NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

La Lluna en un Cove.- segon n?mero.

Una nova proposta, de la que ja us havíem fet esment, que publica el seu número 2. Una molt bona oportunitat de poder veure publicat allò que teniu a contar.

La Lluna en un Cove – Número 2, febrer de
2009
 
Obres:
Boicot a l’escriptor de primera obra. J. Vicent
Olmo

Guy de Maupassant. La fascinació de la follia. Emili
Gil

Paratg idíl·lic. Liudòvic Mikhaïl
Denses glopades de fum.
Mireia Llinàs
Cap dona altra que ella. J. F. Coves
Breu
història d’un excunyat trasto. Ramon Garcia
Mare. Aitana
Guia
 

 

Resums argumentals:
Boicot a l’escriptor de
primera obra. Procés d’acomodació a les idees dels altres
. J. Vicent
Olmo
– És el relat tragicòmic d’un escriptor novell que voldria publicar la
seva primera obra. Per descomptat, no ho tindrà gens fàcil, però gens… «El
protagonista d’aquesta història, havent vist com si el món sencer s’hagués posat
d’acord per a boicotejar el seu projecte literari, agafa el mecanoscrit original
de la seva obra, en la qual certament hi havia tantes coses positives i
edificants, i la destrueix, amb llàgrimes de ràbia en els ulls». Però el final
d’aquesta història serà molt més tràgic…

Guy de Maupassant. La
fascinació de la follia
. Emili Gil – Un magnífic article, on
l’autor repassa alguns moments importants de la vida i l’obra de l’escriptor
francés, alhora que ens relata la llarga recerca d’un dels seues llibres més poc
coneguts: un recull de poemes titulat Horreur. Durant aquesta recerca,
que, donada la raresa del llibre en qüestió, es va allargar durant més de dotze
anys, l’autor de l’article va anar creant un vincle molt especial amb Maupassant
i amb la seva obra literària.

Paratge idíl·lic.
Liudòvic Mikhaïl – Tot comença en el que potser és el millor dels
escenaris possibles: un prat cobert d’herba fresca, de flors silvestres, sota un
límpid cel blau… Al lluny, de fons, es veuen uns petits turonets de lloms
assuavits, i un agradable ventijol transporta les dolces fragàncies campestres.
Però, de sobte, una cosa estranya, enmig d’aquest plàcid escenari: un no sé què
ombrívol, una presència que podria d’alguna manera implicar algun perill per a
l’home, el qual es veurà obligat a obrir els
ulls…

Denses glopades de
fum
. Mireia Llinàs – Un grup d’amics passeja per l’emblemàtic
barri de Marina «envoltat per fàbriques antigues, de maons terrosos i xemeneies
altíssimes, amb els vidres trencats i les portes malmeses. Eminentment
abandonades, fetes malbé pel pas del temps». Un escenari que no pot deixar
d’evocar aquella «Barcelona industrial que emergeix impulsiva i tenaç a mans
d’una massa obrera immigrada que lluita per a sobreviure». I de l’evocació,
l’autora d’aquest treball passa a la reflexió: sobre les radicals diferències en
les condicions de vida de dos individus de la mateixa ciutat, separats (només)
per vuitanta anys d’història; sobre el naixement de la societat de consum i
sobre les conseqüències que aquesta ha ocasionat al món i a les persones, i,
molt especialment, als joves. «Estan perduts emocionalment, estan avorrits de
tot, no saben què fer amb les seves vides…».

Cap dona altra que
ella
. J. F. Coves – Així comença aquesta inquietant, anguniosa
història: «Ella coneix tos els meus pensaments. I aquesta afirmació no la faig
(¡ja m’agradaria!) en un sentit translatici. No, no; és expressada i ha de ser
presa en un sentit literal. Tots els meus pensaments, sí, tots i cadascun
d’ells. I té, a més, la capacitat de seleccionar i de filtrar, del magma mental
que hi ha dins del meu cap, només aquelles idees que li poden interessar, que
exciten de fet els mecanismes que posen en marxa les seves passions
malaltisses…».

Breu història d’un
excunyat trasto
. Ramon Garcia – És una història ambientada al sud
de l’Horta Sud. El Llorenç, el protagonista, és un personatge peculiar. Pateix
alguna mena de transtorn psicològic, un trastorn indefinit, que ningú no sabria
dir ben bé en què consisteix. De vegades, però, l’obliga a dir o a fer alguna
ximpleria. La família no té més remei que suportar les seues sortides, però els
pares, amb els quals conviu, estan a punt d’arribar al límit de la seua
paciència. Una simpàtica història d’humor, que ens farà somriure a cada
pàgina.

Mare. Aitana
Guia
– Una situació dramàtica, viscuda i relatada a tres bandes. Tres dels
personatges implicats van perfilant la història a través dels diàlegs que
mantenen entre ells. Al final se’ns revela una colpidora realitat, relacionada
directament amb la maternitat, que, en aquest cas, condueix un dels personatges
a fer un acte desesperat. La lectura d’aquest relat no pot deixar de produir un
nus a la gola. D’altra banda, crida l’atenció la tècnica narrativa usada: el
diàleg pur, sense cap intervenció del narrador (narradora, en aquest cas), que
tothora resta ocult.

 
 
Si voleu més informació visiteu la pàgina del número 2
de La Lluna en un Cove
 

¿Vols col·laborar
amb nosaltres?
Visita la
nostra web
i informa-te’n.
La Lluna en un Cove és un
projecte obert a la participació de tothom.

¿Tens cap dubte sobre el nostre projecte
literari
?
Visita l’apartat APR
(Apartat de Preguntes i Respostes).

¿T’agradaria que t’enviéssem La Lluna en un Cove directament al teu
domicili?
Despeses d’enviament gratuïtes! Informa-te’n

Consulta els punts de venda (llibreries) a on podreu trobar La
Lluna en un Cove
Fes un clik-flash en aquest enllaç!

¿Ets del Club Tr3sC? ¿Saps que tens un descompte important si et
subscrius?
Visita la següent pàgina. O visita la web del Tr3sC (busqueu-nos en l’apartat
“Llibres-Catàleg”

 
La Lluna
en un Cove
és una publicació mensual en paper de relats breus de ficció en
la nostra llengua.
 
Es tracta d’un magazín literari, enquadernat
en rústega, que conté una miscel·lània d’històries sorprenents,
originals, de temàtica i gèneres diversos: fantasia, ciència-ficció, terror,
drama…, però també: humor, aventures, viatges, i un llarg etcètera. Són obres
generalment breus o d’extensió mitjana, però en qualsevol cas inèdites, i
escrites per autors actuals d’arreu dels Països Catalans. És, per tant,
una original proposta literària, adreçada a tots els públics.
 
Compta amb una sèrie de col·laboradors més o
menys habituals, alhora que dóna l’oportunitat de publicar també a tots aquells
autors que ens vulguen fer arribar els seus treballs, els quals són revisats i
acuradament seleccionats per l’editor.
 

 
Tel. 967318713
 

Castelló de la Plana – A partir de l’1 de febrer ja
podeu trobar La Lluna en un Cove en els punts de venda que ja coneixeu:
 
Llibreria “Castelló – Babel”
Guitarrista Tàrrega, 20
12003 Castelló
de la Plana
Tel. 964229500

 

 

Salutacions cordials de La Lluna en un
Cove!
 
La Lluna en un Cove
Apartat de correus
1100
46870 Ontinyent
País Valencià
Tel. 967318713
www.lallunaenuncove.cat
jodemano@lallunaenuncove.cat
 
 

S.O.S. per la revista SAÓ.

Us transmetem el crit d’auxili que la revista Saó ens ha enviat. En adjunts teniu la butlleta de subscripció per ajudar a que la revista més antiga del nostre país no desaparega.

Hola, amic,
Hola, amiga,

   Necessitem de la teua col·laboració;
Imaginem que ja coneixes SAÓ, una revista feta al País Valencià i en
valencià, i que porta 32 anys (!) eixint cada mes, per tal de fer un
poc més digne el nostre País.

   Doncs bé, la nostra benvolguda Conselleria de Cultura no ha respectat
les canes i, sobtadament, ha anulat tots els contractes que mantenia
amb la revista (principalment, els exemplars que rebien centres
d’ensenyament i biblioteques).
No podem amagar que aquest colp ha fet perillar el nostre futur, fins
al punt de plantejar-nos el tancament de la publicació periòdica més
antiga del nostre País. Afortunadament, hem pogut salvar, de moment,
la situació.

   Per tot això és pel que ens posem en contacte amb tu. Per consolidar i
salvaguardar un dels referents de la nostra cultura. Estem convençuts
que, ara més que mai, és necessària la presència de SAÓ a les nostres
terres. I, per garantir aquesta presència, és necessari el teu suport.
Concretament, necessitem dels teus contactes perquè els faces arribar
el document que adjuntem (butlleta de subscripció), a fi d’aconseguir augmentar el volum de persones, grups i
institucions que ens facen costat.

   Gràcies per la teua estima i col·laboració

   PD. Una vegada emplenada la Butlleta de Subscripció, feu el favor
d’enviar-la a alguna de les següents adreces de SAÓ:

Per correu ordinari: C/ Àngel de l’Alcàsser, 14-12. 46018 València

Per correu-e (escanejada): sao@arrakis.es

Per fax: 96 370 57 55

Nova Plataforma per a la Defensa i Millora de la Sanitat Pública. Decàleg

    Us adjuntem Acta de Constitució de la Plataforma per a la Defensa i Millora
i de la Sanitat Pública Valenciana.Per altra banda us encoratgem per a que
difongau l’esdeveniment a la fi d’augmentar les adhessions a la Plataforma.
Tant per rebre adhessions com per poder acudir a debats o xerrades que
cregau oportú organitzar es podeu posar en contacte amb:

Carme Mollà Intersindical Valenciana 96 391 91 47 i 620 20 80 45

Xelo Frigols Intersindical Valenciana 96 391 91 47 i 650 00 96 23

Gumer Pardo CAT 96 391 36 58 i 606 17 64 37

Àrea Pública CAT
C/. Forn de l´Hospital, nº2, pta.2ª
46001 València

Email: acciosocial.cat@gmail.com Telèfon: 96.391.36.58
FAX 96.323.57.82

http://areapublicacgt.cat.googlepages.com/

   A dins teniu l’Acta de Constitució i el decàleg de raons que la justifiquen: 




    Reunides les següents persones
en representació de diverses organitzacions i d’ altres a titol
individual,  el dimecres 14 de gener de
2009 a la seu d’ Intersindical Valenciana, 
al carrer Juan de Mena, 18 de València Ciutat hem acordat el següent:

1. Constituir
la Plataforma per la Defensa i Millora de la Sanitat Pública Valenciana.

2. Aprovar
el Dècaleg de Raons que ens ha empentat a la constitució de la mateixa i que es
relacionen a continuació.

  3. Encetar
una campanya de recollida de signatures al territori valencià per la derogació
de la Llei 15/97 referida a noves formes de gestió de la sanitat.

  4. Fer
servir una pàgina web que informe dels objectius de la Plataforma. Es suggerirà
al FDSP d’ Alacant si podrien gestionar la mateixa.

  5. Adreçar-se
al conjunt de la opinió publica valenciana i el seu teixit social a la fí d’
invitar-los a l’adhessió a la mateixa.

 RELACIÓ …

 

DECÀLEG DE RAONS PER A LA
CONSTITUCIÓ DE LA PLATAFORMA VALENCIANA PER A LA DEFENSA DE LA SANITAT PÚBLICA

 

    Creiem
que els canvis polítics produïts en el nostre país haurien de servir per
avançar en la millora de la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes i per
defensar aquells drets que, com el de la salut, són bàsics en la percepció d’
un veritable estat de benestar.

     Malauradament
no observem que les línies d’ actuació dutes a terme
fins ara pel nostre govern pretenguen defensar clarament aquest dret i vullguen
suprimir els beneficis dels qui, continuen fent negoci a costa de desprestigiar
el sistema públic.

     Per
aquest motiu, considerem que hem de dir clarament quins han
de ser els punts mínims irrenunciables que proposem siguen assumits pel govern
de la Generalitat Valenciana.

 

1.- La salut és un dret fonamental.

    Ha de ser considerada un bé d’ interès social, i tots els
factors que la fan possible: assistencials, econòmics, mediambientals,
laborals, socials,… no han d’ analitzar-se únicament des del vessant de l’
economia de mercat.

    L’
Estat ha de garantir, de forma solidària, el dret a la salut de totes les
persones.

     El
dret a la salut no pot estar limitat per acords comercials d’ organismes com la
OMC, que el tracten com una transacció o com un producte comercial més, com
recull una de les conclusions del I Fòrum Mundial pel dret a la Salut, celebrat
a Porto Alegre el gener de 2005

 2.-
Ha de ser garantida per un Sistema Sanitari Públic, de qualitat i que done un
tracte personalitzat.

     L’
únic sistema que possibilita i pot garantir una sanitat universal, de
lliure accés, gratuïta en el seu ús, eficient, equitativa i solidària, és el
sistema sanitari públic.

     L’
aparició d’ agents empresarials en la gestió sanitària contamina i desvirtua el
caràcter públic de la sanitat, amenaça la sostenibilitat i dificulta la
planificació d’ objectius de salut universals, com la prevenció i la promoció
de la salut.

 3.-
Ha de disposar dels recursos necessaris per donar resposta a les necessitats de salut.

     El
seu finançament ha de provenir de fons públics i han de ser suficients.
La manca de recursos fa que les necessitats assistencials es pretenguen
satisfer augmentant la càrrega laboral i implantant objectius abusius i
inassolibles que prioritzen els criteris econòmics sobre els criteris de
qualitat.

 4.-
Que possibiliten una assistència de qualitat.

     L’
equitat, eficàcia i eficiència en són trets irrenunciables que han de treballar
per reduir les desigualtats socials . Les bases bioètiques que han de regular
la relació dels usuaris de la sanitat amb els professionals han de ser
protegides i potenciades. Cal aprofundir i equilibrar les condicions laborals i
potenciar, les capacitats dels professionals que hi treballen, aixi com el
compliment eficient de les seues funcions i la mentalitat de servei públic a
més d’acabar amb la precarietat laboral que és el primer pas per destruir la
qualitat,

 5.-
Amb gestió pública exclusiva de tots els seus centres.

     La
sanitat ha de ser gestionada de forma transparent per institucions públiques.
El sistema de provisió de serveis i recursos ha de ser àgil, transparent i
auditat per un organisme públic i independent. La privatització total o parcial
dels serveis sanitaris no és la solució als problemes existents ja que no
millora la qualitat del servei i a més, l’ encareix.

 6.-
De cobertura integral amb clara orientació cap a la promoció de la salut i la
prevenció de la malaltia.

     Els
factors implicats en el fet assistencial han de ser suficients per donar les
solucions sostenibles a les necessitats sanitàries avalades per estudis
poblacionals, considerant la situació real de les persones i grups (edat,
ètnia, classe, gènere) socialment desfavorits
i les previsions tant en el que respecta a l’ evolució socioeconòmica
com a la quantitat del personal sanitari.

 7.-
Oberta a la participació.

     La
participació és indispensable per garantir la transparència del procés i la
implicació en la formulació d’ objectius , tan de prevenció i promoció de la
salut, com assistencials. Perquè siga eficaç
ha de comptar amb la societat civil organitzada, els treballadors-ores, els
professionals multidisciplinaris, i les associacions de malalts i grups d.ajuda
mútua.

     Es
necessari definir les formes de participació real i no simbòlica com son en
realitat actualment els consells de salut.

 8.- Àgil i eficaç a les demandes i necessitats de salut.

     Capaç
de donar una resposta ràpida i de qualitat. S’han de poder donar solucions
sostenibles a les necessitats canviants i ha
d’incloure la reducció de les llistes d’espera tan quirúrgiques com de proves
diagnòstiques.

 9.-
Que separe l’ exercici professional entre el sector privat i públic.

     Amb
una llei d’ incompatibilitats que impedeixca que els interessos del sector
privat vagen en detriment del correcte funcionament de la sanitat pública.

 10.-
Que racionalitze la despesa farmacèutica.

     És
necessari racionalitzar la despesa sense sobrecarregar i culpabilitzar a les
persones que necessiten els medicaments i tenir en compte que la medicalització
instal·lada en la relació assistencial i la pressió de la industria
farmacèutica han fet augmentar el consum escandalosament.

 

    Finalment
i més ennlà d’alló esmental al decàleg, entenem com element necessari per a la
recerca d’aquests objectius  la derogació
de la Llei 15/97.

 

    La
Plataforma per la Defensa  i Millora de
la Sanitat Pública Valenciana és un punt de trobada obert a totes aquelles persones,
associacions ciutadanes, organitzacions polítiques i sindicals preocupades en
la defensa i millora de la Sanitat Pública.

 

En
València a 14 de Gener de 2009

 

 

 

 

 

… i encara per al dissabte 31: Dictada occitana a l’Alcúdia.

Per si, de tot el que hi ha per aquest cap de setmana, res no us fa el pes, ací teniu un correu de Toni de l’Hostal (nét) on ens explica què és això de la Dictada Occitana i ofereix alguns enllaços interessants…

   Este dissabte 31 de gener tindrà lloc la Dictada Occitana, un acte simultani
a més de trenta comunes del migjorn de la República Francesa amb l'occità
com a llengua vehicular: enguany, l'Alcúdia (a la Ribera de Xúquer
<http://xuquer.blogspot.com/>) és el primer nom de la llista de pobles on se
celebrarà i també el més matiner, a les 12 del migdia en la Casa de la Cultura.
En acabant hi haurà un recital <http://myspace.com/tonidelostal> de cançó
occitana i un dinaret de germanor.

La Dictada Occitana és un gimcana literària originada a Castres que se
celebra simultàniament des de fa dotze edicions a ciutats com Avinyó,
Bordeus, Canes, Marsella, Montpeller, Niça, Tolosa de Llenguadoc o Valença,
llocs on l'occità és la llengua patrimonial històrica o -en el cas de la
Vall d'Aran i Barcelona-, a més, llengua co-oficial. Ací a Valéncia ja s'ha
celebrat abans (l'any 2006 a Catarroja) de la mà del filòleg Lluís Fornés i
l'associació CIRD'Òc-Valéncia <http://www.oc-valencia.org/>, sense la
iniciativa del qual no hauria sigut possible realitzar-ho ara a l'Alcúdia.

I la Dictada és justetament això: el dictat d'un text en la llengua dels
trobadors i un detallet a cada u dels participants amb la finalitat de
promoure una llengua cosina-germana de la nostra que, nogensmenys, compta
amb un premi Nobel de literatura, Frederic
Mistral<http://ca.wikipedia.org/wiki/Frederic_Mistral> (ex
aequo amb Echegaray l'any 1904).

La Dictada Occitana està oberta a tot lo món i la inscripció és gratuïta <
dictada@occitan.tk>, encara que si no heu escoltat o llegit mai res en
occità anireu més perduts que un carter pel Japó; per això, a continuació
vos fem coneixedors d'algunes característiques d'esta llengua europea:
llevat de l'aranés i d'altres dialectes, a final de paraula la A àtona
sempre es pronuncia O (paregut a com diuen port@ en alguns pobles); els
dígrafs lh i nh, com en portugués, equivalen en valencià a ll i ny; la U
àtona es pronuncia com en francés; i -regularment- l'article masculí és lo,
los -com en valencià de Simat- i el femení la, las -com en castellà de
Barx-.

I, ara que ja sabeu un poquet d'occità, si voleu escoltar-lo en cançons o
llegir-lo en qualssevol dels seus dialectes aneu a www.occitan.tk, on
trobareu un fum d'enllaços als artistes i recursos en la llengua occitana.
Òc?

30 gener Sopar-Xerrada “El genocidi franquista a València” Empar Salvador

Us enviem en detall la convocatòria al sopar-xerrada del proper divendres 30 de gener amb Empar Salvador, presidenta del Fòrum per la Memòria del País Valencià que parlarà al voltant del seu llibre “El genocidi franquista a Valencia”.

   Per més detalls, entreu…

Benvolgudes sòcies / Benvolguts socis:

El divendres 30 de gener, a les 21.30 hores, Empar Salvador, presidenta del
Fòrum per la Memòria del País Valencià, tindrà lloc al Casal del Bloc,
carrer del Calvari, 13, el sopar i la xarrada sobre el llibre 'El genocidi
franquista a València'

Aquest llibre és un document històric que demostra el genocidi silenciat
fins avui de milers de persones de la zona republicana, durant el període
comprès entre la caiguda de València, l'any 1939, i l'any 1945. Durant
l'any 2005, el Fòrum per la Memòria del País Valencià va descobrir les
fosses del Cementiri i els llibres de Registre d'Enterraments que confirmen
la seva existència. Amb la publicació dels noms de més de 25.000 persones
i dades com la seva edat i causa de mort, amb una transcripció fidedigna de
l'original, es contribueix al coneixement de l'existència d'aquesta població
desapareguda i a la seva imprescindible reparació històrica. L'abril de 1939
la ciutat de València va ser ocupada. L'exèrcit franquista va detenir i
empresonar milers de persones, tantes que van haver de fer servir com a
presons el convent de Santa Clara, el monestir de San Miguel de los Reyes,
el monestir de Santa María del Puig, edificis públics, i fins i tot la plaça de
bous. Després dels primers afusellaments caòtics, alguns enmig del carrer,
van començar a afusellar la gent que era a les presons. A més, molts
d'aquells que no van ser ajusticiats van morir per les terribles condicions
del seu confinament i per les malalties relacionades amb la misèria i les
pèssimes condicions de vida. Però tal va ser l'ambient de terror que es va
crear, pànic a l'execució o a la presó i les seves tortures, que varen passar
més de 60 anys fins que algú va tenir el valor d'investigar la matança
sistemàtica que s'havia portat a terme des de l'any 1939 fins als anys
cinquanta a València. No se sap, ni probablement no arribi mai a saber-ne,
la magnitud de la repressió a aquesta ciutat, i a tot l'Estat. Espanya
sencera es va omplir de fosses comunes, moltes encara sense localitzar.
Aquest llibre és tan sols una de les moltes i llargues investigacions que
poden fer-se i que s'han de fer.

Xerrada i exposició de Xúquer Viu per al divendres a l’Alcúdia.

Com podem comprovar, l’associació Xúquer Viu no para, i dintre de les activitats que ens proposa, la principal és la de conscienciar-nos del valor del nostre riu com a suport de vida per les comarques per on passa.

   Així, per al divendres ens presenten dues activitats enllaçades. De primer una xerrada per parlar del present i del futur, del possible i del dessitjable…  del Xúquer i després inaugutació de l’exposició de fotografia “Paisatge d’aigua al Xúquer. Cara i creu”.

   5 febrer 2009.-Demanem perdó per no indicar abans l’autor de la foto que il·lustra aquest apunt. És del nostre amic Enric Murillo, i va guanyar el tercer premi. Perdó de nou.

   Més informació a dins…

XERRADA INFORMATIVA I EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA
Amics i amigues de Xúquer Viu:

Us convidem a la xerrada i posterior inauguració de l’exposició de fotografies
de Xúquer Viu
que tindrà lloc el proper divendres 30
a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia.
La xerrada tindrà lloc a les 19:30
per a parlar sobre el present i el
futur del Xúquer.
L’exposició “Paisatges d’aigua al Xúquer. Cara i creu”
s’inaugurarà a les 20:30
amb
les fotografies del I Concurs de Fotografia de Xúquer Viu. 

Programa d’Activitats del Bloc Jaume I de l’Alcúdia-gener-febrer-

Us copiem la carta adreçada als socis (vosal3 ho podeu ser també) en la que es repassen les activitats que desenvoluparà el Bloc Jaume I de l’Alcúdia al llarg del que queda de gener i el proper mes de febrer. Hi ha des d’excursions, fins a sopars-xerrada, incloent-hi l’assemblea anual de l’associació.

  Esperem que trobeu interessant la informació ofertada i que participeu en alguna de les activitats.

L’Alcúdia, 22 de gener del 2009

 

Benvolgudes sòcies / benvolguts socis:

 

Us fem memòria de les activitats que anem organitzant
per tal que ens acompanyeu.

 

*GENER*

 

*Divendres 30*, a les 21.30 hores, sopar i xarrada amb
Empar Salvador, que parlarà sobre ‘El genocidi franquista a València’, en el
Casal, carrer del Calvari,13. Ara sí que importa que vingueu, quan més siguem
més satisfet es trobarà el convidat a xarrar. Aquesta serà la darrera activitat
que farem en aquest local, que com sabeu quedava menut, ara ens traslladem al

 

*CARRER SANT JAUME, 31, carrer paral·lel a la
carretera de Carlet*

 

*FEBRER*

 

*Divendres 6*, a les 21.45 hores, en el Casal (C/ Sant
Jaume, 31) en primera convocatòria, i a les 22.00 hores en segona, tindrà lloc l’assemblea
anual de socis i sòcies, amb els punt següents:

 

     1.
Lectura i aprovació, si pertoca, de l’acta de la sessió

        anterior

     2.
Informació sobre l’associació

     3.
Elecció de Joan Martínez com a vocal de l’associació

     4.
Aprovació, si pertoca, de la liquidació del pressupost

        del
2008 i aprovació, si pertoca, del pressupost del 2009

     5. Lliurament de carnets als 15 socis nous

     6.
Propostes i suggeriments

 

 *Dissabte 14*, a les 8.00 hores, a la Casa de la
Cultura, excursió al Barranc i castell del Borró ( Safor). Cal portar esmorzar
i dinar.

 

*Divendres 20*, a les 21,30 hores, en el Casal (C/
Sant Jaume, 31) sopar i xarrada amb Alfons Esteve, que parlarà sobre ‘Els drets lingüístics dels valencians’

 

*Dijous 26*, a les 10 de la nit, en el Casal (C/ Sant
Jaume. 31), es reunirà el Grup de lectura per comentar amb Albert Hernández el
seu llibre ‘El tango de l’anarquista’.

 

*Dissabte 28, *a les 8.00 hores, a la Casa de la
Cultura, excursió al ‘Barranc dels Tarongers’ (Ribera-Vall d’Albaida). Porteu
l’esmorzar i el dinar.

 

Us esperem en el nou Casal, i un bon dia per fer-ho és
el dia de l’assemblea.

 

 

 

Propostes de Xúquer Viu (2)

Com podeu observar, hem canviat el subtítol del Bloc, ja que d’allò que pensàvem que anava a ser, ha esdevingut una altra cosa. Passat el temps (des del 30 de maig de l’any passat) hem anant fent el que podíem, i finalment, el Bloc serveix més per a convocar a actes i activitats lúdiques i de lluita pels drets individuals i col·lectius, amb algun que altre comentari d’allò que anem llegint, per això aquest nou “Agenda lúdico-combativa i alguns comentaris.

   El present apunt ens serveix per informar-vos de les activiats que per al final del present mes de gener del 2009 té previstes el col·lectiu al qual pertanyem XÚQUER VIU. Esperem que us siguin de profit.

   Fins a la propera…


 

Benvolguts i benvolgudes amics i amigues:

 

        Us
convidem a la presentació i primera

conferència del Cicle de Conferències “El Fil
Daurat”, en memòria d’Antonio Estevan.


   Aquesta primera conferència titulada “Tesis
radicals de la mobilitat. La perspectiva ecològica del transport” estarà a
càrrec de Alfonso Sanz i Pilar Vega, dues persones expertes en aquest tema amb
les quals treballà intensament Antonio.

 

        Aquest
acte tindrà lloc el proper 29 de gener a les 19.30 hs a l’Aula Magna de la Universitat
de València (C/La Nau, 2 – València), en el marc del Fòrum de Debats de la
Universitat.  Adjunt trobareu l’anunci de
la Conferència. Al llarg d’aquest cicle, es pretén recordar a Antonio reprenent
el “fil daurat” de reflexió crítica i generació d’alternatives que caracteritzà la seua
trajectòria intel·lectual i professional.

 

        El cicle
es configura en un seguit de 6 conferències, amb periodicitat mensual (de gener a juny de 2009), en les
quals s’abordaran aspectes relatius als principals camps en els que l’aportació
d’Antonio ha estat significativa, tant des del punt de vista científic-tècnic
com des del punt de vista de l’activisme social.

 

        Els eixos
temàtics del cicle són els següents: les polítiques de mobilitat, l’anàlisi eco-integrador del
capitalisme, les dimensions econòmico-financera i ecològica de la crisi del
capitalisme global, l’ordenació del territori, la política hídrica i l’anàlisi
energètica del cicle de l’aigua.  En breu
us enviarem el programa complet del Cicle de Conferències. Us agrairem molt que
doneu la màxima difusió a aquest acte.

 

        Rebeu
salutacions cordials, Graciela Ferrer i Francesc La Roca Coordinadors del Cicle
de Conferències “El Fil Daurat”

 

                Segona
carta amb una altre acte de Xúquer Viu.

        Amics i
amigues de Xúquer Viu: Com sabeu el proper dissabte 31 de gener tindrà lloc
l’Homenatge a Antonio Estevan. Serà a les 12:00 del matí a l’Auditori del Jardí
Botànic de la Universitat de València (C/ Quart 80). Us adjuntem la targeta de
la convocatòria junt a la relació de les 74 organitzacions que s’han adherit a
la mateixa.

       

        Aprofitem
l’ocasió per adjuntar-vos un document important. És tracta de la Declaració
conjunta que 10 organitzacions valencianes, castellano-manxegues i estatals,
presents en la Mesa de Participació per a l’elaboració del Nou Pla de Conca,
han fet pública recentment.  Xúquer Viu

 

 

 

Nova excursió del Bloc. Nova revista literària “La lluna en un cove”

Us remetem la carta del Bloc Jaume I de l’Alcúdia anunciant-nos la propera excursió, aquesta vegada a la Cova de Don Juan, a Jalance.

   També ens fem ressó d’un nou projecte literari, amb relats de ficció. Els dessitgem un bon començament.

   La foto d’ací al costat ens la remés el Bloc Jaume I i es correspon a l’excursió que feren pujant al Matamón el passat dissabte (nosal3 estàvem a la concentració contra la guerra).

   Allò que diguèrem ahir de no pagar ni un duro per la connexió és fals, ahir i hui hem hagut de recórrer a “locutoris/cibers” per poder publicar, en fi.
   

I açò és tot, de moment.

Benvolguts socis benvolgudes sòcies::

Continuem amb el programa d'excursions, aquest dissabte si ens vols
acompanyar anirem a Jalance per entrar a la Cova de Don Juan i després a
Cofrents on farem una caminada fins l'hora de dinar gaspatxos.

Eixida: A les 8 del matí des de la Casa de la Cultura
Entrada a la cova: 10.00 hores
Dinar: Cap a les 3.00 hores
Preu: 5 € entrada a la cova, i 15 € el dinar

Cal que porteu l'esmorzar. Ara hi som 19, si vols vindre has de dir-ho ja
que hem d'encarregar taula.

NOSAL3 afegim:



El telèfon del Bloc Jaume I no el tenim a mà ara, però buscant en
anteriors apunts o en el web del Bloc el podreu trobar.
































LA LLUNA EN UN COVE - Revista de relats de ficció


...........................................................................


Hola! Salutacions a tots i a totes! Tenim el gust de comunicar-vos que hem engegat un projecte literari apassionant: " LA LLUNA EN UN COVE - Revista de relats de ficció " Podeu veure tota la informació al respecte en la següent pàgina web: http://www.lallunaenuncove.cat Us podem avançar que es tracta d'una publicació mensual i en paper de relats breus de ficció en la nostra llengua. Existeixen uns punts de venda repartits per tot Catalunya, País Valencià, Illes Balears, etc., a on podreu adquirir el vostre exemplar. Concretament, a La Plana podreu trobar la nostra publicació als següents establiments: Llibreria Babel Guitarrista Tàrrega, 20 12003 Castelló de la Plana Tel. 96 422 95 00 Per a la vostra comoditat, també existeix la possibilitat de sol·licitar-nos un exemplar directament a nosaltres, a través del següent formulari: http://www.lallunaenuncove.cat/p15.htm Vos enviarem el número d'aquest mes directament al vostre domicili. Per a aquelles persones que vulguen subscriure-s'hi, ho poden fer, per un període semestral, anant a la següent pàgina: http://www.lallunaenuncove.cat/p5.htm D'altra banda, podeu enviar-nos els vostres suggeriments i les vostres observacions sobre el projecte anant al formulari ubicat en el següent lloc: http://www.lallunaenuncove.cat/p13.htm (estarem encantats de rebre els vostres missatges). Si el que voleu és col·laborar amb nosaltres enviant-nos els vostres treballs literaris, visiteu l'apartat "Col·laborar": http://www.lallunaenuncove.cat/p3.htm I si teniu cap dubte, podeu contactar directament amb el responsable del projecte, que us atendrà amb molt de gust: Lluís Miquel Pérez, Responsable editorial de "La Lluna en un Cove" Apartat de correus 1100 - 46870 Ontinyent, País Valencià Telèfon: 967318713 - Correu electrònic: jodemano@lallunaenuncove.cat Us donem les gràcies per la vostra atenció, i aprofitem l'ocasió per a saludar-vos cordialment. Salut! La Lluna en un Cove www.lallunaenuncove.cat




Cinema en valencià. 2na Concentració de l’Alcúdia contra la guerra

   Una vegada més tenim un accés més regular a la xarxa (us recordem que diguèrem que no pensàvem pagar un duro per ella) i passem a comentar-vos les darreres peripècies.

    La primera va ser la segona concentració a la plaza Tirant lo Blanc convocada per Ciutadans i Ciutadanes de l’Alcúdia contra la Guerra, on, segons els organitzadors es reuniren al voltant d’unes cent persones per protestar i demanar l’alto el foc. A la lectura del manifest vam quedar que si no es produïa tornaríem el dissabte que ve a concentrar-nos. De moment s’ha “pactat” un alto el foc “unilateral” i amb condicions per part de les dues bandes. Tant de bo no ens tornem a reunir per aquesta qüestió.!

   La segona cosa que us volem comunicar és la reanudació de la campanya “Cinema en valencià” engegada pel S.P.L. (Servei de Política Lingüística) de la Universitat de Valencia (aquesta és la cinquena), i on podrem gaudir de les pel·lícules que us adjuntem al text.

   La foto d’ací al costat correspon a la concentració del passat dissabte.

   Fins la propera!

CINEMA EN VALENCIÀ. 5a edició
Del 27 de gener al 30 de juny de 2009

PROGRAMACIÓ DEL 27 DE GENER AL 24 DE FEBRER A VALÈNCIA

Cada dimarts a les 20 h, als UGC Ciné Cité. Av. Tirso de Molina, 16

27 de gener
“Vicky Cristina Barcelona”
Dir. Woody Allen

3 de febrer
“L?advocat del terror” (VOS) (?L?avocat de la terreur?)
Dir. Barbet Schroeder

10 de febrer
“Austràlia” (?Australia?)
Dir. Baz Luhrmann

17 de febrer
“Els nens de Huang Shi” (?The Children of Huang Shi?)
Dir. Roger Spottiswoode

24 de febrer
“Forasters”
Dir. Ventura Pons

Organitza:
Servei de Política Lingüística de la Universitat de València
www.valencia.edu/spl

Més informació: www.cinemaenvalencia.com

“El Método 5. La humanidad de la Humanidad. La identidad humana” Edgar Morin

Aquest assaig ens el vam llegir al llarg dels mesos octubre a desembre 2008, i finalment us presentem una primera aproximació (no sabem si hi haurà més però), traduïda del castellà. Demanem des d’ací que alguna editorial es faça endavant per traduir i publicar a la nostra llengua més textos d’aquest gran pensador del segle XX.




Preliminars. Pp.
16-17

                <

                La meva
empresa és concebuda com a integració reflexiva dels diversos coneixements que
concerneixen a l’ésser humà. No es tracta d’addicionar-los, sinó unir-los,
articular-los i interpretar-los. No té la intenció de limitar el coneixement
d’allò humà només a les ciències. Considera literatura, poesia i arts no
solament com a mitjans d’expressió estètica, sinó també com a mitjans de
coneixement. Té la plena voluntat d’integrar la reflexió filosòfica en allò
humà, però alimentant-la dels assoliments científics, cosa que Heidegger
ignorà. Per això, la integració mútua de la filosofia i la ciència ha de
comportar que tornen a ser pensades.

                El
coneixement d’allò humà ha d’incloure una part introspectiva: si és cert, com
digué Montaigne, que cada individu singular “porta la forma sencera de la
humana condició”, ha d’animar a cadascú, i per tant a l’autor d’aquestes
línies, a treure veritats de valor universalment humà. Però totes les veritats
adquirides a partir de les fonts objectives i la font subjectiva han de passar
per l’examen epistemològic, l’únic que aporta la mirada sobre els pressupòsits
dels diversos modes de coneixement, inclòs el seu propi, i l’únic que considera
les possibilitats i límits del coneixement humà.

                El
coneixement d’allò humà ha de ser a la vegada molt més científic, molt més
filosòfic i fins i tot més poètic del que ho és. El seu camp d’observació i de
reflexió és un laboratori molt extens, el planeta Terra, en la seva totalitat,
el seu passat, el seu devenir i també la seva finitud, amb els seus documents
humans que comencen fa sis milions d’anys (sic).
La Terra constitueix el laboratori únic on, en el temps i en l’espai, s’han
manifestat les constàncies i les variacions humanes –individuals, culturals,
socials: totes les variacions són significatives, totes les constàncies
fonamentals. Els casos extrems com Buda, Jesús i Mahoma, Hitler i talin,
permeten comprendre millor l’ésser humà. L’esclavitud, el camp de concentració,
el genocidi, i finalment totes les inhumanitats, són reveladores d’humanitat.
>>

La humanitat del
llenguatge
. Pp. 40-42

                Cada
llengua obeeix a les seves pròpies regles de gramàtica i sintaxi, té el seu
vocabulari propi, que constitueix la seva singularitat, però aquestes regles
pròpies obeeixen a estructures profundes comunes a totes.

                Aquest
llenguatge de doble articulació, que constitueix la seva originalitat i
superioritat sobre els llenguatges animals, en absolut és nou en la vida, ja
que el codi genètic disposa de la mateixa estructura. Però, mentre que aquesta
fa que es comuniquen molècules i cèl·lules, el nostre llenguatge fa que es comuniquen
les ments. Presenta una infinitud de combinacions sintàctiques i gramaticals,
permet un enriquiment il·limitat del vocabulari. Apareguda en les
civilitzacions històriques, l’escriptura va oferir la possibilitat d’una
inscripció més enllà de la memòria individual, i un augment indefinit dels
coneixements.

                El
llenguatge és una màquina en el sentit que hem definit al “Método 1. La
naturaleza de la Naturaleza”. Funciona fent funcionar altres màquines que a la
seva vegada la fan funcionar. D’aquest mode, és engranada en la maquinària
cerebral dels individus i en la maquinària cultural de la societat. És una
màquina autònoma-depenent en una polimàquina. Depèn d’una societat, d’una
cultura, dels éssers humans que, per a realitzar-se, depenen del llenguatge.
Siga quina siga la llengua, en cada enunciat hi ha un Jo Implícit o explícit
(el locutor), dos Ells (la maquinària lingüística i la maquinària cerebral), un
Se (la maquinària cultural). Jo, Ell, Se, parlen al mateix temps.

                És a
dir, que el llenguatge és el disc giratori essencial entre allò biològic, allò
humà, allò cultural, allò social. El llenguatge és una part de la totalitat
humana, però la totalitat humana es troba continguda en el llenguatge.

                Una
llengua viu de forma sorprenent. Les paraules naixen, es desplacen,
s’ennobleixen, decauen, es perverteixen, pereixen, perduren. Les llengües
evolucionen, modificant no només el vocabulari, sinó també les seves formes
gramaticals, i en ocasions les sintàctiques. La llengua viu com un gran arbre,
les arrels del qual estan en el rerefons de la vida social i de la vida
cerebral, el fullatge del qual assoleix la seva plenitud en el cel de les idees
o mites, i les fulles del qual remoregen en miríades de converses. La vida del
llenguatge és molt intensa en els argots i en les poesies, on les paraules
s’acoblen, gaudeixen, s’embriaguen amb les connotacions que evoquen i invoquen,
on esclaten les metàfores, on les analogies alcen el vol, on les frases
sacsegen les seves cadenes gramaticals i s’agiten amb llibertat.

 

Temps de lluita i gaudi.

Anem a veure si tenim temps per posar-nos (-vos) al dia:

   Com la setmana passada, el dissabte tenim una concentració a la plaça Tirant lo Blanc de l’Alcúdia a les 12 per continuar demanant l’alto el foc a la franja de Gaza.

   El mateix dissabte, els Amics i amigues de la muntanya comencen la campanya 2009 amb l’ascens iniciàtic al Matamón. Eixiran de la mateixa plaça Tirant lo Blanc cap a les 9 del matí.

   El dia abans, divendres 16, Òscar Briz presentarà el seu nou disc Asincronia, del qual ja hem parlat, a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia, amb tot el grup i amb entrada gratuïta!. Part de la venda de discs en finalitzar l’actuació es destinarà a Xúquer Viu.

    Us adjuntem també el trítptic de la campanya del Grup de Lectura per al 2009, amb les propostes de novel·les i dates per fer les reunions.

   També recordar-vos que el proper dia 30 de gener, al casal del Bloc Jaume I de l’Alcúdia (C/Calvari, 13 de l’Alcúdia) a les 21’30 hores, vindrà Empar Salvador i ens parlarà sobre “El genocidi franquista a València”. L’agenda ja la tenim completa i algunes coses no les podrem fer, però us les deixem ací escrites per si a algú li interessa… 

   Aprofitem per
comunicar-vos que la nostra República Confederada d’Òrgans, Teixits i Cèl·lules
(R.C.O.T.C) i de la qual formem part, arribà el dia 10 a comptabilitzar quaranta
sis rotacions al voltant del sol. El temps corre més que el T.G.V.!!!!

DIFON AQUESTA  CONVOCATÒRIA ENTRE ELS TEUS AMICS I AMIGUES 

CONCENTRACIÓ A L’ALCÚDIA
DISSABTE 17 DE GENER
12:00 PLAÇA TIRANT LO BLANC

PAU AMB JUSTÍCIA
PER A PALESTINA


DURANT LA CONCENTRACIÓ MUNTAREM UNA REPRODUCCIÓ DEL GUERNICA

Ciutadans i Ciutadanes de l’Alcúdia Contra les Guerres


Retorn: Free Gaza.

Us retrobem on ens trobàbem (o no) i comencem pegant fort. El dissabte 10 (demà) comcentració a la plaça Tirant lo Blanc de l’Alcúdia a les 12 per demanar el cessament d’hostilitats a la franja de Gaza. Tenim moltes més coses que compartir, però a poc a poc…

CONCENTRACIÓ A L’ALCÚDIA

DISSABTE 10 DE GENER
12:00
PLAÇA TIRANT LO BLANC

PAU AMB JUSTÍCIA
PER A PALESTINA

     Des de “Ciutadans i Ciutadanes de l’Alcúdia Contra les Guerres” volem manifestar la nostra indignació i repulsa davant els bombardejos i atacs de l’exèrcit israelià contra la població palestina de la Franja de Gaza.

      Davant una ocupació que dura ja més de 60 anys, que ha provocat milers i milers de palestins i palestines assassinades impunement per la política sionista de l’Estat d’Israel i la impassibilitat de la Comunitat Internacional, no podem romandre indiferents.

     Hui després de la massacre de més de 750 persones (més de 200 d’elles xiquets ixiquetes) i 3.000 ferits, la majoria civils, hem de dir PROU JA.

     Per això et convoquem aquest dissabte 10 de gener a les 12:00 del matí a la Plaça Tirant lo Blanc de l’Alcúdia.

Ciutadans i Ciutadanes de l’Alcúdia Contra les Guerres

ATUREM EL GENOCIDI AL POBLE PALESTÍ

     Contra la invasió, la violència
indiscriminada i per l’aplicació de sancions internacionals a Israel

A més, fem una crida a la societat valenciana per penjar pancartes i mocadors palestins als balcons i a que participeu en totes les convocatòries unitàries que es convocaran en els propers dies.

     Convoca: Ciutadans i Ciutadanes de l’Alcúdia Contra les Guerres

Josep Lozano a la Taula de les Lletres i els Menjars 2008

Us adjuntem la intervenció de Josep Lozano i Lerma a la Taula de les Lletres i els Menjars, taula que li pararem el Bloc Jaume I de l’Alcúdia dintre del Mes de les Lletres el passat 28 de novembre de 2008.

   Agraïm a Josep Lozano la seua amabilitat en confiar-nos l’escrit i ací us el copiem per a que, si no puguereu assisitr, el gaudiu com nosal3 el gaudirem.

Taula de les Lletres i dels Menjars 2008

          Bona nit a tots i a totes i moltes gràcies per haver vingut. Com també vull donar-les a l’Ajuntament de l’Alcúdia, a la Institució de les Lletres Catalanes per la seua col•laboració, als amics Josep Lluís Millo, Urbà Lozano i Jeremies Barberà per les amables paraules que m’han dedicat i, sobretot, al Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, socis i responsables, que tant fan pel manteniment, dignitat i defensa de la nostra cultura i, per tant, pel nostre país, i que han tingut la deferència d’elegir-me enguany per a celebrar la Taula de les Lletres i dels Menjars.

          En primer lloc vull dir-vos que és per a mi una gran satisfacció compartir ara i ací, a l’Alcúdia, temps i taula amb tots vosaltres. Potser alguns penseu que les meues paraules venen un poc forçades o motivades per les circumstàncies, es a dir, pel fet de dedicar-me aquesta nit, i aquest acte, com a escriptor. Però us he de confessar que l’Alcúdia és un poble que m’estime, des de fa temps i per dues raons de pes.

          Per una banda estic vinculat a aquest poble per llaços de joventut, de festa, de memòria, de records de vida viscuda, alguns dels quals ja molt allunyats en el temps, i per altra per la meua trajectòria literària, que en certa manera, i pel que fa als primers textos publicats, s’inicia ací i gràcies a gent d’ací.

          Tractaré d’explicar-me millor. Pel que jo recorde, el meu primer contacte amb l’Alcúdia és deu al cine. Perquè a finals dels cinquanta, quan tindria un deu o dotze anys, estrenaren a la sala Rex d’aquest poble una llarga pel•lícula americana, rodada el 1956, amb molts mitjans tècnics i humans, i de temàtica bíblica: la coneguda història de la vida de Moisès, salvat per la filla o la dona del faraó de les aigües del Nil, on l’havien deixat només nàixer embarcat en una mena de cistella. I com també, anys després, s’erigirà en conduïdor del poble jueu, que eixirà d’Egipte, amb l’oposició del faraó, per arribar a la Terra Promesa. Em referesc a l’obra mestra de Cecil B. de Mille, titulada Los Diez Mandamientos, amb actors com Charlton Heston, que feia de Moisés i Yul Brynner que feia de Ramses II, a més d’altres famosos actors i actrius d’època, com Anne Baxter, Yvonne de Carlo i Edward G. Robinson. On hi havia una escena que meravellava els espectadors, la separació, mitjançant la intervenció divina, de les aigües del mar Roig, perquè poguera passar el poble elegit, el poble jueu, i fugira de l`exèrcit del faraó que el perseguia per a destruir-lo. Una famosa pel•lícula de la Història del Cine, que aleshores va despertar una gran expectació entre la gent dels pobles de la rodalia. Tant va ser així, que ma tia Tereseta i ma tia Isaura, germanes de mon pare, dones d’església i molt devotes, van creure que l’oportunitat valia la pena aprofitar-la i llogaren el taxi del tio Pepe Quiqueretes, una llarga i ostentonsa haiga americana dels anys 50, de segona o tercera mà, de la marca Chrysler, Ford o Dodge, no ho recorde massa bé, de color blau cel i grans alerons en la part darrera, amb què en dugueren com a uns senyors, al meu nebot Jacint, al meu germà Xavier, i a mi mateix, a veure la pel•lícula.
         
          L’estrena de la qual va fer que es considerarà l’Alcúdia, entre molta gent de la Ribera, com un poble capdavanter, amb la categoria i prestigi suficient per poder estrenar, quasi alhora que a les sales de cine València, aquella classe de superproduccions de la indústria nord-americana del cine, que tant entusiasmava el públic d’aleshores.

          Després, a Algemesí, on vaig fer el batxiller laboral elemental, o en el servei militar, també vaig fer conlloga o amistat amb gent d’ací. Com també de jove hi vaig vindre a les festes o a ballar els diumenges per a conéixer xiques o trobar novia. I la relació amb aquest poble, amb les seues intermitències, no s’ha trencat mai. Ja de més major, també he visitat l’Alcúdia sovint i he participat en alguna de les excursions que el Bloc de Progrés i, més recentment, en el viatge que es va fer a Egipte enguany, on hi vaig anar la meua família.

          Però com us deia adés, el vostre poble també ha comptat per a mi des d’una altra vessant, en la meua trajectòria literària. A les darreries dels seixanta del segle passat o a primeries dels setanta, a Alginet creàrem un societat anomenada La Unió, al cap de la qual estava el pintor Pepe Espert, per tal de dinamitzar la població amb actes culturals, de fet aquesta societat es deia la Unió Cultural. Una nit vingué a Alginet gent de l’Alcúdia a un dels actes que organitzàvem, i després vam estar raonant al café Musical, en el grup alcudià estava Manolo Boix, i potser Vicent Sanchis, Josep Lluís Millo i potser també Vicent Madramany. Amb el quals vaig connectar de seguida. Aleshores la dictadura de Franco ja estava en declivi, i la gent jove teníem ganes de viure una vida més lliure i més culta, alhora que més compromesa amb la nostra terra. Des d’aquell dia, la meua relació amb aquella gent alcudiana va anar augmentant i també duguérem a terme alguna discreta iniciativa cultural. Com ara Vencill, on vaig publicar els meus primers càndids i confiats versos. Vencill va ser una revista literària que va nàixer a l’Alcúdia, a casa de Josep Bausset, ell mateix ens va suggerir aquest nom, dient-nos que “vencill” és el nom de la lligassa amb què es fa una garba d’arròs, perquè volíem que el títol tinguera aqueixa connotació d’unió de gent dels pobles de la rodalia. De fet, i si mal no recorde, hi col•laboràvem gent de l’Alcúdia, d’Alginet, Benimodo, on el contacte era Rafa Armengol, i Alberic, on era Jesús Huguet, i de la qual només van eixir dos o tres números. També ací vaig guanyar el meu primer premi literari, amb un conjunt de poemes, i també ací, amb uns diners que em deixà Manolo Boix, i que procedien dels beneficis que s’havien tret d’un recital de Raimon, i per la impremta Gimeno, l’any 1971, vaig autopublicar-me el primer i únic llibre de versos que tinc, amb una portada de Manolo i titulat Poemes Home-Terra.

          A finals de l’any 1972 vaig casar-me, i me n’aní a París a treballar i a estudiar. Però els estius venia al poble i treballava en l’obrador de Boix: feia de tot un poc, de xofer, escrivia cartes o omplia en un quadre un espai amb ratlles, sota la seua direcció. Un estiu, potser fóra el de 1973, Manolo va comentar-me que estava llegint el llibre La ciutat de València, de don Manuel Sanchis Guarner, que s’havia editat l’any anterior. Concretament anava pel capítol de l’”Esplendor flamíger de la València Burgesa (1411-1521)”, on hi havia llegit la transcripció d’un fragment del dietari de Jeroni Sòria, que parlava sobre la fi de la revolta de les Germanies, i com un dels seus cabdills, Vicent Peris, assetjat pels seus enemics a la casa que tenia a València, al carrer Verge Maria de Gràcia, prop del que ara és l’avinguda de l’Oest, li havien encés una foguera a la porta, per a que s’hi entregàs als seus enemics. Finalment, i en veure’s perdut, aquest Vicent Peris, a qui l’acompanyaven en aquella dramàtica situació la muller i dos fills, de “uit o nou anys”, volgué parlar amb el Governador sobre les condicions de la seua rendició. Però com que no podia eixir per la porta, on encara hi havia foc, li posaren un escala per a que baixara. En paraules del dietarista diu el següent:

          «E lo governador dix-li que devallàs. E axí devallà per la finestra de la carrera ab un escala que li posaren e devallà ab una cuirassa de vellut verd.
»I en ésser devallat, en tant l’hagueren degollat; e li llevaren lo cap e despullaren-lo. E los xics lo rossegaren per València, e aprés lo portaren a la forca del Mercat e penjaren-lo cap avall, per no tenir cap.»

          I aquella imatge de Vicent Peris, abillat amb una cuirassa que duria davall la camisa de vellut. Com també el final tràgic del cabdill agermanat que lluitava, amb totes les precisions i objeccions que se li puguen fer, per un món més just i més democràtic, van colpir de tal manera Manolo Boix que va proposar-me escriure un text per a una futura exposició que ell faria sobre la revolta agermanada.

          Jo em vaig posar de seguida a treballar sobre el tema, però l’exposició es va ajornar; el que comportà que anara interessant-me, i a mesura que m’informava sobre aquella revolta, sorgiren per a mi noves possibles històries que van cristal•litzar, per dir-ho d’alguna manera, en el llibre Crim de Germania.

          Tot aqueix conjunt de fets i circumstàncies ha comportat que, a hores d’ara, tinga un bon nombre de relacions. I que puga afirmar, com deia l’escriptor Josep Pla, que a l’Alcúdia tinc amics, coneguts i saludats. A tots ells, des d’ací, la meua cordialitat, el meu agraïment i el meu afecte.

          Altrament, en tot homenatge a un escriptor o a una escriptora, una pauta indefugible és parlar sobre dos aspectes generalment indestriables: la trajectòria vital i l’obra literària.

          Sobre això i altres coses, com ara el retrobament amb l’idioma, la decisió i compromís personal d’expressar-me amb ell i dels anys d’aprenentatge, voldria contar-vos alguna cosa, encara que us promet no fer-ho llarg.

          Vaig nàixer nou anys després d’acabar-se la guerra Civil o Incivil, el 24 de desembre del 1948, és a dir, que ja he arribat a allò que defineixen els diccionaris com una edat provecta. I qui vulga fer el càlcul que el faça.

          Sobre l’ambient en què vaig viure immers en la meua infantesa i adolescència, he de dir que era un ambient amb una tradició cultural plena de les mancances de drets i llibertats de les dictadures, en aquests cas la llarga dictadura del general gallec, i entre elles la llibertat d’expressió. Però, a més a més, amb un penós i precari estat de la nostra llengua, que ja venia de segles, però agreujat per la dictadura franquista; on l’hibridisme que comporta tota situació lingüística diglòssica, on l’idioma minorat –que és una manera de dir eufemísticament sotmés– es marginat, relegat a un paper irrellevant, secundari, humiliat, insolvent, i, a vegades, fins i tot proscrit.

          En aquell temps, a Alginet, el ventall de possibilitats de veure el nostre idioma utilitzat amb alguna pretensió, diguem-ne artística o de lletra impresa, es reduïa als els llibrets i versets de les falles -si per sant Josep anava algun any a València a veure-les- o les peces en valencià, els sainets, que representava el grup de teatre del poble, on a vegades també participava la meua germana. De tant en tant, també hi havia alguna cançoneta o poemeta, que, miraculosament havia romàs en la tradició local o familiar, o algun poema, com ara El barranc dels Algadins o Arròs en fesols i naps, de don Teodor Llorente, per a esponjar el cor dels nostres parlants vernacles en ocasions puntuals i assenyalades, i no massa nombroses. La resta ja pertanyia al món popular, a l’oralitat, on, malgrat tot, pervivien els refranys, les locucions, les endevinalles.

          Tot plegat, un referent lingüístic ben precari, irrisori i, a vegades, fins i tot macarrònic. Potser va ser aleshores, quan tindria uns dotze anys, encara que no ho recorde amb precisió –ja ho he contat algunes vegades, però no m’importa repetir-ho de nou ací–, que va llegir el text d’un poema que tingué en mi un efecte encoratjador. Era un curt epitafi, escrit en la nostra llengua, que es trobava insòlitament en una de les làpides del cementeri d’Alginet, on, com d’habitud passa als cementeris de pobles valencianoparlants, el 99% de les inscripcions, o més, són escrites en castellà. Un poema gravat en la gran creu de pedra del panteó de la família Greus, un membre de la qual, Vicent Greus –destinatari del poema- havia exercit de magistrat a Barcelona a les darreries del segle XIX, el qual, amic de Llorente, i a qui Constantí Llompart li havia escrit un poema, també havia fet les seues provatures en el camp de la lírica. Aquestes vel•leïtats poètiques del jutge, acompanyades amb un lleu elan o vernís de renaixença i conseqüent estima per la cosa nostrada, li les havia encomanades a la seua neboda i hereva: Pepita Greus, poetessa d’alguns poemetes esparsos, que donà nom al famós pasdoble de Pérez Choví, i autora dels senzills versos de In Memoriam, gravats a la tomba, que jo vaig aprendre de cor:

Sentint-te morir manares

Alçant l’ànima i el cor a Déu,

Soterrar-te junt als ossos dels teus pares,

A la sombra d’una creu.

          Amb els quals vaig intuir un fet, una potencialitat, que a alguns pot semblar-los ara una banal o ximple, però que aleshores no era tan evident. És a dir, que amb el meu idioma, amb què jo m’expressava, també podria vehicular o aconseguir o tractar d’aconseguir un text amb una bona qualitat literària.

          Encara que havia de superar nombrosos entrebancs. Ja que això, segurament, va ocórrer a cavall de les dècades del 50 i 60, en plena època franquista, al meu poble, eminentment rural, on la llengua era encara bastant viva, malgrat que no contava, com he dit adés, amb una tradició cultural solvent, ni un ensenyament escolar que assegurara el seu coneixement, ni tampoc hi havia massa rigor o esforç en el desig de perpetuar-la amb una mínima dignitat. Crec que sols la mantenia la forta inèrcia dels seus parlants.

          Tanmateix, posteriorment, vaig reafirmar-me en aquella meua intuïció que havia albirat de xiquet, en constatar que amb el meu idioma es podien escriure obres dignes de figurar en manuals de literatura, com vaig veure en un llibre de COU, de finals dels seixanta, que utilitzàvem a l’Institut Laboral de Gandia, on jo vaig estudiar el laboral superior, l’autor del qual era Lázaro Carreter.

          Aquest hi havia dedicat dues planes a la literatura escrita en català i gallec. I en l’escassa part referida al conreu literari de la nostra llengua es trobava un poema impressionant, de Joan Maragall, titulat La vaca cega, escrit l’any 1893, que a mi em va posar la carn en borró només llegir-lo, amb la traducció al castellà feta per Miguel de Unamuno. I que potser alguns de vosaltres ja sabeu i que comença així:

Topant de cap en una i altra soca,

Avançant d’esma pel camí de l’aigua,

Se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça
… etc.

          Poema que em va corprendre i que va ser per a mi tota una revelació. Poc més tard, o paral•lelament, descobriria el nivell intel•lectual i la claredat expositiva del Joan Fuster de Nosaltres els valencians, el gust de la paraula popular en la poesia de Vicent Andrés Estellés en La clau que obri tots els panys o el sentit del compromís identitari de les cançons de Raimon, referents que ens van commoure i van ser grans estímuls per a la gent que començàvem a escriure. Referents que van despertar en mi la convicció que aqueix era el camí –un camí de treball, resistència i supervivència–, i van encoratjar-me en el repte personal de voler ser escriptor en la nostra llengua, compromès amb la meua terra i la meua cultura, i de donar amb els meus textos, als lectors i les lectores que em llegiren, allò millor de mi que els poguera aportar.

          Tot això pensant en escriure obres dignes, homologables en una cultura normal i no amenaçada, amb un ús habitual i culte i amb textos suggeridors, precisos, flexibles, capaços de narrar històries o de fer sentir o de despertar les mes belles emocions i que, alhora, que aquest nostre idioma esdevingués un element d’identitat, de cohesió cultural i humana.

          Un programa ambiciós i de bons propòsits que he tractat de dur endavant proposant-me un sèrie d’objectius, com ara:

          –crear mites, mitificar personatges, llocs i fets, per tal d’afermar i vertebrar la nostra cultura, perquè els mites cohesionen la memòria col•lectiva;

          –fer, en les meues novel•les històriques, una reflexió del present a partir d’uns fets del passat; creant una via d’apropament històric, que alhora que ficcional fóra també una via de coneixement que no caiguera en la parcialitat, que defugira d’una visió maniquea de la vida on solament hi ha bons i dolents;
       
          –recuperar i dignificar l’idioma, a partir de registres d’autors clàssics i populars;

          –presentar un àmbit de ficció polifacètic, coral, que actuara com un refugi, com un recurs d’autoajuda per al lector o la lectora. En el sentit que expressa Vargas Llosa, quan defineix la novel•la com: «…una organització arbitrària de la realitat humana que defensa els homes contra l’angoixa que els produeix intuir el món, la vida, com un bast desordre.»

          –demostrar la impossibilitat de copsar la realitat des d’una sola perspectiva, perquè la vida és canviant, complexa i diversa.

          –escriure amb els desideràtums de fluïdesa, versemblança, bellesa, amenitat i enginy.

          –intentar crear un referent de l’imaginari col•lectiu, un narrativa ambiciosa;

          –Com també amb la voluntat i el desig d’escriure una ficció vàlida, positiva, per a que qualsevol ésser humà puga, amb el plaer de la lectura, retrobar-se, descobrir les múltiples facetes de la vida humana o un nou espai de llibertat. I en això estem i en això continuem. Moltes gràcies.

Josep Lozano.
Taula de les Lletres i els Menjar, l’Alcúdia, 28/XI/08.

Esborrany de la campanya 2009 del Bloc Jaume I.

Us adjuntem el programa per l’any 2009 del Bloc Jaume I de l’Alcúdia. Algunes activitats ja estan tancades, d’altres encara estan a mig aparaular. De tota manera ja us anirem informant puntualment de cada activitat a mesura que es vagen apropant.

   Al sopar presentació va cantar el cantautor Josep Didac (on era fins ara?, doncs a Suïssa, ho diem perquè és molt bo i ens estranyava no haver-lo vist en un lloc o altre) que d’ara endavant esperem veure’l més sovint. Al teatre La Clau tenim pensat que vinga.

   Encara seguim (fins demà, no us penseu) al Baix Camp. Després passarem les vacances sense treballar ( o siga, sense cobrar) i després d’elles ja veurem on anem a parar/treballar.

   Dintre teniu l’esborrany. Fins aviat.

 

ACTIVITATS
DEL BLOC DURANT L?ANY 2009

 

 

GENER

                        17                    XIII
Pujada al Matamon (Ribera Alta)

                        24                    Cova
Don Juan (Canal de Navarrés)

                        30                    Sopar
i Xarrada amb Empar Salvador

                       

FEBRER

                        6            Assemblea
socis

                  14         Barranc
i castell de Borró (Safor)

                      20            Sopar
i xarrada amb Alfons Esteve

                 26 Grup
de lectura: ?El tango de l?anarquista? d?Albert Hernàndez

                     28             Barranc
dels Tarongers (d?Ontinyent a Bocairent)

MARÇ

                 6            Sopar
i xarrada amb Josep Vicent Boira

                    14               Barranc
de l?Infern (Vall de Laguar)

            19-20-21-22    Conca i voltants

                   28                Senda
de l?Avenc (Vall d?Albaida)

ABRIL

                3             Sopar
i xarrada amb Isabel Morant

                   25                Passejant
per l?Alt Vinalopó

MAIG

            1-2-3           Penyagolosa (Maestrat)

                   9                 Manifestació
a València            

             15             Sopar
i xarrada amb Carme Agulló

                23
               Visita
a Manises                                  

            28             Grup
de lectura: ?Plagis? d?Urbà Lozano

               30                Penyes
de Pedralbilla i mines de galena (Camp de Túria)

JUNY

              5            Sopar,
taula redona i recital de poesia

                13               Visita
a València (Museu de Ceràmica)

            20            Illa
de Tabarca

SETEMBRE

                19               Dia
de la Muntanya Neta

             24           Grup
de lectura: ?Cubaneta meua? de Manel Joan Arinyó

                26               Visita
a Ibi i Castalla

OCTUBRE

              1            Concert
a la Casa de la Música

                  2               Correllengua
i XIV Premis Jaume I

            17            Visita
a la ciutat d?Alcora

               24               VI
Caminada per la Senda dels Barrancs (Ribera Alta)

            31           XV
Marxa a Millars (Canal de Navarrés)

NOVEMBRE

                             XI Mes
de les Lletres

            7              A
la cerca de l?esclata-sang

              26               Grup
de lectura: ?Em dic vermell? d?Orhan Pamuk

           27           Taula
de les Lletres i dels Menjars

DESEMBRE

             11               Sopar
i presentació de les activitats del 2010