Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Enmig del nerviosisme de la posada en marxa del .cat m’he deixat caure en la fira que fan a Barcelona de telefonia mòbil. La fira, en si, no em sembla res especialment espectacular. El que és espectacular són els assistents. Realment a Barcelona hi ha avui tot déu que és alguna cosa o vol ser alguna cosa en el món de la telefonia mòbil. Un encert. I una experiència curiosa. Al metro, tornant cap a la redacció de VilaWeb al meu voltant escoltava hebreu, una llengua oriental que diria que era xinés, una de nòrdica que em sonava a finés o estonià (és molt difícil distingir-lo) i anglès amb diversos accents. Realment curiós.

A Dénia, enmig dels actes de commemoració de la insurrecció de Basset algú ha dit que Simó Aguilar és mort. Una esquela al diari ho confirma. Des dels primers setanta el seu somriure permanent i la seua exhuberant capacitat de creure en el demà millor ens ha acompanyat.A la nit, tornant a Bétera, rodem des de València per la vella carretera de Montcada, que em porta records d’ell i les seues maniobres. Com un minúscul i silenciós homenatge.

La gent d’Esquerra Unida de Bétera em convida a participar en un acte que han organitzat a l’Ajuntament i després anem a sopar. La despresió posterior al pacte Camps-Pla és òbvia. A la meua taula tot el món és d’acord en que es tractat d’una situació excepcional que cal respondre de forma excepcional. Però tots estan convençuts, alhora, que cap dels partits donarà un pas en aquesta direcció.He arribat a casa preocupat i cansat. No ho negaré. Mentrestant a la bústia m’esperava un anunci de que han obert el primer Kebab del poble. Arrea!

Hi ha el rumor que el futur iPod Vídeo tindrà la pantalla completa i els controls apareixeran i desapareixeran sobre ella. Si és veritat em sembla que comencem a veure una de les alternatives serioses a com es fa televisió avui en dia.

(Fa poc temps em van explicar que els responsables d’enquestes sobre ràdios estaven desconcertats per la desaparició d’un sectors d’oients que simplement no es passaven de la ràdio-fòrmula a la generalista ni res d’això. Al final algun sabut va entendre el que passava: escolten la ràdio pròpia, és a dir l’iPod.)

La meua filla menuda m’ha encarregat de tenir cura dels seus tamagotxis (no estic segur de si es diu així) De forma i manera que vaig tot el dia amb ells a la butxaca i quan piten me’ls trec i faig el que corresponga a cada cas. En alguna de les reunions que he tingut avui el fet ha causat consternació. Jo ho trobe divertit. A ella no li deixen usar-los a l’escola (cosa en la qual estic absolutament d’acord) i no se’ls pot deixar sol o es moren. Perquè no puc cuidar-los jo?

Fins i tot he trobat aquesta web, on s’explica com funcionen i he trobat alguna instrucció interessant.

Hi ha dies en els quals tota la faena que fas pren sentit de repent. L’altre dia demanàvem als nostres lectors que miraren i visitaren blocs de països musulmans que sostenen posicions interessants sobre el tema de les caricatures. Especialment recomanàvem Maghreblog.net.
Pel que es veu hi va anar molta gent i ells s’han pres la molèstia de redactar un post en espanyol (ai!) explicant d’una forma raonada el perquè de les seues postures. M’ha fet feliç. És una petita pedra del gran pont de mar blava que hem de crear a la Mediterrània si no volem acabar tots plegats en l’infern cristià -el de foc i sofre…

(Ja els hem enviat la traducció en català del seu text)

Anit em vaig perdre la SuperBowl.

Feia potser prop de vint anys que la mirava a casa, algunes vegades acompanyat, sobretot els primers anys, pel Gustau Navarro. També recorde haver creuat una aposta sobre la SuperBowl amb el Pep Morell quan tots dos treballàvem al Diari de Barcelona, que devia ser cap allà el 85 o el 86. Vint anys, doncs. Però ara com que m’he esborrat del canal+ (diuen que ja no hi queda ningú) no l’he pogut veure en directe. Miraré de pillar-la per l’eMule…

Per cert han guanyat els Steelers, que mai no m’han caigut massa bé. El meu primer equip va ser Nova Anglaterra i després els Redskins. Tot i això els únics partits en directe de futbol americà que he vist allà sempre han estat al camp dels Giants, a Nova York. La primer vegada l’Assumpció bufava de fred i no va parar de beure xocolata calenta. Era l’any de la vaga, jugaven els reserves i el camp era buid. Corria un aire de por…

La meua filla menuda em diu, enmig de la preparació pel dictat, que el català és una llengua més fàcil “perquè s’escriu com es parla” (ho deia en referència a l’anglès i a l’espanyol).

M’ha fet molta gràcia perquè quan començàvem a fer classes de català, allà als setanta, la gent sistemàticament deia que “el valencià” era més difícil perquè no s’escrivia com es parlava -és a dir a la manera castellana.

Per això, enmig de tant de pesismisme com ens envolta des de fa unes setmanes, l’afirmació de la meua filla em sembla una xicoteta victòria.

A l’Otel·lo de William Shakespeare, si no vaig errat, hi ha un moment on es diu alguna cosa així com “puc entendre la fúria en les teues paraules però no entenc les paraules”.
Aquest matí he rebut un bon grapat de correus d’amics i lectors valencians reaccionant a la traïció feta pel PSOE, acceptant qualificar el “valencià” d’idioma. Feia anys que no llegia textos tan furiosos i en molts casos violents. Jo mateix crec que si em trobara avui Joan Ignasi Pla pel carrer segurament l’insultaria greument. El problema és que aquestes paraules de fúria no serviran de res si no les fem entendre. Cal per tant que tots ens posem les piles per aconseguir que el 2007 realment ho paguen molt car això que acaben de fer. Cal que no només s’entenga que estem furiosos… cal que fem entendre les nostres paraules.

Doncs això…

A Amsterdam ara han prohibit fumar marihuana al carrer. El que és curiós és l’aparició per tota la ciutat de senyals, un pèl surrealistes, que avisen que està prohibit fer un cigarret de maria a la vista del públic. El disseny és, diguem-ne, suggerent…

Aquesta vesprada hem anat a veure Raimon al TNC. Un concert impressionant. Està en un punt de maduresa i de saber què vol que no deixa espai al dubte. Però aquesta vegada m’ha impressionat sobretot quan ha agafat la guitarra ell, de sobte. Ho ha fet, passades ja les primeres cançons, primer a “La nit” i després en quatre o cinc ocasions més. Havia llegit una crònica del primer dia on el crític afirmava que Raimon perd molt si no l’acompanyen els músics. Discrepe de ple. Els músics són molt bons però quan agarra la guitarra ell et colpeja a la cara amb una força tremenda que no té comparació possible. És un altre univers musical i emocional. Vàlid i complementari també l’altre. Però no comparable.
És això el que té la gent amb tants anys d’ofici i coherència com Raimon. Sentint-lo cantar d’aquella manera m’ha recordat l’impacte que em va provocar fa una pila d’any escoltar la terriblement ensucrada “Just Like a Woman” de Bob Dylan en una versió rara que feia ell sol amb guitarra i l’harmònica. Dylan, com Raimon, tenen l’edat justa i els mèrits guanyats per a fer el que vullguen. I quan són ells els qui prenen la decisió no hi ha qui els pare.

La polèmica sobre la biografia de Joan Coromines m’ha portat a comprar-me dos volums de la correspondència de l’insigne lingüista, els de les relacions amb Pla i Fuster.I al de Fuster trobe una dada particularment curiosa per a mi. En una carta escrita per Coromines a Barcelona el 28 de març del 1962 aquest li comunica a Joan Fuster que el dia 16 d’abril dilluns arribarà a València per seguir recorrent el país sencer a la recerca de topònims i mots. I diu: “si fos fàcil em traslladaria el mateix vespre a Nàquera, Bétera o Serra”. No sé sap res més però podem suposar, coneguent com era de metòdic, que Joan Coromines va visitar la subcomarca de la Calderona el mes d’abril del 1962. Quan jo era un xiquet ben menut que, probablement, encara no havia anat a la guarderia de donya Carmen.(Sobre la polèmica vegeu l’article de VilaWeb Lletres)

Fa temps que llisc amb una certa regularitat un bloc palestí que es diu Sabbah’s Blog. Tenia curiosistat per veure què diria avui, després de saber-se que Hamàs ha guanyat de carrer les eleccions palestines. El comentari és contundent: “això és la democràcia, per desgràcia és això”

Fa molts anys vaig sentir a un alcalde dir que “el problema de la democràcia és que després la gent vota el que vol”. Era la nit de les eleccions, ell havia perdut l’alcaldia i estàvem a Ferran el Catòlic, a València. Va parar el cotxe per un semàfor i al nostre costat es va posar un cotxe d’aquells de xumba-xumba amb la música a mil. El comentari va irrompre després de lamentar que el vot d’aquell individu valguera igual que el meu. Però eixa és la gràcia …fins i tot quan el resultat no ens agrada.

Al poble ha mort Vicent Sierra, jugador de futbol que va ser del València -amb el qual va guanyar la lliga de l’any 42, la primera de l’equip. Després va jugar també al Barça i a l’Hèrcules. En les necrològiques publicades trobe una dada desconcertant per a mi. Sembla que el Bétera de futbol va jugar la final del campionat “d’Espanya” amateur de l’any 1940 i la va perdre. M’encurioseix perquè mai de la vida n’havia sentit a parlar. El Bétera, que juga de verd-i-blanc, mai ha passat de la preferent i l’any 40 sembla el menys apropiat de tots per a jugar al futbol…(Més informació sobre Sierra en aquesta pàgina)