Mails per a Hipàtia

He anat a la sessió de clausura del congrés del Bloc Nacionalista Valencià. Entre altres ha parlat (usant un molt bon català, per cert) Francisco Rodríguez, el diputat del Bloc Nacionalista Gallec. Ha recordat l’estada a València de Castelao i que és ací que va escriure part del llibre “Sempre en Galiza”.
No sé perquè però no m’ha sorprès. Resulta gairebé impossible escoltar un discurs d’un nacionalista gallec on no aparega Castelao, d’una manera o una altra. No deu haver cap nacionalisme al món amb un pare tan concret i reconegut (segurament el valencià amb Fuster però això és una altra història…) En arribar a casa l’he llegit una estoneta i he de dir que, a més, escrivia molt bé. Tinc una versió que vaig comprar fa molts anys a Sant Jaume, d’Editorial Galaxia. Aleshores Rodríguez era molt d’esquerres, però ja parlava de Castelao en els mítings…

Fa tants anys que vaig comprar aquest llibre que era l’any del casament de Lady Di. Vaig anar a Galícia amb el meu amic Pere Muñoz (que ara precisament és alcalde de Gavarda pel Bloc) i reiem com animals dins el cotxe burlant-nos del fastuós esdeveniment…

Ahir vaig anar a la presentació del nou llibre de Biel Mesquida “Els detalls del món”, a la Central del Raval. Biel és exhuberant, tropical, i xerra com un predicador inflamat -brama. Com un predicador inflamat però dels nostres, que no n’hi ha. Va aconseguir que aplaudirem com a bojos a base de colps directes i paraules sense xarxa.Quan fan una presentació en una llibreria com aquesta, que me la compraria poc menys que sencera, la gràcia és que pots anar tafanejant mentre escoltes. Vaig arribar una miqueta tard i ja no cabia. Em va tocar usar l’ascensor per pujar a l’altell, que és precisament una de les meues àrees favorites. Allà hi ha els llibres de ciència i filosofia. Vaig estar triant i remenant i al final, del pis de dalt, encara vaig eixir amb el llibre de Robert Fisk, que el presentava a la mateixa hora a Barcelona. El problema és que en arribar a casa vaig començar a llegir-lo amb tant de gust que se’m van fer les cinquanta. I ara tinc son…

Ray Kurzweil, un dels escriptors que més excita les meues neurones acaba de publicar “The Singularity is Near: When Humans Transcend Biology”. (Ja me l’he demanat a Amazon).La tesi que hi defensa, si he entès les crítiques i comentaris, és que l’espècie humana és ja només a un pas de la “singularitat” que significarà la creació d’éssers artificials (no crec que ell use eixa paraula) amb una intel·ligència, duració, resistència, capacitat física i tot el que puguem dir inimaginable. Singularitat que tindrà com és fàcil d’imaginar conseqüències enormes sobre la nostra vida i sobre la del planeta sencer. És a dir que segueix i concreta la línia que ja va desenvolupar fa anys amb “L’era de les màquines espirituals”.De Kurzweil es poden dir moltes coses -segurament algú criticarà el seu optimisme, amb el qual jo, tanmateix, em sent còmode. Però no fa xerrameca ni improvisa ni fabula. El llegiré amb molt d’interés, doncs. Perquè l’argument promet.PS. Navegant per Amazon me n’adone que Joel Garreau ha escrit un llibre pròxim al de Kurzweil que es diu “Radical Evolution”. Garreau és autor de “The Nine Nations of North America”, un dels llibres que m’emportaria a una illa deserta si només me’n deixaren dur deu. Així que torna a passar la visa… ai!

Ja ho sé que això de TV3 ja és crònic però no deixar de sorprendre. Afirmen, en una exclusiva que ja veurem si ho és tal, que Betandwin, una casa d’apostes per internet serà el patrocinador del Barça. I ensenyen la web de betandwin en el reportatge.

Però quina versió ensenyen? Si aneu a la portada de Betandwin (que és una empresa amb seu a Viena) veureu que ofereix un menú en 17 idiomes, entre els quals el català. Però TV3 fa tot el llarg reportatge sobre betandwin ensenyant la versió en espanyol. Una vegada i una altra. He vist el reportatge en diversos informatius i sempre, sempre, en espanyol.

Al meu barri fan la festa de Sant Antoni. I entre altres coses un grup de xicots, i no tan xicots, es dediquen a “caçar” xarxes wifi pel carrer. No sé si he d’apagar i encendre la meua de tant en tant per fer-los una miqueta més apasionant el concurs…En qualsevol cas m’ha fet recordar el Sant Antoni de Bétera quan jo era un xiquet. Els carrers encara no estaven asfaltats i feiem fogueres a davant de casa. Fogueres primitives, a base de parots i andròmines però que amb els meus ulls de xiquet semblaven imponents. Després va vindre l’asfalt i l’ajuntament va prohibir-les. Al meu carrer allargàrem la tradició gràcies a que a la cantonada de dalt van ensorrar un edifici per a fer un magatzem de taronja -el del Morenos, crec recordar. Ara tot el poble ha de fer la foguera junta amb els majorals a l’albereda. De la foguera al wifi hi ha un tros, certament. Però pel que sembla Sant Antoni tan val per una cosa com per una altra.

Fa mesos no era estrany pujar a un taxi de Barcelona i trobar la COPE en marxa. Jo sistemàticament demanava que l’apagueren o canviaren d’emissora, per a fer palès el meu disgust. Normalment ho feien els taxistes, amb mala cara. Només una vegada vaig haver de cridar la Guàrdia Urbana, que va recordar el taxista que el client té dret a demanar que s’apague la ràdio.

Explique això perquè he notat des de fa setmanes que no pille cap taxi ni un que porte la ràdio aquesta posada. No sé si és casualitat o si és que érem diversa gent la que feiem presió i els taxistes ho han notat. En qualsevol cas millor.

Avui he escrit el mail obert sobre les detencions d’islamistes (ací). Al final se m’ha escapat un comentari massa provocatiu que un lector m’ha criticat (no pose el seu nom perquè no sé si estic autoritzat). Em preguntava si la invasió de l’Irac va ser considerada il·legal per la comunitat internacional, combatre una ocupació il·legal és terrorisme?

Aquest lector ha respost el comentari d’una manera interessant en el següent text:

“Després de llegir la vostra pregunta provocativa, no m’he pogut estar de contestar. Jo també estava en contra de la guerra d’Iraq, però no crec que els que estan fent terrorisme actualment a l’Iraq lluitin contra això. A l’Iraq, amb més o menys garanties hi ha un procès democràtic i l’ocupació més aviat o més tard s’acabarà, segurament més aviat com abans es pugui garantir l’estabilitat del país. Els que fan terrorisme ho fan per imposar el seu model totalitari d’estat i nomalment no maten només soldats ocupes sinó que maten els que col·laboren en el naixement del nou estat democràtic. Els que lluiten contra els americans no volen alliberar ningú, sinó prendre la poca llibertat que ara tenen i evitar que la puguin aconseguir del tot.

Jo no volia la guerra, creia que la millor manera d’acabar amb Sadam Hussein era que ho acabessin els mateixos iraquians. Tard o d’hora, potser fins la seva mort, però s’hagués acabat. Per l’exterior no era cap amenaça i segurament una part molt important de la població vivia millor abans, que no pas ara, perquè si hi havia uns que estaven controlats amb Sadam Hussein eren els islamistes. Però ara, després de fer el que han de fer, les tropesn no poden marxar d’allà de qualsevol manera i deixar-los d’aquesta manera. Crec que han de col·laborar en garantir l’existència del nou govern democràtic, i anant reduint la seva presència poc a poc a mesura que aquest govern es va fent més fort.

Volia dir això, perquè sé que vos sabeu això tant o molt millor que jo, i he trobat la pregunta excessivament provocativa. Matar innocents i voler imposar un estat totalitari, sempre és terrorisme.”

Crec que té raó. Jo feia la provocació massa des de la pura teoria i ell crec que em fa baixar al terreny concret. Agraït

El Barça ha guanyat al Zamora i suma 16 victòries seguides, diuen. Però en són 17. Per algun motiu que no entenc ningú no suma la de la Copa Catalunya, com si no fora una competició oficial. M’ho han recordat uns lectors que tenen tota la raó del món…

La memòria és un espectacle fascinant. Estava mirant la televisió i ha aparegut el general Mena, el colpista aquest. I m’he trobat de sobte recordant una frase, crec que de Saint-Just (que, per tant, devia ser contra Lluís XVI ?) i que diu que “ningú no regna impunement”.
Què ho fa que les meues neurones facen aquest enllaç? Quin mecanisme em porta d’un lloc a un altre i a un altre? No sé ni recordar on l’he llegida la frase, en quin llibre. Però se m’apareix nítida -no crec que estiga equivocada, com a mínim no en el seu sentit, tot i que no n’estic segur de la literalitat. Com passa això?

Els reis han tingut a bé arribar acompanyats d’una versió traspasada a digital del magnífic LP de Remigi Palmero “Humitat relativa”, un disc d’una bellesa descomunal, que no he pogut deixar d’escoltar-lo durant hores. L’oblit de músics com Remigi o Juli Bustamante és un luxe que cap cultura del planeta s’hauria de permetre i menys que cap la nostra… Quan reconeixes cançons com “Plens de sol” vint anys després d’haver-les escoltat i adonan-te’n que l’havies arribat a oblidar et sents com un imbècil. O com un cretí -no sabria distingir-ho ara…

“Córre el sol com un infant
pel passadis

Puja el sol com un amant
sobre el teu llit

sobre el peu nu

canta el sol com un ocell
en el balcó

xiula el sol de bon matí

com el trenet que creua l’horta i els canyars

tota nua, nua i alta dins la cambra

s’alegraven els teus pits

caderneres, passarells i teuladins

sargananta a la paret,

plens de sol de bon matí”

(Per cert: quan era músic un dia vaig tocar amb ells. Va ser a Benimaclet, durant una festa Carles Salvador. Tico Balanzà no va aparèixer i estava tot llest per a tocar però no tenien bateria. Em van demanar que els ajudarà a eixir del pas i ho vaig fer encantat, per supost. Emocionat. Jo era molt jovenet i tocar amb ells em va semblar un somni. Balanzà posava sempre la seua bateria sota un immens paraigua de platja i tocar allà baix, amb Remigi i Bustamante al costat, va ser inoblidable…)

Anit vaig participar en la tertúlia d’InfoTV. Parlàvem, estorats malgrat tot, de l’escàndol del repartiment de les freqüencies de la TDT local valencianes. De 42 freqüències atorgades 36 són indiscutiblement per a empreses vinculades directament al PP. Amb situacions escandaloses com el cas de Libertad Digital, el diari (per dir alguna cosa) de Federico Jiménez Losantos. Li n’han concedit quatre, amb audiència sobre l’àrea metropolitana de València i sobre Elx – Alacant. El cas és que aquesta empresa no existeix ací. No tenen res a València. Res de res. Excepte el suport polític del president Camps. I la xerrameca ultra d’extrema dreta.
En acabar el debat hem estat xerrant una estona fora de càmera. La veritat és que hi ha moments en els quals penses que no hi ha res a fer. La xuleria pepera és tan descarada i fora de raó que no s’aturen davant de res ni de ningú. No és que no hagen respectat la pluralitat democràtica -que no l’han respectat. És que ni tan sols han respectat l’empresariat valencià o la gent del país que treballa en aquest terreny. Res de res. Als madrilenys més ultres per la barra que tenen. Al final deu ser una altra versió d’allò de les ofrenes a Espanya.

Per cert que diuen, tot i que no sé sap si és cert, que un accionista del diariet de Losantos és Florentino Pérez. Zaplana, fan confesat del Madrís, en això deu estar d’acord amb el seu enemic Camps…

He eixit a passejar una estona. Ací a Bétera a voltes tinc la sensació que són els peus i no el cervell els qui marquen la ruta. Fa fred. Per al meu gust molt. Però reconec un cert comfort. No sé si és la geografia o el calendari. O la barreja de les dues coses. Però no puc dir que estiga incòmode escoltant els meus passos.

Després de dinar he anat a fer-me un cafè. M’ha sorprès que tots els bars tingueren cartells explicant si són o no de fumadors. He entrat al Cafè d’Arenys i m’hi he trobat una baralla. Segons he entès, i no estic segur d’haver-ho entès bé, unes senyores seien habitualment en una taula que des d’avui cau en l’àrea de fumadors. Els cambers han intentat que es canviaren a l’àrea de no fumadors però elles el que volien era que canviaren el bar complet. Un guirigai considerable.

L’any s’acaba. Avui he estrenat una tarja telefònica d’aquestes que et mantenen l’ordinador connectat en qualsevol lloc. En unes altres circumstàncies hauria hagut de baixar baix a connectar-me, ací a Arenys. Hauria hagut d’engegar el mòdem, posar el telèfon, canviar la configuració i tot això.
D’aquesta manera només he de posar la tarja a la ranura i ja puc escriure. Encara és carota, de tota manera, ja que la tarifa plana que proposa l’has de vigilar per si supera el límit. En qualsevol cas un dia és un dia.
Bon any a tots. Salut i llibertat!

(amb el vostre permís seguiré mirant el dvd de Norah Jones a Nova Orleans i esperaré les campanades…)