miozz mirades

Reconec que hi anava  sense saber ben bé el què . La mobilització no venia doncs de l’interès per l’obra sinó del vincle familiar: ma germana hi actuava, perquè forma part de la coral del poble. Reconec, també, que m’impressionen les  coses fetes de petits esforços sumats. Aquests resultats de gran conjunt harmonitzat en què cada gest individual compta pel resultat final em sedueixen d’una forma extrema, especialment si, a més,  els protagonistes no són professionals però ho semblen i tot plegat és producte d’un voluntarisme col·lectiu de gent ben plural i diversa. (continua)

Doncs, per tot això el musical els Miserables ofert per la Coral Jove de Sant Vicenç dels Horts em va sorprendre espectacularment convertint el meu dissabte passat a la nit en una experiència remarcable.
L’antelació en els preparatius va permetre anar-hi en companyia d’una bons amics i del meu germà, que d’ençà que va patir el vessament cerebral depèn totalment dels altres per gaudir d’experiències culturals – i d’altres tipus – i incloure’l  en les nostres és valor afegit . Malgrat l’edifici està adaptat per dins amb un ascensor – sinó no hi hauríem anat! – l’accés des del carrer encara no està del tot resolt i cal salvar uns graons; però jo, per sort,  això no ho vaig saber fins a la sortida, que mentre m’ocupava de les entrades els altres van fer el fet i llavors la versatilitat de la sala del Cercle Catòlic  – les cadires no són fixes – ens va permetre seure com uns senyors a primera fila, i les facilitats per a la mobilitat van ser en tot moment tan presents que els dos graons de la porta no han aconseguit espatllar-me la catalogació de l’experiència (malgrat escriuré una carta a l’ajuntament i a l’entitat per demanar-los que no triguin a resoldre aquesta incoherència).

Dirigida per Joan Vinyes (direcció de la coral) i Ramon Estévez (direcció artística), l’obra ha estat enregistrada en versió sinfònica, i amb l’entrada de dissabte ens van regalar el CD. Hi participen més de 40 persones, totes del poble, i tant els solistes com el cor fan un paper excel·lent. Llàstima que diu que ja no la tornen  a fer més, tan sols una darrera vegada a Sant Vicenç mateix, el divendres 15 de maig…, no us la perdeu!

Hi ha aquells dies en què et lleves amb la “pena negra” al damunt i no faries altra cosa que arraulir-te i deixar-te prendre per la melangia. La dispersió mental et resta eficàcia i la mandra regna impunement. Semblarien dies propicis per recórrer a un establiment de menjar fet o per cuinar qualsevol cosa ràpida i sortir del pas. I podries fer-ho, i no passaria res.
Però llavors t’estimules pensant en la possible satisfacció dels convidats a dinar i comences a rescatar ingredients de la memòria i dels armaris, de la nevera, del rebost i del congelador. I traces un pla i fas bullir l’olla, ocupes tots els marbres i omples la casa d’olors.  (continua)

Esdevens director i tots els músics alhora. Netejar, pelar, trossejar, enrossir, flamejar, barrejar, remenar,  farcir, triturar, aixafar, salar, rostir, tastar, tallar, vigilar, amanir, comptar, abocar, colar, sofregir, batre, buidar, muntar, servir…
Si fossis pragmàtica calcularies el temps que has invertit en la creació i potser pensaries que per acabar menjat en tan poc temps no calia deixar-hi tant de tu mateixa. Però no ho ets de pragmàtica. I la satisfacció dels comensals en visualitzar, olorar i degustar fa explícit el resultat del procés paral·lel que ha sofert la teva pena negra sense ni adonar-te’n: batuda i ben diluïda, s’ha escolat, evaporat, esfumat i ni tan sols s’olora en l’ambient.
No ho he investigat gaire però la capacitat terapèutica que ofereixen algunes de les activitats humanes més qüotidianes, i especialment aquesta de cuinar, em sembla d’una rellevància remarcable per a la salut mental i moral de les persones. Ho he comprovat diverses vegades, és com quan et sents dispersa i et dediques una estona a muntar un puzle i en cada nova peça encaixada, una neurona es treu la mandra; a la cuina, cada seqüència del procés tanca un petit circuit que es retro alimenta, i la transformació de cru a cuit, de brut a net, de sencer a tallat, d’immenjable a suculent…, té un parla·lelísme físic-químic que endreça alguna cosa dins la ment, especialment si en prens consciència. Però no només parlo per aquestes  experiències concretes en moments especials. Penso per exemple en la davallada que pateixen moltes persones grans quan, “gràcies” a l’asssitència, deixen d’haver-se de preocupar per cuinar, o en la importància que prenia en el camp de refugiats de Veli Jose (Bòsnia) l’hora del tè – amb les seves pastes cuinades amb precarietat – per al sustentament de la dignitat col·lectiva i personal; i amb les estones que passàvem quan la meva mare, hospitalitzada per un vessament cerebral que li porduïa paranoies terriblement colpidores, aconseguia focalitzar la seva ment i trobar estratègies cognitives útils davant el repte d’explicar a les filles les seves millors receptes de cuina.
Diumenge vaig respirar la dignitat servida a taula quan em mirava els deu que hi érem – la majoria amb greu dependència per dèficits  físics  i /o psíquics – i vaig pensar en la importància que té la cultura gastronòmica i el seu alt valor terapèutic tant per qui la fa com per qui la rep.

Amb la mateixa intensitat que estripa i acoloreix amb tons brillants les branques i la terra molla, l’esclat primaveral ja fa dies que es fa sentir en la vida del teixit cultural i social badaloní . Feia temps que no es vivia un ressorgiment tan explícit del fer i desfer de la societat civil comunitària: els nodes entre xarxes han esdevingut element de valor i va prenent forma un estil que ja enyoràvem. Es parla de la creació d’una possible taula de cultura promoguda per les entitats que la fan bategar, potser semblant a la que va posar els fonaments de la recuperació democràtica al final del franquisme i durant la transició; (continua)

es parla  de fer una trobada, ara que fa 30 anys de la seva creació, entre els actuals membres del Consell Local de la Joventut i els qui el van crear i fer créixer durant els 80 i 90, època en què es va dibuixar la política juvenil de la ciutat, per refer el fil de la història, mesurar avenços i retrocessos i reflexionar sobre tot plegat, esperant aprendre alguna cosa; es consolida la xarxa d’acollida a la ciutat, que aplega, coordina i fa créixer en discurs i en criteris les entitats que treballen a primera línia en l’acollida dels nous ciutadans badalonins, en temes de cohesió social i d’equitat, contra les desigualtats i les exclusions, i ho fa des de tots els seus àmbits i amb una idea sencera de ciutat, sense fragmentacions; es presenta un joc, impulsat pel col·lectiu la Sargantana, el joc de Badalona, que pretén mobilitzar tota la ciutadania, de totes edats i condicions, amb l’estímul de conèixer millor la ciutat, el seu territori, la seva història, la seva gent i la seva cultura: conèixer és estimar, i un joc així pot ajudar molt a millorar l’estima i el sentit de pertinença d’aquesta Badalona tan diversa; Òmnium Cultural, una entitat d’inqüestionable catalanisme i sentit de país està posant en contacte, mitjançant el programa Quedem, la societat d’acollida i la d’arribada, la que va arribar fa més anys i la que en fa menys, incorporant en la descoberta de la ciutat espais i expressions plurals, obertes, inclusives. Podria seguir, encara em deixo molts altres exemples d’aquesta vitalitat de la xarxa, de la societat civil. Tenim Sant Jordi aquí mateix, el mes d’abril, com un roser de jardí, està curull de propostes interessants i innovadores. Us n’ofereixo una d’especialment olorosa: A tota veu lletres del món tornarà a oferir, la tarda del diumenge 19 d’abril a la Plaça de la Vila, un recital poètic literari plurilingüe, amb la llengua catalana com a nexe, i protagonitzat per veus ben diverses. Deixeu-vos seduir per la seva cadència.

Fa molt temps que en el meu imaginari això de tenir un bloc era un desig persistent i potent.  (continua)

El 8 de desembre passat – data oficial d’aquesta entrada – vaig fer un intent d’estrenar-lo, aprofitant que les reaccions polítiques al “mori el borbó” del Tardà em motivaven a parlar  de la hipocresia que regna al país respecte a la monarquia. Però l’entrada es va quedar al replà, amb el rètol penjat, i a l’espera. Això d’escriure vol temps, sobretot si pretens dir alguna cosa coherent parlant de política, d’ideologia, del país, del món… i el bloc es va quedar aquí aturat, macerant-se: escriure és una oportunitat i una necessitat. Un exercici personal i social alhora. Ganes de dir, d’expressar, de comunicar. De generar opinió. Però, per què? per a qui? Entendre l’espai just que ocupa el bloc ha estat l’empenta per encetar-lo.

Un bloc es troba a mig camí  entre el diari personal i el diari públic. M’agrada.
M’ha costat triar el nom, de fet n’he assajat uns quants i al final he acabat posant-li aquest, miozz mirades. Mirades en plural, perquè són múltiples  i diverses les causes, i les posicions des de les que miro. I Miozz perquè és el nom amb què m’anomena el meu germà gran, greument discapacitat de naixement, que tan sols ha après a dir una vintena de paraules.
Com més gran em faig més conscient sóc de quant de mi té a veure amb ell, quant de com sóc i miro i parlo i penso és fruit d’un conjunt en què ell, i tot el que ell comporta, hi pinta molt. Miozz és doncs aquesta petjada, i d’alguna manera és també la paraula dels qui no en tenen o no la poden fer servir; la força de la resiliència viscuda en la pròpia pell; la revolta davant la impotència, davant l’exclusió,  i falta d’equitat que pateixen les persones amb dèficits i els que els envolten, i per extensió, la que es pateix per qualsevol causa injusta; la força de la cooperació, apresa en el si familiar i en l’associacionisme precoç; la  inquietud motor de la meva vida, transformar la realitat per fer-la millor, més justa, més lliure, més humana, sense exclusions…

Però Miozz és també una paraula tendra, dolça i amorosa que em transporta a un vincle afectiu profund de compromís incondicional, a una expressió emotiva i sentimental que banya la meva vida i em connecta al seu sentit poètic. 

He trigat a decidir-me perquè això és com sortir de l’armari. I perquè jo ja tinc normalment aquest estil balança sobretot quan he de prendre decisions  públiques, irreversibles. Escriure per al món virtual és fer-se transparent i estar disposat a les conseqüències. He perdut la por i m’apunto al joc. Estreno bloc. El lema denunciar i construir dels setanta segueix vigent en el meu tarannà, i l’aplico a tots els àmbits i a totes les circumstàncies de cada etapa de la meva vida. Això és el que  hi podreu trobar, uns cops més personal, d’altres més social, uns cops més universal, d’altres més local. Però ni jo mateixa ho sé. De moment, començo.

Badalona, abril de 2009