La presentació occitana
Al matí fem via cap a Tolosa. Ens hi espera Mireia Baeta, la locutora responsable del programa ‘La veu dels Països Catalans’ a Ràdio Occitània. Amb la seua família i el Jacme Delmàs dinem dalt el mercat de Victor Hugo, animadíssim per ser un dissabte al migdia.
En havent dinat anem a l’Ostal d’Occitània, la casa que acull la majoria de les entitats occitanistes de la capital del Llenguadoc, una llibreria botiga, una sala d’actes i un espai de concerts. A la presentació hi assisteixen una trentena de persones, barreja de catalans residents a la zona i d’occitans. Hi ha una doctoranda de física de Pego, un professor d’institut de Mollet, el Jusèp Loís Sans, que ha vingut des de l’Aran (‘Tolosa és la nostra capital i pugem sovint’) i un grup d’occitans que no conec, entre els qual Patrici Pojada, que em causa un impacte especial per la qualitat del seu discurs i la seua amabilitat.
La conversa és agradable però conté sorpreses, com ara descobrir que hi ha moviments occitanistes que no veuen amb bons ulls el procés d’independència català perquè pensen que pot afectar-los negativament. Hi ha, em diuen, associacions que han criticat la presentació del llibre a l’Ostal per si és una identificació perillosa per a ells. Supose que cadascú veu les coses com vol o com pot.
Entre els presents tanmateix és ben evident l’interés per com la independència catalana pot afectar també a Occitània i als occitans, amb la mirada posada sobretot, com és lògic, en la Vall d’Aran. Jo defense que la posició dels catalans cap a l’Aran ha de ser de respecte absolut al seu dret d’autodeterminació però explique també que jo proposaria una confederació d’estats entre l’Ara i Catalunya com a fórmula de futur. Amb la qual cosa Occitània tindria per primer vegada en segles un estat.
En acabar la xerrada un dels assistents, propietari d’un magnífic restaurant al centre, ens convida a fer un cafè a sa casa. Ens rep en occità, xerrem una estona i en marxar me n’anode que té a l’entrada invitacions, en occità, per anar a la meua conferència. Em fa una certa gràcia i n’agafe una. Després d’una tirada viatge fins a Barcelona travessant una frontera que, finalment, ja ha desaparegut del tot. Passem a noranta per hora allà on abans hi havia la gendarmeria i la guàrdia civil, gairebé sense temps d’adonar-nos-en. Un signe més de com les coses canvien, però sobretot de com poden canviar.