miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

Arxiu de la categoria: morim perquè vivim

farem un altre funeral

Avui, divendres 21 de juliol, a les vuit del vespre, farem un altre funeral. Sí, i potser no serà el darrer. Avui farem un altre funeral i anirem mirant de tancar aquest primer cicle del dol on cal seguir fent lloc a la necessitat de plorar-te. Com més gran em faig més valoro el paper dels rituals de dol. No cal que siguin estereotipats ni hegemònics, serveixen els improvisats, els íntims, els inventats. El cas és fer lloc a l’expressió del dolor d’haver-te perdut i fer lloc a l’expressió del reconeixement, l’agraïment, el goig i l’amor d’haver-te tingut. Mirarem d’anar tancant aquest primer cicle del dol on el pensament que impregna totes les hores de la vida que passa em duen a tu un moment o altre. Inevitablement. Les converses que ja no tindrem, comentant l’actualitat política o el darrer llibre llegit, els llocs que ja no visitarem, les sortides que ja no farem.  Avui farem un altre funeral i aquesta vegada serà a Santa Maria, a Badalona, la teva segona pàtria local. O primera, de fet, sempre ho deies, meitat i meitat. Montgat va ser primer, però Badalona va ser més temps.

Aquests dies estic intentant acabar de llegir el llibre que vam començar junts a l’hospital, tants pocs dies abans que morissis. No m’ho semblava pas que faltés tant poc, llavors… Aquells dies a l’hospital, llegint aquest llibre d’història i estima de la Badalona compromesa amb la cultura i els drets, la Badalona associativa, revolucionària però no tant, o no prou, la Badalona dels oficis que creixia, de les contradiccions, la dels besavis enamorats malgrat ser un carlí i una republicana… pensava en tantes coses que m’has donat, en tantes portes i finestres obertes, tant d’impuls per ser com sóc…

Encara no sé quina presentació faré avui, i per preparar-me m’he rellegit la del 10 de juny, a Montgat, no, avui diré altres coses. Però m’agrada recordar-la i tenir-la present…

“Ens tornem a aplegar aquí, als Claretians, amb el pare Jaume, i ho fem aquí malgrat és un lloc petit, i ho sabem, però és important pel simbolisme que té per la nostra família i especialment pel nostre pare. En ple franquisme, quan religió i política anaven dissortadament de bracet, les persones creients que tenien idees progressistes i que creien en l’essència revolucionària del cristianisme buscaven com fer compatible aquella fe i tradició religiosa heretada en el si de la família, i les pròpies conviccions; buscaven, i trobaven, alternatives com aquesta, una comunitat religiosa que als anys setanta del segle XX impulsava un concepte obert i modern, de compromís comunitari, de valors humans i construcció de justícia social, de certa rebel·lió amb les formes i de reivindicació d’una església del i pel poble, un espai en el que ell, en Pere, i tots nosaltres, hi vam encaixar, ens hi vam identificar; i vam créixer en valors, compromís, humanisme. El que significa aquest espai comunitari en la nostra vida familiar, més enllà de si les nostres trajectòries diverses es mantenen dins o fora de la fe i més enllà de si manifestem més o menys grau d’incomoditat amb la jerarquia de l’Església, el que significa aquest espai en la nostra vida familiar i personal ens inspira un profund respecte. Perquè és un indret rellevant en el mapa de les nostres emocions i de la construcció de les nostres idees. I per això hi tornem cada vegada, perquè és una referència. En Pere era un home d’idees pròpies, creatiu, buscador de la veritat, intel·lectual, inconformista, crític, resistent. Alimentava i ha alimentat tota la vida la seva fe i la seva saviesa llegint els grans pensadors universals, polítics, filòsfs, economistes, sociòlegs, pensadors profundament creients i pensadors agnòstics i laïcistes, es feia preguntes i buscava respostes, en la fe i més enllà de la fe. Són molts els valors que hem après dels nostres pares, i el que simbolitza aquesta capella de Can Santana sintetiza una part essencial: la importància de la vida comunitària i l’aplicació pràctica dels valors del cristianisme com a eina de trasnformació social. Després cadascú ha metabolitzat aquests actius en forma diversa, i la vivència religiosa s’ha transformat, en alguns casos ha mutat. Però aquest principi ha impregnat la nostra sava per sempre. Per això, per respecte a ell però també a nosaltres, avui som aquí, amb el pare Jaume Sidera, el seu consultor teològic i gran amic, el conciliari de l’equip de matrimonis amb qui s’han continuat relacionant sempre més, i aquí agraïm profundament la predisposició per ser amb ell en els darrers moments de la vida, i ara avui, en aquest comiat, en la mort.”

 

alfons banda en el camí

La notícia de la seva mort em va arribar ahir, al final d’un acte poètic exquisit que em feia piular “Avui Badalona s’apropa a Romania sense el llast inculte i agre de l’alcalde Albiol” i mentre no em podia treure del cap que per primer cop en molts i molts anys Badalona no celebrava el DENIP com calia, precisament per culpa de la inculta i agra política de l’alcalde Albiol.

  (l’article segueix)

La imatge l’he treta del seu bloc, l’ombra de la pau,  un bloc que us recomano 

Magnetitzada per la força expressiva dels mots de Marin Sorescu brollant dels llavis de l’Oldile Arquè, el plaer de convertir aquell acte en una mena de desobediència rebel contra la intolerància xenòfoba de l’alcalde m’obria pensaments que s’escampaven per la sala delitosos d’assaborir tot el gust d’aquella vetllada. Entre notes d’acordió i més gust de bones paraules, pensava en l’Anna Vicente, promotora del Seminari Permanent d’Educació per la Pau de Badalona, al CRP, qui aquest mes ha endarrerit la seva jubilació  per no faltar a la cita del DENIP, el 30 de gener, dia de la mort de Gandhi, i en com aquest alcalde del PP, el mateix que fomenta l’odi contra els compatriotes de Sorescu, li ha enfosquit el comiat desmantellant un acte d’educació per la pau de tanta tradició a Badalona. Pensava en com molesta als totalitaristes la força de la no violència, de la deobediència civil, la força de la cultura de la Pau, la força de les paraules enraonades. Paraules, poesia, pau. I llavors, en acabar, després de les abraçades i felicitacions per la bona estona passada i per la magnífica feina de tots plegats, en Ramon m’informa de la notícia que ha vist en un tuit. L’Alfons Banda és mort. Inesperat, em sotraga. Una pèrdua prematura, un cop dur. I passa un 30 de gener, com el mateix Gandhi. Corprenedor.

Per nosaltres – aquest nosaltres va dedicat especialment als d’ENTORN LA PAU, un grup de lluita no violenta badaloní, ja desaparegut – persones com l’Alfons Banda, com en Rafel Grassa, en Vicença Fisas, i com el mateix enyorat Lluís Maria Xirinachs són d’aquelles que ens han quedat properes per sempre, malgrat no mantenir la intensitat del contacte inicial, com si allò compartit teixís llaços perennes. Amb d’altre com l’Arcadi Oliveras, el Paco Cascón, o el Pepe Beúnza, ens anem seguint més la pista… Tots plegats formen – formem – part d’un conjunt de gent que entre finals dels 70 i els 90 del segle passat aprofundíem en el llegat de grans lluitadors, grans transformadors, com Gandhi, Luter King o fins i tot Lanza del Vasto, descobrint Galtung, buscant respostes, buscant alternatives, buscant fer efectiva l’estratègia de lluita no violenta per resoldre conflictes i evitar la resposta militaritzada com a solució… Van ser els anys clau del gran moviment pacifista, de la posta en marxa d’una maquinària a favor de la cultura de la pau, una maquinària que tal com avui recollia a l’ara, en paraules d’Ignasi Aragay, és ja una idea ben instal·lada en la consciència col·lectiva.

“Sempre que es produeix un terratrèmol social, va seguit d’un terratrèmol polític”, deia. I afegia: “Les idees que provoquen un terratrèmol social acaben per imposar-se”. Malgrat Síria, malgrat tantes altres guerres, el pacifisme és avui una idea forta. Una idea ben instal·lada en la consciència col·lectiva, com ho demostren els nous moviments de protesta, malgrat l’intent de criminalitzar-los des del poder: des dels indignats fins a la mobilització pel dret a decidir. És el llegat que ens deixa l’Alfons Banda: la lluita pacífica per un món millor.

En tots els grans moviments hi ha d’haver, també, grans teòrics. Gent que ajuda a obrir i trobar camins i respostes, gent que suma a l’efervescència i constància activista una bona dosi de formació, reflexió i producció bibliogràfica. I no és que el compromís activista no s’acompanyés de reflexió, i molta (penso ara en moviments com el M.O.C, per posar un exemple clau), sinó que dins i fora dels propis moviments calia dedicació expressa, i això ho van fer tota una colla de gent que per nosaltres, els qui ens quedàvem més compromesos en l’activisme i la sensibilització a peu de carrer, eren, són,uns grans referents.

De l’Alfons Banda recordo especialment una xerrada que ens va venir a fer a Badalona, als inicis del nostre grup, sobre la força de l’opinió pública i sobre les estratègies per crear opinió pública. Em va marcar. Li ho vaig recordar el dia que ens saludàvem quan la Fundació per la Pau va organitzar el cicle d’itineraris vitals en “clau de pau” i va fer-hi venir al Pepe Beúnza, era el 2009, vaig recollir una pila de reflexions, llavors al meu bloc,només es perden les lluites que no es fan…

De la seva mort en parla avui la pròpia Fundació per la Pau, en la seva portada, i d’una forma molt sentida Jordi Armadans, al seu bloc Malgrat tot.

Sento aquesta mort per ella mateixa, però també per la pèrdua que comporta, la pèrdua d’una persona que havia posat la seva saviesa al servei de la pau i que seguia activa en aquesta tasca.

 

raspall la joana , endavant!

Avui el meu bloc ha començat a retre homenatge a la Joana Raspall pel seu compte, abans que jo m’hi posés: el breu apunt que li vaig dedicar en motiu del dia de la poesia catalana a internet, fa més de dos anys, ha pres la directa i ha posat el marcador a tota marxa.
Quan vaig descobrir la seva poesia me la imaginava una dona jove, no em podia creure l’edat que tenia. La seva poesia és profundament clara, directa, entenedora, juganera, actual… nítidament profunda, interl·ligent, veraç. I divertida. També em pensava que el seu cognom era un mot, una pensada poètica i simpàtica. Com la d’en Tortell Poltrona. Però no.

(seguir llegint)

La Joan Raspall  es diu Raspall de debò, i  ha viscut 100 anys sense ser mai una dona vella. Quan ja vorejava els 70 va prendre una decisió ben atrevida: dedicar-se a dos àmbits literaris gens fàcils per a l’èxit: poesia i infantil. Va raspallar tots els mots i les mètriques per fer-los lluïr en l’univers i en l’imaginari de milers de nenes i nens. De fet ho va fer amb sentit de país, en un gest de responsabilitat: no teníem poesia catalana apta per a ser llegida i compresa per el públic més jove. Calia que algú omplís aquest buit, i ella ho va fer genialment. Mirant aquest document us en podeu fer una idea. 
M’encanta aquesta dona, tan aguda i tan amablement senzilla. 
Gràcies Joana, la Joana Raspall. 

I un poema seu, ben oportú!

‘Endavant!’

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

txema!

Dissabte es va llevar un cel gris i quiet, i el meu pensament ballava a ritme de bongo i riallades de’n Txema. La trucada em confirmava que potser havia entrat en els meus somnis per acomiadar-se. Diuen que això de vegades passa…El cel gris va plorar una fina pluja freda, quieta, i jo m’hi vaig afegir calladament. Diuen que més que lamentar el què es deixa de viure cal agrair el què s’ha viscut. I sí, ha estat molt intensa i productiva la vida d’aquest home creatiu, compromès, solidari, alegre i lluitador. Amb la mateixa simpàtica energia de l’època d’impulsar els esplais, diables, Txirriquiteula i el que fes falta, ara omplia Gospel Sentits, amb el seu bongo incansable mentre guanyava a la malaltia combats impensables. Amb ell era com si no hagués passat el temps, aquelles vivències que van omplir de sentit la nostra vida de joves a la cruïlla entre dictadura i democràcia,  seguien intactes… Adjunto aquest vídeo, que li han dedicat els de SENTITS. Aquest matí hi haurà un comiat multitudinari que serà un cant a la vida i a tot el llegat cultural que has contribuït a deixar a Badalona, i molt més enllà. T’envàs però et quedes. Txema. Siau!  

de la mort parlem-ne

La mort és el més segur que tenim a la vida. I se’n parla ben poc. No preparem als nostres joves per afrontar-la. Ho sé de temps, i hi faig el que puc. Més en l’esfera familiar que en la professional.Com a docent de Ciències Socials a 1r Cicle de l’ESO he posat el meu gra de sorra incorporant el tema de la mort al voltant de la celebració del halloween i la castanyada, al voltant de Tots Sants, vaja. Una bona excusa per parlar de com les diferents cultures i civilitzacions han afrontat la mort al llarg de la història i des de diferents racons del planeta. 
(llegir tot l’apunt) 

Això obre la porta per parlar dels ritus funeraris, les creences al voltant de la mort i del després de la mort, el culte als difunts, els monuments funeraris. Història, art, societat, religió, filosofia, urbanisme. Però també obre la porta a parlar de vivències. De sentiments. De dol. Com a mínim començar a anomenar-ho i compartir-ho, normalitzar-ho. Ho trobo molt important. Avui que és un dissabte que el dedico a treballar més que mai perquè significativament per a mi no és festiu, avanço en la programació d’aquesta seqüència didàctica que hauria de ser normal però no deixa de ser, en certa forma, innovadora. (aquí més informació des del punt de vista pedagogic) 

la mort de l’adela, mediadora de vida

“Les dones són mediadores de l’altre; les llevadores, mediadores de les dones amb elles mateixes”                                                   Adela Vidal Puértolas
 
Respectar el desig dels qui es preparen per morir té el seu contrapunt. T’omple saber que fas el que l’altra desitja, i que et quedes al teu lloc quan el seu desig comporta una vivència de profunda intimitat. Però l’anhel de l’abraçada final, de comiat, et queda per sempre més penjat als braços. Et queda penjat als braços i l’entretens abraçant la textura dels moments viscuts, o rellegint i reescoltant les seves petjades intenses. (i més)

(llegir tot l’apunt)

 

S’ha mort l’Adela, després de guanyar un temps preciós a una mort encara més prematura que ja se la volia emportar fa molts anys. La seva mort és una victòria de la vida, pels anys guanyats, per com ho ha portat, per com ho ha viscut, per tot el que ha aportat ella a la professió, a les dones, a totes les persones que l’hem conegut, i per com ha seguit aportant durant cada treva. Però de moment jo no la visc com a victòria, de moment la ploro com una pèrdua terrible que em dol profundament. 

Costa parlar de mort pensant en algú que és tot vida. Que ho ha donat tot per la vida. El títol del seu llibre, “Ser llevadora, una manera de pensar” és molt revelador de la revolució que ha comportat la idea i la força d’aquesta dona en el món de la infermeria neonatal, en el dels parts naturals, en el feminisme, i en tot el que té a veure amb la vivència de les dones davant de l’experiència de la maternitat i l’alletament. Viure, néixer, vida, vida, néixer,viure.

Mediadora amb la vida, amb el néixer. Mediadora amb les dones per trobar-se a elles mateixes. L’Adela forma part de la vida. L’Adela forma part de la meva vida en una de les etapaes vitals més vives de la meva trajectòria com a dona, i per això se’m fa difícil, gairebé imposisble, associar-la amb la mort.


a lego tia tat

“…/… Tot això ho diem per recordar-te i, sobretot, per donar-te’n les gràcies. Perquè ens has ajudat a créixer. Perquè ha estat engrescador. Perquè la porta sempre ha estat oberta a tothom. Perquè ningú no t’ho va demanar, ho vas fer de tot cor; aquest cor que insistia a bategar, malgrat que el cos li deia prou. Saps que sempre seràs amb nosaltres.Com diuen a la Bisbal de Falset, a lego, tia Tat.” (llegir tot l’apunt) 

La imatge és d’una de les darreres passejades, exactament de la tarda del 23 de juny mentre esperàvem l’arribada de la Flama del Canigó, dins els actes de la Festa Nacional dels Països Catalans. Vam anar a comprar la darrera coca de llardons de Can Ventura,  en un íntim ritual de comiat. Totes dues sabíem que era l’última, i no pas només perquè Can Ventura abaixés la persiana per sempre. Tot i la meva alèrgia alimentària al blat, en vaig menjar d’aquella coca suprema. Com si combregués en una comunió secreta.  Potser a algú se li pot fer estrany que senti un vincle tan “de sang” amb una tia “sobrevinguda”, però en realitat mai he sabut distingir aquestes categories. Per mi les ties són ties totes, vinguin del costat que vinguin, sobretot perquè per a elles jo he sigut i sóc neboda des del principi. I amb la Tia Tat – que, per cert, quan ens vam conèixer ella tenia mitja dotzena d’anys menys que jo ara, tot i que en realitat cada any en feia vint-i-ciinc – , potser pel seu caràcter obert i jovial, potser per la nostra empatia o per tantes altres coses, el vincle era realment de sang que batega.

Em sento plena de totes les vivències de la vida compartida, però especialment de les vivències d’aquest mes d’acompanyament intens, dels seus ulls serens, el seu dolor sileciós i el seu somriure encara possible en moments de màgia breu. Em sento plena de les seves mans, de la seva mirada, dels seus petons, dels seus silencis i de les seves paraules a mitja veu.

Em sento plena d’aquesta mort amorosament acompanyada, i sento també una immensa tristesa. Una tristesa quieta, però fonda. La roda del temps, de la vida, és imparable. I tothom va morint…

ni que només fos

Aquest any Dilluns de Pasqua cau en 9 d’abril, i el ressó de la Pasqua Florida té més gust de mama que mai. Ahir tornàvem de passar aquests dies familiars a la masia, i no puc dir que hagin anat malament, els hem pogut fer, i això ja és una alegria. Ha estat bonic, agradable. Però hi ha un llast tristoi que no em trec de sobre, un engrut aiguabarreig d’esgotament, enyor i desànim. De vegades el temps és com un engolidor que tot ho devora, i cada cop deixa menys marge.  (llegir tot l’apunt) 

Hi ha el què hi ha, més la nostra capacitat per viure-ho en positiu i reconvertir-ho. Una capacitat que menja molta energia…
Em llevo aviat, que tinc molts deures de la feina, i des de la matinada que no em puc treure del cap la veu de la meva mare cantant caramelles. La Pasqua sempre ha estat un dia molt d’ella.

Aquests dies, quan en Frederic la cridava com ja ens té acostumats, en comptes de consolar-lo m’afegia al lament: jo també la trobo a faltar, i no saps com! I a l’instant el pensament segur que està contenta de veure com ens en sortim. Avui farà 7 anys que va morir, i voldria que fos certa l’existència d’una hora en què els morts i els vius es barregen de debò. Ni que només fos un instant per abraçar-nos. Em deixo acompanyar per les paraules d’en Llach amb el seu cant de l’enyor (podeu triar, la xarxa en va plena).

I penso que aquestes Caramelles que avui passejaran per Baix a Mar són una d’aquelles coses que quan es van fer (reinventar-les) i jo vaig participar-hi, vaig comptar amb ella, i la va fer feliç aportar la seva memòria de tonades i lletres. Seria bonic, avui, seguir-les plegades, i fer el camí sota els balcons de bracet amb ella. 

Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort. 

(LLUIS LLACH)

dolors, dolors… carrera final!

Em proposo preparar els comiats, tenir-ne molta cura. Però en són tants que faig tard. Aquest em dol, i em fa enfadar, Dolors, Dolors, quant fa que et volia venir a veure? Era més fàcil quan vivies a Badalona i fins i tot a Sant Adrià. Fugíem del Matagàs rambla amunt – i com pesava la cadira quan se t’espatllava el motor – i fèiem els encàrrecs, ara aquí, ara allà, triar un moneder, bescanviar unes peces, remenar a la merceria, prendre un refresc a les taules d´afora d’un bar del passeig. I els llibres! Després ja gairebé no podies llegir. (llegir l’apunt sencer) 

Les teves plantes, les que no vas poder emportar-te a Banyoles, encara les mimo. Eres tan detallista, i tan previsora. Ja ho sé que sabies que no ho tenia fàcil per venir sovint, ostres Dolors, però hauria pogut venir algun dia, et vaig dir que et vindria a veure i ho volia! Però vaig fer tard. I tu has marxat abans. Com m’empipa no haver tingut cura del nostre comiat Dolors, com m’empipa! Per això ploro tant avui, davant el teu taut, davant la teva tomba, en aquest comiat íntim, tan sentit. Ploro per tu, i ploro per mi. I per allò que hauria volgut però no ha sigut. ja ho sé, ja ho sé que el que he de fer és recordar tot el que hem viscut juntes i agrair-ho. Però segueixo enfadada amb mi mateixa per haver deixat passar massa temps. Dolors Carreras, la incansable lluitadora contra les barreres – quantes batalles no havíem compartit! – la persistent i valenta defensora de la seva autonomia i llibertat personal malgrat tantes traves… Érem tantes Dolors que tu sempre ressaltaves els cognoms. Amb aquell parlar teu tan especial i cada cop més difícil d’entendre remarcaves els cognoms perquè quedés clar de quina Dolors parlàvem. I tu eres la Carreras… carreres, sí, no m’esperava gens aquesta embranzida final cap a l’adéu, Dolors, anava tranquil·la pensant que teníem molt temps, que m’esperaves que vingués per fi a veure’t a la nova estança de Banyoles, però has marxat, m’has ben guanyat la carrera!

els teus caminars segueixen vius, sílvia

Mentiria si et digués que vaig llegir el teu post de comiat Oh, si fos pols d’un camí. #adéugent quan el vas publicar, el 8 de gener. Aquell dia jo estava immersa en una mort familiar i el ritme de navegació per la xarxa, tant alentit de fa temps, no em va portar a visitar ni el teu bloc ni tants d’altres que tinc enyoradament abandonats. (segueix)

La notícia de la teva mort m’ha enganxat per sorpresa, me l’ha comunicat vilaweb, aquesta nau mare que compartim. Però aviat he vist multiplicada la notícia i el seu regeró dolorós per tota la xarxa i un record especial a la xarxa sobiranista que també compartim. I em dol. La complicitat virtual no és com la de pell, però és complicitat tanmateix. Sincera. Passejo pel teu bloc i encara t’hi trobo, ben viva, hi ets. Passejo per desenes de blocs i tots parlen de tu. De la teva feina, de les petjades que han deixat els teus caminars… En recullo uns quants de mostra, carregats de paraules que acompanyen els sentiments pel teu sobtat comiat i lloen la teva infatigable tasca a favor d’un país nacionalment lliure i socialment just…adéu sílvia i fins sempre   de Chào ông Viêt Nam,  adéu sílvia, a l’Hereu Riera, com una absència, sílvia,  d’Ulisses 20Arreveure Sílvia. Pols d’un camí. a Boira de Madrid.CAT, Bona nit, Sílvia, a Gàlim, Bon viatge al cel, Sílvia, a Des de l’Exili, Sílvia Martínez, en record d’una trobada real, a Pols d’Estels, Estimada Sílvia, a Coc Ràpid…

avui acomiadem a la tia

Els actes de comiat són molt més càlids i ens reconforten més quan es personalitzen amb unes paraules dels familiars i a mics. Aquí les que va llegir la Teresa, la meva germana, d’alguna manera en nom de tots els nebots:

 (segueix)

Per a la tia

Avui ens acomiadem de la tia, la nostra tia Madrona, la Nunena d’en Frederic. Jovial, senzilla, xerraire, vital, amb les seves manies i la seva bondat. Una dona important. Important per tots i cada un dels que formem part de la seva familia. Filla, germana, cosina, cunyada, tia i tia-àvia,… la seva presència a la nostra vida ha estat constant, precisa, generosa.

Sense un bri de malicia, la porta de casa sempre oberta, sempre cuidant dels altres, la fe ben endins, la infància aprop, malgrat els anys. Ens ha estimat i l’hem estimat sense grans paraules, senzill el gest, amb tarannà auster heretat de generacions i amb absoluta veritat en el sentiment.

Acomiadem la Madrona, la nostra Madrona, la meva tia Madrona. Que mai no ens ha fallat. Presència constant en la nostra vida, de la infantesa a la maduresa. Més que una tia. Un dels puntals d’aquesta familia extensa, influència vital que ha marcat a petits i grans.

Generosa de cor, ha viscut i ha mort acompanyada d’un gran amor dels altres, fins el darrer alè. Familia, amics, veïns, tots l’hem gaudit i l’hem estimat. El seu record és part de tots nosaltres i no s’esborrarà fàcilment.

Avui acomiadem la Madrona, la nostra Madrona, una dona important, molt important.

(Teresa Sabater)

t’havíem cregut immortal, tia

Amb els ulls ben oberts, divertida i dolça, però forta, resistent, has guanyat tantes batalles que t’havíem cregut immortal.
I t´ho agraïm perquè ens has regalat una treva. Ens has regalat temps per a poder-te vetllar i cuidar com tu ens has cuidat i vetllat al llarg dels anys. Viure intens i marxar lent.
Però diuen, alguns ocellets, que ningú no mor del tot mentre hi hagi qui recordi; qui recordi els berenars i els jocs de fusta, els vestidets pels nadons, la devoció pels menuts, l’amor pels nebots. 
T’havíem cregut immortal, tia, i a partir d’ara ho seràs.
Sigues feliç en aquest lloc que fa temps que esperes i saluda de part nostra als d’aquí dalt.

(Mariona Massip, reneboda)

primera línia

Al tanatori, acompanyant en el dol a l’amic que ha perdut el pare – gran i vital, amb inquietuds i projectes propis, la mort ha arribat inesperadament – surt aquella frase tòpica cada cop estem més a primera línia i una resposta aguda: no hi ha edat per estar a primera línia, i és ben cert si ens referim a la mort. No hi ha edat per morir, totes les edats en són candidates. Però jo no em referia tant a la mort en si com al fet de no tenir ningú al davant bastint l’imaginari dels grans que ens precedeixen. (segueix)

Dels grans que hi han  sigut sempre, jugant un paper de referència i de responsabilitat. Hem crescut sota la seva empara, i semblava que hi havien de ser sempre. Quan desapareixen o es capgiren els papers t’adones que tu ets l’empara dels altres, i que ja no hi ha suports a qui recórrer. És com un relleu inevitable que arriba sense haver-lo previst.  Aquesta és una d’aquelles impressions profundes que no es coneixen fins que t’hi trobes. I no puc dir que sigui agradable: és llei de vida, sí, però té un regust de tristesa.

Avui, dia de Santa Cecília, 22 de novembre, la meva mare n’hauria fet vuitanta. L’enyoro. La penso i la sento. Quan va morir, amb només setanta-tres anys, els altres grans encara formaven un conjunt sòlid de pares i oncles amb vida pròpia, amb energia i projectes. Els avis i oncles avis dels nostres fills… En aquests set anys les coses han canviat molt, i darrerament sembla que hàgim agafat la directa cap a l’envelliment col·lectiu. De sobte tothom està malalt, començant pel pare que fins fa poc era totalment autònom, i seguint per la meva sogra i per gairebé totes les ties. S’agreugen les dependències i es multiplica la incertesa i la necessitat de suport. En poc temps els nostres grans s’han fet més vells i necessiten molt més dels altres. Potser ho fa el fet que sigui així, tant de cop, però em reconec enduta per la impressió de certa tendència irreversible. M’adono que aquesta és una etapa diferent, nova, i que estar a primera línia del tot significa perfilar més el rol, assumir amb més precisió un paper que fa temps que es dibuixa. Ja no es tracta tan sols del suport funcional i emocional, es tracta també de ser-hi en les valoracions i la presa de decisions. I de saber quin és el paper a jugar en aquest paisatge que inclou previsibles finals d’etapa. Quin és el paper que hi vull jugar. Per això fa dies que em dedico a fer lloc...

Articles relacionats
fer llit,
també era dissabte, com avui, i fa sis anys
avui seria el seu aniversari (paraules en el comiat de la mare)

plegar de viure… adéu anna

Ens passem part de la nostra vida lluitant contra la mort. La pròpia, la dels propers, la dels llunyans. Lluitar contra la mort dels qui estimem acostuma a ser molt compromès, laboriós, i dolorós. Lluitar-hi quan la mort és voluntària és demolidor. Altre cop el suïcidi treu el cap ben a prop meu, i m’esquitxa l’ànima. Actiu o passiu, el suïcidi és el mateix. Però l’actiu és com el terratrèmol que allarga el seu impacte devastador amb llargs tentacles perdurables. Vull escriure sobre això, tinc coses a dir. Coses que potser poden ajudar a patir menys, com em van ajudar a mi la primera vegada. Però avui encara no puc. Avui només puc recordar el somriure vital de l’Anna, i plorar. Avui només puc pensar en els seus fills i la seva mare. En les seves germanes i els amics. I en nosaltres, els familiars del voltant. La gent que l’estimava i que ella estimava. I fer l’esforç per respectar la serva darrera decisió, la seva voluntat inapel·lable. Em fonc en la nostra darrera abraçada i intento conservar-ne el caliu. De la mort voluntària, del plegar de viure, en parlaré una altra vegada. Avui només puc plorar i fer viva l’Anna en la meva mirada. (he publicat al calaix de les paraules triades el poema que li ha dedicat l’Elisensa, la seva germana, plou a les finestres)