miozz mirades

Passa contínuament; et diuen no pateixis, hi ha ascensor, però quan hi ets descobreixes uns graons previs; has vist que hi ha una plataforma, i quan hi vas resulta que no tenen la clau; l’autobús és adaptat, però no funciona; al pas sota la via hi ha rampa, sí, però ni el % de desnivell és l’adequat ni el paviment permet rodar-hi… (continua)

Avui que el Centre Excursionista de Badalona, malgrat la voluntat i les gestions fetes , ha hagut d’inaugurar el local sense haver aconseguit la clau de la plataforma elevadora,  i ara que comença la temporada de bany i comprovo una vegada més que la rampa de davant de casa per anar al passeig marítim i a la platja del manresà (ara dita de la barca Maria) segueix inaccessible per desídia de les administracions, penso en com afecta, en la presa de decisions sobre la supressió de les barreres, el factor humà, la sensibilització, la consciència  sobre l’existència d’aquesta discriminació…

Viure lligat a una cadira de rodes – o que algú proper a tu hi hagi de viure – no t’hauria d’impedir fer una vida el més normal possible, entenent que vida normal també vol dir fer coses tan habituals i senzilles com sortir a passejar, anar a comprar, al metge, a sopar amb els amics, viatjar, anar al cine o assistir a una conferència,… Fa set anys vaig proposar el títol deixem de ser invisibles per la campanya que començàvem diverses entitats per reclamar  l’aplicació del codi d’accessibilitat, contra les barreres arquitectectòniques i l’expressió volia remarcar que les  condicions d’inaccessibilitat de la via pública, dels transports i dels edificis i equipaments obliguen a moltes persones a quedar-se recloses i a deixar de fer moltes accions que farien si les condicions fossin unes altres: passen a ser invisibles als ulls de la societat. I aquesta invisibilitat és a l’hora efecte i causa, perquè com menys presents són a la via i vida pública menys consciència hi ha sobre la necessitat de resoldre aquesta vulneració de drets. Poc s’imagina qui s’ho mira de lluny com n’és de complicat cada moviment que fa una persona amb mobilitat reduïda, i com afecten les condicions de l’entorn al pols de la seva vida diària, a la seva autoestima, al ritme de la vida  familiar i social…quanta laboriositat hi ha en cada decisió que es pren, en cada itinerari que es tria, perquè fins i tot disposar d’un taxi adaptat pagant-lo requereix temps, planificació, paciència…i sort! , i si  a més pots arribar a entrar a l’establiment escollit, això ja és que et toca la “grossa”. Les activitats habituals es converteixin en una odissea marcada per l’esforç i les adversitats, que unes vegades se superen amb èxit i d’altres – moltes – acaben en fracàs.

Una de les coses que més m’han impressionat en tota aquesta moguda és la falsa percepció que tenen moltes persones sobre les barreres, la ceguesa mental que els fa pensar que no hi ha barreres on sí que n’hi ha. Guardo la imatge d’un grup de cadires de rodes palplantades a una vorera davant de l’alt  graó de la porta d’una associació veïnal. El seu president convidava cofoi a visitar les obres d’adaptació de la cambra de bany de l’edifici, sense adonar-se que era impossible accedir-hi pel graó de l’entrada.  No se n’havia adonat fins aquell mateix moment!  No és una anècdota, és habitual. M’ha vingut al cap el que va dir la Rosa el dia que ens vam manifestar (1986…!) davant Pasqual Maragall, llavors president de l’Àrea Metropolitana, per les barreres al Parc de Can Solei acabat de remodelar: fins que els arquitectes i el polítics no vagin en cadira de rodes  o tinguin fills que hi vagin no hi haurà res a fer! Potser n’hi hauria prou que arquitectes, polítics, tècnics, dirigents d’entitats, botiguers, hostalers, programadors culturals, restauradors i qualsevulla s’assegui tot un dia en una cadira de rodes i intenti fer la seva vida normal. Com a les gimcanes “posa’t al meu lloc” Per què no en feu la prova?