ambFilosofia

Vèiem en un apunt anterior que una part important del problema per guanyar suports a l’independentisme és l’espanyolisme realment existent dins la societat catalana. L’espanyolisme és el problema. Aquest espanyolisme que surt a les enquestes no és el mateix segons els sectors socials. Un d’aquests espanyolismes és el que va lligat a una certa pàtina d’internacionalisme que podríem anomenar cosmopolitisme, molt present entre certa gent que es considera d’esquerres.

Jugarem amb un model que tracta entre d’altres amb els Cosmopolites.

Suposarem uns individus que es distribueixen en ètnies o cultures diferents. Aquests individus quan es troben amb un altre individu poden: cooperar (C) o no-cooperar (N).

Això dóna quatre possibilitats en creuar les variables:

Cooperar amb els de la mateixa cultura

No-cooperar amb els de la mateixa cultura

Cooperar amb els de diferent cultura

No-cooperar amb els de diferent cultura

I d’aquí obtenim quatre estratègies possibles pels individus:

1. Cooperar amb els de la mateixa cultura i No-cooperar amb els de diferent cultura (CN). En direm etnocèntrics
2. Cooperar amb els de la mateixa cultura i Cooperar amb els de diferent cultura (CC). En direm altruistes
3. No-cooperar amb els de la mateixa cultura i No-cooperar amb els de diferent cultura (NN). En direm egoistes
4. No-cooperar amb els de la mateixa cultura i Cooperar amb els de la mateixa cultura (NC). En direm cosmopolites

Ara anem a estudiar els cosmopolites, aquells que cooperen amb individus d’altres cultures, però no amb la gent de la seva pròpia. La pregunta és en quines condicions aquesta estratègia s’imposa com a més profitosa pels individus, en quines condicions és l’estratègia guanyadora?.

Per fer-ho he adequat un model amb ordinador on s’enfronten aquestes estratègies. Podem anar donant valors a les variables que determinen el model i observar què passa.

Les variables bàsiques que he considerat són: El cost de donar (jo coopero), el guany de rebre (l’altre coopera) i el nombre de cultures o ètnies diferents.

He executat repetidament el programa i cal dir que anant provant i canviant valors, els cosmopolites sempre perdien i, per tant, no n’hi hauria d’haver … i no obstant en el món real n’hi ha.

Finalment he trobat la combinació que més els afavoreix: Primer, cal situar el cost-de-donar amb un valor més alt (0.06) que el guany-en-rebre (0.03), amb això altruistes i etnocèntrics queden derrotats i guanyen els egoistes i cosmopolites. Segon, cal reduir les ètnies-diferents a dues, amb això els cosmopolites sovint guanyen fins i tot els egoistes (en totes les simulacions intervé l’atzar).

Intentem interpretar el món dels cosmopolites: Són individus que els costa molt donar d’ells mateixos i que no valoren gaire tot el que els altres els poden donar. A més el seu món de relacions personals real és un món molt uniforme, en ell la diversitat queda reduïda a dos.

Podeu accedir al programa i experimentar aquí. Si allà feu corre la finestra, trobareu més informació sobre el programa al final de tot.

Diuen que Podemos és leninista. Recordem que per Lenin, la classe obrera, deixada a ella mateixa, desenvolupa una tendència reformista; el partit ha de ser la seva avantguarda i la seva consciència revolucionaria sense, però, confondre-s’hi. El partit ha de ser una organització unida, coherent i centralitzada per poder actuar de forma decisiva en el moment propici. El leninisme no busca pas resoldre la contradicció entre les elits, els líders, i la massa del poble: la remarca amb força i, paradoxalment, la legitima.

Gramsci, considera aquesta contradicció d’una manera més rica. Si per una banda la tasca del partit és, entre altres, actualitzar al consciència revolucionària de la classe obrera, la qual està enfosquida i dominada per la concepció burgesa del món, transmesa i imposada pels «aparells ideològics»; tanmateix, per l’altra banda, reconeix explícitament que l’oposició entre dirigents i massa només pot ser resolta amb la liquidació del partit.

Diria en general que aquestes solucions no són plenament satisfactòries ni tant sols en el pla estrictament lògic. No resolen plenament el problema de l’existència de la llei de bronze inherent a les estructures burocràtiques de sindicats i partits. Aparells burocràtics que tendeixen vers l’oligarquia, com a demostrat Michels, i que bloquegen els processos de democratització.

Deixant aquí de banda altres problemes lligats a la formació de les classes socials, d’aquesta dicotomia entre masses i elits vénen alguns dels culs de sac en què es troben les organitzacions d’inspiració marxista que no han sabut avançar en la clarificació del problema. Realitzen una anàlisi insuficient i inadequada del poder que porta a no aprofundir en la radicalitat democràtica i l’empoderament de la societat com a manera de combatre els perills del poder.

Rajoy, Rivera, Sánchez apel·len a l’Estat de dret i a la obediència a la llei per deslegitimar el procés sobiranista català. Afirmo que utilitzen un llenguatge trampós i un raonament fal·laç, agafant conceptes liberals, derivats de Locke, per defensar, en realitat, unes propostes d’absolutisme polític derivades de Hobbes.

Anem a pams. El concepte d’Estat de dret implica una classificació de les lleis (d’allò que es legítim i ha de complir-se) en dos grans tipus: les que deriven dels drets naturals, que són universals i que preexisteixen al pacte que dona lloc a l’Estat, i les que deriven de la marxa històrica d’un determinat Estat (lleis positives) que no són universals.

La discussió és quines són aquestes lleis naturals universals.

L’absolutisme polític (el règim de monarquia absoluta, i no cal que el monarca sigui un individu) nega la possibilitat de la societat sense l’Estat. Per tant, sense l’Estat només hi ha individus. És l’Estat qui constitueix la societat. I això perquè l’ésser humà és essencialment egoista: “homo homini lupus”. L’individu busca expandir el seu poder que ve limitat per poder dels altres, i resulta, així, incapaç de col·laborar en un projecte col·lectiu orientat al bé comú i a la formació de la societat.

D’acord amb aquestes concepcions. Catalunya no preexisteix com a nació, només hi ha individus. Allò que constitueix Catalunya és la Constitució espanyola i la constitueix com a Comunidad autònoma.

Donada aquesta concepció privativa de l’ésser humà (Hobbes) i la seva manca de associabilitat (construcció de grups) i sociabilitat (construcció de xarxes socials), la pau, la convivència i els beneficis de la societat depenen totalment de l’Estat. Llavors l’individu per escapar d’aquest Estat de guerra, renuncia, a condició que tothom ho faci, a TOTS ELS SEUS DRETS NATURALS (la seva llibertat d’usar el propi poder com li plagui) i firma el contracte que engendra l’Estat. En l’absolutisme polític he renunciat a tots els meus dret naturals, no hi ha Estat de dret.

El concepte d’Estat de dret sorgeix del liberalisme amb l’afirmació de l’existència d’una societat civil (societas prima) prèvia a la societat política (civitas). I per tant, l’existència d’uns drets naturals anteriors a l’Estat. D’acord amb aquestes concepcions si el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret natural i si Catalunya és una nació, aleshores, té el dret natural i universal d’autodeterminació que l’Estat no pot negar.

Negar aquesta mateixa possibilitat per part de l’Estat és negar l’Estat de dret i situar-se com a Estat absolut. Només hi ha Estat de dret si l’Estat es sotmet a les lleis naturals, que són drets naturals dels individus; sinó hi ha Estat absolut. Llavors, presentar l’Estat absolut com un Estat de dret és fer trampa amb el concepte, per obligar a obeir segons la llei natural i universal allò que és només una decisió del monarca absolut (Leviathan) que s’adjudica tot el poder.

I en aquests últims anys, almenys des de la majoria absoluta del PP,  això ho veiem no només amb la negació del dret a l’autodeterminació dels pobles de l’Estat espanyol, sinó d’una manera general en tot el que són els dret bàsics (llibertat i igualtat reals) de les persones sota aquest Estat. Sota la coartada del concepte d’Estat de dret, estem assistint a una negació real de l’Estat de dret i a una deriva cap a l’absolutisme del Reino de España i de l’espanyolisme que l’acompanya.

Ja vam parlar de la corrupció a El delicte fiscal en la Segona Restauració Borbònica. Tornarem a insistir-hi pels efectes que pot tenir en l’equilibri de forces dins el procés cap a la independència.

Hi ha qui enfoca la corrupció com una qüestió d’individus corruptes en unes circumstàncies constants. Eliminant els corruptes, sense tocar les circumstàncies, ja estaria arranjat. No és aquesta l’evidència empírica ni la posició de la sociologia. Més aviat hem de considerar que la tendència a la corrupció és constant en totes les societats i que el que varia són les circumstàncies, i que, per tant, són aquestes circumstàncies les que expliquen un grau més elevat o mes baix de corrupció.

Quines són aquestes circumstàncies?. Si, utilitzant el paradigma accionista, partim de l’anàlisi sociològica de la corrupció, trobem que cal considerar el conjunt de circumstàncies exteriors que precedeixen i envolten immediatament la realització de l’acte de corrupció, tals que fan que aquest acte resulti més o menys realitzable, més o menys profitós i més o menys arriscat.

Realitzable. Igual que el fet que si l’heroïnòman no troba droga en el mercat s’haurà de resignar a l’abstinència, i això ens mostra que hi ha d’haver l’oportunitat. Les polítiques neoliberals han creat les oportunitats a la corrupció, amb la concessió de la gestió dels serveis públics a empreses privades amb beneficis garantits. La relació d’amiguets entre els càrrecs que han d’adjudicar la concessió i els de l’empresa concessionària obre oportunitats a la corrupció. Concessions a porta tancada, amb difícil control real de la informació, obre oportunitats a la corrupció.

Profitós. Igual que si hi ha una forta demanda d’automòbils en el mercat dels cotxes robats, el seu preu pujarà i els lladres de cotxes esdevindran més actius. Bons negocis provocat per la forta demanda de contractes blindats (elits extractives) faran els corruptes més actius. Resulta clar també que si els policies fracassen a detenir els delinqüents i, quan aquests són jutjats, surten amb penes petites o indults, els corruptes esdevindran més actius. Hi ha un càlcul costos-beneficis que fa profitós el delicte, poca probabilitat de ser enxampat i, en tot cas, poca pena a complir.

Poc arriscat. La presència, l’exemple i l’ajuda dels col·legues contribueix a facilitar el delicte, només cal pensar en la delinqüència juvenil. Hi ha d’haver una organització social que faci que el delicte resulti poc arriscat. En aquest sentit han d’existir una sèrie de solucions típiques, solucions ja construïdes i provades en la seva eficàcia, una espècie d’aprenentatge de programes per delinquir.

Això és el que ens diu la sociologia en la seva anàlisi sobre la delinqüència com a fenomen social. Si realment es vol eliminar la corrupció, caldrà, doncs, eliminar aquestes circumstàncies exteriors que ens han portat a la corrupció; modificar el balanç entre avantatges i inconvenients, i construir-ne d’altres que la dificultin.

Ara per ara, però cal reconèixer que no són només uns individus aïllats, sinó tota una part d’una classe social i una part dels que detenen el poder polític els que es trobaven o es troben implicats en la corrupció.

Ens plantejàvem a El vot del 27S per perfil ciutadà, una funció que partint dels perfils dels ciutadans de Catalunya, dels perfils dels grups polítics que es van presentar a les eleccions del 27S i d’un mateix grau d’abstenció per a totes les cohorts donés els resultats electorals d’aquest 27S. Vam trobar una solució admissible. N’hi ha més. Ara bé m’atreviria a afirmar que totes les solucions del conjunt solució, no poden ser gaire diferents, si han de complir les restriccions dels perfils. No és possible fer provenir els vots del PPC del ciutadans que es declaren d’esquerra radical i es donen un 10 en catalanisme, per exemple.

La solució que proposàvem era (agafem les caselles senceres, tot suposant que el “soroll” es compensa mútuament entre caselles diverses):

Recordareu que vam errar en les previsions del vot del 27S perquè vam fer la hipòtesi d’una més gran abstenció del vot unionista, Avaluació del pronòstic vot 27S. Acceptem, doncs, un mateix nivell d’abstenció, aleshores el vot independentista va agafar d’esquerra a dreta tots aquells ciutadans que es donen més d’un 5 en catalanitat. Només amb l’excepció del vot d’UDC que situàvem a dreta amb 6-7 de catalanitat. El repte per l’independentisme és aleshores, no com arribar a aquests que es donen un 5 de catalanitat, sinó com portar a aquests del 5 en catalanitat al 6. Perquè les enquestes ens diuen que amb un 5 en catalanitat, ni a dreta ni a esquerra es voten partits independentistes, La frontera del vot independentista, juny del 2015.

El problema és diferent, i en certa mesura el mateix, per la proposta de Colau: Sense la presència de la CUP, amb el mateix ventall de catalanitat-espanyolitat, 6 esglaons, pot anar desplaçant-se cap al catalanisme, ja que, partint del vot de CSQEP, sempre guanya més gent que no perd fins arribar al punt crític amb els que es donen un 5 en catalanitat (guanyaria 20,55 pels del 10 en catalanitat, però perdria 29,33 pels del 5 en catalanitat). Podeu veure que el problema és més complicat per ERC, amb qui competiria Colau, ja que ERC corre el perill de perdre més per la banda de l’esquerra moderada. Ara bé si Colau aconseguís incorporar des dels del 5 fins als del 10 de catalanitat amb 0-1-2 de dretanisme, podria guanyar les eleccions. El problema és també per ella com incorporar els del 5 en catalanitat a un projecte, d’una manera o altra, independentista i d’esquerres, es a dir, com combatre l’espanyolisme.

Analitzàvem a Ara la guerra dels sexes entre CDC i la CUP. la relació en què es trobaven CDC i la CUP. Si efectivament aquesta relació és la de la guerra dels sexes podem dir-ne algunes coses.

Agafem l’exemple més utilitzat per visualitzar-lo: Es tracta d’una parella que ell vol anar a la boxa i ella al ballet i que hi volen anar junts. Les propostes d’acord van en la línia d’anar un cop a la boxa i el següent al ballet o alternativament i procurar que a ambdós no els resulti tant desagradable la preferència de l’altre. Ara bé, en aquesta proposta, es fan les dues coses, es va al ballet i es va a la boxa.

Si ho apliquem a la situació entre CDC i la CUP això vol dir que efectivament es vota Artur Mas com a president i que efectivament es desobeeix, es democratitzen les institucions, es reverteixen les privatitzacions i s’implementen polítiques anti-austeritat, a poder ser simultàniament.

No pot ser allò de voteu-me i llavors passeu a l’oposició i voteu NO a tot. La concessió ha de ser real, mútua, controlable i desenvolupada en el temps. Fins el punt que els èxits derivats de la concessió mútua han de portar a una reducció de l’aversió mútua a les preferències de l’altre.

Aquesta és una anàlisi purament formal, anem a aprofundir-hi en la seva concreció material.

Són compatibles en la seva dialèctica real les dues posicions?. És a dir, és compatible una Generalitat presidencialista presidida per Artur Mas amb la democratització i les polítiques anti-austeritat?.

Recordem les anàlisis de Max Weber. L’existència i necessitat de líders plebiscitaris (individus carismàtics que els altres creuen que posseeixen facultats no comunes) només manifesta la impossibilitat d’una democràcia real (govern del poble) en les societats modernes. En la democràcia real de l’Atenes clàssica, per contra, per protegir-se de possibles candidats a líders, tenim la figura de l’ostracisme. Mas hauria d’abandonar la idea de lider carismàtic.

Un programa de xoc contra la pobresa i per revertir l’extrema desigualtat on ens han portat, Som un dels països amb més desigualtat de la UE, no és possible sense una reforma fiscal d’increment d’impostos a les classes posseïdores que ens porti a una pressió fiscal propera a la mitjana de la UE. La República catalana, amb el nivell de despesa actual i dèficit zero, no es trobarà els 16.000 milions d’euros del dèficit fiscal sobre la taula perquè aquests només existeixen sobre la base de l’endeutament de l’Estat espanyol. La baixa pressió fiscal a Catalunya fa impossible l’estat del benestar. Deixant de moment de banda la desobediència, està disposada CDC a revertir les desigualtats amb una reforma fiscal?. Sembla que no, o que no s’adonen de la situació: el mateix senyor Mas ha declarat que la Catalunya independent podria rebaixar impostos. Els sectors liberals propers a CDC no fan una anàlisi correcta de la situació i, de moment, no semblen disposar de les eines intel·lectuals necessàries per enfrontar els reptes, en termes de justícia social i democràcia, d’una República catalana en el context d’una UE austeritària.

Ara que s’exposen les dades esgarrifoses de la desigualtat social i que mostren com pels rics no hi ha crisi, sinó polítiques econòmiques que fan que s’enriqueixin a les esquenes de la gran majoria, cal recordar que una de les explicacions d’aquest enriquiment són les diverses reformes fiscals que han promogut aquestes desigualtats, les retallades i l’enfonsament de l’estat del benestar

Una part de la situació catastròfica de les finances de la Generalitat s’explica pel resultat de la balança fiscal entre l’Administració Central i Catalunya, 15.006M€.

Però aquesta no és tota l’explicació. L’altra part de l’explicació es troba en els ingressos fiscals com a % del PIB.

Catalunya té una de les pressions fiscals més baixes de la UE, és a dir, és un dels llocs on els rics paguen menys impostos, i així no es podrà mantenir, a la llarga ni a la curta, l’Estat del benestar.

La diferència (que seria encara més alta per Catalunya) de la pressió fiscal d’Espanya respecte la mitjana de la UE és de 45,2 – 37,8 = 7,4 punts respecte el PIB. Considerant un PIB català de 200.000 M€, aquesta diferència de 7,4 representen 14.800 M€, és a dir, pràcticament la mateixa quantitat que el dèficit fiscal.

Més greu encara, el dèficit fiscal respecte l’Administració central, si es manté el valor absolut de les inversions a Catalunya, deriva de l’endeutament de l’Estat espanyol (com explica Sala i Martín). Si no hi ha endeutament, no hi ha aquests 15.000 M€. L’única font real i que no depèn dels mercats per accedir als milions que necessitem és la convergència amb Europa en impostos. Tota proposta de rebaixa d’impostos en la situació actual amaga les retallades, el desmantellament de l’estat del benestar, i la conversió de Catalunya en un país low cost – low taxe.

Economia (política) a TV3. Les dues cares de l’economia política (una de les quals hi és oblidada).

Primer un text del liberalisme que posa l’accent en la iniciativa individual i en els perills de l’estatisme.

“Un govern mai fa prou en aquesta mena d’activitats que no impedeixen, sinó que ajuden i estimulen els esforços i el desenvolupament individuals. El mal comença quan, en lloc d’estimular l’activitat i la força dels individus i de les associacions, el govern substitueix l’activitat d’aquells per la seva pròpia; quan, en lloc d’informar, d’aconsellar, i en ocasions de denunciar, els encadena al treball marcat, o els ordena esborrar-se mentre fa llur treball en lloc d’ells. El valor d’un estat, a la llarga, és el valor dels individus que el componen; i un estat que sacrifica els interessos de l’elevació intel·lectual d’aquests a una mica més d’art administratiu en el detall dels assumptes- o a l’aparença que en dóna la pràctica. Un estat que empetiteix els homes per fer-ne instruments dòcils entre les seves mans, fins i tot en vista de beneficis reals, tal estat es trobarà que amb homes petits no es pot realitzar res de gran, i que la perfecció de la màquina a la qual ho ha sacrificat tot no porta finalment a res, a falta d’aquesta potència vital que ha preferit proscriure per facilitar el joc de la màquina.”

J. S.Mill. On Liberty. C. V, §30

A continuació un text del socialisme que posa l’accent en la desigualtat real que impedeix la llibertat i la iniciativa individual:

“L’alienació del treballador en el seu objecte s’expressa, segons les lleis econòmiques, de la següent manera: com més produeix el treballador, menys ha de consumir, com més coses valuoses crea, menys valor té ell i més indigne és; com més elaborat és el seu producte més deforme és el treballador; com més sofisticat és el seu producte, més bast és el treballador; com més poderós és el treball, més impotent és el treballador; com més espiritual és el treball més embrutit i esclau de la naturalesa esdevé el treballador.
L’economia nacional amaga l’alienació inherent al treball, sense considerar la relació immediata entre el treballador (el treball) i la producció. En efecte, el treball produeix meravelles per als rics, però produeix privacions per al treballador. Produeix palaus, però per al treballador coves. Produeix bellesa, però deformitats per al treballador. Substitueix el treball per màquines, però llança una part dels treballadors a un treball bàrbar, i converteix a la resta en màquines. Produeix esperit, però origina estupidesa i cretinisme per al treballador.”

K. Marx. Manuscrits econòmico-filosòfics, XXII, 5

El problema és escatir tot el que hi ha de valuós en les dues posicions, aprofundir-hi, no per fer-ne una síntesi superficial, sinó per aconseguir nova veritat més àmplia i profunda.

Podria ser interessant considerar el vot del 27S no per llocs geogràfics, sinó per perfil ciutadà.

Partim de l’enquesta del CEO, segona onada de juny del 2015. Considerem dues variables: la catalanitat, 0 mínima – 10 màxima, i el posicionament esquerra-dreta, 0 màxim esquerra – 10 màxim dreta.

De l’encreuament d’aquestes dues variables resulten 11×11 (+ ns/nc) caselles on es situa la població de Catalunya en tants per mil.

Buscarem una agrupació de les caselles pels diversos grups polítics, respectant el seu perfil,  que doni, acceptant una mateixa participació del 77%, els resultats electorals del 27S per aquests diversos grups polítics.

Heus aquí una agrupació que s’hi acosta:

aquesta distribució donaria:

Si una parella es vol mantenir estable i satisfeta en la relació que els permet assolir els objectius cal superar la guerra dels sexes.

Suposem dos jugadors CDC (deixarem per més endavant la posició de CDC dins JxSí) i la CUP que per assolir la independència del seu país necessiten cooperar, anar junts. Ara bé, tenen gustos diferents (clàssicament a l’home li agrada la boxa i a la dona el ballet).

Per una banda, CDC vol la independència, però reduint al mínim la presència de la qüestió social (hegemonia classes mitjanes altes) i demana la presidència per Mas. (I-QS)

Per altra banda, la CUP vol la independència, però també canviar a fons les polítiques socials (hegemonia petita burgesia i sectors classes treballadores) i prefereix una presidència coral.

Si no arriben a un acord (l’un I+QS, l’altre I-QS, o al revés), si es barallen, hi ha eleccions anticipades i els unionistes engeguen una campanya basada en el desgavell i desprestigi de l’independentisme. Com a conseqüència no s’assoleix la independència del país. Perden -1 cadascú.

Si van junts es guanya la independència amb guanys per un i altre (2,1) o (1,2) segons es realitzi finalment la pròpia opció més preferida o no.

Heus aquí la taula del joc. La primera xifra de cada parella correspon a la CUP i la segona a CDC.

És l’estructura del joc anomenat guerra dels sexes sobre el qual hi ha abundant literatura. El joc no té estratègies dominants. Que vol dir que la meva decisió depèn de la decisió de l’altre.

Per exemple, l’elecció del jugador (CDC) depèn de com n’està ell (CDC) de convençut que l’altre (CUP) vol la independència (sumar forces), de l’elecció de l’altre. Quan més vulgui la independència l’altre (CUP) més està en mans del primer (CDC). Quan més pugui fer creure l’un (CDC) a l’altre (CUP) que no cedirà (que no hi haurà independència) si no és sota les seves condicions, més pot imposar les seves condicions. Igualment, però al revés per la CUP, on posa CDC ara CUP i al revés (clàssicament, si l’home que vol anar a la boxa junts, pot fer creure que abans d’anar al ballet ell es queda a casa perquè al ballet s’adorm i ronca, guanya)

Tal com hem plantejat el joc, aquest és simètric, té els mateixos guanys i/o pèrdues per cada jugador. Tot són catxes (farols), en realitat estan igual. Tot és fer veure o fer creure que.

En realitat pot molt ben ser que el joc, tot mantenint la mateixa estructura, no sigui simètric, que els estats (del món) finals tinguin uns valors molt diferents pels dos jugadors. Ho analitzarem en un proper apunt.

Ara només fer notar que si la parella es vol mantenir estable i satisfeta en la relació que els permet assolir els objectius (superar la guerra dels sexes), cal no entrar en la via de la competició, les catxes i la imposició, sinó en la via del canvi personal, del debat, de l’empatia i la col·laboració.

La gran arma que va sotmetre Grècia i amenaça qualsevol intent de trencar les polítiques d’austeritat és el control sobre l’euro i el BCE. Per fer front a aquest poder hem d’entendre què és el diner avui dia i com pot ser utilitzat.

Esmentarem el “diner helicòpter”.

Cito de La flexibilización cuantitativa, las tasas de interés y el “dinero helicóptero” de Michael Roberts

«“El diner helicòpter” va ser una idea de l’expresident de la Reserva Federal dels USA, Ben Bernanke, quan va plantejar la idea que el seu mentor, l’economista dretà Milton Friedman, va suggerir per fer front a les recessions. Els bancs centrals simplement han de llançar diners en paper des d’helicòpters sobre les ciutats d’Estats Units per impulsar directament la demanda de béns i serveis, sense passar pels bancs. Bernanke no va aplicar aquesta idea quan va ser president de la FED, però de tant en tant la plantegen alguns economistes sense un altre efecte que acabar de nou en el calaix. Simplement sona massa radical i salvatge.

En realitat, no ho és. Com l’economista keynesià Simon Wren-Lewis assenyala, el “diner helicòpter” no és en realitat sinó una altra forma de despesa pública. Si els bancs centrals imprimeixen xecs i / o transfereixen una suma mensual als comptes bancaris de tots els ciutadans, estan augmentant els dipòsits bancaris de les llars i les empreses de la mateixa manera que si el govern retallés els impostos o augmentés les ajudes socials.»

La qüestió és quant diner imprimeix el BCE , a qui el dóna i qui ho decideix. Podria la Generalitat imprimir diner?.

Un dels grans obstacles en el camí cap a la independència: som un dels països més desiguals de la UE.

Segons l’indicador d’Eurostat “income quintile ratio” que mesura la diferència de renda disponible entre el 20% de la població més ‘pobra’ del país i el 20% més ric, Espanya és el país més desigual de la UE amb una ràtio de 6,8. Grècia i Letònia han obtingut una ràtio del 6,5. Catalunya es situa en el 6,5 conjuntament amb aquests últims països. Altres països que ja han estat analitzats mostren desigualtats menors, per exemple Finlàndia amb un 3,6, Àustria amb un 4,1 o Hongria amb un 4,2. La mitjana de l’Eurozona el 2013 (última dada disponible) va ser de 5,0.

El coeficient de Gini és un altre indicador que s’encarrega de mesurar la concentració de l’ingrés entre els individus. La corba b es traçaria considerant en l’eix horitzontal el percentatge acumulat de persones del domini en qüestió i en l’eix vertical el percentatge acumulat dels ingressos. Pren uns valors entre 0 i 100. El zero indica que tots els individus del país o regió tenen el mateix nivell d’ingressos, mentre que el 100 indica que un individu tot sol acapara tots els ingressos. Per tant, com més alt sigui aquesta ràtio major és la desigualtat d’ingressos.

Aquest indicador també s’ha disparat a Espanya el 2014, després d’haver caigut el 2013 fins al 33,7 ha pujat el 2014 al 34,7, superant així a Grècia (34,5), però quedant per darrere de Letònia (35,5). Catalunya 33,0 es situaria lleugerament per sota de Grècia. Dels països analitzats fins al moment, Finlàndia mostra també la menor desigualtat d’ingressos amb un 25,6.

A banda de ser ineficients econòmicament, aquests graus de desigualtat ens impediran ser un sol poble. Cal revertir ja la situació de desigualtat entre els catalans.

He errat els pronòstics sobre el resultat del 27S. Això vol dir que totes o algunes de les hipòtesis eren errònies Pronòstic vot 27S. Anem a veure-ho:

El pronòstic va encertar la participació, 77%, però com a resultat de dos errors que s’eliminen mútuament.

Havíem pronosticat 2.258.504 vots independentistes i 2.024.578 vots no independentistes. Els resultats han estat 1.926.989 vots independentistes i 2.110.509 vots dependentistes.

L’error més gran es troba en el vot independentista, -301.515 vots, i no tant en el dependentista, +85.931 vots de diferència en el pronòstic.

La hipòtesi per l’independentisme era una abstenció molt baixa de la seva base social que el portaria en vots prop del seu sostre social actual. Això s’ha complert per la CUP que ha assolit i superat lleugerament els resultats que preveiem (+5.277), però ha fallat per JxSí (-306.792). Si suposem que això ha estat per no haver sabut superar la campanya de l’unionisme, i aquesta s’ha basat en les amenaces, la por i el 3%. Aleshores les amenaces, la por i la corrupció hauran tingut el seu efecte en el vot a JxSí, especialment en el seu electorat de centre i major de 60 anys. L’error bàsic que havíem comés fa referència a JxSí.

El vot dependentista també el vam endevinar força, només +85.931 vots de diferència amb les previsions. Això en conjunt, però vam errar la seva distribució. Pronosticàvem 823.648 vots per les terceres vies i han estat 505.705, un error de -317.943 vots. Aquests vots han anat a Ciudadanos. L’error no ha estat en els resultats d’UDC, que pronosticàvem 112.348 vots, sinó en CSQEP que li pronosticàvem 571.299 vots i n’ha obtingut 366.274. CSQEP ha confós l’adversari que li disputava els vots, pensant que era JxSí, quan en realitat era C’s, diria que fins i tot li ha fet campanya a C’s. Tota manera tant PSC com PP han obtingut més vots dels pronosticats.

De manera que, hem de concloure, l’unionisme (els parits del règim, PP, PSC C’s) han fet una molt “bona” (bruta) campanya, cadascú en el seu segment, que ha aconseguit apartar CSQEP i introduir el dubte en un cert nombre de possibles votants de JxSí que finalment s’han abstingut. Ha portat el vot unionista (1.604.804) pràcticament al seu sostre social que avaluàvem en 1.728.306 persones.

La hipòtesi errònia era, per tant, el pronòstic sobre la composició de l’abstenció.

Suposem que en la proclamació de la independència entrem en un enfrontament amb Espanya. Quina és la relació de poder entre Catalunya i Espanya?. Quina és la posició de força de Catalunya?

Difícil contestar-ho.

Podríem començar a un nivell genèric per seguir el sociòleg Harsany (1966) que aplica la teoria de jocs per establir l’estatus en termes de relacions de poder negociat.

Per escatir la posició del individu A respecte a un grup B cal considerar dos factors:

1er.: els beneficis actuals que es proporcionen l’un a l’altre amb els costos que els representa proporcionar aquest beneficis.

2on.: els danys que es podrien causar l’un a l’altre en cas de conflicte amb els costos per cadascú d’aquests d’anys.

Això dóna un balanç de pèrdues (descomptats els guanys) per cada actor. La posició d’A serà tant més forta com menors siguin les seves pèrdues i més grans les pèrdues del contrari.

Intentem aplicar aquesta aproximació a la relació Catalunya-Espanya.

Comencem pels beneficis mutus actuals (i que es podrien perdre en cas de conflicte):

He considerat, tot referit al 2014, només els beneficis resultants dels impostos, les inversions de l’estat i les balances comercials:

Beneficis que Catalunya rep d’Espanya: inversions directes de l’estat a Catalunya, 45.403 ME. Beneficis per serveis comuns, 4.897ME. Beneficis per les vendes a Espanya, 45.000 / 3 = 15.000ME (evidentment les vendes són sempre un intercanvi d’equivalents, però he considerat uns beneficis nets de 1/3 de l’import de les exportacions a Espanya)

Costos per Espanya de proporcionar aquests beneficis: he considerat les dues primeres entrades de l’epígraf anterior com a costos: 50.300ME

Beneficis que Espanya rep de Catalunya: Impostos pagats per Catalunya, 46.195ME. Part proporcional de l’endeutament espanyol (la VISA del Sala Martín) 15.618ME. Beneficis per les vendes a Catalunya, 28.000 / 3 = 9.333ME

Costos per Catalunya de proporcionar aquests beneficis: he considerat les dues primeres entrades de l’epígraf anterior com a costos: 61.813 ME

D’entrada no considerem els danys que es podrien ocasionar l’un a l’altre. Posada la cosa així, donaria unes pèrdues anuals per Catalunya de 3ME i de 20ME per Espanya. La posició és favorable a Catalunya.

Hauríem de considerar si Espanya ofereix a Catalunya beneficis d’altre tipus: ideològics, culturals, socials, esportius, polítics. Si no és així, això explicaria que l’única cosa que pot equilibrar la posició mútua és l’amenaça dels danys que Espanya podria causar a Catalunya. Sembla que ells mateixos amb la seva actuació corroboren aquesta hipòtesi tal com veiem en la campanya del NO. Quina relació més trista aquella que es fonamenta en l’amenaça i la por.

Però, aleshores, la gran incògnita són els danys que realment Espanya podria causar a Catalunya i com quantificar-los.

He construït un model de dinàmica de sistemes sobre aquestes consideracions. He situat els beneficis d’acord amb els punts anteriors i els danys a zero. Podeu fer les vostres hipòtesis i anar variant els valors dels factors, tant de beneficis com d’introducció de danys mutus, i veure què passa. El trobeu aquí.

No ens podem conformar amb una majoria d’escons. Sense una majoria absoluta de vots serà molt difícil, sinó impossible una DUI, entre altres coses perquè serà discutida i no acceptada la seva legitimitat democràtica per tota la part no independentista. Aconseguiríem unir tot el vot del NO que ara es troba dividit entre unionistes radicals i terceres vies.

A més, els no independentistes tindrien, per primera vegada, arguments força sòlids. D’entrada la majoria assolida ho seria com a conseqüència de les lleis que deixaríem d’obeir, així doncs, tant bon punt declarada la pròpia sobirania, deixaríem de tenir majoria. A més, la superioritat ètica del procés sobiranista es veuria afectada ja que es basa en no deixar cap dubte sobre la seva radicalitat democràtica, en saber guanyar i en saber perdre resolent els conflictes sobre la base del lliure debat polític i el vot de la majoria.

Si només assolim una majoria absoluta d’escons ens veurem obligats a moure’ns cap a la sobirania en el marc de la Constitució del 78 i a continuar demanant un referèndum.

Per contra, amb una majoria absoluta de vots podrem moure’ns legítimament cap a al sobirania trencant el marc de la Constitució del 78 i construint un nou marc legal a partir de la nostra pròpia sobirania i cridar la resta de forces no independentistes a afegir-se al proces per acceptació de la voluntat general (en el sentit de Rousseau) que és la voluntat de la majoria èticament qualificada.