Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

En honor d’Antoni Marzo

Publicat el 4 de gener de 2014 per vicent
Acabe d’arribar de l’Ateneu. Avui ha estat una nit extraordinària. Antoni Marzo fa seixanta anys i tots els amics ens havíem conjurat per oferir-li una festa que fora la mostra del respecte i l’estima que li tenim. I l’hem feta i ha eixit rodona.

Ens hem juntat una cinquantena llarga de persones que primer hem escoltat una xerrada del gran Joan C. Martin i després hem fet un tast de vi dirigit per ell mateix. Per a escoltar al Joan no cal tenir cap excusa però en aquesta ocasió ell, tan amable com sempre, ha acceptat ser la coartada de l’homenatge. Toni no se n’adonat de res fins que hem tret el gran pastís amb les seixanta espelmes.

No s’ha enterat de res però podria. Perquè després del tast hem sopat i han aparegut el bon amic Gàlim i ni més ni menys que el nostre molt admirat Pep Gimeno Botifarra. Un concert diguem-ne privat era el regal que havíem decidit fer-li. I ha estat un concert inoblidable, absolutament perfecte.

Abans però m’havien encomanat que diguera unes paraules en honor de Toni, cosa que he fet amb molt de gust. Toni és una de les persones fonamentals de la meua vida i tot el que he dit em naixia del cor. Del meu i crec que del de tots els qui estàvem aquesta nit gaudint de la seua amistat a l’amistat.

I com que els amics m’han demanat que el penge, ací està:

‘Tots els grups humans tenen líders. Però hi ha moltes formes de ser líder. N’hi ha qui cerca anul·lar la gent que l’envolta per a ressaltar ell mateix i hi ha qui fa exactament el contrari: envola la gent que està al seu costat, la fa pujar, mentre ell es manté en un discret segon pla. Això, però, no dura per sempre. Aquesta classe de líders un dia o un altre reben el reconeixement sincer i entusiàstic de la seua gent. Perquè són autèntics, reals, humans. Perquè es fan estimar.

Avui molts ens hem juntat ací per a retre homenatge a Antoni Marzo en ocasió dels seus seixanta anys. Les meues paraules, per això, espere que siguen acceptades com la representació de les paraules que tots oferiríem a un gran amic, a una persona fonamental en les vides de molts de nosaltres.

El gran filòsof xinés Lao-tsu, considerat al pare del taoisme i contemporani de Confuci, va definir el lideratge més intel·ligent i constructiu dient que un gran líder és aquell que fa que la gent crega que són ells mateixos els qui han estat capaços de fer aquelles grans coses que la seua comunitat ha aconseguit. Lao-tsu ho va expressar això, que crec que defineix a la perfecció el paper que Toni ha jugat en Bétera, a través d’uns preciosos poemes, un llenguatge aquest, el de la poesia, que agrada molt a Toni i que ens va ensenyar i transmetre a molts de nosaltres. Recorde haver llegit a sa casa Salvat Papasseit i Espriu en edicions clandestines, que acaronàvem amb mans àvides de saber. Llibres introbables avui en dia, que espere que ell conserve encara, edicions tan elementals en el seu acabat material com glorioses en el seu impacte emocional. Poemes i poetes que ens arribaren de la seua mà, des de la seua biblioteca, com tantes i tantes coses.

Per a molts de nosaltres durant molts anys la casa de Toni al carrer de Sant Ferran va ser un paradís. Parle de les èpoques fosques del final del franquisme i d’aquella infame transició que vam haver de patir. Aquells anys ca Toni era el refugi, l’espai on quan passaves la porta sabies que podies viure un altre món, culte, honest, excel·lent de mires, generós, tan diferent de l’embrutida Bétera oficial. Desmond Tutú ha fet famós el concepte d’Ubuntu, un concepte de la llengua Xhosa que cada vegada reconeguem per la seua saviesa més gent arreu del món. Pel poble Xhosa una persona té Ubuntu si sap que ell és perquè és ell en els altres. La nostra humanitat, així, no depèn només de nosaltres sinó que es projecta a través dels nostres altres. La humanitat no està en mi sinó que és consubstancial a la relació entre mi i els altres. Nosaltres ens creem per tant de forma col·lectiva i per això el millor de nosaltres no és el que diu ‘jo sóc’ sinó el que sap fer que molts diguem ‘nosaltres som’. I en aquest poble, en aquesta tribu petita però orgullosa que som nosaltres el millor de tots, el que al llarg de més anys ha sabut fer-nos dir ‘som nosaltres’ aquest és Antoni Marzo.

No cal que faça la llista de totes les seues activitats al llarg de tantes i tantes dècades. Les sabeu tots. Des de fer cartells contra el règim, que encara no entenc com no ens van pillar perquè els feiem en paper d’imprimir i ell era l’únic que tenia una impressora en tot Bétera, fins presidir aquesta magnífica obra col·lectiva que és l’Ateneu o participar d’aquest projecte esplenderós que és l’Aljama Toni ha gastat la seua vida completa en fer-nos molts millors a tots. Des d’un rigor intel·lectual inesgotable, des d’una capacitat de treball imparable, des d’una bonhomia joiosa i des d’un esperit positiu que sempre ens ha estat una guia infalible per passar els pitjors moments.

Per això Toni és estimat per tots nosaltres. Per això estem ací. L’hem escoltat cantar al carrer de l’Om i al mateix temps ens ha explicat els secrets més amagats de l’Ocimum Basilicum, la nostra estimada alfàbega. L’hem vist escriure però també l’hem vist ballar, no ben bé amb la mateixa traça val a dir… L’hem vist il·lusionar-se en tot de projectes que sense la seua callada abnegació no haurien arribat mai a ser reals. L’estiu passat, en un acte ací a l’Ateneu, vaig voler proclamar en públic i en veu alta que considere Antoni Marzo un dels meus mestres més importants. I avui, si m’ho permeteu, vull proclamar en nom de tots els que estem ací el nostre reconeixement, la nostra estima i el nostre agraiment perenne cap a ell.

Vos demane per tant un brindis a la seua salut. El meu amic Z. (Coscollar: ja sé que estàs molt intrigat pel bloc…) em va explicar una vegada una anècdota vaticana preciosa que em deixareu que use per a l’ocasió. Conten que un Papa va fer prop de cent anys i li van oferir un sopar com aquest. Bé, supose que seria més luxós però també menys sincer… I el cardenal camarleng a l’hora de fer el brindis es va voler lluir i va proclamar ‘Santedat que siga per cent anys més’. A la qual cosa el papa va respondre amb un sarcàstic i divertit ‘no posem límits a la divina providència’. Així que no posaré límits a la divina providència i em limitaré a demanar que per tant de temps com siga possible Toni ens segueixes acompanyant i seguisques ensenyant, ens seguisques regalant la teua amistat.

Salut i llibertat amic! Salut i llibertat per a tu i per a tots nosaltres! 

Publicat dins de Bétera | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.