Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Marc Tul·li Ciceró ensenya amb una claredat esclatant que la senectud pot triomfar sobre la misèria, sobre la més mesquina, la que s’explica pels denaris concrets i públics. Fins i tot quan hom és sotmés a la més gran de les penúries, a la pitjor de les marginacions, a la més terrible de les soledats.

Ho he recordat aquestes setmanes mentre he vist anar ensorrant-se davant dels meus ulls una vida completa, la d’un intel·lecte major que havia tingut posada al calaix d’aquells que haurien de seure al senat.

El meu respecte i admiració ha mudat en indignació, ràbia i vergonya, esgotada la pietat. Els homes a la vellesa poden optar més lliures que mai per la dignitat. Tenen el dret a optar per ella amb un desinterés com mai més pot manifestar-se en els anys que domina la raó. Però quan un hom no ho fa, aleshores, se li esquinça el front en una ganyota tètrica i perd l’ànima per voler aferrar-se al càrrec i la glòria passada que el camí a la tomba només allunya. I menteix, enganya, difama i estira les elàstiques cordes de la infàmia sense adonar-se’n que està ensorrant tot allò que fou.

Finalment avui el vell Cesar ha mort però encara ha tingut esma d’enviar els seus a embrutar les parets del Capitoli amb udols de llop afamat i sigasagues de serp èbria. M’ho he mirat molt cansat, quasi sense bategar. I en acabant he anat a Pozzuoli cercant la calma i el silenci dels bons llibres, esgotat d’aquesta batalla que semblava no voler acabar mai, refugiat en els somriures més dolços que el vi. Seré, com ara escric.

Al vell diuen a l’àgora que li agraden les cites. Doncs sia! “Neque turpis mor forti viro potest accedere”. A ell, precisament, que té l’ànima escarransida per l’odi més vulgar, a ell que ha perdut la dignitat, a ell que ens ha esquitxat a tots escampant a la plaça la seua còlera inútil com si fos el ventre rebentat d’un bou.