FA VINT-I-VUIT ANYS DE LA MORT DEL POETA SALVADOR ESPRIU

Ja fa vint-i-vuit anys de la mort del poeta Salvador Espriu.

I espigolant per la xarxa,  he trobat aquest documental d’en Pere Canals. Crec que és un document prou remarcable, malgrat els minsos elements que hi havia a l’época, però dóna fe del que va passar a l’enterrament del poeta a la vila d’Arenys.
Aquell dia, molts el tenim gravat……
Per poder entrar a l’església havies de fer mans i mànigues…. i ja no diem al cementiri.
Aquell matí varem anar junts a tota hora, en Manel Pou (avui el nostre digníssim defensor del vilatà) i un servidor. De primer ens varem situar a l’altar major, amb els grups de cantaires de coral que hi havia. Des d’allí,  recordo molt bé constatar que es pot canviar de fesomia i d’estructura corporal… tot depèn si hi ha una càmera de televisió a prop o no hi és…. La gent es mostrava normal… recordo un polític el nom del qual no diré que, va directe a la família Espriu per donar el condol.. tot molt natural, com a qualsevulla enterrament … però ai las! que en aquells moments s’encenen els focus de la televisió, … el polític es regira, estrefà la seva figura, la cara li canvia de rictus, es posa greu, seriós… torna sobre els seus passos, agafa la ma del germà de l’Espriu, (que acabava de tenir entre les seves) li prem amb les dues mans, la cara denota patiment, compungit, fingeix un dolor que moments abans no mostrava …. S’apaguen els focus… el polític torna xiroi a  la seva bancada……
I recordem el crit fort, potent de Montserrat Roig que brama:
.- Això no és un mercat, és un  enterrament ….
I tothom, per uns instants calla, però tothom torna a fer la gatzara més pròpia d’un mercat que d’una església….
I recordem el sermò d’un poeta, Mn Martí Amagat, la veu del qual retrunyia dins l’església, greu,  solemne, brillant, com requeria l’enterrament del nostrat poeta….
I quan anem al cementiri, sempre amb en Manel…. Ens col.loquem a la tomba del bisbe Català al costat ben bé del nínxol on enterrarien el poeta…. I des d’allí veiem el corriol per on ha de venir el taüt …. I amb el taüt,  les autoritats i tota la gernació de polítics….. S’acosten cap cots, serens , com correspon a un enterrament …. compungits, serens, silenciosos……
….fins que s’encenen els llums de la televisió, llavors es produeix un miracle… els caps sembla que es descargolèssin del cos, com si pugessin uns centímetres de l’espatlla, per tal que les càmeres poguessin recollir el moment en que ells, i només ells, els polítics,  participaven d’aquell instant únic….. acompanyar el nostrat poeta en els darrers instants….
……..glòria per a la posteritat… deuen pensar….

…….fins que els llums s’apaguen i la veu de la Marina Rossell entona el cant dels Ocells….
Que el poeta descansi en la claror i la pau del cementiri de  Sinera  pels segles dels segles……..
Amen..

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en MARENY-SINERA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.