiós…

-Vols dir que ells mateixos no se’n fien?

-No! se’n fien molt. Però al Vaticà hi ha un canvi enorme en marxa i nosaltres només veiem el que volen que veiem. Juguen a distreure’ns i ho fan molt bé. Per exemple aparten a Bertone, alabat sia déu!, però resulta que encara és camarleng. Umm… Els jesuites saben molt bé el que estan fent. I l’Àsia deu tenir molt a veure-hi perquè ells van ser els primers que van anar-hi.

-L’evangelització de l’Àsia?

-No! l’economia: els fons asiàtics! El món ja el governen els asiàtics. I la veritat és que aprenen molt ràpid. La diplomàcia vaticana és perfecta, impecable. Però saps què? ara els turcs són molt bons, molt. Em tenen impressionat. I els russos. Ens en riem d’ells encara però també han après molt. L’eix s’està desplaçant molt ràpid cap allà. Saps? en el món hi ha gent que és conscient que té poder, un poder realment imperial, però són molt pocs i es respecten molt entre ells, molt més del que pots arribar a imaginar. El Vaticà n’és un -segueix tenint un poder immens. Els asiàtics són els altres. Europa és morta. I a Amèrica Obama està fent-ho molt bé, però té el problema que el context no l’ajuda..

-Obama ha fet una jugada magistral a l’Iran però no crec que ho estiga fent gens bé… proteste tímidament.

-Llegeixes massa diaris Vicent… Obama és un intel·lectual. No és un polític. I en els temes que importen de debò, allà on està en joc el futur, ho està fent meravellosament bé, mira la seua política asiàtica, la zona de lliure comerç amb el Japó… Però Obama no té temps per a perdre en la política, amb aquells bojos carallots que omplen el congrès!

Mentre prenem el cafè li explique una conversa de fa dies amb un alt funcionari europeu a Luxemburg. Me’n va parlar també dels fons, amb una intensitat semblant. A parer seu Merkel només és una funcionària al servei dels fons asiàtics i mirant de gestionar alhora els interessos barrejats dels fons alemanys. Curiosament també ell em va insinuar que el papa jugava un paper central en tot. Z em respon mentre escura amb la cullereta la resta de l’escuma del cafè que ha quedat a la tassa. Observe que li han eixit moltes canes. Ara fa potser un any ben llarg que no ens havíem vist, que només parlàvem per telèfon:

-No oblides mai que el Vaticà és una màquina perfecta, la podeu ridiculitzar tant com volgueu però no us cregeu la broma. L’arribada de Ratzinger tenia a veure amb l’amenaça de l’Islam i els jesuites, no només Francesc, són ací per Àsia. Ells sempre van uns anys per davant de tots. El seu poder es basa en usar la informació abans que no l’usen els altres. No tenen tancs ni exèrcit però fa dos mil anys que fan circular magistralment la informació, com ningú…

-No parlem, però, de la informació com s’entèn habitualment. La informació de la qual tu parles és aquella que ha de ser verificable, pertinent i que pot ser usada per a provocar canvis monumentals ¿recordes aquesta definició?

-I tant! és que és d’aquesta classe d’informació de la que parlem. I dissortadament els periodistes no podem fer res més que entreveure-la de tant en tant. Si ens deixen…

Es fa l’hora d’embarcar. L’acompanye cap a al control i Z s’exclama amb l’aeroport de Barcelona:

-Esteu guanyant molts punts, vosaltres. Fa anys hauria estat impensable que hagués de venir a Barcelona com a punt d’intercanvi. Els catalans esteu de moda, ara és un bon moment per a vosaltres, molt bo…

I mentre diu això i ens fem una abraçada Z somriu amb aquell somriure enigmàtic que posa quan creu, ai!, que està a punt de parlar massa.

(PD. Quan acabe d’escriure aquest apunt me n’assabente que el papa Francesc ha enviat un missatge especial a una celebració sobre les famílies que es feia a Barcelona en comptes de fer-ho a Madrid, com tots esperaven. Caram…)

Sempre m’ha intrigat el meu primer record. Vull dir la primera cosa que recorde segura de ma vida. Hi ha diversos candidats. Un dia que vaig seure a braç de ma tia Maria mentre cosia i em vaig clavar les tissores. O el primer dia que em van portar a la guarderia de donya Carmen -veig unes escales altíssimes i molts fosques, amb la porta de l’aula a mà dreta. Però em sembla raonable pensar que va ser quan va començar l’obra de casa. Em veig a mi mateix tirat sobre un munt de sorra que hi havia al mig del carrer mentre els obrers alçaven els que anaven a ser els nostres pisos. Un carrer encara sense asfalt ni cotxes, on es jugaven ben diferent…

A Ca Montes fins que vaig nèixer jo tots vivien en el que coneixíem com ‘la caseta’. Quan el bar el van baixar, acabada la guerra, de dalt de l’era, a la vora del castell, on és ara els meus avis van acondicionar la major part del local com a bar i van deixar un racó a dins per a fer de casa de la família. Per entrar-hi havies de passar pel bar, ple del fum de les rabassetes dels clients i a l’hivern del d’una atrotinada estufa que arribaves a pensar si no feia més fum que no calor.

Quan jo vaig nèixer, supose que preveient que vindrien els meus germans aviat, van decidir fer al damunt de la caseta dos pisos, el de baix per a ma güela i ma tia i el de dalt per a nosaltres. I són aquelles obres les que veig com un dels meus primers records, si nó el primer.

El pis era molt xicotet perquè de fet no hi feiem la vida que se suposa que fan les families als pisos. La caseta, ara ja sense habitacions per a dormir, va continuar sent durant molts anys l’espai on víviem, on sopàvem, on dinàvem, on jugàvem… al pis pràcticament només pujàvem a dormir i prou. Després, passats els anys, els pares van ampliar el pis ajuntant-li una cambra on mon tio Paco guardava dotzenes de coloms cridaners, cambra on entrar era per a un xiquet una mena d’aventura selvàtica.

Els anys han passat i Ca Montes és tancat, el carrer Colom és un espai on només caben cotxes i del qual han desaparegut bona part desl escenaris de la meua memòria, a la cantonada la casa del carter, a davant el que va ser magatzem de taronja dels morenos… Queden dempeus però, i espere que per molts anys, les dues cases més boniques, la dels de Sueca i la del tio Manolo, les dues que encara tenen eixides generoses, que puc veure des de la finestra de casa. Són en definitiva el record conservat del primer que recorde.

Per VilaWeb passen molts periodistes, interessats sobretot en la realitat catalana actual i el procés d’independència. La setmana passada la BBC ens trucava per a consultar un tema, apareixíem a la revista que reparteix Lufthansa en els avions i vaig rebre correus  amb preguntes de diaris portuguesos, italians alemanys. És una bona feina aquesta d’explicar-nos

I com a mostra dos articles de periodistes que m’han entrevistat recentment.

L’un del diari txec Dnes: Katalánci jsou o kr??ek blí? k odtr?ení, volání po nezávislosti sílí 
i l’altre de la televisió gallega Irmandade i del diari Sermos Galiza: A sociedade catalá é a que empurra a CiU e a Artur Mas cara á independencia (i el vídeo ací)

Les festes han creat un parèntesi de presentacions del llibre. Que em va bé. Dijous, però, havíem quedat a Taradell. Ho dic en plural perquè era una presentació atípica. L’Albert Lozano i l’Àngels han obert una taverna, Txikibo i els feia gràcia que hi anés. I el Jofra s’apuntava a fer de xofer així que vam anar a la plana.

A una plana freda i plujosa com un dimoni. Quan hi vam arribar em vaig ensumar que cap humà no tenia suficient força de voluntat com per a eixir al carrer en aquelles circumstàncies. Però em vaig equivocar. Tots just aparcàvem que vam trobar el primer que ens va dir que hi feia cap. Finalment érem pocs però molts més dels que jo hauria imaginat.

Van seure en rotgle i vam parlar una bona estona. No sé si té molt de sentit seguir fent presentacions del llibre. L’acord del 9 de novembre tinc la impressió que l’ha fet envellir de cop. Si l’editorial m’hagués fet cas hauríem fet un suplement, un capítol addicional. Però no semblen gens decidits i jo m’estic pensant què fer. Tinc presentacions aparaulades fins a l’abril…

Després de la xerrada vam sopar. Un sopar fantàstic que compensava llargament del viatge i el fred. I com que el Lozano és un manetes imparable em va explicar que havia connectat la cafetera a internet i que al Txikibo pots pagar en bitcoins, cosa que va exemplificar lliurament el tiquet d’un cafè pagat en aquesta moneda virtual que està fent córrer tanta tinta. El guardaré. Si una cosa he après en aquesta vida és que aquests objectes al cap de deu o vint anys tenen molt valor. 

Dissabte el grup L’Aljama de Bétera va organitzar una jornada de cultura amb la participació de l’Esbart Dansaire de Catalunya i de l’associació El Carrascal d’Alcoi, que va escenificar, per primer vegada, la famosa cavalcada de reis sobre un escenari.

Els tres grups van actuar a un nivell molt alt amb moments realment inoblidables. Però tot al llarg del recital no vaig poder evitar pensar en la normalitat amb la qual tot fluia. L’Esbart Dansaire explicava amb el seu accent oriental el que anava a ballar i ens portava des de l’Aran occità fins les terres de l’Ebre on replegava el testimoni L’Aljama que després la passavà al sud, als amics de l’Alcoià. Tot suaument, amablement.

Fins i tot el batlle German Cotanda, del PP, va posar de relleu aquesta sensació tant esperada durant tants anys. I la gent aplaudí, aplaudia de valent, amb el palauet ple de gent. D’alguna manera tots dansàvem com si fórem normals. 

Normalment els dijous és quan gravem L’Internauta, al migdia. Ho fem a l’estudi de ràdio i televisió de VilaWeb, separat de la redacció general per un gran vidre, que amortigua l’entrada de so. Jo sempre sec a la cadira que em dona visió frontal de la redacció, una manera com una altra de mantenir el contacte durant l’hora que dura el programa.

Quan encara no havíem arribat a la meitat, però, vaig veure que l’Assumpció rondava la porta amb cara preocupada. Això no té res d’habitual tractant-se de l’editora del diari, la màxima autoritat. Vaig pensar que devia passar alguna cosa grossa. Com efectivament vaig comprovar quan finalment l’obrí aprofitant la pausa de la publicitat: ‘has de venir!’.

Ella i el Josep Casulleras em van posar al corrent: ‘són a Palau i sembla que hi ha acord’. Caram. Això no ho esperava. Altres mitjans començaven a donar notícies més o menys inconcretes, de que alguna cosa estava passant. Tots buscàvem saber què. Roger Cassany anava tirant cap a Palau per si de cas. Vaig enviar diversos whastsapps preguntant si anava de debò. Vaig tornar a l’estudi i vaig demanar al Martí Crespo i al Joan Jofra que seguiren el programa sols, que jo ja tornaria per acabar-lo. Cercàvem pistes. Ara diuen que parlarà Mas. Ara algú ens confirmava que ‘va de debò’.

Finalment a les 13.28 vaig rebre un SMS que només deia ‘Veniu. 14.00. Compareix Mas’. No era de Palau i per això aquell ‘veniu’ era molt significatiu. L’Ara ja deia que la data seria el 9 de novembre. Vaig respondre amb un altre SMS ‘L’ara diu q hi ha dues preguntes. 1 vol q cat sigui un estat? 2 vol que sigi un estat indep. I9 de novembre’. I pocs segons després la resposta: ‘Data ok. Pregunta arbre. La 2a només la respon qui respongui si a la primera.’

Vaig fer un bot a la cadira. Hi havia acord! Vam discutir a peu dret com podíem donar la notícia. La font era de la màxima seguretat i representació així que no teníem ni un sol dubte. Ens vam posar d’acord amb el titular i vam fer un primer flaix, complementat amb un correu electrònic als subscriptors avisant-los que hi havia acord i que en uns pocs minuts s’anunciaria. Vaig entrar corrents a l’estudi per poder acomiadar a temps el programa. Però no podia deixar de mirar el mòbil i de pensar que allò que tant de temps havíem estat esperant que passara, finalment, passava. 

Aleshores van començar tretze hores seguides de feina que, de nou, van ser una narració de la història, en directe. Vam ser, com diu el meu estimat Jean Lacouture, ‘les impatients de la histoire’. A les tres de la matinada, tirat al sofà de casa i amb el cap ja poc capacitat, em vaig permetre una brometa pel twitter. Vaig preguntar si la podia fer i vaig escriure: ‘a dos dits de la independència’. Pensava que la broma, òbviament relacionada amb el llibre, s’entendria fàcil però la primera resposta va ser demolidora ‘broma dolenta. Nivell Navarro’. Caram! Vaig tancar l’ordinador i me’n vaig anar al llit. Amb un ample somriure, malgrat tot. 

Diuen a The Frankly Independent escocès això. M’he posat roig i tot…

  

 

I take my hat off to Mr Partal and commiserate with him and indeed all Catalans for having to find their way along a rather more problematic path to independence than is open to Scotland. 

 

Divendres fem camí amb el meu cunyat, un gran occitanista a qui dec haver descobert aquest nord que podria ser un país nostre, o nosaltres un país seu. Dormim a Carcassona, al peu de la magnífica ciutadella. Fa un fred molt intens que ens fa desistir del passeig. A l’hotel només la bandera occitana, un signe de que les coses van canviant també al nord.

Al matí fem via cap a Tolosa. Ens hi espera Mireia Baeta, la locutora responsable del programa ‘La veu dels Països Catalans’ a Ràdio Occitània. Amb la seua família i el Jacme Delmàs dinem dalt el mercat de Victor Hugo, animadíssim per ser un dissabte al migdia.

En havent dinat anem a l’Ostal d’Occitània, la casa que acull la majoria de les entitats occitanistes de la capital del Llenguadoc, una llibreria botiga, una sala d’actes i un espai de concerts. A la presentació hi assisteixen una trentena de persones, barreja de catalans residents a la zona i d’occitans. Hi ha una doctoranda de física de Pego, un professor d’institut de Mollet, el Jusèp Loís Sans, que ha vingut des de l’Aran (‘Tolosa és la nostra capital i pugem sovint’) i un grup d’occitans que no conec, entre els qual Patrici Pojada, que em causa un impacte especial per la qualitat del seu discurs i la seua amabilitat.

La conversa és agradable però conté sorpreses, com ara descobrir que hi ha moviments occitanistes que no veuen amb bons ulls el procés d’independència català perquè pensen que pot afectar-los negativament. Hi ha, em diuen, associacions que han criticat la presentació del llibre a l’Ostal per si és una identificació perillosa per a ells. Supose que cadascú veu les coses com vol o com pot.

Entre els presents tanmateix és ben evident l’interés per com la independència catalana pot afectar també a Occitània i als occitans, amb la mirada posada sobretot, com és lògic, en la Vall d’Aran. Jo defense que la posició dels catalans cap a l’Aran ha de ser de respecte absolut al seu dret d’autodeterminació però explique també que jo proposaria una confederació d’estats entre l’Ara i Catalunya com a fórmula de futur. Amb la qual cosa Occitània tindria per primer vegada en segles un estat.

En acabar la xerrada un dels assistents, propietari d’un magnífic restaurant al centre, ens convida a fer un cafè a sa casa. Ens rep en occità, xerrem una estona i en marxar me n’anode que té a l’entrada invitacions, en occità, per anar a la meua conferència. Em fa una certa gràcia i n’agafe una. Després d’una tirada viatge fins a Barcelona travessant una frontera que, finalment, ja ha desaparegut del tot. Passem a noranta per hora allà on abans hi havia la gendarmeria i la guàrdia civil, gairebé sense temps d’adonar-nos-en. Un signe més de com les coses canvien, però sobretot de com poden canviar. 

‘Ha vingut gent de Figueres i de la comarca’ em van dir. Jo no els distingia però supose que és el que explicava tanta i tanta gent. Una gentada autèntica a Figueres per la presentació del llibre, llarga i rematada amb un sopar de tapes més que agradable.

Va ser una de les presentacions més extensa en debat de les darreres. Amb preguntes i opinions més que interessants i amb la sorpresa de trobar-me amb la periodista valenciana Júlia Planelles entre els assistents. L’ex-treballadora de Gandia Televisió i Canal 9 se n’ha anat a viure a la plana de l’Empordà, a un poble petit i tranquil.

I després el llarg retorn cap a casa, amb un xofer que li agradava molt això de conduir i amb el qual vaig mantenir, amb ell i la dona, una llarga i interessant conversa per a rematar la jornada. 

Tenia aparaulada una presentació del llibre aquest divendres a València, a la Societat Coral el Micalet. Però evidentment no la vaig fer. La matinada del mateix divendres el PP va tancar RTVV provocant un esclat d’indignació al qual ni jo ni els amics d’El Micalet en podíem ser aliens. 

De manera que van convertir la xerrada anunciada en una molt concorreguda discussió col·lectiva sobre el que estava passant. Hi vaig exposar que crec que estem entrant en una nova época política al País Valencià i ho vaig intentar argumentar tant en extens i filant prim com vaig saber. Vaig aprendre coses escoltant gent que porta dècades al peu del canó com Enric Tàrrega i gent que no coneixia de res però que van argumentar de forma brillant el seu cas.

Com que havia dormit molt poc, treballant i seguint en directe el tancament, vaig excusar el sopar que havíem aparaulat. No tenia forces per res més que per dormir-me tant bon punt vaig tocar el llit a ma casa.

Dissabte, però, em vaig sumar a la manifestació i vaig agrair personalment a amics com Vicent Mifsud o Amàlia Garrigós la gran lliçó de dignitat col·lectiva que havien donat resistint al tancament. Estaven esgotats, ells i tots els treballadors de RTVV que rebien l’aplaudiment dels carrers d’una València desconeguda.

I encara després hi havia l’acte de celebració dels premis del Micalet. Una altra gran oportunitat de xerrar amb amics i valorar si això, aquest indici de revolta que comencem a viure, serà tan important com podria ser.  

Dues presentacions aquesta setmana, a La Garriga i a Sant Cugat. A La Garriga sorpresa gran perquè la xerrada coincidia amb un dels pocs partits en obert del Barça aquesta temporada i la sala era plena cinc minuts abans de començar. La veritat és que a la vista del desastrós partit dels blaugrana potser no hauria hagut de tenir por, però…

A Sant Cugat ahir una de les xerrades més llargues de totes. Moltes preguntes, respostes i debats en un auditori amb molta gent, entre els quals diversos amics. Abans vaig passar-me per Cugat.cat, el modèlic mitjà de comunicació públic de la ciutat on em van fer una entrevista que avui he vist que ha aixecat un cert debat perquè he qualificat d”espanyolista’ Pasqual Maragall. Si teniu la paciència d’escoltar l’entrevista entendreu el que dic i com és que use un adjectiu com aquest. Maragall era un espanyolista però des del catalanisme més profund i convençut que el destí ideal de Catalunya passava per una Espanya que ell mateix va descobrir que no existia. I el que és més important encara: que ens ho fer descobrir tots.

(Ací trobareu el vídeo de l’entrevista)