El bloc d'en Roc Fernàndez

Llegeixo astorat els comentaris que l’Alcalde del meu poble, Pere Pladevall fa sobre l’Artur Mas al mur del seu Facebook en resposta a l’entrevista que Maragall ha fet per la revista de CDC. 

En aquests comentaris l’Alcalde titllla el cap de l’oposició de lladre i diu que se l’hauria de jutjar d’urgència abans de les eleccions.

En concret podeu llegir literalment el que comenta, tot: “Diu el Pasqual Maragall que ara convé un canvi i que l’encartronat del Mas ara somriu i que s’ha amorosit. Sembla se rque el van entrevistar a l’estiu, quan encara no se savia que CiU havia presumptament robat junt amb el Millet, 6 milons d’euros del Palau de la Música. Tan que odiaven al Pasqual i ara utilitzen una entrevista seva, que anava de bon rotllo, però crec que seria una tràgedia per Catalunya tenir encartronat que somriu i que es un presumpte lladre, presidint la meva nació. Fins i tot crec que se l’hauria de jutjar d’urgència per que quan anèssim a votar, sabessim si hi ha l’opció de votar un pressumpte lladre o un lladre de debó…”

Però des d’un punt de vista municipal, s’ha de tenir una barra de ciment armat per versar aquestes acusacions quan ell com Alcalde ha:

1.- Aprovat TOTS els pressupostos de la legislatura amb l’informe negatiu de la Secretaria i interventora de l’Ajuntament,

2.- L’Ajuntament des que ell governa ha hagut de sol·licitar un Pla de Sanejament de les finances municipals i a cada Ple tenim un crèdit. No content amb això ara que ja no li donen es dedica a malvendre el patrimoni municipal. Perquè vendre ara terrenys és simplement malvendre el patrimoni de tots.

3.- En tots els anys que portem de legislatura el personal de l’Ajuntament s’ha incrementat un 22% sense que hi hagi hagut cap concurs de personal. A més una gran part de la gent nova contractada són coneguts o amics de l’Alcalde.

4.- Els contractes d’obra pública com l’Escola Bressol, o altres treballs menors com fins i tot el programa de Festa Major estan realitzats per gent del seu entorn sense cap concurs i a dit.

5.- A hores d’ara ningú sap el que vostè cobra com a Alcalde després de la charlotada de dir que renunciava al sou i cobraria per dietes. Cosa que d’entrada és una estafa a la seguretat social atès que amb aquesta fórmula se l’estalvia.

En definitiva que el dia que hi hagi un canvi de govern el primer que haurà de fer és una auditoria a fons de l’Ajuntament i llavors veurem si no s’ha d’empassar totes aquestes afirmacions.

Dit això trobo d’una incorrecció institucional total, que un Alcalde titlli sense fonaments ni proves ni res, un candidat a la Presidència de la Generalitat. No només és una incorrecció sinó una absoluta idiotesa. Que farà vostè si en Mas és President de la Generalitat? Com negociarà les millores que calen al nostre poble com la variant i que amb el seu govern amic ha estat incapaç d’assolir?.

NOTA: Aquest article forma part de la meva col·laboració mensual amb el diari digital AraVallès.cat. Pots llegir l’article aquí.

El 2.0 està definitivament de moda. De fet portem una percampanya marcada per la sortida a mitjans de comentaris de cafè al Facebook, que és un símptoma clar de que ni el mitjà ha entès ben que és el 2.0, ni el protagonista en qüestió ha après que “l’amic del Facebook” no és un amic amb qui estás prenent el cafetonet en intimitat. Per no parlar del freak professional que ha fet d’aquest defecte virtut.

El trist és que sovint rera aquest castell de focs mediàtic sobre les xarxes socials potser ens oblidem de fer la reflexió a fons del que està canviant i transformant-se, en alguns casos, per sempre.

Des del meu punt de vista la pregunta clau és: Com afecten les xarxes socials a les estratègies de campanya?. Vet aquí les meves respostes:

1.- Les xarxes socials han transformat definitivament el ciutadà en emissor. Tothom és emissor i receptor alhora, ja no existeix l’espectador passiu. A més cal tenir en compte que eines com el Facebook -basades en el concepte amistat- actuen com a prosumidores. És a dir, té molta més força la recomanació d’un amic que tota la publicitat.

En conseqüència les organitzacions i els partits estan obligats a ser presents allà on hi ha la gent: Facebook, Twitter, You Tube, Flickr, slideshare… i tenir una política activa en cada mitjà. Cal ser un més per poder compartir el lideratge i orientar els corrents.

2.- Les xarxes socials transformen al militant o afiliat en activista. Les xarxes permeten recuperar el rol clàssic del militant. Abans un militant enganxava cartells, ensobraba… ara amb la xarxa qui vol pot recuperar un rol actiu. Ara bé cal organitzar bé tot aquest potencial, en aquest sentit els action center adquiriran cada cop més importància i força.

3.- Cal gestionar la suma de reputacions: Els partits i organitzacions ja no gestionen només la seva “web institucional” i perfils oficials sinó que han de gestionar com poden el conjunt de reputacions digitals dels seus membres.

4.- Cada cop tenen més importància els continguts i del multiformat. El 2.0 no només serà quantitat sinó sobretot qualitat. Té molta més força un comentari amb un enllaç a un vídeo o slideshare que un comentari pelat. I cada cop és més necessari per destacar entre els milers de continguts el component imaginatiu i un format simple i atractiu (la força de la imaginació)

5.- Afavoreixen la proximitat i la participació: Les xarxes socials són un oportunitat per acostar-nos a la ciutadania i rebre imputs. Però cal fer un esforç cada cop més gran per desplegar eines per ser a prop de la gent. Per exemple les Apps Iphone o ser presents en tots els dispositius mòbils. 

6.- Immediatesa interactiva. Els debats ja no es guanyaran després sinó mentre i fins i tot abans amb l’expectativa que generis a la xarxa on hi ha molta de la gent que després haurà d’escriure o comentar sobre el mateix. El primer que arriba pica dos cops, però abans cal adaptar l’estructura de les organitzacions per poder donar respostes més immediates.

7.- Estan provocant canvi cultural i de llenguatge. Les xarxes socials són eines, però cal un aprenentatge que va més enllà del seu ús. Són un canvi cultural, de xip i en alguns casos impliquen l’aprenentatge de nous llenguatges (Exem. Twitter) com ja va passar amb l’SMS. Les organitzacions han de fer un esforç en digitalitzar-se i en digitalitzar els seus membres.

Per últim us afegeixo l’entrevista que m’han fet els amics de Bitscatalans.com. Espero que us interessi atès que va en la mateixa línia que aquest article.

Ahir el PSC va presentar una nova campanya publicitària “El canvi real” que des del meu punt de vista representa una inflexió i una contradicció en la línia que duien fins ara. També és des del meu punt de vista una campanya confusa que pot dur a un cert engany. Els motius els desgrano més avall:

1.- La campanya obvia d’una forma clara les sigles del PSC. Amaga les sigles i li dona un enfoc presidencialista erroni. Erroni perquè la comparativa arrenca l’any 2003 quan Montilla ha estat president a partir de 2007. És més el 2003 Montilla era ministre del Govern de Zapatero.

2.- La campanya menysté de nou la figura del President Maragall ja que apropia la seva etapa com una etapa del President Montilla. En una nova mostra del menysteniment constant de Montilla i Zaragoza cap a Maragall.

3.- La campanya és un acte de deslleilat cap a la resta de socis del govern Tripartit. S’apropia de l’acció de govern de dues legislatures de Tripartit sense tenir en compte que aquesta acció, de ser-hi, seria atribuible als tres socis. De fet el tripartit com a fórmula de govern ja no és reivindicada per ningú a execpció d’ICV. Una cotradiccició que denota que si tant bona hagués estat l’acció de govern el principal soci en reinvindicaria la fórmula.

4.- Pel que fa al to dels arguments la campanya cau en el bonisme execssiu. En un entorn com l’actual de severa crisis econòmica, amb plena rebaixa de salaris i  apocs dies d’una vaga general, intentar vendre encara el magre finançament assolit fa, com a mínim, riure. O plantejar el desplegament dels Mossos obviant la polèmica gestió del Departament d’interior xoca amb la crua realitat d’una forma massa evident.

5.- Però sobretot la campanya evidència que el PSC va a remolc i sense una estratègia publicitària i de missatge clara. Si fa uns mesos l’eix de la campanya del socialistes era la continuitat, amb les campanyes “Gent seriosa, President Montilla”  o la posterior “Segueixo creient”; ara sobtadament s’apunten al canvi amb la campanya que presneten “El canvi real”.  Si al gener CiU ja va marcar un canvi de tendència seguit després pel PSC amb el canvi d’imatge i to de la campanya, ara es deixa arrossegar per la idea del canvi. Una idea que cal tenir en compte que sempre afavoreix  aqui millor la respresenta. I en aquest cas, el PSC ho té francament malament per simbolitzar un canvi.

Ja fa un mes de la multitudinària manifestació del 10 de juliol que va omplir els carrers de Barcelona. Un bon moment per començar-ne a treure alguna lectura.

Algunes reflexions que llenço:

1.- La reacció immediata: en la reacció immediata es va constatar que tant la dreta espanyola (ABC, El Mundo), com per l’esquerra espanyola (El País) tots van jugar el paper d’obviar i minoritzar el resultat, començant per qüestionar el nombre de manifestants. És dir, aquella màxima que ens qüestions d’estat el PP i el PSOE són el mateix, es posa en evidència des de la reacció a la manifestació.

2.- La reacció política: La manifestació també invalida el discurs clàssic del PSC de dir una cosa aquí i fer-ne una altra a Madrid, ja no es pot anar a missa i repicar campanes.

La incomoditat manifesta de Montilla a la Manifestació i les crítiques posteriors del PSOE a la seva presència ho posen de manifest. També n’és una conseqüència la sortida de Castells de les llistes del PSC, un dels pocs representats de l’anomenat sector catalanista del PSC, que escenifica la liquidació definitiva del PSC a mans del PSOE català.

3.- President o virrei?: El paper de Montilla al debat monogràfic posterior evitant una posició conjunta dels partits catalans i evitar que es presentés una resolució de tots al Congrés dels Diputats, trenca el joc de sempre del PSC i posa en evidència que la força d’ERC al govern no serveix per a res. Ara d’una forma nítida els catalans han pogut veure que tenen un President que depèn de Madrid i que posa per davant els interessos del PSOE als del milió i mig de persones que es van manifestar.

4.- La racionalització de l’independentisme: els que fa anys que som independentistes hem hagut de sentir-nos dir molts cops que era una via utòpica. Però la sentència del Tribunal Constitucional posa en evidència que la via “racional” que representava la reforma estatutària ha quedat invalidada. Espanya ha tancat la porta. Estic d’acord amb els que diuen que el 10 de juliol era una manifestació independentista però no la clàssica, allà hi havia molts nouvinguts a la causa que s’han adonat que la via del pacte amb Espanya ja no és possible.

5.- S’estan cremant etapes més ràpidament: Fruit del punt anterior s’estan cremant etapes més ràpidament. I serà molt important que tant CiU, com ERC, interpretin bé aquest fet. Potser ens tocarà pujar al Montblanc abans d’hora i caldrà estar preparats.

En definitiva, el 10 de juliol no és el punt d’arribada sinó d’arrencada d’un procés que hem de saber conduir amb intel·ligència a l’alçada dels anhels de la gent que ens hi vam manifestar.

NOTA: Aquest article forma part de la meva col·laboració mensual amb el diari digital AraVallès.cat. Pots llegir l’article aquí.

Per tancar temporada dels Sopars Tertúlia dijous passat vam gaudir vam gaudir d’un tast de vins al Restaurant Monvínic. Un restaurant dedicat exclusivament al món del vi, amb més de 9.000 referències, que de la mà del somelier Cèsar Cànovas va poder fer un petit tast i una gran experiència!

Dimarts al vespre vaig participar d’un nou sopar terúlia que organitza l’incansable amic, Eduard Batlle [Bloc]. Aquest cop amb en David Madí, Secretari de Comunicació de CDC i director de la propera campanya de CiU. Ens va demanar que fos un sopar tertúlia off the record però va demostrar que tenia ganes de deixar-se anar després de notícies d’actualitat i de tanta rellevància per a l’escenari polític català. Podeu veure una crònica del sopar aquí.

Una presentació feta per l’amic Janquim amb paraules que fa pensar i molt….

Al nostre alcalde el poble li queda petit. Va provar fa temps de tenir algun paper supramunicipal fent valer la seva majoria absoluta al sí del seu partit. Però al PSC el coneixen prou bé i és va quedar a les portes del Consell Comarcal!. Així i tot, quan un porta l’ànsia de conqueridor no hi ha qui l’aturi. Pels que llegiu aquest bloc us recomano la lectura del Setmanari Montbui de dilluns 12 de juliol de 2010. Aquesta publicació explica amb pèls i detalls l’assalt perpetrat a l’entitat Cooperativa 70 per part del nostre alcalde, Pere Pladevall i alguns il·lustres com l’exregidor Joan Puig. Que en van dir que plegava perquè no podia dedicar-s’hi i ara s’embranca a la conquesta de la Cooperativa 70.

D’entrada són reconeixibles les formes d’actuar, a les quals estem tant acostumats la soferta oposició de Sant Feliu. Per sorpresa al torn de precs i preguntes, amb un resultat legítim però dubtosament ètic, Pladevall presenta una candidatura formada per membres del PSC de Sant Feliu i de Caldes amb tota una sèrie d’avals delegats recollits amb permeditació i sense avís previ. Resultat el nostre Alcalde i l’exregidor Puig a la Junta de Cooperativa 70. A Cooperativa 70 el malestar està servit, per les formes, per l’assalt a una entitat des d’una opció política amb una clara vocació d’instrumentalització i aprofitant la baixa participació dels més de mil assosciats. Vaja com ens tenen acostumats els socialistes!.

Per qui no s’ho cregui, admento que costa, ho pot llegir al Setmanari Montbui d’aquesta setmana més avall!

Però anècdota a banda, desde Sant Feliu enns hem de fer una sèrie de preguntes:

– El nostre Alcalde no en té prou de ser Alcalde de la nostra vila que ha d’anar a emprendre aventures a la Junta d’un Cooperativa.

– És compatible estar ala Junta de Cooperativa 70 i que aquesta tingui relacions econòmiques amb el nostre consistori. (Per exemple. les plaques fotovoltàiques del Pavelló)

– No seria millor que el nostre l’Alcalde es dediqui a sanejar les malmeses finançes municipals. En aquest Ple del proper dissabte passa el pla de sanejament financer del nostre Ajuntament!.

En definitiva, tot plegat lamentable i per llogar-hi cadires!.

Us afegiexo a sota una carta d’una de les cooperativistes que explica el que va passar. Vergonya aliena

A continuació afegeixo algunes imatges de la multitudinària, cívica i reivindicativa manifestació de dissabte 10 de juliol. Una manifestació que marcarà un abans i un després en la història del nostre país. Una manifestació que servirà per cremar etapes cap a la llibertat de Catalunya.

Ara, hi ha sectors propers al PSC i al PP que volen fer veure que érem menys dels que érem des de 56.000 (El País) o 200.000 (Donaire) perquè s’adonen que no hi ha marxa enrera. Altres sectors propers al PSC també volen fer veure que la manifestació era per conceptes que ningú cridava, com l’Espanya federal. Però l’1.500.000 d’ànimes que hi érem sabem quin era l’ambient, les consignes, els lemes i les banderes que predominaven. El 10 de juliol va ser un crit de llibertat, hi haurà qui voldrà fer veure una altra cosa, però allà ell perquè no hi ha més cec que el que no vol veure.

Des d’aquí també vull agrair a tota la gent de Sant Feliu amb la que vam organitzar en temps rècord un bus per baixar a la manifestació. Podrem dir: Nosaltres també hi érem!

Per si algú no s’havia adonat estem arran d’eleccions. A Sant Feliu ho vam notar el passat dia 8 de juliol amb un acte propagandístic per acabar-nos de prendre el pèl amb la controvertida variant de Sant Feliu. A l’acte hi van participar el secretari de mobilitat, Manel Nadal i el director general de carreteres, Jordi Follia.

Pel que no estigui al corrent del culebrot de la variant, la història comença el 2003 quan CiU va deixar enllestit un projecte de variant de la C-59 que connectava amb el futur Quart Cinturó a Caldes i anava fins a l’eix transversal. El 2005 amb el canvi de govern i l’entrada del Tripartit a la Generalitat, l’actual Alcalde Pere Pladevall -llavors a l’oposició- i el diputat de PSC, Jordi Terrades van fer un acte partidista per presentar la nova variant. Però els va sortir el tret per la culata, el que havia de ser un projecte estrella, es va convertir en un projecte estrellat.

Havien canviat el traçat que arrencava a Badalona i anava fins a la C-17 per Centelles i passant pels cingles. Enlloc d’una variant ens projectaven una autopista que servia perquè la gent de l’àrea metropolitana anés a esquiar ràpid i representava una destrossa important del territori. L’oposició al projecte va ser total: entitats, Ajuntaments i plataformes es van mobilitzar i vam presentar un munt d’al·legacions. Des de CiU també en vam presentar al Parlament de Catalunya i finalment van dir que renunciaven a l’autopista i que tindríem nou projecte.

Però projecte va quedar aturat i des del 2005 no n’he sabut res més. No s’han respost les al·legacions al projecte, als diferents pressupostos de la Generalitat des de 2005 no hi hagut cap assignació per la nova variant. Tampoc ens han respost mai, a instàncies del diputat de CiU Josep Rull sobre quins mecanismes pensaven finançar aquesta infrastructura.

I de sobte, aquesta setmana, sense cap comunicació prèvia, el nostre Ajuntament ens convoca a un acte que diu literalment “Presentació del nou projecte de la variant de la C-59”. Amb una clara vocació electoralista i manipuladora, atès que és un simple dibuix i no ha variat res des del 2005. No s’han respost les al·legacions als que les vam fer, no s’ha consignat ni un duro, no s’ha determinat d’on surt i on va parar aquesta nova via i on ha de connectar, no hi ha un pla d’execució i tampoc sabem els mecanismes de finançament de l’obra.

Així doncs que ens venen a explicar?. Simplement com amb el lamentable episodi de la pancarta de la Manifestació de 10 de juliol ens prenen el pèl. Es pensem que la gent som idiotes i que venint a ensenyar-nos dos mesos abans de les eleccions un nou dibuixet ens pensarem que una infrastrucura projectada des del 2003 i que l’última notícia que en tenim és 2005, que no han respost al·legacions i que no està consignada pressupostàriament ara va endavant. Com era aquell lema del PSC: Paraules no, fets. Doncs això!.

NOTA: Aquest article forma part de la meva col·laboració mensual amb el diari digital AraVallès.cat. El podeu llegit també aquí.

Us afegeixo l’espot d’Òmnium per sensibilitzar de cara a la Manifestació del 10 de juliol sota el tito “Somiem”. Un espot fet pel director Lluís Danés inspirat en la cançó de Lluís Llach i que posa la pell de gallina:

Tots a la Manifestació és un post conjunt iniciat per CATivistes amb l’objectiu de mobilitzar a la manifestació de dissabte 10 juliol:

La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.
En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que em sumo al post unitari per demanar la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!

Portem dies i dies en que el més important del país sembla ser que és el lema de la manifestació. I no és precissament que el lema proclami la independència, al contrari, aquest lema “Som una nació, nosaltres decidim” podia haver estat perfectament el lema d’una manifetsació dels anys 70 o 80 i el dia que es va acordar hi havia dos representats del PSC (Higini Clotas i Jaume Collboni, que es veu que feien de “florero” o els va fallar la cobertura per alhora de consultar-ho a en Zaragoza).

Així doncs a què bé aquesta polèmica?, a què bé aquest pols a una entitat com Òmnium?.

Que ningú s’enganyi, que tot un President de la Generalitat es passi 3 dies generant una polèmica a l’entorn del lema d’una pancarta només vol dir dues coses:

1.- O què té molt temps lliure i poca feina. Opció que descarto atesa la malmesa situació que ens han deixat el país

2.- L’objectiu no és altra que el de la desmobilització, el cansament, el fastigejar la gent..

Una dada curiosa, la sentència del Tribunal constitucional (aquest any) i el finançament (l’any passat) surten els dos durant el pont de Sant Joan i abans de vacances. És casualitat? O és un pur càlcul per veure quan ens poden agafar més despistats?.

Montilla en aquests dos temes no actua ni ha actuat com un President de la Generalitat, sino com birrei d’una Espanya que ens vol fer empassar el gripau de la sentència. És allò del Conde Duque d’Olivares: “que surja el efecto sin que se note el cuidado”.

D’aquí una polèmica tant absolutament absurda, estèril i incompressible com la d’aquests dies. L’objectiu és que parlem de la pancarta i no de les declaracions de Zapatero o de Chacón, unes declaracions que atempten contra el que ells mateixos van votar i prometre als catalans.

De la mà de l’amic Eduard Batlle [Bloc], el dijous 1 de juliol vaig poder gaudir d’una visita interactiva al Sincrotró Alba, a Cerdanyola del Vallès.
La visita va ser una magnífica oportunitat per visualitzar la
instal·lació científica i de recerca més important del sud d’Europa.
Aquest centre fa les funcions d’un microscopi gegant, que permet veure
partícules més petites que una molècula, gairebé invisible. El
sincrotró és de tercera generació, té 7 línies experimentals aprovades,
2 de pendents i 4 de futur que s’activaran quan el sincrotró es posi en
marxa en els propers mesos. La investigació pública serà qui
l’utilitzarà, encara que l’objectiu de futur és anar incorporant les
empreses privades, especialment, les que investiguen en l’àmbit
farmacèutic. Durant la visita va ser un luxe tenir Ramon Pascual [info],
president del Sincrotró Alba, com a guia i conferenciant i l’acompanyament de molts dels amics que ens veiem als sopars tertúlia.

Ahir, dijous 1 de juliol la periodista i escriptora Pilar Rahola [web] va ser a Sant Feliu de Codines convidada per l’agrupació de CiU per presentar el seu llibre “La màscara del rei Artur”. Amb una sala d’actes del centre cívic amb més d’un cetenar de persones Rahola va anar desgranat el llibre a partir de les preguntes del preiodista de canal català del Vallès Oriental, Jordi de Arriba.

Destaco del discurs de la Rahola el que va dir sobre la necessitat de tenir un classe política prepararda, que s’hagi format, que sàpiga que vol dir treballar i gestionar una empresa o institució, que sàpiga treballar en equip perquè només així es poden superar els reptes i gestionar bé un país i un poble. Em va quedar un dubte que li vaig comantar parlava de Catalunya o també de Sant Feliu?. Simplement va riure.

A continuació us afegeixo unes quantes imatges del que va ser un gran acte: