Una institució a més de ser imparcial ha de semblar-ho

Divendres vaig assistir a la Festa d’entrega dels premis de Comunicació de la Diputació de Barcelona a les Drassanes. Va ser una festa d’aquelles en que no s’ha escatimat ni un duro. D’aquelles que per un regidor de poble com jo acostumat a cuadrar els números a cops de sabata i a fer tots els papers de l’auca et sembla un autèntic despilfarro.

Ara bé, el que vaig trobar un escàndol absolut és que si mires els finalistes i poses al costat les sigles del partit
que té l’alcaldia tots
són del PSC excepte Pineda de Mar. A més, per
casualitat de la vida, en tots els casos dels que finalment van ser premiats
l’alcalde era allà en cuerpo presente… va ser una desfilada socialista impúdica i sense complexes.
Jo vaig sortir indignat. Primer perquè a nosaltres ens ha costat molt fer la
radio, el butlletí i la web amb la qualitat que la fem i pel pressupost que
tenim. La radio fins i tot l’he pintat jo i els col·laboradors. A sobre
et fan pagar 25€ per barba per veure com es reparteixen els premis entre ells. Que els subvencionin directament però que no ho muntin com si ells
fessin les coses millors que la resta.

Penso que una institució a més ser imparcial ho ha de semblar. I en aquest cas ni ho és ni ho sembla. Que s’ho facin mirar perquè els llocs que intentem fer les coses bé no ens vendran bou per bèstia grossa.

Ben nevats

General

Aquest cap de setmana el protagonista ha estat el temps, i sobretot la neu. Dissabte en dues hores Sant Feliu va quedar ben nevat. Semblava un pessebre, totes les teulades blanques, el Prat de dalt enfarinat, Sant Sadurní amb un aire d’alta muntanya… fins i tot les campanes de la torre del rellotge sonaven diferent. Vam aprofitar per quedar-nos a casa, primer mirant embadalits per la finestra com queien les volves de neu. Després baixant al pati a jugar una estona. L’Aina estava al·lucinada amb la neu. I això que fa poc hi vam ser, però suposo que una cosa és anar a veure la neu i l’altre que la neu vingui a casa. De la neu que va caure no vam poder anar a veure el martí i la Núria, de fet més amunt de Sant feliu les carreteres eren tallades. Ha estat un cap de setmanna d’aquells d’estar al poble, de sortir poc i d’estar a casa. Que bé que s’està a casa quan a fora fa tant de fred.

Les formes i la bona educació

L’any passat va ser a Sant Feliu en Salvador Cardús en l’acte de la inauguració del curs escolar. Va fer una xerrada molt interessant sobre l’educació i la importància de les formes i de la bona educació.

I és cert, a mi cada cop em molesta més la gent maleducada. La gent que defensa les coses cridant, que no sap argumentar, que es salta les formes per allò de la confiança. Doncs mira, a mi tanta "confiança" em fa fàstic. Perquè a més sempre va en una direcció això de la confiança. Ells poden dir el que vulguis però ves que tu els diguis algo que els pugui ofendre.

Aquest post ve arrel del Ple d’ahir, a Sant Feliu en tenim un cas clínic. Tots fem política, tots pensem d’una determinada forma, tots opinem diferent. Però es pot parlar, opinar, defensar punts de vista diferents des del respecte a les persones, sense ofendre i sense anar a fer mal l’adversari polític. Ara bé, hi ha gent que busca el cos a cos, que es creu en posessió de la veritat absoluta i que confon el que pensa diferent amb un enemic.

Ahir, aquest personatge ens va regalar una frase brutal que denota aquesta manera de fer: "A mi els comunistes se’m en foten dos pitos". D’entrada, jo no sóc comunista, però mai no ho diria d’un comunista perquè com en tot hi ha comunistes i comunistes. Ara l’anècdota té força perquè els comunistes formen part del seu propi grup municipal.

Som amos dels nostres silencis i presoners de les nostres paraules.

ERC, no es pot anar a missa i repicar campanes

General

La meva àvia sempre em deia quan volia dues coses contradictòries que "no es pot anar a missa i repicar campanes", aquesta és la frase que més s’ajusta a situació d’ERC d’ara. Sóc dels que creu que aquest Estatut d’ara comparat amb el del 30 de setembre deixa molt que desitjar. Però també sóc dels que penso que era difícil, amb la conjuntura actual obtenir l’Estatut del 30 de setembre. Tenim un Estat on 30 anys després de la democràcia encara hi ha poders fàctics com l’exercit o la justícia que es poden permetre el luxe de fer manifestacions totalment sortides de to.

També penso, i ho deia en el post anterior sobre l’Estatut, que no sabem quin límit té la negociació de l’Estatut, en quin punt hem de tornar amb les mans buides. I el que és segur era que després de dos anys no podiem tornar amb les mans buides.

Ara bé dit això, el que trobo inacceptable és que ERC ara faci els grans escarafalls, ells que han posat els socialites a la Generalñitat i els suporten a Madrid. El que no accepto és que intentin culpabilitzar de la retallar el negociador i no el que retalla que a més està recolzat per ells. El que no accepto és que vagin de "puretes" mantenint les mejadores a tope.

Que volen un altre Estatut, ho tenen molt fàcil, són els socis del Sr. Maragall i del Sr. Zapatero. I si no els fan cas els poden deixar caure. Si alhora de negociar un Estatut millor no se’n surten, vol dir que després de dos anys i mig de pactar amb el PSC i el PSOE arreu no els fan ni cas. Si ERC no se’n surt, ja poden reflexionar sobre els seus pactes, i sobretot, ser coherents i que deixar també les poltrones. Perquè el que no es pot fer és formar part d’un govern i votar en contra de l’única iniciativa que han tingut fins ara, l’Estatut. No es pot anar a missa i repicar campanes.

Setmana de la Llengua per potenciar l’ús social del català a Sant Feliu

Aquest any per primer cop fem a Sant Feliu la setmana de la llengua catalana. Es tracta d’una setmana que coincideix entre el final d’un nivell dels cursos de català que fem i el període d’inscripcions del nou. Hem organitzat una exposició en que immigrants que han après català expliquen la seva experiència i també fem una conferència amb en Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural sobre el català com a factor d’integració. Penso que és una iniciativa d’aquelles que cal tant per prestigiar la nostra llengua entre els nouvinguts com per esperonar als catalano-parlants a emprar-la sense complexos.

Recordo quan estava a la Plataforma per la llengua que un dels problemes que teníem com a país i que intentavem combatre des de l’activisme era la manca d’ús social. Recordo la primera cosa que vam organitzar que va ser fer el rècord de llaunes de coca-cola per reclamar que aquesta companyia etiquetés en català, eren per l’any 1993 i us he posat una foto que conservo al post.

A la gent li costa demanar català al cinema, a les etiquetes dels productes que compra, al notari quan et fas l’escriptura, etc. Suposo que tants anys de repressió lingüítica i d’emprar el català només en l’àmbit familiar han deixat una petja que costa esborrar, però que cal fer-ho si volem seguir sent un sol poble. Perquè el català, l’ús de la nostra llengua, és una barrera pels nouvinguts però alhora l’element més potent d’integració que els podem oferir. Us heu fixat que algú que et parla en català el consideres automàticament de casa?.

Un Estatut possible que ens demostra que no som al final del camí

General

Sembla ser que tindrem Estatut. Segur que no és tant ambiciós com el que va sortir de Catalunya. Però algú s’ha arribat a creure que amb l’Espanya que tenim era possible un Estatut com el que va sortir el 30 de setembre?. El PSOE tenia un compromís fet solemnement per en Zapatero que des del primer moment s’ha incomplert. Primer va dir que aprovaria allò que vinguésde Catalunya. Després allò que vingués de Catalunya amb una ampia majoria i encara que a més fos constitucional.

Els partits catalans han negociat el que va acordar el 90% del poble de Catalunya amb els senyors del PSOE. I tots hem entrat al joc. Potser perquè no hi havia més remei. Potser perquè ho tenim muntat així. Però ja hem començat malament si el que volíem era el que va sortir el 30 de setembre del Paralement. Ara bé, llavors era blanc o negre.

A la trannsició vam tenir uns condicionants. Ara en tenim uns altres encara que no els vulguem veure. Un President de la Generalitat de fireta, un govern de la Generalitat desprestigiat i sense lideratge, un ERC entregada fins ara al PSOE que ha fet possible que primer cop a la història hi hagi un president no nacionalista i a sobre "porti" la negociació d’un nou Estatut i un nou finançament. Un PSOE que quan va prometre el que va prometre era només per pur càlcul electoral. Un PP absolutament crispat, allunyat del centre i capaç de jugar amb qualsevol cosa i de fer tota la demagogia possible. Uns partits nacionalistes CiU i ERC desunits per les diferents ferides que s’han fet mutuament. Un PSOE que sap que el PP no donaria res i per tant els catalans no podem dir ho retirem i ja tornarem quan n’hi hagi uns altres. Un PSC entregat des del primer moment al que digui l’amo de Madrid…

Vaja que l’acord que s’ha tancat és un dels acords possibles, rebaixa les espectatives que teníem del 30 de setembre però amb aquest panorama algú pot assegurar un acord millor?. Potser per aquest motiu el catalansime sempre ha estat possibilista perquè mai hem tingut una partida prou fàcil per jugar a una altra cosa.

També això ens demostra qe no som al final del camí, que després d’aquest Estatut i d’aquesta negociació n’hi hauran d’haver més. Com deia Companys: "tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer".

Un entorn privilegiat

Dissabte al matí ben d’hora, a les 8 del matí, vaig decidir pujar a Sant Sadurí. Vaig pujar amb l’Àlex, l’ànima de la ràdio i amb el que des de fa un temps a còpia de trucar-nos ens comença a unir una bona amistat.

Va costar pujar a Sant Sadurní, ho vam fer pel camí més dret, pel Salt de la Guineu. Un camí tot dret que supera en poc recorregut un desnivell de 900 metres. Només hi ha una treva el pla del panarra que en diuen. Però un cop a dalt la vista és fantàstica. Tot el vallès als teus peus.

A dalt a més hi ha una magnífica ermita romànica i sempre acabes fent un esmorçar ben merescut amb una vista immillorable. Va ser una bona forma de començar el cap de setmana.

Com tu. Com jo segur que no!

General

L’actual govern de la Generalitat, conscients del desgavell permament en que ens ha tingut ha iniciat una campanya d’aquelles que valen un ull de la cara amb el lema Com tu. Segons diuen als mitjans aquesta campanya té com a objectiu revaloritzar l’obra de govern (serà difícil revaloritzar algo que no hi hagut) i alhora donar una imatge de Generalitat no assoaciada a Pujol i a CiU. El problema és que quan un fa un repàs el COM TU se li pot donar la volta i arribar a la conclussió contrària:

COM TU que viatges amb la família amb helicòpter
COM TU que et gastes 25.000 € en bitllets d’avió per anar a veure els Roling Stones
COM TU que no pagues peatges i omplir el dipòsit et surt cada cop més barat
COM TU que tens els germans enxufats
COM TU que les entitats bancàries et perdonen la hipoteca …

I obviament arribes a la conclussió que els del Tripartit no són COM TU. Els amics de la JNC acaben de fer un power point que il·lustra força bé el tema.

Un any mes Sant Antoni Abat.

Ahir va ser Sant Antoni Abat. A Sant Feliu com cada any era festa, i festa grossa. Com cada any a les 7 van retronar els petards per fer l’arengada amb barreja, després a Missa amb els abaderats i els goigs de Sant Antoni. Sortint de Missa el Tres Tombs i un recorregut per les cases dels administradors que ofereixen coca, figues i vi bo. I finalment la dansa de Sant Antoni a la plaça. És curiós com a mesura que ens fem grans, donem més importància a aquestes festes tant nostres. En aquest cas tant de Sant Feliu.

Són diades que ajuden a trencar la monotonia del dia a dia, que permeten retrobar-te amb la gent, parlar, conversar i escoltar. I fer-ho allunyat dels problemes diaris. Són diades que pels que no ens agrada l’hivern ajuden a trencar el color gris i forcen a la gent a sortir de l’escalfor de la casa. Potser per això hi són, per fer poble i que vol dir fer poble si no conviure?

Un Estatut ben fotut. Zapatero: donde dije digo, digo diego

General

Que en quedarà d’aquell Estatut que va sortir de Catalunya amb el 90% dels vots de cambra catalana?. Aquesta és la pregunta que enes fem molts a aquestes alçades. Que teníem un Parlament de fireta ja ho sabíem, però ara està quedant ben palès amb el fet que la voluntat del 90% dels representats del poble de Catalunya hem de "negociar" un Estatut a mida del PSOE.

També queda clar que la paraula d’en Zapatero prometent que acceptaria
el que sortís de Catalunya fer volar coloms. El PSOE no està disposat a
que Zapatero compleixi la paraula, als Estats Units per menys hauríen
muntat un pollastre de cal ample. El president mentint!. Però això és
Espanya, com ens va recordar el General Mena.

En
definitiva, que després de 25 anys de transició encara no podem deixar
de banda aquesta paraula, encara teneim un Estat amb presidents que no
diuen la veritat, generals que diuen els que els sembla i els catalans
hem de sotmetre la nostra voluntat a les esmenes del PSOE. I ara els
vailets d’ERC que havien descobert la fórmula de la Coca-Cola
fent President per primera vegada a la història una persona d’un partit
d’obediència catalana fan com si no anés amb ells. Ells que justament
mantenen al poder a Catalunya i a Madrid tota aquesta colla.

Començo
a pensar que per tenir un Estatut fotut és millor quedar com estem ara,
ja hi tornarem. Hi tornarem quan tinguem un president i un govern com
cal, que no faci riure.

La cursa de rucs

Ahir vaig pujar en burro a la ja tradicional cursa de rucs prèvia a Sant Antoni. És una festa que amb dos anys ja ha agafat volada, molta gent i amb molte sganes de passar-s’ho bé. I alguns temeraris i inconscients com jo.
Sense exeperiència en burros de quatre potes (des de dos potes la vida ja t’ensenya prou) vam muntar en burro l’alcalde, en Francesc Pineda, l’Andreu el Ramon i jo. Era el primer cop que muntava en un burro i com no podia ser d’una altre manera vaig anar per terra. Una demostració més que com tot a la vida l’experiència i la pràctica ho és tot. Avui veig que la Gemma (la corresponsal del 9 Nou) s’ha apiadat de mi i no en parlar al diari de la pinya. Només de la volta d’honor que vam començar quatre i van acabar tres.

Heu vist la cara d’un nen quan veu els Reis Mags?

Avui una bona amiga, la Mireia m’ha fet arribar aquesta foto dels Reis. Van ser uns Reis esplèndits els d’aquest any a Sant Feliu. Llum, color, alegria i sobretot la cara dels nens i nenes… Us heu fixat en la cara dels nens i nenes quan veuen els Reis?. És de les coses millors que hi ha. Jo tinc una filla l’Aina, ara té 4 anys i estava com mai, mai l’havia vist amb uns ulls tant esvatanats i tant il·lusionada i nerviosa. Que seria la vida sense aquestes coses.

Plaça dura o tova, però sobretot nova. Sant Feliu s’ho mereix

Amb la inauguració
del nou Ajuntament es va començar a ensenyar alguns dels primers esboços del
que podria ser la nova plaça de la vila. Abans però de fer-ho públic i d’haver
pogut començar a parlar-ne, ja ha rebut com sempre l’oposició destructiva i
demagògica del PSC (que a Sant Feliu vol dir Pladevall Societat Corporativa). A
més d’aquesta oposició frontal del PSC que es va palesar en algunes reunions
fetes amb comerciants i veïns de la plaça. Ara ha sorgit una Plataforma amb
recursos suficients com per fer adhesius i octavetes i en que es diu "Plaça
dura? No gràcies". Una Plataforma que no sabem qui hi ha darrera, ni que
representa, ni quines alternatives planteja, ni quins objectius té, ni quin
projecte defensa. Bé no sabem, alguns ho sospitem ni que sigui pel color
vermell de l’adhesiu.

Perquè tant
rebombori? Perquè de fet de projecte, el que es diu projecte no n’hi ha. El que
hi ha és uns primeres esboços. Però abans que l’Ajuntament pugui fer un acte
per tots els ciutadans per explicar-ho ja surten a rebenta-ho. Diuen plaça
dura? No gràcies. Les places dures de que parlen se les va inventar el PSC
arreu. És l’urbanisme de la Barcelona olímpica que ara entrat en una crisi
irresoluble. Les places despersonalitza des dels ciutats metropolitanes
governades totes elles pels socialistes. Que no pateixin que no serà dura, en
aquest sentit.

Perquè de moment i
sense que sigui res definitiu el preprojecte actual el que fa és passar dels
actuals 12 d’arbres malcontats a 33 arbres. Amb una font, amb una rambla, una
plaça ben il·luminada i pensada per usos polivalents, amb espai per terrasses
de bars, per amb una zona de jocs per nens i nenes, amb molts bancs per seure
en els diferents àmbits, etc. Podem discutir el projecte, és obert, cal
explicar-lo, cal recollir l’opinió de tothom perquè la plaça és prou important.
No és una plaça més, és la plaça. Ho sabem en som consients. Però també som
consicents que cal, que el que cal és
dignificar el centre del municipi, combinar una plaça amb un passeig, una zona
fresca per l’estiu amb una càlida per l’hivern, una plaça per a tots els usos
(mercat, actes, espectacles, terrasses, jugar-hi els nens, punt de trobada de
la gent…). Més que una plaça dura, volem una plaça mediterrània, amb
personalitat, una plaça punt de trobada del poble, com el Fòrum de les places
romanes. Això és el que es vol i que hem de construir entre tots.

I sobretot si cal
canviar algo es pot canviar perquè és un preprojecte. Ara bé el que penso que
ningú pot discutir és que ens cal una plaça nova que dignifiqui el centre del
municipi i vagi amb consonància amb el nou Ajuntament, la Biblioteca i tot el
que s’hi està fent. Plaça nova sí, Sant Feliu s’ho mereix

Un any d’Ona Codinenca

Ahir va fer un any de la posada en marxa de l’emissora Ona Codinenca un dels projectes que més m’ha il·lusionat, tant pel tema com pel la forma com l’hem posat en marxa. Moltes vegades es parla del passotisme de la gent jove, i és cert n’hi ha un gran gruix de pasotes, però també és cert allò que deia la meva àvia que el burro cansat és el que fa més feina. Ara fa un any un grup de nois i noies cansats vam posar en marxa aquesta nova emissora. El dia de reis veient com des d’Ona Codinenca es feia la retransmissió de la cavalgata o el Quito radiofònic del dia 7 de gener ja semblava com si la radio de Sant Feliu hi fos de sempre. Felicitats a tots!

Avui començo

General

Avui començo a escriure al meu Bloc. Sense cap pretensió més que la de deixar pentja i fer comentaris sobre el que em vingui de gust. Aquesta és potser la màgia d’aquest nou mitjà que és Internet. També amb la voluntat d’anar-hi escrivint, veurem si tinc prou temps i ganes!

Avui començo a escriure al meu Bloc. Sense cap pretensió més que la de
deixar pentja i fer comentaris sobre elq ue em vingui de gust. Aquesta
és potser la màgia d’aquest nou mitjà que és Internet. També amb la
voluntat d’anar-hi escrivint, veurem si tinc prou temps i ganes!

Començo gràcies a en Vicent Partal que em va regalar un llibre i un Bloc. Començo també arressogeta per alguns amics que en tenen i que jo llegeixo sovint i em sento reflectit en alguns dels seus comentaris.

La xarxa, Inetrenet, té això de màgic per primer cop ja no l’emissor i el receptor, Tots podem ser emisors i receptors.