miozz mirades

La gent  mor, inevitablement; és condició humana. Mor més aviat o més tard, però mor segur, no hi ha escapatòria. Les morts prematures colpeixen dramàticament. Les que són més o menys dins la mitjana de l’esperança de vida també es fan sentir, però hi ha més resignació per allò de la llei de vida. Hi ha moltes maneres de morir, com també hi ha moltes maneres de viure i de viure la mort. Morts sobtades en plenes facultats, morts lentes enmig d’un emmalaltir dolorós, morts acompanyades, serenes, morts en la lluita per sobreviure, morts amb comiat, morts que deixen un trasbals agre … (continua)

El meu avi, que va morir a l’edat de 98 anys, al seu llit, deia que a les cases sempre hi hauria d’haver una criatura de bolquers. Que les criatures d’aquesta edat eren necessàries per a la felicitat familiar. Adorava als infants i  bromejava dient que ell havia estat “tres veces niño”: en la infantesa, en l’enamorament i a l’envellir. I jo , commoguda encara per la recent mort del Domènec Giró, faig un joc amb les seves paraules i dic que per a la felicitat familiar, a totes les cases hi hauria d’haver avis, que persones com ell, o com la Pepita Agustí que ens va deixar no fa gaire, i com tantes altres persones grans que van marxant en un degoteig que no para, són necessàries per a la felicitat familiar i social.  A part de pels vincles d’amistat  amb fills i nets, la meva relació amb el Sr.Giró es va enfortir amb la seva col·laboració activa als Itineraris Culturals del Dia sense Cotxes organitzats per l’associació de veïns del centre, una iniciativa en què el veïnat oferia els petits tresors que tenia amagats a casa: col·leccions de tota mena, artesania pròpia, curiositats arquitectòniques, exemplars botànics, badius particularment bells… En Domènec Giró, generós i sol·lícit,  obria casa seva per mostrar i explicar, amb aquella seva expressió sàvia i dolça, tota la història del dimoni de Badalona a través de les seves miniatures. Afable, acollidor i compromès amb Badalona fins al darrer moment, la seva presència perdurarà més enllà de la mort  en el record de  moltes persones, també en el d’algunes  que el van descobrir en aquesta faceta, i que altrament, potser mai l’haurien conegut personalment.

El mes passat, en plenes festes de maig, a Badalona es va parlar molt de cadires. L’èxit desbordant del concert de Manel va posar en evidència el poc encert organitzatiu en la tria de l’espai i en la decisió de posar-hi cadires, com ressenya el bloc de música indiespot,  com comenta Oriol Lladó, qui va aprofitar les cadires per parlar de participació a Badalona, o com es va poder seguir al facebook on fins i tot Gina de Tera  va crear el grup “no volem més cadires!!!” .
Aquesta nit a Tiana el concert s’ha fet dins la carpa de circ inatal·lada a les piscines (al costat de la deixalleria i de l’escola), en el marc del “un, dos, tres pallassos”. La carpa, d’un format mitjà, oferia el punt d’intimat idoni ; essent de pagament i fent-se tard, en una nit entre dies feiners, era previsible que el públic no es desbordés, si bé omplia de gom a gom les grades i ocupava la pista davant l’escenari. Asseguts a terra i a les grades, segur que més d’un ha trobat a faltar unes bones cadires. (continua)

I és que potser la gràcia  està en saber escollir els espais i els formats, segons horaris, condicions  i expectatives; el públic necessita implicar-se amb el cos, per això ha acabat ballant a la pista i enfilat a les grades, i durant tot el concert s’ha gronxat tímidament boi assegut. Res a veure amb un concert massiu a l’aire lliure, on les cadires només fan nosa. En fi, no deixa de ser simpàtic que tota aquesta polèmica de les cadires esclatés amb Manel, que les han escollit com a marca i ja n’han fet el motiu de les seves samarretes.
El concert bé, com sempre. Potser amb menys xispa, menys connexió…  potser perquè el públic de la zona ja comença a estar prou servit de Manel, potser perquè Manel comença a estar prou servit d’oferir sempre el mateix? Esperem que no, queden molts mesos de “bolos”! Però bé, tot ha quedat compensat per la proximitat física entre músics i públic – a tocar – i la sonorització més aviat forta (quin contrast amb el concert de Badalona, on des d’alguns racons de la pròpia plaça no es podia sentir res…) i el públic seguint les lletres…una bona vetllada, si! pom pom pom pom pom…

Aquest cap de setmana s’ha celebrat als carrers de Baix a Mar la 14ena edició del dia sense cotxes, un dia per viure el carrer. Sempre és agradable passejar per carrers amb poca circulació i aturar-se a fer la xerradeta; poder-los tenir tallats al trànsit unes hores per gaudir a fons de la convivència i la participació veïnal, intergeneracional, és tot un luxe. De vegades penso en com canvia la vida d’un barri pel fet de tenir els carrers estrets o amples, per la mida de les voreres, per ser amb pendent o sense, amb més o menys circulació, amb aparcament de superfície o lliures de cotxes…  L’expressió  viure el carrer , que no és el mateix que viure al carrer, aporta un matís lèxic que m’agrada: converteix el carrer en una cosa vivible i l’infon de valor simbòlic, comunitari, atribuint-li les virtuts de l’espai ciutadà per excel·lència: la plaça pública, lloc de trobada plural que permet la participació i la convivència (continua)

Fer dels carrers o les places  un espai vivible passa per convertir-los en un lloc confortable, segur, que permeti el caminar tranquil, la trobada, el veïnatge, la comunicació, l’intercanvi…I això significa, en molts casos, prioritzar les persones per damunt dels cotxes, guanyar la superfície d’alguns carrers, i la de totes les voreres i places: a molts barris s’han anat conquerint espais, Llefià n’és un bon exemple. Quan redactàvem el manifest per a la cohesió social Badalona som totes i tots, els companys de La Salut Alta ens varen fer adonar de la influència que té l’urbanisme en la convivència del barri. Allà, una zona d’orografia difícil pels forts pendents dels carrers, i d’un gran densitat de població – 19.000 habitants – allà no hi ha pràcticament cap plaça que ofereixi espais de trobada. Tan sols  la d’Antonio Machado, i encara compartida amb la circulació de vehicles. Parlar de convivència a La Salut Alta és replantejar la planificació urbanística, i convertir en plaça el tram de Richard Strauss entre Autonomia i Circumvalació, per exemple, o guanyar espai públic amb l’ordenació de les quatre parcel·les que queden a Richard Strauss. Ho reclamen les entiatats i molts veïns que treballen pel barri, i cal que l’ajuntament escolti seriosament aquestes propostes.

Tonucci, el pedagog italià autor de “La ciutat dels infants” que va inspirar el dia sense cotxes badaloní, defensa que la mala planificació urbanística i l’hegemonia del cotxe han convertit les ciutats en espais perillosos i hostils i que cal amb urgència fer-hi un gir humanitzador. I és que la gent, per conviure, necessita espai. Espai per trobar-se i barrejar-se. Espai on seure i fer petar la xerrada, espai on compartir els jocs dels infants o una conversa llarga tot berenant, espais on organitzar celebracions comunitàries… Espais vitals pel batec de la ciutadania.  A la Salut Alta, on a diferència de Baix a Mar els carrers no són plans, és fonamental guanyar places. És una necessitat primordial.

Us deia, en estrenar el bloc, que malgrat en tenia moltes ganes vaig trigar a decidir-me en això d’activar-lo. I ja han passat tres mesos. L’experiència aporta emocions inesperades;   (continua)

M’he sorprès a mi mateixa – i em fa vergonya dir-ho – consultant de forma clandestina l’apartat d’estadística, il·lusionant.-me o impacientant-me com una criatura, davant les xifres… M’he descobert – sobretot al principi – més sensible del que m’imaginava als comentaris o no comentaris de la gent més propera,  i en general, m’he sentit absolutament activada per aquesta mena de compromís voluntari entre jo i els meus lectors, a qui en gran majoria no conec de res: té la seva emoció veure que algú  que no saps qui és passeja pel teu bloc…Hi ha hagut de tot, i en un sentit ampli m’he sentit molt ben acollida en aquest mitjà tan productiu, de vegades aclaparador: No tinc temps de dir tot el que podria, ni de llegir totes les entrades que voldria! Hi ha blocs impressionants, imprescindibles! Això no és un món, és un univers!
Una cosa he de confessar, d’ençà que navego per aquest univers veig menys la televisió (i ja la mirava poc) i llegeixo menys la premsa convencional…però em sento més informada que mai!
 En fi, gràcies per ser-hi i per seguir-me, jo, copiant als experts blocaires, avui faig balaç mensual:

ENTRADES MÉS LLEGIDES DEL MES DE JUNY

Visites a les entrades

Visites a la portada

Aquesta tarda,acompanyant la Flama del Canigó pels carrers de Badalona he recuperat la lletra d’una cançó d’en Serrat que dibuixa una escena del passat. D’un passat que jo visc encara com a present, però que ja no forma part del present de la gent que creix ara. I crec que la màgia del foc i de les fogueres de Sant Joan és un bé del que no s’hauria de privar a les generacions actuals ni a les futures.

Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.

Seguint en la línia argumental expressada a Tots som el color blanc ,
he trobat un exemple que crec que pot ser útil per al nostre argumentari en relació als beneficis del domini dels idiomes i en especial del propi del nostre país: no tenir el domini d’un idioma concret és un dèficit que es convertirà o no en discapacitat en funció del lloc on es visqui i de les necessitats d’ús d’aquest idioma. Així, el meu dèficit d’ alemany seria  una discapacitat evident si decidís anar a viure i treballar a  Berlín, però mentre no ho faci, estant-me a Catalunya, aquest dèficit d’alemany només em provoca discapacitat quan vull seguir l’actualitat  artística del  meu amic  Joan Sallas  i quan intento llegir alguns dels seus llibres publicats allà, en la versió original. Em passaria el mateix si decidís anar a escoltar una conferència del Jurij Koch a Barcelona – cas que es programés – però segurament hi hauria traducció simultània i la meva discapacitat ja hauria desaparegut, per bé que persistiria el meu dèficit. (continua)

Aquest exemple idiomàtic el vaig fer servir per primera vegada dimarts passat  en una xerrada sobre l’Autodeterminació,  amb pares de joves amb retard mental  convocats per la Fundació COINRE. Es tractava de parlar de com cal fer-ho per ajudar a aquests joves a ser més autònoms en la seva vida diària, i va resultar que el dèfict en comprensió de l’idioma català que tenen alguns dels pares que varen assistir a la xerrada es va convertir en tema de debat quan jo vaig pretendre dinamitzar la sessió expressant-me en català.

Val a dir que l’entorn real i qüotodià  de COINRE mai ha estat un entorn gaire favorable a l’ús del català i que amb aquell absurd argument paternalista que per pretrendre fer  més fàcils les coses als qui tenen dificultats el que acaba fent és augmentar la  seva desigualtat d’oportunitats respecte als altres, aquesta institució no ha tingut mai una política  positiva en aquest sentit. Per això no vaig voler desaprofitar l’oportunitat -davant les mateixes persones que a cada reunió o assemblea exigeixen que tothom s’expressi en castellà- per  posar damunt la taula aquesta comparació i encetar una reflexió col·lectiva.
La conclusió és ben clara: si vius a Catalunya  no tenir domini de la llengua catalana és una mancança que provoca una discapacitat important; provoca discapacitat i, per tant, dificulta l’autonomia personal i social i comporta desigualtat d’oportunitats. Un dèficit discapacitant, per dir-ho clar i català.

Combatre aquesta discapacitat té dos camins, dues línies d’intervenció: una de propositiva i una d’impositiva. La propositiva és la  superació del dèficit, l’accés universal al coneixement de l’idioma; com a mínim a la comprensió: es tracta de  facilitar l’assistència a cursos de llengua catalana, promoure parelles lingüistiques i fer possible espais d’ús per practicar-lo, començant per l’escolta activa; i, en darrer cas, plantejar-se opcions de traducció simultània.  

L’altre, el camí impositiu comporta fer canviar d’idioma i obligar a tothom a parlar en castellà. És el que s’ha fet fins ara, un any rere l’altre, i és el que ha portat a la situació actual: a una situació que vulnera els drets dels catalanoparlants, no és coherent amb la idiosincràsia del país  i no ajuda a canviar el dèfict de partida: perpetua la condició de desigualtat.

Crec que l’experiència de dimarts, les reflexions i conclusions de tot plegat són aplicables en general al conflicte que tenim a Catalunya amb les persones que no volen accedir a la comprensió de la llengua catalana, i podrien esdevenir un bon argument per ajudar-les a fer un canvi d’actitud.

Dissabte vaig jugar amb el color blanc a l’escola especial Can Rigol, amb un grup de germans dels seus alumnes. Hi vam jugar per exemplificar un missatge sobre la diferència entre dèficit i discapacitat: el color blanc no és un inútil, té capacitat per pintar, però el costum de fer servir habitualment fulls de color blanc impedeix que aquesta capacitat s’exerceixi i sigui reconeguda.  (continua)

El què passa a l’entorn, les condicions, els contextos en què ens movem, els reptes a què ens afrontem, les expectatives sobre nosaltres…és el que acaba convertint-nos en més o menys discapacitats alhora de funcionar. A tots. Tant si els dèficits són evidents, deguts a condicions orgàniques, sensorials, físiques, psíquiques, mentals, comportamentals…com si els dèficits són menys evidents, deguts a habilitats, a coneixements, a actituds…; vam comprovar que hi ha dèficits tractables i superables, (com quan un color sense  punta no pinta- sigui quin sigui el seu pigment o el del full- i fer-li punta amb la maquineta ho pot resoldre), i també que hi ha dèficts que no es resolen del tot,  i cal viure amb ells procurant que siguin el menys discapacitants possible, modificant i adaptant les condicions on s’han d’aplicar (com les dels fulls on hem de pintar)…

L’exemple del color blanc és eloqüent, i ens ajuda a anar més enllà del les evidències que ens mostren els casos amb dèficits  físics, que són els més coneguts: una persona a qui li falta una cama  no està discapacitada per treballar de professora a la universitat o de caixera a un supermercat, i en canvi sí que té una discapacitat evident per fer alguns esports; com han demostrat els paralímpics, però, aquesta discapacitat és superable i amb tot, podriem estar d’acord en què per molt que millorés la tecnologia de les pròtesis i el seu esforç i entrenament, potser mai estaria preparada per jugar a futbol al primer equip del Barça. I en general, podem mesurar la discapacitat de les persones que es mouen amb cadira de rodes no pas en funció del seu dèficit concret sinó en funció del nivell d’aplicació de la llei de supressió de barreres arquitectòniques a l’entorn on es mouen. En canvi, quan el dèficit té a veure amb la funció intel·lectual, cognitiva, i afecta a la presa de decisions i al comportament entorn l’autocura i l’autocontrol, la resposta de l’entorn per fer menys discapacitant el dèficit no està ni tan regulada ni, molts cops, ideada.
Encara hi ha moltes persones i institucions que justifiquen les seves actituds i polítiques excloents culpabilitzant al dèficit, en comptes d’esforzar-se en adaptant-se per oferir condicions diferents que minimitzin la discapacitat. Parlo d’escoles, esplais, centres cívics, casals de joves, associacions culturals, entitats esportives, parlo de mestres, monitors, caps d’agrupament, dirigents d’entitats, entrenadors… parlo de persones i institucions que segueixen mirant a molts infants i joves amb dèficits com si fossin discapacitats al 100% i com si aquesta condició els fes menys mereixedors dels drets ciutadans universals.

La nomenclatura per anomenar aquest fenòmen va canviant amb els anys, i ara ja comencem a parlar de diversitat funcional per ser molt més correctes en el terme: subnormal donava per fet que hi havia una normalitat única de la que s’en podia estar per sota, deficient continuava posant l’accent en la condició defectuosa, persona amb discapacitat destacava que la discapacitat no era una condició absoluta que afetava al 100% de la perosna i diversitat funcional concreta l’abast de les conseqüències del dèficit i universalitza la condició. Si ens ho apliquem personalment i analitzem les nostres habilitats, els nostres dèficits i les nostres capacitats a nivell global, i ens fixem en com llueïxen o ens entorpeixen en la nostra vida diària… comprovarem com tots som el color blanc.

(EL COLOR BLANC és el nom d’un conte que vaig escriure quan estudiava Pedagogia Terapèutica a la Universitat de Barcelona i vaig publicar al Butlletí que dirigia el Dr.Meler, amb el catedràtic Garanto Alós. Un conte que he reciclat i reelaborat per al primer llibre dels Contacontes de Badalona (L’illa de les paraules) i que s’ha explicat en versions diverses en aules escolars i en biblioteques. És una metàfora.  Tots tenim dèficts que ens poden fer sentir més o menys inútils en la nostra vida diària, i les condicions i expectatives de les persones i elements de l’entorn hi tenen un paper determinant)

Per mirar la realitat em puc posar ulleres ben variades. Cadascuna em ressalta o fins i tot em desfigura aspectes que les altres m’amaguen o em mostren de forma ben diferent. Són ulleres mentideres? Depèn.  (continua)

Aquest matí quan he anat a portar-los el blat de moro i l’enciam l’he trobada, allà, en un racó, morta. Sempre he sabut que les gallines són cruels amb la feblesa, i em dolc de no haver-la protegit millor. Les vaig portar, a ella i dues més, de fora, un regal del gironès. L’encaix al galliner va ser difícil, les que ja hi eren marcaven terreny i el gall, que feia poc havia arribat també de fora, va ser el més hostil i  agressiu. (continua)

La primera va morir per no conèixer  prou bé el terreny ,es va entaforar en un racó del que no en va poder sortir. Les altres dues van anar fent la viu viu i amb el pas del temps aperentment la convivència va millorar; però menjaven a banda. Les que hi eren de sempre i el gall les feien fora del cercle a l’hora de l’àpat, i les agredien si s’hi apropaven massa.  Vam relaxar la vigilància quan tot ja semblava haver-se normalitzat, fins que vam detectar que una de les dues forasteres mostrava clars símptomes de debilitat. El descobriment va ser terrible: totes les altres i el gall l’assetjaven lesionant-la i impedint-li menjar. Aïllar-la per protegir-la ens va semblar el més encertat, però a ella no: maldava per escapar-se i va iniciar una vaga de fam… Vam optar doncs per tornar-la al galliner comú i estar alerta per assegurar com  a mínim la ingesta. Però els atacs no hem pogut evitar-los…són cruels, les gallines. Amb elles mateixes. I molt poc intel·ligents, segons diuen els entesos. Quina estupidesa doncs la d’aquestes aus, que es maltracten fins a  matar o deixar morir un ésser de la seva pròpia espècie. Sort que no som gallines nosaltres, sort que  som humans i dotats d’intel·ligència.

Passa contínuament; et diuen no pateixis, hi ha ascensor, però quan hi ets descobreixes uns graons previs; has vist que hi ha una plataforma, i quan hi vas resulta que no tenen la clau; l’autobús és adaptat, però no funciona; al pas sota la via hi ha rampa, sí, però ni el % de desnivell és l’adequat ni el paviment permet rodar-hi… (continua)

Avui que el Centre Excursionista de Badalona, malgrat la voluntat i les gestions fetes , ha hagut d’inaugurar el local sense haver aconseguit la clau de la plataforma elevadora,  i ara que comença la temporada de bany i comprovo una vegada més que la rampa de davant de casa per anar al passeig marítim i a la platja del manresà (ara dita de la barca Maria) segueix inaccessible per desídia de les administracions, penso en com afecta, en la presa de decisions sobre la supressió de les barreres, el factor humà, la sensibilització, la consciència  sobre l’existència d’aquesta discriminació…

Viure lligat a una cadira de rodes – o que algú proper a tu hi hagi de viure – no t’hauria d’impedir fer una vida el més normal possible, entenent que vida normal també vol dir fer coses tan habituals i senzilles com sortir a passejar, anar a comprar, al metge, a sopar amb els amics, viatjar, anar al cine o assistir a una conferència,… Fa set anys vaig proposar el títol deixem de ser invisibles per la campanya que començàvem diverses entitats per reclamar  l’aplicació del codi d’accessibilitat, contra les barreres arquitectectòniques i l’expressió volia remarcar que les  condicions d’inaccessibilitat de la via pública, dels transports i dels edificis i equipaments obliguen a moltes persones a quedar-se recloses i a deixar de fer moltes accions que farien si les condicions fossin unes altres: passen a ser invisibles als ulls de la societat. I aquesta invisibilitat és a l’hora efecte i causa, perquè com menys presents són a la via i vida pública menys consciència hi ha sobre la necessitat de resoldre aquesta vulneració de drets. Poc s’imagina qui s’ho mira de lluny com n’és de complicat cada moviment que fa una persona amb mobilitat reduïda, i com afecten les condicions de l’entorn al pols de la seva vida diària, a la seva autoestima, al ritme de la vida  familiar i social…quanta laboriositat hi ha en cada decisió que es pren, en cada itinerari que es tria, perquè fins i tot disposar d’un taxi adaptat pagant-lo requereix temps, planificació, paciència…i sort! , i si  a més pots arribar a entrar a l’establiment escollit, això ja és que et toca la “grossa”. Les activitats habituals es converteixin en una odissea marcada per l’esforç i les adversitats, que unes vegades se superen amb èxit i d’altres – moltes – acaben en fracàs.

Una de les coses que més m’han impressionat en tota aquesta moguda és la falsa percepció que tenen moltes persones sobre les barreres, la ceguesa mental que els fa pensar que no hi ha barreres on sí que n’hi ha. Guardo la imatge d’un grup de cadires de rodes palplantades a una vorera davant de l’alt  graó de la porta d’una associació veïnal. El seu president convidava cofoi a visitar les obres d’adaptació de la cambra de bany de l’edifici, sense adonar-se que era impossible accedir-hi pel graó de l’entrada.  No se n’havia adonat fins aquell mateix moment!  No és una anècdota, és habitual. M’ha vingut al cap el que va dir la Rosa el dia que ens vam manifestar (1986…!) davant Pasqual Maragall, llavors president de l’Àrea Metropolitana, per les barreres al Parc de Can Solei acabat de remodelar: fins que els arquitectes i el polítics no vagin en cadira de rodes  o tinguin fills que hi vagin no hi haurà res a fer! Potser n’hi hauria prou que arquitectes, polítics, tècnics, dirigents d’entitats, botiguers, hostalers, programadors culturals, restauradors i qualsevulla s’assegui tot un dia en una cadira de rodes i intenti fer la seva vida normal. Com a les gimcanes “posa’t al meu lloc” Per què no en feu la prova?

Un amic que passejava per Badalona ha aturat els seus ulls en un cartell d’aquells que hi ha penjats al vidre d’un forn de pa. Podria haver-li passat per alt, però alguna cosa l’ha retingut i així ha estat com ara jo sé que dissabte fan una cosa que m’interessa. I que la fan a la meva ciutat. . (continua)

Recordo quan vivia al centre i em queixava que, per estar al dia de les coses que es feien, calia sortir de casa amb l’agenda i un bolígraf a la mà. I caminar atenta a parets, portes i vestíbols: la informació, desendreçada i anàrquica esquitxava aquí i allà convocatòries de tot tipus – som una ciutat molt activa! – al  moment més inesperat. Aquesta ja l’he vist? No, això és nou? Però, no és el mateix dia? I a la mateixa hora? Ostres, quina llàstima! I això? Va ser ahir! Si ho hagués sabut!. Em queixava, sí, però llavors vivia al centre que, com ja sospitava però ara he ben comprovat, és el lloc amb més densitat de cartells penjats per metre quadratAra que ja no hi visc i que passejo poc pels encantadors carrers de Baix a Mar, ara no m’assabento de gairebé res! Encara sort del TOT, – que no sempre trobo a la tendeta del barri, però que puc consultar en format digital –  del facebook, i dels butlletins de les entitats on estic associada – unes quantes! -, però sempre juguem amb parcials, i no és això. No hauria de ser això. La reivindicació d’una agenda de ciutat és històrica a Badalona. Trist però cert: no en tenim, i és que la municipal digital, no és completa ni és gens  funcional…Ara que estem a la societat de la infomació, a l’era de les xarxes això s’hauria de resoldre… no només per informar sinó fins i tot per planificar. I sembla que, potser, la societat civil serà qui farà el primer pas…almenys així ho diu el document de la Taula de Cultura que s’esta posant en marxa, i que, per cert, dissabte celebra una nova trobada.
Amic Josep, gràcies per fer-me saber de la trobada de cantadors de dissabte a Bufalà, i no perdis el costum de badar mentre passeges; és entranyable! Però els 215.000 habitants de Badalona no es poden refiar d’això, ni tampoc del suport informàtic en exclusiva, que tenim molt analfabetisme i inaccessibilitat digital encara, i si volem alguna cosa més que una cultura de capelletes auto suficients crec que una agenda de ciutat amb criteris actuals seria una molt bona eina.

Ara farà dos mesos que vaig estrenar el bloc i, copiant el costum d’alguns amics blocaires publico el llistat d’entrades que han interessat a més gent:

MES DE MAIG 2009

• a catalunya es parla català, apreneu català…un lèxic urdú
• improvisat, un cant que es reinventa i torna
• fes ta festa; per una comissió participativa de les festes de maig de badalona
• badalona som tots, totes i tots, tothom
• de vegades ens en sortim

Entrades més visitades des de l’inici

• a catalunya es parla català, apreneu català…un lèxic urdú
• germans especials: valor i estigma
• improvisat, un cant que es reinventa i torna
• barcelona, la pau, el futur sense exèrcits… quin fàstic! 
• Badalona tota sencera és teva 
• els miserables a sant vicenç dels horts

Gràcies!

Avui a Badalona celebrem la Festa a Baix a Mar, i jo, quan he penjat al facebook l’esdeveniment “participem a la sardinada des de dins”publicat per l’Espai Jove de Converses Interculturals, he escrit: “Interculturalitat no significa anar amb l’etiqueta de la procedència sempre penjada, ni dedicar-se a compartir elements folklòrics. Interculturalitat és que em miro als altres com a mi mateix”. La frase ha generat un petit debat. (continua)

A qui no conegui la festa potser li costarà copsar la importància que té per Badalona i per a molts badalonins, aixi doncs recomano que es llegeixi l’article de l’enllaç, que també pot interessar als qui ja la coneixen. Aquesta és una festa que mai s’ha catalogat d’intercultural, malgrat que les havaneres són un gènere mestís, així que potser hores d’ara no esteu entenent  el perquè del meu comentari…

Quan fa quatre anys un parell de profes de secundària que ateníem l’acollida de nouvinguts des dels antics TAE vam decidir crear un espai ciutadà que facilités  oportunitats d’integració i d’ús significatiu de la llengua catalana, l’espai de relació que ens oferia l’Associació de Veïns del Centre ens va semblar un marc immillorable. Aquella primera sardinada en què nois i noies de l’Espai Jove de Converses Interculturals es van barrejar amb la gent de l’entitat per sucar pa amb tomàquet, coure sardines i remenar graelles, va marcar una línia de treball que ja no podria fer marxa enrere. L’Abdou Hadoud, un dels joves del grup, quan vam escriure un resum de les activitats de l’any al butlletí de de l’AVCentre, El Badiu,va destacar que el que més li havia agradat havia estat el tracte de la gent, igualitari, s’havia sentit  com si fos d’allà de tota la vida. I és que als nois i noïes nouvinguts sovint els cansa haver d’actuar permanentment com a tals,  en comptes de com a joves, i haver de parlar sempre de la “seva cultura”, com si la cultura fos un paquet estrictament definit que s’arrossega immutable, arreu. Sí que els agrada parlar del seu país, i tant! a uns més que als altres, a alguns potser gens… i de l’enyor, i de les dificultats i motivacions per fer la seva vida aquí, i de la seva experiència heroica com a estudiants i com a moltes coses, i dels costums familiars i de la seva gent…com a tothom, depèn del moment. Sobretot al principi, quan arriben,  perquè sentir-se reconegut és essencial per reconèixer, i copsar l’ interès de l’altra per la llengua i cultura propis és senyal d’acollida, ajuda a establir ponts amb els altres i a valorar allò que s’ofereix des del país d’acollida. Però no n’hi ha prou, cal anar més enllà, i de res serveix aquest valorar el que els és propi  sinó els oferim un tracte d’igualtat,  oportunitats d’exercir ciutadania. La interculturalitat es confón sovint amb el fet de promoure els intercanvis folklòrics. Que també convenen, si són font d’apropament i no guettitzen.Però no ens confonguem. Tatuar-nos de henna i menjar cuscús no ens compromet a tractar als veïns musulmans com a ciutadans de dret, cal doncs superar aquest concepte fàcil, vistós i massa sovint enganyós. Per això des d’aquesta entitat quan s’ha ofert un taller d’interculturalitat com ara a la trobada d’Escoles en Xarxa se l’ha titulat “Més iguals que diferents”i s’hi ha parlat de sentiments, i per això avui a la sardinada potser  no podreu reconèixer a moltes de les persones com a pakistaneses, marroquines, xineses, ucraïneses, afganeses, russes, índies, armènies o equatorianes sinó és que elles mateixes us ho expliquen o que ho descobriu per algun tret, potser de vestuari, potser físic. Quina importància té? Perquè totes elles parlaran, treballaran, riuran i patiran com tots els altres, perquè junts som nosaltres. I això és interculturalitat. Com molt bé diu l’Oriol Lladó al petit debat del facebook, No es tracta d’abandonar la cultura d’on venim (què pobres seríem, no et sembla?), sinó d’entendre el que és qualsevol cultura, un material valuosíssim en transformació continuada, que cada cop és (i ha de ser) més rica. Treballar per una cultura és, en realitat, treballar per totes les cultures. Començant per la teva per acabar amb la del veí del costat de casa, o el veí que viu a 3.000 quilòmetres del teu portal.Visca doncs la sardinada intercultural!

El Joc de Badalona, Badalona juga, Badalona en joc, Badalona dóna molt de joc. Perquè un joc no és només com es dissenya i com s’organitza, també és com es juga, Els jugadors també fan el joc. I a Badalona hi ha moltes ganes de jugar, i necessitat de fer-ho. Aquest joc ha vingut a nodrir unes ganes latents de badalonisme actiu, de recuperació de memòria local, d’actualització de referents, de sentit de ciutat. Un joc que ha nascut de la societat civil, d’aquesta implicació voluntària que es fa per ganes de construir, per ganes de fer en positiu, i per ganes de fer-ho passant-ho bé. Amb l’encert de fer-ho molt ben fet, ben planejat, atractiu, seriós. Amb la gràcia de no engrescar-hi només “la gent de sempre”, de buscar complicitats plurals, interdisciplinars i trasnterritorials: el joc és de tot Badalona., (continua)

Amb sponsors per fer-ho sostenible…Segur que hi ha coses a millorar  (aconseguir més participants, de tots els barris i edats…)  però ha començat amb molt d’encert i ningú dubte que això s’haurà de repetir. Esperar un any sembla molt, ja hi ha qui demana tornar-hi aviat, organitzar una “revantxa”però haurem de permetre un respir als organitzadors que hi han invertit i patit força…Jo, de moment, començo a endreçar altre cop  la prestatgeria dedicada als llibres de Badalona esperant no trigar massa a tornar-los a consultar. Alguns els he obert per primera vegada gràcies al joc, no voldria enganyar a ningú: hi ha llibres que es compren per militància i no sempre hi ha el temps ni l’oportunitat per fer-hi el cop d’ull que es mereixen. I s’ho mereixen molt. D’altres més fullejats, fins i tot llegits més d’una vegada. Alguns, autèntiques joies…tots plegats ens han fet molta companyia aquest mes de maig, mentre seguíem l’estimat Joc de Badalona. No tot ho trobàvem als llibres, ja se sap. Hem fet treballar l’avi, que no sempre té la memòria tan fresca com voldria, però que en té molta més que nosaltres. Memòria i saviesa. I hem navegat per tots els blocs i webs de badalonins, per documents del museu penjats a la xarxa, per altres documents i webs…i hem sortit al carrer… i hem comentat cada dia les respostes, i hem comprovat que del joc se’n parla a plaça, a la feina, a les sales d’espera, entre reunions, al tren i a la xarxa. Hi ha qui l’ha jugat en família, en equip, qui l’ha fet individualment, qui s’ho ha pres amb calma, qui s’hi ha “jugat la pell”. Qui, com jo, l’ha jugat sense concursar-hi. Però tots l’hem gaudit, i patit i ens hem sentit formar part d’alguna cosa col·lectiva nova, fresca, vivificant. Aquest joc és moltes coses, parla de moltes coses, simbolitza moltes coses… el joc de Badalona? Badalona dóna molt de joc!

Els urbanistes consideren que una ciutat conserva l’escala humana quan no sobrepassa els 50.000 habitants. L’escala humana és una mida raonable per mantenir un equilibri òptim entre necessitats i serveis, que possibilita una vida centrada en el desenvolupament humà, relacional, cultural, en un marc abastable; pren la dimensió persona com a mesura primordial… Badalona quadruplica aquesta mesura, i l’opció d’enfortir els vincles i els serveis per zones reduïdes (tenim 35 barris, organitzats en 8 Districtes) és una opció que si bé té les seves virtuts en qüestions de funcionament, reforça la fragmentació i no afavoreix la cohesió; i d’això no ens en sobra: Badalona és una ciutat que encara no ha pogut digerir el desproporcionat creixement sofert ens menys de 50 anys (de 20.000 a més de 200.000 habitants) ni ha pogut superar la gran barrera física que la secciona longitudinalment (l’autopista Maresme-Barcelona). Per tot això és interessant parlar d’identitat i participació, perquè l’ única manera de cohesionar els ciutadans i d’enfortir un sentit de pertinença comú és promovent la participació, plantejant estratègies participatives adequades per a aconseguir-ho. I la gent de la festa major alternativa ens va servir l’oportunitat de parlar-ne ahir al vespre, a Can Canyadó, en el marc d’una xerrada realment interessant.

(continua)

La xerrada va començar apujant el llistó conceptual, quan Joan de Déu Soler i Amigó va plantejar la diferència entre identitat i identificació citant Terricabras, va qüestionar la pertinença de Badalona al Barcelonès quan sempre havia a estat del Maresme (amb el què comporta en relació a Barcelona) i va apostar per parlar de llavors més que d’arrels, de projecte més que de memòria, i de futur més que de passat; va reivindicar les associacions de ciutadans i pro la ciutadania com a superació de les de veïns i va mostrar-se esperançat amb la generació que actualment té entre 16 i 35 anys per ser motor de canvi i trasnformació d’una ciutat envellida.

Margarida Abras, qui va deixar clar que parlava a títol personal i va lamentar que la crisi d’identitat badalonina ja s’hagi convertit en un tret identitari propi, va resumir en quatre paraules els trets realment identitaris de Badalona: BADALONA I EL MAR, amb les seves diferents funcions en el decurs de la història de la ciutat; BADALONA OBRERA, destacant la força del moviment obrer i la realitat social badalonina des dels inicis de la insdustrialització; BADALONA I LA LLENGUA CATALANA, pel compromís històric de la ciutat amb la defensa de la llengua i on destaca la figura de Pompeu Fabra ; BADALONA I L’ESPORT, amb la reivindicació d’un compromís amb el bàsquet molt més enllà del referent de la Penya, i d’altres esports propis com el Patí de Vela o la natació; BADALONA I EL TEATRE (i doblatge), tant amateur com professional; LA VIDA ASSOCIATIVA, realment rica i vital però fragmentada; EL PATRIMONI NATURAL, d’on destaca la privilegiada i poc valorada situació geogràfica de la ciutat ,i finalment va saludar i felicitar el Joc de Badalona com a un exemple identitari popular.

Quim Boix ens va apropar a la realitat rural que aporta Canyet i a la significació d’una expressió folklòrica genuïna com és el seu ball de bastons, que té gairebé 90 anys i és referent al país, fet gairebé desconegut a Badalona. L’incorporació de nova gent jove ha assegurat el relleu i continuïtat d’aquesta organització.

Va tancar la la roda d’intervencions de la taula Anna Pruneda, presidenta del Cícol, qui va fer una interessant aportació partint del paper obert i adaptable a les necessitats de la societat del moment que ha tingut la seva entitat en els més de 130 anys d’història. l’Anna va parlar de la necessitat que fos la societat civil qui assumís, sense prejudicis, la iniciativa d’anar un pas per endavant de l’administració, de portar el ritme, de no dependre d’aquesta;

Les aportacions del públic i posteriors de la taula van anar posant i lligant més elements en el debat: sentit de pertinença, concepte d’interculturalitat, necessitat de no tenir una ciutat “a topos”, paper de la cultura i llengua catalana en la cohesió i cosntrucció d’un espai comú; necessitat de propostes transversals que superin la divisió territorial; paper de l’administració com a facilitador o entorpidor d’iniciatives participatives; debat entre centralitat de ciutat i descentralització relacionat amb els referents d’identitat ciutadana; necessitat de crear noves centralitats en altres zones de la ciutat; la manca d’equipaments bàsics com un auditori i piscines; la desastrosa gestió d’equipaments esportius i la nu·la reutilització dels educatius; el poc reconeixement a algunes potencialitat, el diferent tracte i reconeixement rebut per part de l’ajuntament si s’és voluntari “normal” d’una entitat o voluntari “oficial”de samarreta groga…

el debat va anar apropant irremissiblement la identificcaió amb la participació i es va reivindicar Comissió de festes, es va valorar molt positivament el procés de creació de la Taula de Cultura, amb el necessari debat sobre la capitalitat de la cultura el 2010 i es va acabar amb aquells metàfora de què les olles sempre comencen a bullir pel cul i amb la sentència: LA CULTURA NO ÉS UNS DESPESA, ÉS UNA INVERSIÓ. Realment alguna cosa ha començat a bullir, i sembla que farà bon brou!