La Síntesi:
I si vos n’ha interessat passeu a veure’l sencer
https://www.youtube.com/watch?v=AShOIqGLCkM
Venim de molt lluny. Crònica d’urgència. Aquest dies en què la Hacienda Española s’ha “inventat” arbitràriament una revisió a la meua empresa d’arquitectura i m’estan embargant tots els comptes per 1.080,00 €, d’una declaració d’impost de societats de 2011, llig amb estupor que al meu amic de l’ànima, ex-soci i company està sent encalçat amb el bon d’Alfons. Repetisc sovint que des de València tenim una altra perspectiva. Manel, valencià de la Pobla de Vallbona, regidor d’urbanisme i traslladat a Alcanar per l’amor envers la Mercè Sancho i Fibla. No ens faran acotar el cap. Que ho tinguen ben clar els lacais de l’estat. Ni per 1000, ni per 1000.000 € abaixarem la cara.
La regidoria d’urbanisme d’en Manel, si ha tingut una característica, aquesta, ha estat la d’evitar a tota costa l’entrada d’especuladors en el territori regentat. La creació de l’enllaç per dalt de les dues rectes que conduïen a Vinaròs i a Amposta que tants morts havia produït per manca de visibilitat al revolt d’enllaç. L’ordenació del passeig marítim a Les Cases i l’entroncament suau amb el seu nucli històric de la pedania, la restauració Dels Josepets, la nova piscina municipal, etc.
Manel va contactar amb mi un matí a mitjans dels 1980′ en veure’m preguntar en públic en valencià sobre uns projectes que s’estaven preparant de renovació a Berlín , molt abans de la tombada del mur. Era la renovació del Tiergarten Sud on s’havia produït un concurs on participaven les figures de l’arquitectura postmoderna del moment: Aldo Rossi, Hans Hollein, Rob Krier, Giorgio Grassi, Francy Valenty, Hubert Hermann, etc. En una aula de més de 120 alumnes es va produir un silenci espés…que el professor, en Josep-Lluís Ros i Andreu, resolgué contestant-me en valencià amb la major naturalitat. En acabar la classe, Manel se’n vingué a presentar-se. Seria l’inici d’una amistat que sols ha fet que créixer. Manel MARTÍ, fou qui muntà la “consulta” tant a Alcanar i a “Vinaròs”. Tot “traspassant” de la Sénia.
Mai no s’entendrà el que passa al Principat sense l’aportació dels altres connacionals que vivim fora d’ell. Portem tanta història personal i col·lectiva a l’esquena !….que sols em queda dir que: cada volta que una persona íntegra del nostre país, com en Manel i n’Alfons, és encalçada, tots els ciutadans que ens volem lliures, som encalçats. Cada atac personal que ens fa l’estat, sols fa que encara sumem gent cap a la causa de la llibertat del nostre país sencer. A la foto Manel Martí i un altre company de la colla, en Jordi Guillamon, a la coberta en la meua primera obra important, en cobrir aigües a Paiporta (l’Horta Sud). Any 1992. Vos recorde, als blocaires de Vilaweb, que fou qui va ajudar-nos a muntar la Primera Trobada de Blocaires a Alcanar fa ja 7 anys mes o menys.
Avui, catorze d’octubre de 2014 he estat convidat a pronunciar una conferència al Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers de l’Edificació de València sobre la rehabilitació, la intervenció de reparació estructural i d’aluminosi.Ha col·laborat amb mi el jove arquitecte Joaquín Lerín Jiménez -i bona promesa de l’arquitectura- que m’ajudà a muntar l’IN-DESIGN que conduïa la conferència i treia els detalls per a ser visualitzada en detall els punts conflictius. He fet una primera exposició del MÈTODE d’intervenció general per a qualsevol cas. I després en què consistia les particularitats de cada cas. HI havia una assistència de 35 companys aparelladors i arquitectes i d’eixida he demanat que fóra interromput al moment, per tindre la diapositiva i no deixar-ho al final. A mi m’agrada resoldre al moment. M’havien avisat de deixar 10 minuts finals de debat i he subvertit el procediment. Hi havia prevista una conferència de 100 minuts i a la fi s’ha allargassat a 130 minuts i la gent sense moure’s de les seues butaques. Bon senyal. L’HE FETA EN VALENCIÀ.
Així em van convocar
1. “Estimados compañeros,
Como ya conocéis, tras este periodo estival el Colegio de Arquitectos Técnicos e Ingenieros de Edificación tiene previsto iniciar el Segundo Ciclo de Jornadas de Rehabilitación y Técnicas de Intervención en Edificación. Sirva la presente como recordatorio de su participación en el mismo, en concreto la ponencia que usted impartirá está encuadrada en la jornada nº 2 que se desarrollará el 14 de octubre de 2014, de las 18,10 h a las 19:50 h.
El titulo de su ponencia “De la dificultad de intervenir en el centro histórico a la de actuar en edificios afectados por aluminosis y otras patologías estructurales.” y el contenido de la misma ha sido tratadas individualmente. No obstante, para cualquier duda o concreción de la misma no duden en ponerse en contacto con…”
“Josep, cuando la tengas montada la conferencia envíame el power point o una impresión del pdf para que pueda preparar la documentación a entregar en el colegio. Envíamela el lunes por la mañana, así cuando yo tenga un rato por la tarde la preparo. Por cierto, aunque no lo comentamos, la charla en el colegio es mejor que la des en castellano. Siempre hay gente de diferentes sitios y no todos entienden el valenciano.
Un abrazo y mucha fuerza.”
PS: He quedat “flipat” quan em diuen que mai no s’havia pronunciat una conferència en valencià sobre tècniques tan específiques. N’era la primera. Any 2014, i des de 1977 fan 37 anys d’aquesta ” democràcia” o el que siga això,…flipant en coloraines. En fi, sempre hi ha algú que trenca la closca per primera vegada. També en 1980 vaig ser el primer a demanar classes en valencià a aparelladors en aquella “politècnica” infestada d’OPUS i tecnòcrates amadrilenyats, tan contrària a la nostra cultura com a expressió plena d’una societat avançada. Les n’implantarien a l’ESCOLA TÈCNICA D’APARELLADORS i ARQUITECTES TÈCNICS tot just quan vaig acabar aquella carrera. JO I UNS QUANTS MÉS LA VAM CURSAR EN VALENCIÀ DE FACTO, MENTRE “ELLOS” ENS LES EN DONAVEN EN ESPANYOL. Tothom m’ha preguntat en valencià i no n’ha hagut cap problema o contratemps. Com a bons “colonitzats mentals” ens posem la bena abans de fer-nos la ferida.
NIHIL SUB SOLE NOVUM.
Una gran conferència d’en David Estal. L’arquitecte tranquil. L’arquitecte que dissenya amb el temps. Un luxe per a la nostra ciutat, malgrat la seua jovenesa.
Dins del cicle de conferències “Visions de la Catalunya del Futur”, el Col·legi presenta el tercer acte que porta per títol “La transició energètica a Catalunya, anàlisi i solucions”. Impartida per Ramon Sans i Carles Riba, enginyers industrials, que analitzaran la situació energètica actual i exposaran les solucions per evitar un col·lapse.
Carles Riba exposarà un anàlisi basat en les grans agències de l’energia (l’EIA, del Govern dels Estats Units, i l’IEA-AIE, de l’OCDE), així com també en altres fonts estadístiques reconegudes a escala internacional, sobre l’actual situació energètica basada en els combustibles fòssils i els seus propers esgotaments recollit en el seu llibre “Recursos energètics i crisi, la fi de 200 anys irrepetibles”.
Ramon Sans presentarà un rigorós estudi tècnic i econòmic sobre com fer el canvi a un model 100% renovable, a Catalunya i a Europa, que amb tota seguretat hauran d’afrontar ben aviat els nostres fills recollit en el seu llibre recentment publicat “La Transició Energètica del Segle XXI, el col.lapse és evitable”.
La sorprenent conclusió del seu estudi és que un model basat en renovables per a Catalunya no només és tecnològicament viable i socialment, ecològicament i territorialment molt avantatjós, sinó que també resulta extraordinàriament rendible des d’un punt de vista econòmic. Però a més, millora la balança comercial del país i propicia l’ocupació i el desenvolupament d’empreses competitives a nivell internacional.
Ramon Sans, enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya i màster en Tècniques de Gestió Empresarial per la Universitat de Barcelona, on també realitza postgraus en Microscòpia i Microanàlisi de Materials i en Caracterització Estructural de Materials Metàl·lics. La seva dilatada vida professional, de gairebé quaranta anys, s’ha desenvolupat a la multinacional catalana Girbau, empresa dedicada a la fabricació de béns d’equip, on ha exercit com a director tècnic durant els últims vint i cinc anys i com a vicepresident durant els últims deu, dedicant gran part del seu treball a innovació i desenvolupament de projectes de R+D tant en l’àmbit mecànic com en l’energètic. Prova d’això són les nombroses patents mundials que ha registrat al llarg d’aquests anys.
Carles Riba, enginyer industrial, professor d’enginyeria mecànica de la Universitat Politècnica de Catalunya. Director del Centre de Disseny d’Equips Industrials (CDEI) de la UPC (forma part de TECNIO, Generalitat de Catalunya). Ha col·laborat en uns 150 projectes amb unes 80 empreses i administracions. Director d’uns 140 projectes de fi de carrera i de 10 tesis doctorals. Autor d’uns 15 llibres i d’uns 100 articles en revistes i congressos.
Impulsor de la fundació CEQUIP (fabricants de béns d’equip) creada el 2006, i membre de la Comissió Institucional en representació de la UPC. Des de la seva creació (2003), membre del Patronat de l’Institut Ramon Muntaner (IRM) formada a parts iguals pel govern de la Generalitat i la CCEPC. President del Col·lectiu per un nou model energètic social sostenible (CMES).
NO VENIM DEL NO RES SINÓ DELS PEONERS AVANTGUARDISTES. ENS CAL COPIAR BÉ, TOT CORREGINT-HI I AMPLIANT-NE
Davant la crisi econòmica que vam viure entre 1991 i 1996 sols ens va quedar la possibilitat de reinterpretar les arquitectures tradicionals per a continuar fent arquitectures barates. Hi havia la tendència postmoderna carregada d’un banal classicisme que sempre hi havia rebutjat. Per a eixir de l’empàs vaig idear un parell de vies. Una era la seguida per arquitectes com Òscar Tusquets a Son Blau, 
També Tusquets i Clotet a Llofriu i a Pantelleria (Itàlia)
o Milton & Alan Coulhoun en les seues intervencions al Milton Keynes (Londres).
La segona i que em semblava més segura era la dels cottages anglesos i escocesos que en el tombant del segle XIX al XX (Later Victorian houses) van prendre la decisió d’aprofundir en la realització d’habitatges unifamiliars basats en l’arquitectura vernacular per a implementar la modernitat i deixar enrere la reiterativa arquitectura revival, com la Red House a Kent de Philip Webb, o els de Ch. F. A. Voysey a partir de la publicació de Designs for picturesque cottages de l’escocès J.C. Loudon.
I ací és on naix una empremta que en aquells anys de precarietat econòmica, industrial i d’idees em portà a projectar amb murs de càrrega tan sols. No renunciant per això a crear espais de doble alçada. Estratègies com fer que les xemeneies tingueren la doble funció de calefactar els espais i alhora foren els matxons sobre els quals crear l’espai a doble alçada d’arrel anglosaxona, com a espai del fum. Tan poc mediterrània, per una altra banda. O crear terrasses encarades vers l’est i sempre ocultant-nos del vent i la direcció de ponent. O crear lluminàries exteriors amb senzilles teules. o fer ús de les persianes de tota la vida. O que els porxes forende fusta autèntica reutilitzada de bigues de forjats antics. Sempre intentant que l’espai servit fora el major a base de minimitzar el servidor tal i com ens ensenyà Louis Kahn.
Un successió de maons col•locats verticalment seria la idea matriu. Seriació.
Materials normals:
Us dese un vídeo d’una conferència de Víctor López Cotelo amb qui em sent identificat.
LA IDEA.
LA CONSTRUCCIÓ
RESULTAT FINAL
En els inicis dels anys 1990′ viatjàrem força pel centre d’Europa tot intentant ensumar què es coïa per allà en disseny. Ens va impressionar aquelles botigues que hi havia a París, Milà, Viena i sobretot Berlín. M’impressionà, sobretot, una manera diferent que hi havia a Berlín on sols posaven un maniquí. Un tractament lumínic diferent i concentrat. Especialment les botigues berlines d’ESCADA (aquesta és de Hong Kong)
i les galeries Lafayette que havia dissenyat Jean Nouvel.
En 1996 ens van encarregar fer el disseny d’una botiga que fa cantó als carrers sant Pau i sant Vicent, tocant a plaça de sant Agustí.
La idea era fer passant tot el vidre com feien els expressionistes berlinesos i mercar els aparadors amb peces futuristes i il·luminació puntal que isquera de sota dels maniquins difusa.
Vam dissenyar una cosa pareguda però els clients, com sovint passa a València, van fer marxa enrere i vam acabar de fer-ho amb aplacat de marbre blanc de carrara. Veien el disseny original i el resultat final. Un pèl coentet.
Projecte resolt en 4 mesos. Quan, en general, cal un curs complet. El vaig presentar i defensar el dia 23 d’abril. Tota una premonició. Un parell de setmanes abans em vaig discutir en públic amb el meu tutor i mentor del projecte davant de tot el tribunal. En la presentació prèvia davant de més 50 companys i professors em va suggerir que modificara les peces de dormitori dels atletes. Vaig colpejar amb el puny els plànols i vaig cridar “això està bé, i no modificaré res !”
Josep-Lluís Ros i Andreu, el meu tutor, sols va atrevir-se a dir: “S’ha enrocat !” amb evident malhumor.
Aleshores vaig aprendre un parell de coses. Una, que la idea dels projectes difícilment poden millorar si no comences de nou a base de trencar-lo. I segona, que cal donar-se temps per a fer madurar un projecte. Llavors treballava a l’ajuntament de València com a aparellador municipal en la secció de “Parcs i Jardins” i el temps per a desenvolupar-lo era mínim. La maqueta de fusta sola ja amidava més de metre i mig. Com per a modificar gaire coses !
(Mal) Geni i figura. Supose que vaig perdre-hi un parell de punts en la nota.
1. PLÀNOLS
2. MEMÒRIA JUSTIFICATIVA
PREEXISTÈNCIES.
El local al que arribem era l’antiga Papereria Bello. De reconegut prestigi a la ciutat. El local que hi havia era el resultat d’una intervenció dels anys ’70. Tota la façana coberta amb platina d’acer inoxidable. Una composició Pop-Tech. La dita intervenció hi havia buidat el lateral de la façana que dóna a carrer del transits. Recobert totes dues façanes. Emmarcat els buits com si d’un submarí es tractara. Tot això en un edifici d’estil historicista i romàntic del darrer quart del segle XIX. I una dada inadvertida per a recuperar un cert aire centre-europeu el filtre d’accés pel carrer de les Barques. A inicis dels 1990′, no podíem encara corbar els vidres d’aparador a València: Calgué dissenyar-los a València que els corbaren a Barcelona amb màquines plegadores corbadores. Sembla de vegades que sempre hem tingut tota la tecnologia a l’abast. Res més lluny de la realitat. L’arribada de la tecnologia a un indret arriba a passes de puça.
PROGRAMA
Encabir una botiga de roba, més o menys, selecta. On ubicar la separació entre zona d’homes i dones de manera separada, però sense elements físics reals. Sols podia treballar la psicologia del client. Endemés incloure-hi despatxos, amagats, i una secció de complements. Imprescindible en una tenda d’aquet caire. Una altra de les preocupacions era obtenir el màxim d’aparador possible donada l’estretor i longitud del local. També incloure-hi les zones de banys amagats i de logística. Zones d’emprovadors, per sexe, separadament però pròximes als complements i a les respectives zones.
CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA.
Tenda vienesa: Elegància contra el Kitsch.
Una ciutat que ha encunyat un terme com és “coentor” molt abans que Hermann Broch li donara tal apel•latiu acadèmic a tal terme, ja situa les coordenades on ens movem. La facilitat que el promotor i el propi gust de la clientela anara a parar a aquesta situació no és estranya a la ciutat de València. Tot el contrari. Recuperar les façanes de l’edifici històric era la primera condició. Recrear amb mòduls estancs els aparadors. Cada aparador del c/ de transits era un joier. La propietat desistí d’usar tal concepte en c/ de les barques. On s’amuntega vestits, abrics, barrets, xals, i tratges. Ja és un concepte diferent.
COMPOSICIÓ.
Ideàrem la tenda com un recorregut, un flux, sinuós que calia esquivar amb taules altes redones de fusta de faig. Aquestes servien de fronteres visuals a mode d’illes. Al fons una font de vidre U-glass que brollava aigua per part superior, compassada amb la música ambient. Aquest era el punt de referència en entrar a la tenda. La qual atreia tota la percepció. Darrere de la font una escala circular que pujava a un altell on s’hi amagaven els despatxos, els lavabos de personal i unes estances de magatzem. També hi havia un altell fet de perfilaria metàl•lica que guardava en prestatgeries corbates, corretges, i d’altres complements. Manteniment dels revoltons de maó d’un intereix de 140 cm. La llum, els materials són qui donen caràcter unitari a la composició. La llum que penetra des de l’exterior, ajuda i penetra per dalt dels aparadors, joiers que ens eliminen el sentit claustrofòbic. Rescatar i posar en valor els elements decimonònics que es va descobrir.
MATERIALITZACIÓ.
Materials normals:
Estructura portant i murs de maó vistos i envernissats.
Façanes a carrer: monocapa raspallat sobre murs de tancament i càrrega. Neteja de la pedra de basament.
Portam exterior: alumini esmerilat de color xampany.
Distribucions interiors: envans de 10 cm.
Revestiment interior, despatxos, et allii: enlluïts pintats amb p. Plàstica. Blanca
Paviments: ceràmic de fang-gres, tipus tessel•lat fent cercles concèntrics al voltant de cada taula.
Font inferior realitzada amb pedruscall treballat rústicament.
Portam interior: tauló DM contraxapat de faig entintat en cirerer.
Sostre netejat amb revoltons de maons massissos.
Ram de manyà: acer forjat pintat amb esmalt negre.
Petges i frontals d’escala reobertes de fusta de roure.
Trencaaigües i paviments d’elements comuns amb pedra natural.
Rètols indicatius de vidre enfosquit negre sobre marcs d’alumini.
Il•luminació exterior amb projectors d’halogenurs.
Il•luminació interior zonificada per trams. Una amb tubs fluorescent sobre una graella quadriculada que suporta vidre glacejat. I d’altres amb llums càlides amb halògens i focus de sodi.
Rehabilitació en marxa:
1. Estat original.
Plantes.
Estudi estructural
Seccions
Façanes
Estudis de color de façanes
Estat actual del procés de la rehabilitació.
M’agrada retornar sobre les meues obres per tal de veure-hi com s’han comportant amb el pas dels anys. Aquest cap de setmana vam passar a veure un Habitatge de Protecció Oficial que havíem acabat fa quasi 20 anys per a una parella que anava a casar-se.
A Parcent (La Marina Alta). 120 metres quadrats justos construïts. En aquests casos hom pot passar d’una superfície màxima de 90 metres quadrats fins a 120, segons la normativa. D’una vella casa de muntanya dins d’un raval del poble. Havia fet solsida i esbucats forjats i coberta. Sols restava dempeus la façana feta de mur de pedra escantellada. Amb aquest projecte ajuntàvem rehabilitació, conservació preservació de l’ambient del llogarret i alhora s’acollíem a les ajudes d’un habitatge de protecció oficial amb un préstec molt avantatjós per als nostres clients. Llavors els interessos eren d’un 17 %, fer-ho de Protecció Oficial feia descendir uns 12 punts l’interès del capital principal. El projecte el vam en redactar en català.
Potser semblarà una nimietat, però a mi em va semblar una bona solució de respecte actiu pel nostre entorn i la seua gent, i no tan sols aquelles paraules vàcues que no recolzen eficaçment. Murs de 45 cm de gruixa que tenen més d’un segle i mig. NO sols al carrer sinó al seu interior. I entrada de llum per la coberta en un lloc on neva tots els anys. I aconseguirem de fer un espai de treball intel·lectual que guaita les serres que conformen la Vall de Pop a la llunyania fet sobrevolar la coberta sobre prims pilars circulars d’acer sobre el mur de pedra. Considere que era una bona solució remarcar allò que era antic respecte el que era de nova factura, com ara les llindes dels buits oberts. La distribució interior era totalment fluida i amb tocs de diafanitat miesiana i oberta a l’entrada de clarors, malgrat l’aire encastellat exterior.
A títol de cultura general cal recordar que els parcentins han estat uns immigrants impenitents cap als EUA, especialment a Nova York. Vet ací una foto d’alguns reunits allà.
I un reportatge fet per Infotelevisióº al respecte.
