Mails per a Hipàtia

Sempre m’ha intrigat el meu primer record. Vull dir la primera cosa que recorde segura de ma vida. Hi ha diversos candidats. Un dia que vaig seure a braç de ma tia Maria mentre cosia i em vaig clavar les tissores. O el primer dia que em van portar a la guarderia de donya Carmen -veig unes escales altíssimes i molts fosques, amb la porta de l’aula a mà dreta. Però em sembla raonable pensar que va ser quan va començar l’obra de casa. Em veig a mi mateix tirat sobre un munt de sorra que hi havia al mig del carrer mentre els obrers alçaven els que anaven a ser els nostres pisos. Un carrer encara sense asfalt ni cotxes, on es jugaven ben diferent…

A Ca Montes fins que vaig nèixer jo tots vivien en el que coneixíem com ‘la caseta’. Quan el bar el van baixar, acabada la guerra, de dalt de l’era, a la vora del castell, on és ara els meus avis van acondicionar la major part del local com a bar i van deixar un racó a dins per a fer de casa de la família. Per entrar-hi havies de passar pel bar, ple del fum de les rabassetes dels clients i a l’hivern del d’una atrotinada estufa que arribaves a pensar si no feia més fum que no calor.

Quan jo vaig nèixer, supose que preveient que vindrien els meus germans aviat, van decidir fer al damunt de la caseta dos pisos, el de baix per a ma güela i ma tia i el de dalt per a nosaltres. I són aquelles obres les que veig com un dels meus primers records, si nó el primer.

El pis era molt xicotet perquè de fet no hi feiem la vida que se suposa que fan les families als pisos. La caseta, ara ja sense habitacions per a dormir, va continuar sent durant molts anys l’espai on víviem, on sopàvem, on dinàvem, on jugàvem… al pis pràcticament només pujàvem a dormir i prou. Després, passats els anys, els pares van ampliar el pis ajuntant-li una cambra on mon tio Paco guardava dotzenes de coloms cridaners, cambra on entrar era per a un xiquet una mena d’aventura selvàtica.

Els anys han passat i Ca Montes és tancat, el carrer Colom és un espai on només caben cotxes i del qual han desaparegut bona part desl escenaris de la meua memòria, a la cantonada la casa del carter, a davant el que va ser magatzem de taronja dels morenos… Queden dempeus però, i espere que per molts anys, les dues cases més boniques, la dels de Sueca i la del tio Manolo, les dues que encara tenen eixides generoses, que puc veure des de la finestra de casa. Són en definitiva el record conservat del primer que recorde.