miozz mirades

El tren de tornada a casa és ple de nois joves que mai s’hauran d’afrontar a l’ obligació de servir l’exèrcit dedicant-hi un temps de la seva vida, mai hauran de fer la mili, i potser ni tan sols saben què és això, potser ningú els ha explicat què va passar en els darrers trenta anys perquè avui ells no tinguin aquest problema…se’n parla d’això als instituts? Ho expliquen els llibres?
 (continua)

Quan Pepe Beúnza va iniciar, als setanta del franquisme, la lluita a l’Estat Espanyol pel dret a fer objecció de consciència al servei militar obligatori,  la denúncia contra les despeses militars i contra la funció dels exèrcits,era impossible preveure quina seria la situació respecte aquest tema a 2009.
Avui, al Centre Internacional de Premsa de Barcelona , al Col·legi de Periodistes, i convocat per la Fundació per la Pau en el cicle d’itineraris vitals “en clau de pau” Pepe Beúnza ha fet un recorregut personal sobre el context de la seva acció, les seves motivacions, el desenvolupament i les conseqüències d’aquell gest personal estratègicament preparat per esdevenir lluita política.
Són moltes les idees que em vénen al cap durant el trajecte, i intento resumir-les i endreçar-les mentre en parlem amb la meva filla, que m’hi ha acompanyat, i jo encadeno els fils argumentals que ella enceta interessada, mentre penso de passada en el plaent  privilegi de tornar plegades en aquesta hora gris blava del capvespre.
– quan finalment l’abolició del servei militar obligatori  va començar a entrar en els plans del govern, aquesta estava prevista com a molt aviat per al 2012; es va haver d’avançar deu anys perquè l’estat, democràtic, no es podia permetre la pressió política i social  que comportava tenir més de 300 joves empresonats alhora per un delicte de consciència, amb la corresponent xarxa de denúncia i suport.

– la lluita no violenta, com a estratègia organitzada, té un alt nivell d’eficàcia; requereix preparació prèvia, lideratge, coherència entre fins i mitjans, complicitat individual i grupal…és una lluita intel·ligent, potent, d’acció lenta però duradora, i aplicable a molts altres processos de transformació i reivindicació.

– la lluita armada en situacions d’opressió apareix com a opció més viable a curt termini, però l’espiral de la violència no té final: les solucions passen per destrucció i a la curta o a la llarga engendren nous conflictes.

– guanyar l’abolició del servei militar obligatori no ha comportat una victòria significativa per al desarmament ni per a l’abolició dels exèrcits; però ha evitat que s’entreni i es formi a milers de joves en l’obediència cega i en l’art de matar, i ha sensibilitzat i format la societat en el sentit crític i en favor de la desmilitarització; ha debilitat el prestigi de l’exèrcit.

– la llarga lluita pel reconeixement de l’objecció va tenir un moment clau quan es va aprovar la llei i calia posicionar-se acatant o desobeint. La INSUBMISSIÓ va ser la resposta de desobediència civil que va donar l’impuls final a la lluita contra el servei militar obligatori; durant el temps d’incertesa el moviment va patir una crisi interna en què el posicionament dels primers objectors com el propi PepeBeúnza en favor de la Insubmissió van ser claus per la cohesió.

– la crisi econòmica mundial és una gran oportunitat per a la conscienciació ciutadana: erradicar la despesa militar mundialreportaria beneficis definitius; la indústria armanentística és la més solvent i lucrativa del món, però cal aturar la roda: els exèrcits ja no serveixen per a defensar-nos i l’armamentisme només existeix per autosatisfer-se a sí mateix; .

– la funció humanitària dels exèrcits és un frau absolut; un engany colosal; l’exèrcit està creat i preparat per destruir, per matar, els seus soldats no han estat preparats per a la pau.

– amb l’exèrcit professional desprestigiat gràcies a la concienciació pacifista, el ministeri de defensa busca clients arreu: és l’hora de començar  afer objecció des de les escoles (escoles objectores) per evitar que l’exèrcit entri per la porta de l’escola a fer prosselitismei captar carn de canó.

– ara que hem de votar a Europa, recordem que a Grècia l’objecció de consciència encara no és un dret…

El gris blau del capvespre s’ha anat tancant, els falciots xisclen quan arribem a casa;hem de deixar la conversa però hi ha un parell de “sentències” que la meva filla encara recupera: si som animals intel·ligents ens cal  trobar solucions que no passin per la destrucció;i cal seguir lluitant sempre, la única lluita que no es guanya és la que no es fa.

En tinc un record viu, velat en els detalls però significatiu d’una època. Jo tenia gairebé   catorze anys, s’apropava la crisi i l’agitació obrera del final del franquisme era molt present en una ciutat, Badalona, que començava a tancar fàbriques a ritme galopant. L’incendi de la tèxtil Haissa va ser fulminant, va destruir per complert les instal·lacions i el contingut, va ferir desenes de treballadores i treballadors i el que fou més tràgic, n’hi moriren sis:cinc dones i un home. (continua)

Es va parlar molt de la possible intencionalitat de l’incendi. Per cobrar l’assegurança, deien. Però mai se’n va treure l’entrellat.

Avui  fa trenta-cinc anys d’aquells fets,  i amb l’excusa de l’aniversari Emili Ferrando i Puig, historiador -doctor en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona- i professor de l’IES Barres i Ones, va presentar dijous el seu darrer llibre, Haissa, història d’una tragèdia obrera en el tardo-franquisme. (continua)

La pssresentació ha servit també per homenatjar les víctimes i els seus familiars, que han restat tots aquests anys en l’oblit. Partint de la poca documentació escrita sobre la tragèdia (la premsa del moment) i desenvolupant una acurada investigació basada en les fonts orals, l’autor ha aconseguit refer amb tot detall les seqüències d’aquella història.
M’he mirat per sobre el llibre, n’he llegit alguns relats, i de moment  m’ha semblat que no hi ha dades concloents sobre les causes de l’incendi, més aviat una tendència a creure que no, que l’incendi no va ser provocat. El que sí que hi ha és una clara descripció de les causes de la tragèdia: l’incendi hauria pogut desenvolupar-se sense víctimes mortals, però les condicions de l’edifici, les nul·les mesures preventives i la falta de reacció davant la necessitat de protegir les obreres van precipitar la desgràcia. A l’acte de presentació Maria Jesús Bono, Directora General de la Memòria democràtica va recordar-nos que la democràcia no és cap regal, sinó fruit de l’àrdua lluita col·lectiva; les millores en les condicions de treball també, vaig pensar jo. Aquest llibre és també un record i una condemna a les condicions de vida i de treball de la classe obrera en el franquisme; i jo vaig pensar en les condicions de vida i de treball de tants milers de persones, en l’actualitat, en plena democràcia, en l’estat del benestar que genera bosses de pobresa creixents. Emili Ferrando va reclamar més presència pública, a Badalona, de la realitat obrera i més visibilització de les dones, obreres del tèxtil per exel·lència. Tot plegat, un interessant llibre per rescatar de l’oblit un passat que ens parla d’ahir, sí, però també, i molt, d’avui. I de demà.

Jordi Albadalejo, historiador i presentador de l’acte, també ha fet una entrada al seu bloc sobre aquest tema.

Quan fa sis o set anys en Gustinet ens convidava a la Trobada de Cantadors d’Espolla no podíem ni sospitar que estàvem a punt d’obrir la porta a un univers fascinant que acabaria dibuixant nous traços  als nostres dies. Tenim el temps que tenim i prou, com diu el poeta, el que ens ha tocat viure, i són tantes les portes obertes i tantes les que queden per obrir que sovint, – i especialment en aquesta etapa de la vida en què de sobte perceps que el temps comença a restar-,  encetar afeccions noves té el seu punt d’atreviment. I això és el que ens ha passat amb la cançó improvisada, la glosa. Coneixíem Espolla per la Fira de l’oli i el celler de vi, per les anades a Can Gustinet  i per la moguda Salvem l’Albera. Però d’ençà que hem conegut el combat per entronitzar el rei de les nyacres Espolla és el nostre referent, indispensable, alhora de parlar d’aquest ressorgiment de la  tradició de la cançó improvisada. (continua)

Perquè d’això és del que es tracta, d’un renaixement, com bé es publica  Zarpika, el dominical del diari Gara (Glosadores Catalanes).), i com comenta na Catalina a l’entrevista publicada avui al diari de Sabadell amb motiu de la celebració d’una Jornada de Lliga Catalana de Cant Improvisat a Sant Llorenç Savall, en el marc de la vintena edició  d’ Ordint la Trama que se celebra avui. Es tracta d’un ressorgiment sorprenentment impulsat per gent Jove. Perquè amb la cançó improvisada ha passat com amb la quaresma, tal com us comentava a referents culturals, el mes passat, i és que necessitem cercar referents de fora per explicar costums nostres – que són trets universals – dels què hem perdut el fil generacional; diem, sí això de la cançó improvisada és…saps com el hip hop o el rap? Però resulta que nosaltres tenim les nyacres, els garrotins, la glosa menorquina, les corrandes, el cant d’estil,…  i això s’està recuperant arreu, amb força i molta alegria. Avui mateix se celebra a Massalfassar (l’Horta), la XIII edició del Cant al Ras, i fa poc vam gaudir del combat de Corrandes de Santa Pau. I per qui ho vulgui conèixer una mica més, recomano el Manual de Glosa  de  Cor de Carxofa, per cert, la web de referència on podeu trobar al dia el pols d’aquesta moguda.

Per acabar, i com a reflex d’aquesta vitalitat, només cal veure l’èxit que té la corranda de la parella estable, dels Manel, especialment en la seva versió popular en què el públic puja a l’escenari… pujar a l’escenari si, dimarts,  quan tornava satisfeta i engrescada de Sants, de “l’assaig” de la colla del Pla de Barcelona, manllevant hores a l’atapeïda agenda setmanal, pensava en què “amb l’excusa de la glosa/m’he tornat pocavergonya/ i ja pujo a l’escenari/ disposada a fer conya”, jo, que més aviat  tinc poc sentit de l’humor, ja ho veus, mai és tard per obrir noves portes fins i tot internes!

 
(Us convido a passejar per la resta d’apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)

 Quant més els escolto més m’agraden. Les seves melodies i les seves lletres em gronxen càlidament per despertar-me a la lucidesa. Amb poques paraules dibuixen un univers conceptualment complex, vestit de senzillesa. Cada cop que els escolto descobreixo una nova combinació d’acords i paraules que fan diana, i penso si no són, en certa manera, mags de la paraula. Espero que aquest cel que s’ha anat espessint al llarg de la tarda retingui la pluja i ens deixi gaudir d’aquest vespre especial reservat a l’agenda des de fa setmanes. Hi ha qui diu que el disc és tan bo que el directe no pot superar-lo. (continua)

Potser musicalment no, però jo no em vull perdre l’efecte sinergètic de la complicitat de la massa, ni l’atmosfera que creen ells i nosaltres, deixats endur per aquest llenguatge discretament vibrant que toca per dins i connecta amb vivències pròpies, sovint no parlades. Em fa gràcia descobrir l’atracció que generen entre públic de generacions ben diverses, i constatar la riquesa de la seva aportació al panorama creatiu de la música catalana – i en català – que, tot s’ha de dir, ha superat amplament el llindar de la música de supervivència. Les lleis del mercat dominat per l’imperialisme estatal no ajuden a fer aflorar amb normalitat la música catalana, qualitativament competitiva cada vegada en més amplitud de registres.

Des d’aquí faig arribar a qui correspongui (de l’ajuntament de Badalona) el meu agraïment per l’encert del programa: fer-los venir a Badalona, al cor de les festes de maig ha estat un regal impagable. Avui, a recer de la Plaça Font i Cussó, damunt el decumanus maximus i els edificis de tavernae i insulae ens deixarem endur per les cançons de Manel, tot pensant que sí, que potser sí que de vegades ens en sortim.

Sense que ningú n’hagi donat la consigna, cada vegada són més les persones que, en arribar les festes, decoren els balcons amb els mocadors de les edicions passades. La generalització d’aquest  acte espontani indica que la gent té ganes de fer-se seva la festa, de fer-hi aportacions, i que el mocador n’és un element simbòlic de pes, malgrat ser una novetat d’aquesta dècada. El mocador ha generat des del primer dia una gran expectació i polèmica, tant pel que fa al seu cost, a la forma de distribució com a la seva procedència, (acord 2005 perquè fos de Comerç Just ,  polèmica 2009), i  tot plegat no ha fet més que enfortir aquest element que buscava – i en certa manera ha aconseguit  – dotar les festes de maig de Badalona d’un sentit més unitari i amb una millor vivència participativa.  Però participar té molts nivells de definició. (continua)

Cal tenir present que la correcció feta en aquesta dècada  per evitar que l’accent posat inicialment en la participació territorial i la descentralització, degenerés en una absoluta disgregació i configurés només una ciutat en festes segmentades, ha estat una aposta forta i positiva, però no acabada. És cert que s’han enfortit alguns referents essencials i se n’han afegit de nous per millorar  aquest sentit unitari i per aconseguir una millor participació a nivell d’usuari. També és cert que la implicació de les entitats de tot el territori ciutat,  especialment les de cultura popular, ha teixit una xarxa activa i propositiva. Però queda encara molta feina per aconseguir que des de qualsevol racó de la ciutat  la festa se senti com a pròpia, falten espais de reflexió sobre el què i el com i el perquè, cal un dibuix conjunt en què més gent hi pugui dir la seva. Ens falta una Comissió de Festes en què societat civil i ajuntament treballin plegats en l’organització i en la presa de decisions conceptuals i en el disseny del programa. L’Ajuntament, malgrat saber que necessita comptar i compta amb la complicitat voluntariosa de desenes d’entitats i centenars de voluntaris que són els que fan realment possible la materialització de les festes, segueix reticent, legislatura rere legislatura – i sigui quin sigui el color polític de la regidoria de Cultura –  a dotar-se d’un òrgan estable i realment participatiu a l’hora d’organitzar-les. La participació sovint fa por, és una eina molt potent que comporta un alt nivell d’exercici de la ciutadania, i pot aportar importants innovacions, plantejar canvis.Requereix saber-hi treballar i estar disposat al què comporta. L’any 2004 va néixer la festa Major Alternativa, un lliçó ciutadana de participació i sentit de ciutat. Lluny de ser una rebequeria juvenil passatgera, aquesta festa no només s’ha consolidat i enfortit, sinó que  configura una part important de la programació amb la què tothom ja hi compta, i aporta alguns elements innovadors – com els debats -,  referencials – com la samarreta amb els populars mikakos -, i comunicatius que poden superar amb molt menys recursos, algunes propostes municipals, (com tan bé ens comenta l’Oriol al seu àlbum de retalls. )  L’exemple d’aquesta xarxa participativa interterritorial i l’experiència de moltes altres ciutats hauria de fer perdre la por a l’ajunatment i ajudar-lo a fer el pas que li falta per convertir les Festes de Maig en unes autèntiques festes de referència. Participar no és només fer d’usuari ni de peó de l’engrenatge: és sentir-se part activa real, és exercir l’esperit crític, l’estat d’opinió, saber valorar el què aporten els altres, discutir, proposar, acordar… Segur que la festa, que ja té molt de guanyat, guanyaria encara més,  com guanyen els balcons plens de mocadors al vent, una idea que algun ciutadà anònim va tirar endavant pel seu compte. Perquè la gent es fa seva la festa, i té ganes d’aportar.

Vaig conèixer aquestes dues germanes pakistaneses gràcies a la Nàdia, que les va convidar a venir a l’Espai Jove de Converses Interculturals, , totes estudien pos-tobligatòria i fa tot just dos anys  que viuen a Catalunya. M’impressiona la seva habilitat per aprendre i parlar correctament català i la seva capacitat per adquirir coneixements amb i en  aquesta llengua nostra que acaben d’adoptar. A la seu de l’associació, un local humil decorat amb unes impressionants fotografies que recomano visitar, s’ha presentat un llibre per facilitar l’aprenentatge de la llengua catalana, un lèxic urdú – català escrit pel jove Naqash Javed, el germà d’elles.La taula era plena d’autoritats, però l’ambient era distès, poc protocol·lari, i a banda i banda de la taula s’han sentit moltes veus. Felicitacions per la iniciativa i per l’empenta de l’associació i un discurs  comú: parlar català és important per ser ciutadà de Catalunya, no només per a les relacions i per a les oportunitats laborals, també per accedir a la seva cultura, al patrimoni i bagatge literari… Mentre degustàvem el pica pica pakistanès, deliciosament  picant el naaan, pakora al punt, comentàvem amb les poques dones pakistanenses presents a l’acte, la necessitat de promoure que les dones pakistaneses surtin de casa, aprenguin la llengua i participin de la vida ciutadan. Fa pocs dies vem fer la mateixa observació a Badalona, a la sessió d’acollida: entre les 100 persones pakistaneses del públic, de dona no n’hi havia ni una. Tenim molta feina,tenim una feinada! En això pensava mentre l’aire de vespre de maig, aquest que impregna les coses de trascendència, em portava olor de taronger entre les parets de pedra, als jardins de la Biblioteca. Anant cap al carrer del Carme en passar per davant la porta de l’Institut d’Estudis Catalans un somriure d’aquells que pugen ben bé de dins m’ha envaït la cara, mentre prenia altre cop el llibre entre les mans. El camí està traçat, no hi ha marxa enrere. El futur és la nostra llengua parlada amb nous accents, i parlada per tots, i parlada per totes…  I sí, tenim una feinada!

De vegades, sense comptar-hi, les associacions d’idees, imatges i records ens atrapen i ens conviden a aturar-nos-hi una estona.  Diumenge, a la Festa del Badiu de Badalona, mentre difonia el manifest Badalona som tots (totes i tots) entre els companys de la Plataforma Deixem de Ser Inviisbles i escoltava les proclames del Dia de l’esperança d’Intermón, vaig evocar la imatge d’un migdia assolellat a la Plaça de la Vila, essent jo molt joveneta, amb el pot i el rotlle d’adhesius a la mà fent la qüestació del dia pro-sub-nor-mals;  (continua)

; seguidament va aparèixer la  imatge de les manifestacions on cridàvem “nosaltres també som ciutadans”, davant la seu de la UCD, en plena transició, i encara va venir una tercera imatge, més estàtica: la del calendari editat com a pòster amb la proclama hi ha 365 dies a l’any per defensar els drets de les persones amb disminució. S’havia eradicat per fi la pràctica d’apel·lar a la llàstima caritativa i s’havia conquerit un nou espai de lluita posant al discapacitat al mateix sac que la resta de ciutadans. Tres imatges per resumir un procés de transformació essencial. Mai m’han agradat els dies especials reivindicatius “de”, reconec la seva part de força per treure de la invisibilitat alguna situació social d’injustícia i exclusió, però cal reconèixer que tenen com a contrapunt la constatació mateixa que hi ha alguna cosa que no rutlla en el nostre sistema polític i social si dies d’aquests encara són necessaris. Han passat molts anys, s’han aprovat lleis remarcables tant per als drets de les persones amb discapacitat com per a la no discriminació per raons de gènere, religió, pensament… i altres conquestes socials per a la igualtat, però la realitat és que totes aquestes lleis, decrets i reglaments  no s’acaben d’aplicar mai i seguim amb la necessitat de reclamar perquè seguim amb moltes situacions de discriminació. En les reclamacions tampoc m’han agradat mai els plantejaments sectorials, els que es preocupen només dels drets d’una part de la col·lectivitat. M’agrada que el jo, nosaltres, també formem part del tothom parteixi d’un tothom plural i divers on realment hi sigui tothom. Aquest toc d’atenció cap a l’horitzó desitjat: que Badalona sigui una ciutat on tothom es pugui sentir tractat amb igualtat de drets i d’oportunitats, sigui doncs una ciutat cohesionada, es troba en  el manifest Badalona som tots (totes i tots) que es va presentar la setmana passada a Sant Roc:  recull aquest esperit global, d’igualtat per a tothom, sense exclusió per raó de gènere, origen, condició ni religió, malgrat posi l’accent i parteixi  d’una manera inequívoca, d’una necessitat específica que algú podria confondre com a sectorial, però que no ho és: la de reclamar responsabilitat, exigència i compromís davant el repte que suposa la nova immigració i la gestió de la diversitat que aquesta comporta.  No deixeu de llegir-lo a poc a poc i discutir-lo si convé: els seus arguments generen un discurs necessari per teixir una societat civil a prova de provocacions demagògiques.

El matí del 26 d’abril de 1986 el cel estava ennuvolat i jo em mirava aquell  gris plom des de la galeria de casa, a Baix a Mar, tot estenent la roba. Era dissabte; aquella sensació emboirada de l’ambient em feia témer amb esglai tràgic que la radiació de l’accident de Txernòbil d’aquella nit arribés fins a casa nostra.   (continua)

Les notícies oficials volien tranquil·litzar-nos, però jo no hi confiava. Estàvem massa sensibilitzats, massa informats: en aquella època el debat anti-nuclear era al carrer, a la universitat, als ateneus, als casals, i sabíem que la magnitud de la tragèdia era a escala mundial;;van caure quatre gotes i aquella pluja em va semblar especial, diferent de la de sempre.  Potser tot era suggestió però els enciams que tenia plantats – llavors encara no en déiem horts urbans però ja en teníem – van adquirir un aspecte amenaçador, i els vaig arrencar tots, com si no ingerir-los en un futur proper m’hagués de protegir de tota la merda que un accident nuclear d’aquella magnitud ens abocava a sobre.
No puc deixar de pensar-hi avui, quan ens trobem al bell mig d’una nova campanya entestada en “rellançar” la indústria nuclear al món. Gairebé com si fos un ritual, busco entre els llibres de la prestatgeria – encara no m’he refet del trasllat i no sempre els trobo amb facilitat – , i sí, m’agrada rellegir amb cert sarcasme agradolç Asa Moberg a LA ENERGIA NUCLEAR EN CRISIS, Antes i Después de Chernobil: ” El despilfarro que supone la energia nuclear quedará, ante futurs generaciones, como monumento eterno y recordatorio de los errores de la sociedad industrial del siglo XX” pronostica, després de dir que ”  la energia nuclear parece condenada. Es muy probable que desaparezca en fases entre los años 2010 y 2020.”
L’atre llibre, que reconec que m’agrada tenir a les mans de tan en tant, “El combat ecologista a Catalunya”, em fa pensar en què algú hauria d’escriure la història de l’ecologisme d’aquests darrers 20 anys després de la desfeta del moviment per l’entrada al joc polític des del partidisme.
I aparco el tema, que avui tinc molta feina, però abans faig una incursió a la xarxa, http://www.tanquemlesnuclears.org/, 
i porto a escala personal les devastadores conseqüències mundials 
d’aquella catàstrofe, encara vigents avui, en pensar un cop més que l’espectacular augment de casos de càncer entre gent propera, molts cops jove, té a veure amb aquell cel plom i la pluja estranya del matí d’un dissbte d’abril, avui fa vint-i-tres anys.

Aquest matí l’he passat a l’escola Can Rigol, al Prat de Llobregat, acompanyada d’un grup de canalla, comentant alguns fragments del film “¿A quien ama Gilbert Grape?” on Johnny Deep i Leonardo Dicaprio interpreten dos germans peculiars, i hem xerrat d’ells i nosaltres una llarga estona. (continua)

Amb els personatges d’Endora, tots nosaltres compartíem aquest matí, dins una bonica sala de l’escola, l’experiència de tenir un germà considerat especial. Aquesta és una vivència complexa, sovint  solitària i colpidora – malgrat es viu amb molta normalitat –  a la que convé posar paraules. Sentir-se acompanyat en les vicissituds  d’enfrontar-se a adversitats és una bona eina per reconvertir el dolor i la impotència en maduresa, sentiments positius i creativitat.
El que pitjor porta la majoria  és la por a la burla dels altres i el maltracta escolar i social al germà o germana “especial”.
És un dolor intens, una ràbia de vegades difícil de canalitzar. Saben més ells, malgrat la seva joventut, dels pros i contres de la inclusió, la integració i la segregació escolar que molts dels polítics i tècnics que dissenyen i prenen decisions al respecte. Les seves opinions sobre el com i el perquè la majoria de gent que no ha viscut ni coneix “el problema” té actituds incorrectes envers “els diferents” són un tractat de psicologia i sociologia gens menyspreable. La maduresa precoç pròpia de la majoria de nens i nenes que compten en la seva experiència vital amb l’actiu de tenir un germà o germana amb discapacitats contrasta amb la immaduresa que mostra la nostra organització social. Estem celebrant el 30è aniversari dels primers ajuntaments democràtics, encetat ja el segle XXI, i encara hem de constatar que les persones nascudess amb discapacitats – o que les han adquirit més tard – i les seves famílies segueixen en un pla de discriminació en molts àmbits ciutadans. Només cal fixar-se, per exemple, en els dos àmbits educatius més importants en la vida dels infants i joves: l’escola i les organitzacions d’educació en el lleure. La inclusió no s’ha resolt de forma definitiva i seguim amb una doble estructura, segregada i sovint precària i plena d’entrebancs,  que no permet a uns i altres aprendre a conviure i a créixer en aquells valors que només es poden adquirir convivint positivament amb persones diferents. I com a petita mostra, la pròpia experiència de l’AMPA Can Rigol que, en una ciutat on hi ha la seu d’una de les entitats amb més experiència en el camp de l’educació en el lleure – la Fundació Catalana de l’Esplai – ha hagut de recórrer a crear una entitat pròpia, segregada com la pròpia escola, per poder oferir un oci educatiu als seus fills i filles amb discapacitat. Han gaudit i gaudeixen d’un ampli i lloable suport social i institucional, cert, però no deixa de ser paradigmàtic.

Divendres les notícies em van portar a primera línia de pensament els detalls d’una imatge d’arxiu d’aquelles que els records guarden latents en la memòria. Fa vint anys, dins les dependències del Govern Militar, amb el meu fill penjat al pit i l’emoció a frec de pell, vaig veure, entre uniformes, una imatge que em va revoltar:   (continua)

jo entrava al despatx on havia de fer els tràmits per autoinculpar-me  del llavors delicte d’insubmissió “comès” per un xicot del MiliKK de Llefià (Badalona), i dins aquell entorn fosc sobresortia, per damunt de les rengleres de cascs blancs armats, i com si en fos un més, la imatge d’un gran colom blanc sobre fons blau intens, envoltat de soldats. Segons les paraules impreses al pòster, els soldats eren “portadors de la pau al món”.
Aquest esforç demagògic i manipulador per fer creïble la funció de l’exèrcit i aquesta manera de prostituir la paraula PAU em segueixen revoltant tan si prové dels partits progressistes com dels més feixistes. Encara que quan convingui s’apuntin a manifestacions per la pau i la llibertat i fins i tot s’arribin a mobilitzar contra una guerra concreta, tots parteixen del mateix paràmetre, i no és, ni de bon tros, un paràmetre que qüestioni el militarisme.
El meu fill, que fa vint anys era un nadó, ja no ha estat obligat a servir a l’exèrcit, a diferència dels joves de llavors, Però els pressupostos destinats a la despesa militar no baixen les bases per a una altra manera de resoldre els conflictes no pugen, i la màxima “caminem cap a un futur sense exèrcits” ha desaparegut de l’univers dels partits suposadament progressistes.
Només cal mirar de tan en tant el semàfor o el baròmetre de la pau  per constatar que la famosa frase de l’Einstein Perquè la civilització sobrevisqui, la humanitat necessita una nova forma de pensar  necessita alguna cosa més que paraules per fer-se realitat. El Centre per la Pau que s’obrirà al Museu de Montjuïc en podria ser un gest en la línia, però no cal dir que l’aliança que -segons escolto als mitjans- s’ha produit entre els grups municipals del PSC i el PP per forçar la presència del ministeri de Defensa espanyol a l’organisme gestor del castell no deixen cap escletxa  a l’esperança. El consorci del nou Centre Internacional per la Pau estarà presidit per l’alcalde de Barcelona, Sr. Jordi Hereu, i la ministra de Defensa, Carme Chacón, en serà la vicepresidenta  primera.
Una nova versió del pòster present a la meva memòria: quin fàstic!

Hi ha costums que s’arrapen  fort i costa treure-se’ls de sobre, fins i tot quan ja han quedat buits de contingut: aquest divendres sant a casa no es va cuinar carn, i la falta d’internet a la masia em va connectar amb la paraula abstinència; I tot plegat feia joc amb l’enyor del gust de mantega de les mones d’abans, amb l’emoció d’uns amics agnòstics per veure la desfilada de manaies i amb les preguntes que em feia el meu nebot mentre remenava la llar de foc: Què té a veure la mona amb la Pasqua? i Per què hi ha gent creient si Déu no existeix?Inevitablement  penso en les xifres de venda de les pastisseries, i en les de participants als espectacles religiosos d’aquests dies – actuants i públic – i em pregunto si uns i altres s’ho deuen plantejar com un acte coherent amb les seves creences o, senzillament, com un costum, una referència de pertinença o com un simple acte cultural més. (continua)

I això em connecta amb la conversa que vam tenir al  sopar de la comissió d’experts del El Joc de Badalona parlant dels referents que compartim, dels que ens són significatius entre generacions,  i  dels que han deixat de ser-ho. Constatàvem en aquella sobretaula,com a curiositat, el fet que, per explicar als joves badalonins d’ara què és la Quaresma , ens calgui recórrer a un referent religiós i cultural importat recentment, però potser més conegut, com és el Ramadà. Hem considerat signe d’acollida conèixer i entendre aquest precepte religiós en un paisatge en què s’havien eliminat els conceptes religiosos del marc general de coneixement, i en una difícil tria entre què és expressió cultural i què és estrictament religió.
Llegint el reportatge del diari, ahir, on es presentava com a novetat la manera com molts centres educatius eliminen el lèxic religiós de les festes i  han passat a anomenar les vacances de Setmana Santa vacances de Primavera per no ofendre als alumnes d’altres religions, recordo que això ja ho havíem viscut anys enrere, i m’animo a estirar el fil d’aquesta troca. El progressisme cristià dels setanta i vuitanta va prioritzar el contingut i els valors per damunt de les formes  i va eliminar la simbologia  supèrflua, la fastuositat dels sagraments i molts dels preceptes , esborrant algunes referències seculars, com les processons i les estrictes prohibicions de la Quaresma. La llibertat individual en la vivència de la religiositat semblava una fita conquerida, perfectament amollada a la nova laïcitat de la societat postfranquista. Però alguna cosa no va  funcionar com devia estar previst quan, trencant tots els esquemes i ratllant el surrealisme, alguns ajuntaments van haver d’organitzar processons laiques, i quan, ara i aquí, la fastuositat religiosa ha tornat amb força a omplir part de les agendes culturals, encara que sigui circumstancialment. Ja sigui com a referent de cultura popular, com a part de l’engranatge comercial o com a expressió d’una creença concreta, certa simbologia religiosa és més acceptada ara que fa trenta anys si bé segueix essent un tema que incomoda.Els arguments més radicals del laïcisme post franquista que pretenia eradicar qualsevol simbologia d’origen religiós van donar cabuda en les darreres dècades a una certa i velada flexibilitat culturalista, admetent,més en els fets que en les paraules,que algunes expressions arrelades,  – entre elles els pessebres, les mones i les representacions,- formen part del patrimoni cultural comú, independentment de si s’és agnòstic o es professa alguna o altra religió.  A la tímida  defensa d’aquestes expressions i costums com a referents,s’hi han sumat, darrerament, arguments en pro del sentit de pertinença i d’identitat col·lectiva. Però com que encara no tenim un consens prou sòlid al respecte de tot això, davant la globalització i l’arribada de la nova immigració en aquest país, el nostre, en permanent  crisi d’identitat, el buit s’ha començat a fer sentir. Els arguments que des del laïcisme estricte portaven a ser intolerants amb la simbologia catòlica ara trontollen davant la necessitat de respectar la simbologia d’altres religions – i fins i tot de la catòlica que arriba d’altres terres amb processos diferents– perquè  aquesta ve de bracet de l’expressió cultural de les persones immigrades, i especialment de les classes més populars.  I els arguments del laïcisme culturalista que admet expressions d’origen religiós com a referent cultural topen amb la dificultat de discernir  quins caldria escollir com a referents davant la diversitat religiosa i cultural de la nova societat catalana.  Mentre segueixo enyorant el gust de les mones de mantega – enguany a casa totes eren de nata, trufa i crema cremada – penso que encara no he contestat al meu nebot,i que comença a ser urgent  consensuar un marc d’interpretació que doni resposta i endreci aquest univers, si volem bastir aquest espai comú, aquesta plaça pública des d’on hem de nodrir el sentit de pertinença i la identitat comuna, tot garantint que el dret a les llibertat religiosa no vulneri el dret a la llibertat personal per sobre la col·lectiva.
I m’adono, també que segueixo escrivint les entrades al bloc en format columna, i que possiblement he perdut els lectors a mig camí…Bona Pasqua, signifiqui el que signifiqui per a cadascú!

Avui, que estic a punt de marxar cap  a uns dies sense connexió a la xarxa, i que necessito el temps per als preparatius, reciclo un comentari  fet fa quinze dies a El Tot ia RCB. 
Avui m’agradaria comentar-vos pensaments que em suggereix tot això que ha passat a la Universitat, l’enrenou que ha generat, i molt especialment el desenllaç que ha tingut. I els meus comentaris són més per provocar una mica i evitar que ens tanquem en conclusions simplistes, que no pas per argumentar grans línies de reflexió. Quatre coses doncs per qüestionar.  (continua)

Primer, sobre el propi pla Bolonya, la sensació de desinformació sobre el què i el com de les diferents valoracions i posicionaments, i una observació interessant: fa uns anys el professorat universitari català va alertar del greu problema que comportaria que Espanya aprovés un sistema significativament diferent del de la majoria de ciutats europees, però llavors aquest professorat es va quedar sol en la protesta, l’alumnat no va reaccionar, i es va perdre aquesta oportunitat de fer prevaldre el model universitari europeu  sobre l’específic espanyol, que complica les homologacions i la mobilitat. Segon, el fet que tinguem una policia que no té una direcció política transparent ni una formació humana a l’alçada, una policia que amb una temible gran facilitat perd el domini de si i deixa de ser una garantia de seguretat per passar a ser ella mateixa un perill públic. Tercer, que la Universitat hagi deixat de ser terreny “sagrat”, de salvaguarda, i que els propis rectors hagin jugat un paper actiu perquè es produís aquest canvi  històric del paper de la Universitat en relació a l’entrada de cossos policials dins els seus recintes. I quart, les escletxes en l’estratègia de lluita dels estudiants, incapaços de controlar els provocadors violents que tot ho rebenten, incapaços de bastir un discurs i una metodologia de negociació prou convincent i equànime per sumar adhesions de valor i guanyar terreny social i polític. Sens dubte  l’increïble semblança de la càrrega policial de la setmana passada amb les que vivíem fa més de 30 anys, sota els grisos del franquisme, han elevat a heroica una lluita amb matisos i han desenterrat pensaments sobre els totalitarismes i l’ús de les forces de seguretat per reprimir i perseguir idees, per atemorir i fer créixer la desconfiança del poble envers les institucions que l’haurien de defensar. No em puc estar de relacionar això amb els resultats de l’aplicació de la llei de partits, feta expressament per excloure una sèrie d’opcions polítiques al País basc, i em pregunto si no hem passat ja fa temps la frontera entre el legítim control d’un estat democràtic i l’exercici autoritari del poder totalitari. Una frontera amb zones fosques i desdibuixades.

Res, ja us ho deia, un comentari, avui, per provocar debat.

Des de fa més d’un any faig un exercici quinzenal de compartir amb la ciutadania de Badalona la mirada personal sobre les coses que passen, llançant un comentari des de les ones de la nostra ràdio (RCB) i ara també des de fa un mes des de les pàgines de la publicació EL TOT, i avui que en fa un de just que vaig escriure aquest comentari he pensat incorporar-lo al bloc. 
Aquest  és un exercici que obliga i ajuda a decidir prioritats: hi ha tants fets que motiven comentari, tantes petites i grans coses des de les que es pot filosofar, dissertar, dissentir i que podrien ser motiu de conversa…que decidir ja és tot un posicionament.  De vegades m’agrada fer jocs de mans i relacionar temes que a primer cop d’ull podrien semblar sense cap connexió i que s’acaben lligant com l’all i oli. Així que agafo uns quants ingredients del meu cap de setmana (7-8 de març) i em poso a remenar.  (continua)

Dissabte no vaig poder assistir a la calçotada anual que celebrem a El Vendrell els amics forjats en l’antimilitarisme, malgrat s’hi celebraven els 20 anys d’insubmissió; ni a l’acte “Moltes visions , un món” que organitzava el CASIP amb dones joves de diverses procedències, entre elles unes amigues de l’espai Jove de Converses Interculturals; ni amb el QUEDEM d’Òmnium al Centre Cívic La Colina per descobrir la cultura àrab que també s’expressa en català gràcies a AMICS, que celebrava el seu tercer aniversari. El motiu de tantes desercions? Tenia un taller intensiu de Gospel Sentits, grup on canto, amb concert de diumenge a la Plaça de la Vila, en l’acte institucional del dia de la dona.  Un acte que va comptar, val a dir-ho, amb un públic ben ampli i divers de debò, amb aquella diversitat social, cultural i religiosa que es fa visible positivament quan es barreja amb alegria.
Fa 20 anys, quan va començar la Insubmissió, aquest moment d’inflexió de la lluita pacifista engegada per l’objecció de Consciència al Servei Militar, el pare d’un dels primers insubmisos de Badalona va fer un escrit posicionant-se a favor de la lluita que emprenia el seu fill titulat “El temps els donarà la raó” I comparava aquella lluita llavors incompresa i criminalitzada a la què havien dut a terme en el seu moment els esclaus i les dones sufragistes. El temps ha donat la raó a tots tres moviments, que han assolit autèntiques transformacions socials.
A la plaça de la Vila diumenge, ballant i cantant  gent tan diversa al ritme d’aquesta expressió, el Gospel,  nascuda en plena esclavitud, originalment religiosa però que fan seva agnòstics i creients de diferents conviccions i creences, pensava en la força del diàleg, del coneixement interpersonal, interreligiós i intercultural per superar la por a l’altre, a allò diferent, i aconseguir combatre amb eficàcia els qui volen impedir la construcció d’un espai real i comú de respecte, de cohesió i de convivència. Espero que el temps ens doni la raó!

Quan, com avui, cullo morella roquera, no puc evitar pensar en aquella època en què les plantes que ens trobàvem pel camí, les herbes, formaven part dels nostres jocs diaris. I les fulles de la morella se m’enganxen a la roba amb la mateixa facilitat que un pensament enganxa l’altre i llavors ve aquella inevitable comparació entre el món d’ara i el d’abans, entre el què ha perdut la canalla actual i el que ha guanyat. No sóc de les que opina que abans tot era millor, no. Cada època té els seus guanys i les seves pèrdues. Però és una realitat que l’excés d’asfalt i ciment i l’estil educatiu sobreprotector actual han deixat les ciutats amb molts pocs camps d’experimentació i que en conjunt les possibilitats d’enfrontar-se a riscos i a decisions s’allunyen molt de l’esfera primària i vital de la primera i segona infància  (continua)

Abans a les ciutats hi teníem herbes. Males herbes. Creixien pels descampats, pels solars, pels carrers mal urbanitzats, pels vorals de la carretera, de la via del tren, en els talussos dels ponts… Hi havia aquelles que fan una floreta groga que anaven tan bé per fer minimalistes rams de regal a les mestres o als amors precoços, aquelles que treien llet de bruixa i que feien mitja por, perquè deien que era verinosa; hi havia aquella mena de mongetes amb una fina pell pintada d’aigües que sortien de les boles punxegudes de les figueres infernals, envoltades d’un misteri que encara ara puc percebre; i aquells panets minúsculs que fins i tot ens menjàvem sense saber ben bé si ens podrien fer mal;  aquelles flors liles que enfilàvem amb les espigues per simular palmons guarnits i les altres espigues, les de fer el joc de gall o gallina…; i la morella  roquera, que s’enganxava a la roba o a les cames i els braços i servia per fer de tot. Recordo alguns dissenys d’estampat sobre les meves samarretes i jerseis que eren dignes del pret a porter. Ara la cullo per donar-ne de tan en tant a les quatre gallines i el parell de conills que tinc al fons del pati, un badiu de ciutat prou  llarg per tenir-hi això i un petit hortet amb les seves males herbes. I intento fer memòria per recordar quin ús en feia la iaia Antònia -ella n’era molt devota d’aquesta herba- però no recordo quines propietats tenia. Aquest pensament m’enganxa una altra fulla a la galta: quanta saviesa hem perdut en això de conèixer les herbes, les seves propietats, els seus usos per a la cuina i per a la salut. Busco a la vikipèdia i recupero aquesta font de coneixement que no vaig saber aprofitar de la meva àvia: la morella roquera que inunda el meu hort i jardí és un aliment de primera amb fantàstics usos medicinals. Potser hauré de perdre la por i arriscar-me a cuinar-la!