Anant cap a Cardedeu puja a Granollers un grup de joves al tren protestant contra les protestes abussives del transport públic. Ho fan molt bé. Pugen amb cartells i pancartes i llegeixen un manifest. Faig una piulada amb la foto de la seua protesta. I en baixar a Cardedeu baixen ells també. Em fa gràcia que un dels manifestant em salude i em diga ‘ja hem vist la teua piulada. Temps moderns…
Entre el públic hi ha gent de tot tipus i d’afiliacions polítiques ben diverses. Acabem posant en comú aquelles coses que té en comú el País Valencià amb el Principat i especulant, en el sentit més noble de la paraula, sobre què passarà en un futur que no sembla tan allunyat.
Jo sempre aprenc molt en les xerrades. M’alimente d’elles i en aquesta ocasió més encara ja que apareixen detalls, dates (atenció a les europees al País Valencià), visions que no tenia computades. Fins i tot de camí a Bétera gaudisc durant quasi una hora de la història personal de Rafael Benavent, un home digne que dignifica el país, i que m’explica amb tot detall com va apredre a estimar-lo. Quan entre per la porta de casa li dic a la meua filla, que aquesta vegada m’ha acompanyat, que tenim molta sort. Molta.
De poc que no caic de tos. Només vaig arribar a dir-li que ja anava éssent hora, cosa a la qual va respondre amb un somriure. Després, en acabat l’acte i mentre anava a sopar amb la gent de l’ANC local no me’l treia del cap. El primer llibre? Caram…
Com que la Gemma Busquets ho va explicar a El Punt Avui supose que no s’enfadarà si enganxe la seua crònica ací
‘Els periodistes han fet seu l’eslògan publicitari, la frase zen de Bruce Lee (Be water, my friend), que fa vuit anys promocionava una marca de cotxes de gamma alta, amb Be Twitter, my friend. Ser periodista i ser actiu a la segona xarxa social després de Facebook són fets indestriables de la professió, que l’usa com una eina periodística fonamental en les seves rutines diàries. Així ho va manifestar el director de Vilaweb , un dels pioners d’internet i piulador insígnia, Vicent Partal (@vpartal), en el col·loqui sobre com ha canviat Twitter la manera de comunicar dels periodistes; l’acte va obrir ahir al vespre a la Casa de Cultura la Setmana dels Rahola. Partal estava acompanyat dels periodistes (i també piuladors actius) de Catalunya Ràdio Clara Jordan (@clarajordanvila) i Xavier Graset (@xgraset). Moderada per la periodista Clara Sánchez-Castro (@moltclara), la xerrada es pot rastrejar a Twitter a través de l’etiqueta #BeTwitterRahola. Entre altres reflexions i frases piulades en 140 caràcters, Xavier Graset va dir que és un canal on hi ha més emoció, impuls i abraonament i sovint cal pensar abans de piular. Partal hi va afegir que si hi ha algun manual d’estil a Twitter “xiquets, ha de ser el sentit comú”. Clara Jordan, en el seu dia a dia, va explicar que Twitter dóna idees i és més professional, un adjectiu en què van coincidir tots els assistents en comparació de Facebook. “És el pols del país i facilita escoltar la gent”, va dir Vicent Partal. En aquest sentit, es va insistir en el fet de seguir perfils –el seguiment és per Graset un concepte molt messiànic– de diferent tarannà. Clara Jordan ho va reblar dient que Twitter no representa tota la societat, alhora que va botzinar la classe política, la qual no sap gestionar Twitter. “Si un polític vol arribar a la gent, ha de dur ell el seu compte”. I si a Twitter tothom pot escriure qualsevol cosa, per Partal el periodista s’ha de guanyar “la credibilitat piulada a piulada”; això sí, “es perd en segons”.’
La foto, magnífica, és del Manel Lladó.
La mateixa diputació ha fet un resum en vídeo que trobareu ací
Era dissabte, com ara quan escric aquest article. Més o menys a la mateixa hora. Aquell dissabte va sonar el telèfon de casa, a Bétera, i a l’altra banda hi havia el Josep Casulleras. Va callar durant un segon molt llarg i després va dir: “Vicent, em sap greu però han mort l’Anna Politkóvskaia.” Aleshores el silenci va ser meu. Supose que llarg. Josep va dir, potser per trencar-lo, “no se sap qui l’ha matat”. “I tant com se sap!”, li vaig respondre: “L’ha mort Putin.”
No em referia, és clar, al sicari, al qui va disparar contra ella a la porta de casa. Em referia a qui va ordenar la mort de la periodista més valenta, tenaç i lliure de tot Rússia. I aquest, el culpable de debò, era Vladimir Putin.
Poques setmanes abanss havíem sopat amb l’Anna a Barcelona, amb una colla de bons amics del PEN Club. Ella havia parlat en un acte al Col·legi de Periodistes del seu darrer llibre. A mi m’havien demanat que en fes la presentació, cosa que vaig fer amb molt de goig, després d’haver admirat durant tants anys el seu treball, els seus articles.
Sopant aquella nit li vam demanar, en un moment determinat, si no fóra bo que vingués a viure a Barcelona una temporada, per recuperar-se de la seua esgotadora lluita contra el crim organitzat que governava i que governa Rússia. Ens va dir que de cap manera, amb aquella veu suau però contundent que tenia. Ens va dir que no, que la seua feina era a Moscou, a Grozni, allà on fes falta el seu testimoni.
Nosaltres estàvem molt preocupats per ella. Ja l’havien intentat assassinar mesos abans i havia hagut de passar per situacions excessives fins i tot per a una gran periodista com ella, acostumada a tot. Però enteníem perfectament el seu compromís. I el vam respectar.
Divendres vaig mirar la cerimònia d’inici dels Jocs Olímpics de Sotxi. Però no tota. Vaig apagar la tele quan va aparèixer l’assassí d’Anna, encarregat, aquesta vegada, d’inaugurar-los davant la mirada còmplice del món.
(El meu article d ‘ahir a El9)
L’acte es fa al casal que els Carulla van donar al municipi i potser per això em sorprèn l’explicació segons la qual el poble, malgrat l’actuació exemplar d’aquesta família, era en realitat profundament franquista. M’expliquen que la mateixa gent que ara és a l’ANC als anys setanta feia campanya per la democràcia i va reinvindicar que en les festes locals no es posaren banderes espanyoles a cada carrer, com era la norma. Vist des d’avui sembla la prehistòria això però només el treball durant dècades i dècades d’aquesta gent explica que hajam arribat on som.
L’anècdota, però, em dóna peu per a començar la conversa amb els organitzadors d’aquesta presentació matinal en un teatre. No estic massa acostumat a l’hora però amablement em permeten beurem un cafè en escena mentre comence a parlar. He arribat amb el temps just i és l’única manera que puc obrir un poc les parpelles.
Després d’un llarg debat ens n’anem a dinar i m’expliquen històries surrealistes sobre l’ajuntament local, ple de personatges estranys que fan coses que semblen impossibles. Entre els assistents al dinar, per cert, un antic diputat mallorquí del PSOE, fart també com tants altres. M’alegra molt parlar amb ell i escoltar els seus afinats raonaments. Compartim però la preocupació de què passarà amb el nostre tros de país després de la independència. A la sobretaula especulem.
El meu homenatge i el meu agraiment etern.
(Ja ho sé que la cançó és de Bob Dylan però el vídeo crec que ressumeix molt bé el que era Seeger)
El Dani Cortijo, per una altra banda, és un narrador excepcional i té una visió molt aguda i molt interessants de la Guerra de Successió. Sostè que els catalans érem protorepublicans i que l’Arxiduc no ens feia ni fu ni fa. I ho sostè amb arguments seriosos que cal escoltar. M’hauria agradat sentir-lo durant hores. Ho miraré de fer quan puga.
A mi em va tocar el futur, que és el present. Hi vaig parlar una mica corprés perquè el local on fèiem la xerrada era l’església de l’escola i francament no n’estic acostumat. Per dins quan vam acabar pensava ‘Ite missa est’, què deien abans per a dir adéu. Amb tot el respecte, és clar.
Avui ha mort i he piulat que era un director que sempre m’impressionava per la seua gestualitat. Costava no mirar-lo mentre dirigia, he dit. I m’ha sorprès que molta gent ho repiulara. I m’agradat. Gràcies maestro…
El debat és mogut. S’ha votat al parlament i tres diputats socialistes han decidit que no podien seguir per més temps amb la proposta de Navarro. Hi ha indignació molt poc continguda. Se m’acosten diverses persones que es defineixen com a socialistes i que avisen que el PSC ‘serà extraparlamentari’ a Girona en les pròximes eleccions. Hi ha qui em narra en primera persona la conversa, molt forta, entre un dels tres i Pere Navarro. Hi era present.
Sempre dic que aquestes converses són un gran aliment informatiu per a mi. Sempre faig deu minuts de xerrada i una hora llarga de conversa. Per les preguntes i els comentaris veig el pols d’una part del país i el que es respira a Flaça és molta confiança i més il·lusió encara. Me’n vaig content. Refermat en que anem bé.