Era dissabte, com ara quan escric aquest article. Més o menys a la mateixa hora. Aquell dissabte va sonar el telèfon de casa, a Bétera, i a l’altra banda hi havia el Josep Casulleras. Va callar durant un segon molt llarg i després va dir: “Vicent, em sap greu però han mort l’Anna Politkóvskaia.” Aleshores el silenci va ser meu. Supose que llarg. Josep va dir, potser per trencar-lo, “no se sap qui l’ha matat”. “I tant com se sap!”, li vaig respondre: “L’ha mort Putin.”
No em referia, és clar, al sicari, al qui va disparar contra ella a la porta de casa. Em referia a qui va ordenar la mort de la periodista més valenta, tenaç i lliure de tot Rússia. I aquest, el culpable de debò, era Vladimir Putin.
Poques setmanes abanss havíem sopat amb l’Anna a Barcelona, amb una colla de bons amics del PEN Club. Ella havia parlat en un acte al Col·legi de Periodistes del seu darrer llibre. A mi m’havien demanat que en fes la presentació, cosa que vaig fer amb molt de goig, després d’haver admirat durant tants anys el seu treball, els seus articles.
Sopant aquella nit li vam demanar, en un moment determinat, si no fóra bo que vingués a viure a Barcelona una temporada, per recuperar-se de la seua esgotadora lluita contra el crim organitzat que governava i que governa Rússia. Ens va dir que de cap manera, amb aquella veu suau però contundent que tenia. Ens va dir que no, que la seua feina era a Moscou, a Grozni, allà on fes falta el seu testimoni.
Nosaltres estàvem molt preocupats per ella. Ja l’havien intentat assassinar mesos abans i havia hagut de passar per situacions excessives fins i tot per a una gran periodista com ella, acostumada a tot. Però enteníem perfectament el seu compromís. I el vam respectar.
Divendres vaig mirar la cerimònia d’inici dels Jocs Olímpics de Sotxi. Però no tota. Vaig apagar la tele quan va aparèixer l’assassí d’Anna, encarregat, aquesta vegada, d’inaugurar-los davant la mirada còmplice del món.
(El meu article d ‘ahir a El9)
