Podemos i el procés sobiranista (II)
Tenim dos jugadors: Podemos i el procés sobiranista. Simplificarem les estratègies a disposició d’ambdós jugadors a dues: Cooperar (C) o No-Cooperar (N).
Per Podemos cooperar voldrà dir “no posicionar-se contra la independència” i no-cooperar voldrà dir “posicionar-se activament contra la independència”.
Pel moviment sobiranista cooperar voldrà dir “vincular-se al pel procés constituent espanyol” i no-cooperar “marginar-se del procés constituent espanyol”.
Això donarà lloc a quatre possibles situacions finals: NN, CN, NC, CC:
| Podemos | Sobiranisme |
Situacions finals |
| N | N | Podemos contra la independència / Sobiranisme d’esquena ruptura Espanya |
| C | N | Podemos no contra independència / Sobiranisme d’esquena ruptura Espanya |
| N | C | Podemos contra la independència / Sobiranisme implicat ruptura Espanya |
| C | C | Podemos no contra independència / Sobiranisme implicat ruptura Espanya |
Suposarem els següents resultats de l’encreuament d’estratègies:
A NN Podemos no assoleix el govern, l’independentisme xoca amb un mur que només es pot saltar amb un pacte social i CDC es fa enrere.
A CN Podemos no assoleix el govern, el procés cap a la independència avança, però amb dificultats, no hi ha 3a. via, dubtes a CDC, però s’imposa el sector sobiranista.
A NC Podemos assoleix el govern i la independència queda ajornada, derrota electoral del sobiranisme.
A CC Podemos assoleix el govern i el procés cap a la independència es consolida en un camí llarg, amb oferta de 3a. Via, dubtes a CDC.
L’ordre de preferències per Podemos és NC > CC > NN > CN, i pel Sobiranisme és CN > CC > NN > NC, cosa que donaria lloc al típic dilema del presoner:
Agafant valors ordinals, 4 per la situació més preferida, 1 per la menys, quedaria:
|
Podemos Sobiranisme
|
C |
N |
|
C |
3,3 |
1,4 |
|
N |
4,1 |
2,2 |
Tots dos tenen estratègia dominant, una que guanya sempre a l’altra, que és no-cooperar: N. En primera instància el resultat previsible, per tant, és NN. Per Podemos posicionar-se activament contra la independència i pel Sobiranisme marginar-se del procés constituent espanyol.
Ara bé aquest resultat és clarament insatisfactori ja que traslladant-se a CC hi guanyen tots dos. Passen de guanyar 2 a guanyar 3. Com passar a CC des de NN?. Deixat a l’estricta lògica de només el dilema, no és possible passar a CC. Quant més acords i seguretats tingui un jugador que l’altre triarà C, més està cridat a triar N. La solució general al dilema del presoner generalitzat dins la societat s’anomena Estat, és a dir, un poder exterior que obliga els jugadors a jugar C, en benefici de l’interès col·lectiu. El problema és llavors com construir l’equivalent a un poder exterior que els obliga a jugar tots dos C.
Fixeu-vos que la situació és molt diferent a la que es dóna entre CDC i ERC dins el procés sobiranista: el dilema de la guerra dels sexes. En aquest dilema de la guerra dels sexes no és una bona sortida CC, cedir tots dos, ans cal que un cedeixi i l’altre no. Establir qui cedeix i qui no, i establir les compensacions pel que ha cedit és la qüestió.
Fixeu-vos que un dels punts més discutibles de l’anàlisi es troba a NN: hem pressuposat que CDC finalment, davant del perill de revolució, acaba sotmetent-se als interessos de l’oligarquia.
Per aprofundir l’anàlisi de la situació de dilema del presoner entre Podemos i el sobiranisme podríem intentar introduir valors cardinals, és a dir, intentar mesurar el valor quantitatiu de les preferències per cada jugador i la distància quantitativa entre elles.
Esquemes com els que ens ha ofert el Rei, Joan Juhé tant serveixen per valorar les estratègies, les seves combinacions, i els possibles resultats, com clarificar si els pressupòsits sobre els que s’han bastit són consistents.
“Podemos” en l’esquema és revolucionari. I en la meva opinió no passarà res del previst perquè contra tots els pressupòsits ideològics, és més revolucionària la independència de CDC que les propostes de “Podemos”.
Si per revolucionari entenem qui propugna un sistema econòmic i social més just, CDC quan ha abraçat la independència és més revolucionari perquè la República Catalana pot ser molt fàcilment més justa econòmicament i socialment que no el “Reino de España” corromput per estructures parasitàries.
Si per revolucionari entenem qui propugna un sistema social de distribució de rendes sense atendre les necessitats d’impulsar els mecanismes de major eficiència productiva per no acabar repartint de forma més justa la pobresa, que és “a grosso modo” el programa de “podemos” a hores d’ara, llavors els revolucionaris simplement volen mantenir les estructures parasitàries i canviar els beneficiats dels rèdits.
Sovint es troben paral·lelismes entre les propostes de “Podemos” i les pròpies del PSOE/PSC de la primera hora borbònica, però en aquell moment l’endeutament públic i privat era molt més reduït que actualment i per tant va existir un gran marge tant per mantenir i ampliar les estructures parasitàries com ampliar també la base social dels beneficiats. El deute n’és un dels resultats i no sembla que es pugui repetir la jugada.
En fi que tot és més complicat i alhora més senzill.