miozz mirades

Els urbanistes consideren que una ciutat conserva l’escala humana quan no sobrepassa els 50.000 habitants. L’escala humana és una mida raonable per mantenir un equilibri òptim entre necessitats i serveis, que possibilita una vida centrada en el desenvolupament humà, relacional, cultural, en un marc abastable; pren la dimensió persona com a mesura primordial… Badalona quadruplica aquesta mesura, i l’opció d’enfortir els vincles i els serveis per zones reduïdes (tenim 35 barris, organitzats en 8 Districtes) és una opció que si bé té les seves virtuts en qüestions de funcionament, reforça la fragmentació i no afavoreix la cohesió; i d’això no ens en sobra: Badalona és una ciutat que encara no ha pogut digerir el desproporcionat creixement sofert ens menys de 50 anys (de 20.000 a més de 200.000 habitants) ni ha pogut superar la gran barrera física que la secciona longitudinalment (l’autopista Maresme-Barcelona). Per tot això és interessant parlar d’identitat i participació, perquè l’ única manera de cohesionar els ciutadans i d’enfortir un sentit de pertinença comú és promovent la participació, plantejant estratègies participatives adequades per a aconseguir-ho. I la gent de la festa major alternativa ens va servir l’oportunitat de parlar-ne ahir al vespre, a Can Canyadó, en el marc d’una xerrada realment interessant.

(continua)

La xerrada va començar apujant el llistó conceptual, quan Joan de Déu Soler i Amigó va plantejar la diferència entre identitat i identificació citant Terricabras, va qüestionar la pertinença de Badalona al Barcelonès quan sempre havia a estat del Maresme (amb el què comporta en relació a Barcelona) i va apostar per parlar de llavors més que d’arrels, de projecte més que de memòria, i de futur més que de passat; va reivindicar les associacions de ciutadans i pro la ciutadania com a superació de les de veïns i va mostrar-se esperançat amb la generació que actualment té entre 16 i 35 anys per ser motor de canvi i trasnformació d’una ciutat envellida.

Margarida Abras, qui va deixar clar que parlava a títol personal i va lamentar que la crisi d’identitat badalonina ja s’hagi convertit en un tret identitari propi, va resumir en quatre paraules els trets realment identitaris de Badalona: BADALONA I EL MAR, amb les seves diferents funcions en el decurs de la història de la ciutat; BADALONA OBRERA, destacant la força del moviment obrer i la realitat social badalonina des dels inicis de la insdustrialització; BADALONA I LA LLENGUA CATALANA, pel compromís històric de la ciutat amb la defensa de la llengua i on destaca la figura de Pompeu Fabra ; BADALONA I L’ESPORT, amb la reivindicació d’un compromís amb el bàsquet molt més enllà del referent de la Penya, i d’altres esports propis com el Patí de Vela o la natació; BADALONA I EL TEATRE (i doblatge), tant amateur com professional; LA VIDA ASSOCIATIVA, realment rica i vital però fragmentada; EL PATRIMONI NATURAL, d’on destaca la privilegiada i poc valorada situació geogràfica de la ciutat ,i finalment va saludar i felicitar el Joc de Badalona com a un exemple identitari popular.

Quim Boix ens va apropar a la realitat rural que aporta Canyet i a la significació d’una expressió folklòrica genuïna com és el seu ball de bastons, que té gairebé 90 anys i és referent al país, fet gairebé desconegut a Badalona. L’incorporació de nova gent jove ha assegurat el relleu i continuïtat d’aquesta organització.

Va tancar la la roda d’intervencions de la taula Anna Pruneda, presidenta del Cícol, qui va fer una interessant aportació partint del paper obert i adaptable a les necessitats de la societat del moment que ha tingut la seva entitat en els més de 130 anys d’història. l’Anna va parlar de la necessitat que fos la societat civil qui assumís, sense prejudicis, la iniciativa d’anar un pas per endavant de l’administració, de portar el ritme, de no dependre d’aquesta;

Les aportacions del públic i posteriors de la taula van anar posant i lligant més elements en el debat: sentit de pertinença, concepte d’interculturalitat, necessitat de no tenir una ciutat “a topos”, paper de la cultura i llengua catalana en la cohesió i cosntrucció d’un espai comú; necessitat de propostes transversals que superin la divisió territorial; paper de l’administració com a facilitador o entorpidor d’iniciatives participatives; debat entre centralitat de ciutat i descentralització relacionat amb els referents d’identitat ciutadana; necessitat de crear noves centralitats en altres zones de la ciutat; la manca d’equipaments bàsics com un auditori i piscines; la desastrosa gestió d’equipaments esportius i la nu·la reutilització dels educatius; el poc reconeixement a algunes potencialitat, el diferent tracte i reconeixement rebut per part de l’ajuntament si s’és voluntari “normal” d’una entitat o voluntari “oficial”de samarreta groga…

el debat va anar apropant irremissiblement la identificcaió amb la participació i es va reivindicar Comissió de festes, es va valorar molt positivament el procés de creació de la Taula de Cultura, amb el necessari debat sobre la capitalitat de la cultura el 2010 i es va acabar amb aquells metàfora de què les olles sempre comencen a bullir pel cul i amb la sentència: LA CULTURA NO ÉS UNS DESPESA, ÉS UNA INVERSIÓ. Realment alguna cosa ha començat a bullir, i sembla que farà bon brou!