miozz mirades

Aquest matí quan he anat a portar-los el blat de moro i l’enciam l’he trobada, allà, en un racó, morta. Sempre he sabut que les gallines són cruels amb la feblesa, i em dolc de no haver-la protegit millor. Les vaig portar, a ella i dues més, de fora, un regal del gironès. L’encaix al galliner va ser difícil, les que ja hi eren marcaven terreny i el gall, que feia poc havia arribat també de fora, va ser el més hostil i  agressiu. (continua)

La primera va morir per no conèixer  prou bé el terreny ,es va entaforar en un racó del que no en va poder sortir. Les altres dues van anar fent la viu viu i amb el pas del temps aperentment la convivència va millorar; però menjaven a banda. Les que hi eren de sempre i el gall les feien fora del cercle a l’hora de l’àpat, i les agredien si s’hi apropaven massa.  Vam relaxar la vigilància quan tot ja semblava haver-se normalitzat, fins que vam detectar que una de les dues forasteres mostrava clars símptomes de debilitat. El descobriment va ser terrible: totes les altres i el gall l’assetjaven lesionant-la i impedint-li menjar. Aïllar-la per protegir-la ens va semblar el més encertat, però a ella no: maldava per escapar-se i va iniciar una vaga de fam… Vam optar doncs per tornar-la al galliner comú i estar alerta per assegurar com  a mínim la ingesta. Però els atacs no hem pogut evitar-los…són cruels, les gallines. Amb elles mateixes. I molt poc intel·ligents, segons diuen els entesos. Quina estupidesa doncs la d’aquestes aus, que es maltracten fins a  matar o deixar morir un ésser de la seva pròpia espècie. Sort que no som gallines nosaltres, sort que  som humans i dotats d’intel·ligència.