ambFilosofia

El mostreig del CEO es fa «Estratificat per grandària de municipi, amb selecció de les unitats últimes (individus) mitjançant quotes encreuades de lloc de naixement, sexe i edat.». Per aconseguir-ho, sobre els casos recollits s’aplica un coeficient de ponderació. Això és el que no havien fet en la primera entrega, i d’aquí els errors.

Ara bé, a Catalunya «quotes encreuades de lloc de naixement, sexe i edat» pot portar a importants desviacions, ja que tant el posicionament identitari com el social correlacionen fortament amb la llengua que l’individu considera com a pròpia. A Catalunya s’haurien de fer quotes encreuades per lloc de naixement, sexe, edat i llengua pròpia, de manera que els percentatges es corresponguessin amb els reals respecte al conjunt d’aquestes 4 variables (potser no caldria el lloc de naixement per a les quotes!!).

Concretament. Si agafem el conjunt dels baròmetres del CEO per la variable llengua pròpia, que agafa els valors: «Cat | Cast | Totes dues | Altres», tenim en percentatges:

Sumats anys 2018 i 2019 : 43,01 | 42,07 | 12,53 | 2,39.

Per l’últim baròmetre del 2020: 42,85 | 43,55 | 11,60 | 2

Omnibus 2021 : 37,27 / 47,04 / 12,46 / 3,23

És a dir, en l’última enquesta feta pel CEO, s’ha preguntat en un 47,04% a persones que consideren l’espanyol com a llengua pròpia i en un 37,27% a persones que consideren el català com a llengua pròpia. Els resultats, especialment pel que fa a la pregunta sobre la independència, però no només; resulten distorsionats.

Concretament, anem a introduir una nova variable de ponderació, que anomenarem PondLlprop, que faci que es compleixin els percentatges, quant a la llengua pròpia, de l’últim baròmetre del 2020, amb el qual farem comparacions. Aleshores, en l’enquesta del 2021 última, en la pregunta sobre la independència obtenim els següents percentatges: Si: 43,94%; NO: 49,59%, NS/NC: 6,47%. Pràcticament els mateixos que el 2020: 43,94% ; 48,63%; 7,43%.

Les previsions sobre l’evolució de la covid a Catalunya fetes en un apunt anterior han resultat encertades en la seva estructura: baixada lenta seguida de baixada accelerada. La baixada de casos ha trigat un poc més perquè, amb l’aixecament de restriccions, hi ha hagut més contactes; però finalment, a partir del 13 de febrer, estem en la fase de descens ràpid.

Ara bé, hi ha hagut algunes coses que hem hagut d’ajustar. És especialment de notar un increment de la taxa de letalitat. Hi ha hagut, i hi ha, més defuncions de les previstes. Per quadrar les xifres, la taxa de letalitat ha augmentat fins a 0.16%, quan abans d’òmicron se situava a 0,08%. Recordem però que venim de taxes de letalitat del 0,7%

La taxa d’infecció s’ha situat al 23,7%, venim de taxes del 7%. Així, doncs, encara que el percentatge d’ingressats hospitalaris respecte d’infectats s’ha reduït altament (de 0,0182 a 0,0037), la letalitat entre els que han hagut de ser ingressats ha augmentat.

La pregunt és, hi haurà 7na. ondada?. Segons les nostres previsions, sí. I no només 7na.; sinó una onada darrera l’altra. El que s’havia d’ajustar era el seu Període o temps que triga l’ona en recórrer una distància igual a la seva longitud d’ona (distància entre dos cims o dues valls de l’ona). Al mateix temps preveiem una reducció paulatina, a cada onada, de l’amplitud (l’altura d’un cim o una vall de l’ona)

Tot això es complirà si hi ha reinfecció, si un percentatge de les persones que han passat la malaltia, amb el temps, es poden reinfectar, o bé, apareix una nova variant que salta les barreres.

El període, o quantes onades hi haurà aquest 2022, depèn precisament de la magnitud d’aquest percentatge de decaïment de la immunitat. Si fos del 0,52%, com ha estat de l’òmicron respecte a la variant delta, hi hauria quatre onades. Si la reduïm, posem fins a 0,15%, preveiem dues onades aquest 2022.

Concretament la setena onada començaria a principis d’abril. Els ingressats hospitalaris es reduirien fins a 864 i tronarien a pujar. Les defuncions es reduirien fins a 8 diàries i tornarien a pujar.

De ben segur, aquestes xifres no seran exactament així; però precisament aquesta discrepància ens permetrà entendre què ha passat.

Gràfica fins a 1 d’abril del 2022

Molt Hble. Sr. Pere Aragonès i Garcia:

Les obres de construcció del supermercat Aldi sobre la vil·la romana del jaciment del Roser-Mujal, a Calella, s’han convertit en un espectacle lamentable i agònic de destrucció progressiva del patrimoni històric, dut a terme amb el vist-i-plau dels qui tenen la responsabilitat de protegir-lo. L’evolució de les obres posa en evidència la incompatibilitat del projecte Aldi amb la preservació de les restes d’una manera digna. Mentre el Departament de Cultura afirma que s’aplica el principi de la “mínima afectació”, el catàleg de la trencadissa, irreversible sobre restes que havien sobreviscut dos mil anys, no para de créixer.

A totes les destrosses que ja estaven previstes sobre els plànols se’n van afegint d’altres a mesura que s’excaven noves zones del jaciment. Fa uns dies es van desenterrar els murs que han quedat seccionats per la construcció de la pantalla de pilots perimetral. Un d’ells és la façana nord de la vil·la, que conserva encara una porta amb el seu arc. Ara es pot ja constatar, doncs, que la vil·la ha quedat irremeiablement fragmentada i malmesa. Quant a les estances que s’han descobert entre aquests murs, quedaran greument afectades i en bona part destruïdes per les estructures de fonamentació. També s’han trobat inesperadament noves restes a la zona nord del jaciment, en una cota superior. L’alegria de la descoberta ha quedat de seguida estroncada pel fet que, segons els plànols, tant aquestes restes com d’altres que s’hi puguin trobar al voltant quedaran colgades sota tones de formigó.

La vil·la té una silueta reconeixible i singular: durant mesos hem gaudit d’una vista sobre la façana nord, amb la porta oberta a un laberint d’estances. Prendre cura de les restes hauria d’implicar també poder contemplar-les d’una manera que en preservi la identitat i la capacitat d’evocar la vida en altres temps. Quan la llei parla de vetllar per la integritat cultural del patrimoni s’està referint a un gest de conservació que tingui sentit i que faci possible gaudir plenament del seu component estètic i del seu potencial com a monument històric; que, en definitiva, en preservi el valor com a objecte cultural. Però el projecte Aldi prioritza les seves pròpies necessitats sobre el valor cultural. Segons els plànols, el que quedi de la vil·la restarà encaixonat en una sala subterrània, plena de columnes de formigó i dins d’un espai tan exigu que la façana quedarà gairebé enganxada a la paret. No és que es perdi la perspectiva: és que l’exterior de la façana difícilment es podrà contemplar, cosa que esdevé també una afectació i no pas mínima.

Les ruïnes són una forma estranya de memòria: la memòria històrica material, que va acumulant les marques de cada moment que ha travessat. Els arqueòlegs desxifren el seu llenguatge, que parla d’activitats quotidianes, d’espais reutilitzats i d’abandonaments. Les restes del passat sempre estan exposades a allò que el present vol fer-ne. La vil·la romana del Roser també es convertirà en la memòria d’allò que el nostre present ha volgut fer-ne. Donada la seva singularitat, hem d’evitar que es converteixi en un monument de la vergonya, en el paradigma d’allò que no desitjaríem veure repetir-se mai més.

Per tot això us demanem, amb un acte valent i de compromís amb el patrimoni, que atureu les obres. Que poseu fi a aquest projecte absurd, que intervingueu per a cercar solucions que passin per la dignificació del jaciment. Encara no és massa tard per recuperar aquella proposta que el mateix Departament de Cultura havia aprovat el 2002: un jardí arqueològic públic. Volem transmetre a les generacions futures un tresor de què puguin gaudir plenament, un monument que dignifiqui alhora el passat i el present d’aquesta ciutat i d’aquest país

Si voleu adherir-vos-hi, teniu aquí l’enllaç:

Enllaç a la carta i adhesió

Diu Kant a «La pau perpètua»: «El mal moral posseeix, inseparable de la seva naturalesa, la característica de contradir-se i destruir els seus propis propòsits (sobretot en relació amb els altres malentranyats)».

Acceptant com a valor ètic la igualtat entre tots els humans, la desigual repartició de la vaccinació entre països rics i pobres és un mal moral. Ha de comportar, doncs, «contradir-se i destruir els seus propis propòsits (sobretot en relació amb els altres malentranyats)».

Alguna cosa d’això pot estar passant amb l’òmicron (i altres variants que ens poden arribar). Ja vam explicar que la novetat de l’òmicron ha estat l’efecte d’una certa pèrdua d’immunitat sobre vaccinats i recuperats, cosa que fa que passem d’un moviment de les infeccions en forma de campana a un moviment oscil·latori. Abans teníem un dipòsit que s’anava buidant, i el fet que ho fes més o menys ràpidament feia les onades; ara tenim dos dipòsits (susceptibles i immunes) interconnectats amb circuit d’entrada i de sortida, quant més baix és el nivell de persones susceptibles d’infectar-se més alt és la seva velocitat d’increment a causa de la pèrdua d’immunitat (la reinfecció) de la gran quantitat d’immunes i al revés (i a més, ja no controlarem les onades que ens poden arribar dels països amb baix nivell de vaccinació).

Ara us explicaré una història possible de com el mal repartiment dels vaccins destrueix el seu propi propòsit. Utilitzant el model de seguiment de la pandèmia a Catalunya que hem construït i que trobareu aquí (prgPandemia), comparem els paràmetres de l’òmicron amb els paràmetres de la primera onada:

Per determinar aquestes taxes intervé tant el virus mateix com les mesures socials que adoptem.

En un moment donat, la població total es distribueix entre immune per vaccinació, immune per recuperació, susceptible i malalta. A partir de l’òmicron, en el model he hagut de suposar que perden la immunitat un 0,52% diari dels que han passat la malaltia o vaccinats.

Situació actual (tic 583). Mirant les gràfiques veiem com els susceptibles, amb diverses ondulacions (onades), van caient fins arribar l’òmicron, que provoca un canvi del tipus de sistema:

A més, ja fa dies que, considerant només les taxes d’infecció i letalitat, hauríem d’haver arribat al pic, i sense unes xifres tant altes d’ingressats. Per fer coincidir els resultats del model amb les dades reals, he hagut de suposar que la vinguda de dies molt freds ha incrementat la virulència del virus. A partir del dia 15 de gener, he suposat un increment de la taxa d’ingressats respecte a infectats del 6,8% diari. Sembla que aquesta variant és força sensible a les temperatures. Tot i això, ja veieu que la taxa d’ingressats respecte als infectats és, ara mateix, 2,3 vegades inferior que amb les anteriors variants del virus.
Ara bé, actualment, segons el model hem arribat al pic. Ara ve una caiguda en velocitat de descens accelerat. Uns quants dies amb descens moderat per caure després en picat. I això perquè entre la població que ha passat per la malaltia i la població vaccinada arribem ja a prop de 7 milions de persones, és a dir, no queda ja gaire gent susceptible d’infectar-se.
Previsió pels propers 15 dies (tic 598):

En el sistema anterior hauríem tocat fons (però, en aquest s’insinua el començament d’una nova onada). Tanmateix, anem a fer córrer el model, des d’avui a les previsions d’un any, 365 tics, fins al tic 963. Les oscil·lacions dels sistemes amb moviment oscil·latori poden ser esmorteïdes, mantingudes o creixents.

Sense revertir el mal moral, el model prediu quatre onades pel 2022, unes oscil·lacions esmorteïdes, amb tendència a finalment estabilitzar-se, però, atenció, a un nivell bastant alt d’ingressats (2.750) i relativament baix, però important, de defuncions (11 diàries). Això en les condicions actuals, sense tenir present noves variants o medicaments.
El nivell d’ingressats hospitalaris seria semblant a l’actual d’una manera permanent. No crec que el sistema hospitalari ho pugui resistir. Hauríem de conviure amb el virus; però no seria una grip normal, probablement desestabilitzaria la nostra societat tal com avui la coneixem.

Anàvem seguint la pandèmia de la Covid a través d’un programa que responia al següent model:

Era com buidar un dipòsit, representat aquí amb el nivell [Susceptibles]. Les onades responien a les variacions dels paràmetres taxaContactes, taxaInfeccions, taxaIngresInfectats, taxaLetalitat. Era com obrir o tancar més l’aixeta. Ara bé, a la llarga, amb successives onades, el dipòsit s’havia d’acabar buidant i l’epidèmia, doncs, finalitzar.
La vaccinació no alterava el model, només buidava més de pressa el diposit de susceptibles (ara en surtien dues fletxes). Cal tenir present, però, que una part dels vaccinats ja eren immunes a causa d’haver passat la malaltia amb anterioritat:

Ara bé, el programa va començar a fallar a mitjans de setembre d’enguany, predeia una baixada més gran d’infectats i la fi de la pandèmia. Tanmateix, els infectats no baixaven prou i es mantenien al voltant de 300 ingressats diaris. Tota manera, la pandèmia semblava controlada i ho vaig deixar estar. Segurament podria ser a causa de la no efectivitat del 100% de les vacunes.
Però va arribar una nova onada, l’òmicron. Què estava passant?. Els nous esdeveniments ens situaven en un canvi de model. L’Òmicron (i les noves variants que vindran en aquestes circumstàncies) introduïa un efecte de retrocés, el dipòsit de susceptibles no només es buidava, sinó que també s’omplia. Les vacunes perdien efectivitat, hi havia qui es reinfectava. Això implica que sense el control global del virus per a tots els humans, amb el sorgiment de noves variants, la pandèmia no té final, sinó que es comporta d’acord amb un moviment oscil·latori, d’onades successives. A mida que es va buidant el diposit de Susceptibles es va reomplint per l’actuació de noves variants del virus.

Ara no només surten fluxos del dipòsit de Susceptibles, sinó que també n’hi entren. Fluxos interdependents entre ells a través dels nivells d’Immunes per vaccinació i Població recuperada per una banda i Susceptibles per l’altra. Un moviment oscil·latori sense fi (i ningú ens assegura la no aparició d’una nova variant més letal). Aquí, més aviat, dels vicis privats, pèrdues generals (menys per les farmacèutiques).

https://commons.wikimedia.org/wiki/User:Soupvector

El punt de referència per Aristòtil és la polis ideal, l’associació d’individus lliures i iguals que s’apleguen per assegurar la seva independència. Què ens pot dir sobre les societats modernes aquesta reflexió aristotèlica?.

El ciment de la societat que ens presenta Aristòtil és la virtut, el desenvolupament de les capacitats humanes, i concretament de la part més pròpia i superior: la racionalitat. Aquest màxim desenvolupament individual només és possible formant part activa de polis, a través de la praxis. Per apropar-nos a la relació que es presenta aquí entre individu i societat, podem fer l’analogia amb un equip de futbol. El jugador només pot arribar a tot el seu potencial en el marc de l’equip; però l’equip té com objectiu els jugadors. El lloc i la funció de cada jugador dins de l’equip va orientat a maximitzar les qualitats potencials del jugador. L’objectiu no és l’equip, al qual s’haurien de subordinar els jugadors, sinó el desenvolupament de les capacitats dels jugadors (individus), en el ben entès que això últim només és possible en el marc de l’equip i gràcies a la interacció que s’hi dona (la polís ideal).

Per contra, el ciment de la societat moderna és el vici, o una cosa molt estranya que podem referir amb la famosa dita de Mandeville: els vicis privats produeixen beneficis públics. No és la virtut sinó l’egoisme el motor del progrés modern.

Aristòtil ens pot ajudar a entendre la mena de vici privat i de benefici públic moderns. D’entrada, pel que fa a la virtut, mitjans i fins estan totalment implicats mútuament, de manera que en cap cas del vici general pot sorgir la virtut. Suposats uns vicis privats, aquest benefici públic no és la virtut general.

Tanmateix, quins vicis privats? Quines disposicions del caràcter? Com resulta el conflicte dins l’ànima humana?

En això ens pot ajudar K. Marx. Per les classes dominants dins la societat capitalista el dia a dia és la lluita per l’apropiació de l’excedent. La plusvàlua generada en el marc de cada empresa capitalista no és queda allí, sinó que, a través del mecanisme dels mercats, va a una olla central on s’acumula tot l’excedent social. Després es tracta de assolir, tant li fa els mitjans, el màxim d’aquest excedent. Aquelles empreses que aconsegueixen parts més grans de l’excedent poden invertir més i millor, de manera que s’estableix una cursa per l’excedent en la qual els que es queden enrere acaben desapareixent, no es possible per una empresa capitalista quedar-se quieta, o, vull dir, quedar-se quieta és recular posicions en la cursa.

Així, doncs, el capitalista es veu obligat a ser plenament racional en la lluita per l’excedent (i a dirigir-hi les seves principals energies). Per tant, no podem parlar, pel que fa a la classe dominant i el temps dedicat al capital, ni d’intemperat o desenfrenat ni d’acràtic. Més aviat hauríem de parlar d’un desenvolupament racional parcial, fragmentat i amb un objectiu exterior a l’individu mateix.  Quina mena de racionalitat és aquesta?. En cap cas podem parlar d’un phrónimos, ja que no hi ha prudència sense virtut, fins i mitjans es demanen mútuament. A més, què passa en el seu temps lliure, quan cal satisfer la part apetitiva?

Una altra cosa serien les classes treballadores. Quina virtut, quins vicis desenvolupen?

Aquest apunt vol ser una petita acotació a (i agraïment per) la xerrada que David Garcia i Rubert va fer a Calella sobre patrimoni. La frase «Sobre «coses impossibles» que sí que es poden fer» referida al patrimoni és de David Garcia i figurava com una part del títol de la seva xerrada. Des de la lògica modal parlarem de coses impossibles.

Va ser Leibniz (filòsof, lògic i matemàtic) qui va definir la impossibilitat com a fals en tots els mons possibles, i la possibilitat com vertader en algun món possible. Posteriorment, en la dècada de 1950, es relativitza la noció de mons possibles, és a dir, en lloc de dir que un món és possible d’una manera absoluta, avui diem que és possible en relació a un altre món. Diem llavors que aquell món és accessible des d’aquest. Que la proposició p és impossible voldrà dir, doncs, que la proposició p és falsa en tots els mons accessibles des del meu món.

Allò que polítics i gestors orgànics del patrimoni afirmen és que «és impossible viure del patrimoni». En conseqüència hem d’obtenir, d’altres fonts privades, els recursos per tractar-lo. A Calella, no hi ha diners (que no tornarien) per invertir en el jaciment del Roser, hi ha altres prioritats, com arranjar una escola, un pavelló, …. Així els diners per excavar el jaciment vindran d’un acord amb l’Aldi, assumint el seu projecte de soterrament i fraccionament de la vil·la residencial i realitzant les requalificacions oportunes, i a l’Ajuntament no li costarà ni un euro (que podrem invertir llavors, per exemple, en el cobriment d’un tram de la riera o en la construcció d’un nou aparcament municipal,….).

¿Com ha de ser el seu món R de manera que a tots els mons, m_i, accessibles des de R resulti fals que es pugui viure del patrimoni?

Per entendre-ho crec que ens podem referir a la diferència entre dos conceptes econòmics, per una banda el PIB i per altra l’ Index de desenvolupament humà..

El PIB és la suma tots els béns i serveis finals produïts expressats monetàriament. És un concepte primitiu, molt insuficient per mesurar el benestar social i per afrontar els problemes actuals de sostenibilitat. No contempla ni les externalitats (el canvi climàtic), ni les feines que no entren en el mercat (feines domèstiques), ni l’oci, i suma mals (drogues, prostitució) sempre que es paguin. El seu món R és el món del PIB, per ells allò que és realment real només és allò que entra en el PIB.

L’Index de desenvolupament humà té present a més del nivell de vida, l’esperança de vida, l’educació, l’impacte de les mesures econòmiques sobre la qualitat de vida. I s’observa com aquests factors acaben essent també decisius per la bona marxa de l’economia mercantil. Potser perquè la creativitat és un factor econòmic decisiu i aquesta és molt més gran en contextos d’alt index de desenvolupament humà.

Ells realment no hi creuen en aquest món del desenvolupament humà; com hem dit el seu món és el del PIB; tanmateix avui dia queda molt lleig i primitiu quedar-se només amb el PIB. Per tant, en l’àmbit públic han de fer veure, han de simular, unes qualitats i preocupacions per al patrimoni que no tenen. I d’això se’n diu hipocresia. I en l’àmbit privat, fora de micro, faran gala del seu realisme del PIB i que no creuen en aquestes coses de la sinceritat i del valor del patrimoni per al poble i per a l’economia i desenvolupament humana. I d’això se’n diu cinisme.

Dèiem que si pot escapolir-se’n, el ciutadà de saviesa pràctica mínima no serà just en el sentit de la igualtat. Recordem que aquest ciutadà és aquell que té tot just el coneixement necessari per entendre que s’ha de deixar guiar, que ha adquirit uns hàbits sobre la base d’aquesta guia, la guia del qui té sí saviesa pràctica. En l’associació de lliures i iguals, guiat per la llei.

Ara bé, en les circumstàncies de la vida ens enfrontem a situacions concretes, úniques. Quan aquesta unicitat sigui prou diferent de qualsevol circumstància anterior, la virtut que té com a base exclusiva l’hàbit no serà suficient, perquè no hi ha hàbit de la circumstància profundament novedosa. La prudència mira cap a l’acció

Enfrontar aquest tipus de circumstàncies requereix una virtut específica, la phrónensis. Aquesta no és coneixement universal (científic), encara que el demana. És comprensió de la situació concreta, amb la seva complexitat, i aplicació del saber per torbar l’actuació millor corresponent a l’objectiu d’acord amb la virtut. Com a exemple, en una primera aproximació, a nivell de producció i no d’actuació, agafem un episodi d’Star Trek. Sovint es troben en situacions noves, perilloses i complexes que requereixen una solució creativa. La capacitat de trobar aquestes solucions, d’acord amb les normes de la flota estel·lar, és la phrónensis. Cal entendre totes les peces que conformen el problema, cal tenir presents les lleis universals, cal encaixar-ho tot per assolir l’objectiu. Únicament que, en aquest cas, referida, a la producció del món exterior, i no a l’acció en què ens construïm a nosaltres mateixos. La phrónesis és la virtut corresponent a part deliberativa de l’ànima, aquella que tracta amb les passions. Part deliberadora

I el fet de referir-ho a l’acció fa encara una mica més complexa aquesta virtut: fa que l’objectiu s’incorpori als mitjans i els mitjans a l’objectiu. La simple habilitat de saber trobar els mitjans per assolir els objectius que ens proposem no és phrónesis, ja que pot conduir-nos a un gran mal. Podem acumular èxits fins al desastre final. Destresa

El phrónimos ha de ser plenament virtuós; ja que l’objectiu de l’acció és la virtut, en el sentit del ple desenvolupament de l’ésser humà, de les potencialitats humanes en nosaltres. Ha de tenir una clara comprensió del seu bé individual, que recordem només es pot pot assolir socialment, en equip.

I aquesta comprensió del agathón (bé privat) lligat al kalón (bé públic) no pot sinó incorporar la virtut als mitjans, perquè a través d’aquest mitjans (de la phrónesis) construïm la virtut ( el fi). La virtut ens fa conèixer els fins i la phrónesis els mitjans i no hi ha l’una sense l’altra. La finalitat es va construint incorporada en els mitjans. Prudència i virtut

Exemple: La independència com a virtut mira la virtut dels ciutadans i es va omplint de valors com llibertat, igualtat, justícia solidaritat (amistat), …. , llavors assolir aquesta independència només es pot fer amb mitjans que ja construeixin aquest valors, amb mitjans virtuosos. I la phrónensis és la capacitat de trobar i implementar la via virtuosa a la independència com a virtut.

Allò de «el fi justifica els mitjans» ja és sinònim de maldat, de manca de virtut i de phrónesis, que es comunicarà a tot el cos social i que ha de derivar en la covardia i en la injustícia.

Seguint Aristòtil, l’objectiu de l’esser humà és la felicitat entesa com el ple desenvolupament de l’ésser humà (la virtut) i les seves potencialitats, això només és possible en societat. Aleshores, suposem una societat de lliures i iguals, independent (la ciutat en aquella època, la nació avui), l’objectiu de la qual és la felicitat dels seus membres a través de la virtut. En aquesta societat els polítics seran virtuosos, coneixedors de l’ànima humana, i procuraran com a objectiu primer la virtut dels seus associats. Ètica a Nicòmac, llibre I, capítol 11, §1

Ni els joves, per la seva joventut, ni molts ciutadans, per les dificultats que comporta, són capaços del coneixement necessari (el coneixement concret) per assolir la virtut i la felicitat. Els cal una ajuda. Pel que fa als joves, la nació els ha de proporcionar una educació adequada que faci que adquireixin la virtut a través de portar-los a la pràctica de la virtut. Per els altres ciutadans, els polítics governants han de saber administrar la cura de l’ànima necessària per portar-los també a la virtut. Tant els uns com els altres han de tenir almenys el coneixement necessari per obeir els preceptes donats pels més virtuosos. «té una absoluta superioritat el qui ho coneix tot per si mateix, i també és discret el qui sap escoltar els bons consells; però no saber res per si mateix i no esculpir en el propi cor les paraules d’altri, és ser un home absolutament inútil.» Ètica a Nicòmac, llibre I, capítol 2, §1. Si «Anomenem actes justos aquells que tendeixen a produir i preservar la felicitat i els seus components per a la societat política» Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 1, §6., cal d’establir la justícia.

Així, doncs, en aquesta nació, «la llei ens ordena de practicar totes les virtuts i ens prohibeix d’exercir qualsevol vici». Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 2, §6. I actuar justament no pot sinó consistir en obeir la llei. És a dir, com demanàvem en l’anterior apunt, les actuacions de les institucions i els valors socials que aquestes promouen són un punt de recolzament confiable.

Fixem-nos que Aristòtil no exigeix la virtut en sentit ple, la virtut total, per a tothom, cosa que creu impossible (però sí almenys pels polítics governants) Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 6, §2. Aleshores, apareix un nou problema, i pot dir: «molts homes poden actuar virtuosament en els seus propis assumptes, però són incapaços de virtut en les seves relacions amb els altres».Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 1, §6. Això no ho podria dir d’un home plenament virtuós, que seria necessàriament just, és a dir, que també seria virtuós en les seves relacions amb altri. Perquè l’home virtuós total sap que el seu desenvolupament, tant en la producció com en l’acció, només és possible socialment, en comunitat amb altres virtuosos.

Però aquest no és el cas del ciutadà, diguem-ne, de saviesa pràctica mínima. Aquest ciutadà pot actuar virtuosament en els seus propis assumptes, però no en relació amb altri; perquè no és capaç de veure el benefici, també per ell, d’aquesta actuació respecte a altri. Aleshores, cal també procurar des de les institucions aquesta justícia particular, basada en la igualtat. L’home just és qui respecta la llei i la igualtat. Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 1, §4 . No respectar la igualtat vol dir cobdicia, abús, Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 2, §1 i «això passa per assignar a un mateix massa coses bones i massa poques coses dolentes».

Aquí, com veiem, Aristòtil xoca amb un nou problema: així com amb la virtut, que ens afecta a nosaltres mateixos, veiem els resultats d’una manera directa i immediata, amb la justícia, que afecta a altri, els resultats no són ni directes ni immediats: si pot escapolir-se’n, el ciutadà de saviesa pràctica mínima no respectarà la igualtat. Entrem en el problema de les virtuts intel·lectuals, haurem de fer una mirada més profunda sobre les nostres capacitats racionals per dirigir la praxis humana (l’activitat pública de comunicació, debat, i presa de decisions col·lectives).

Segons Aristòtil, l’ànima humana té tres parts. Una part vegetativa, una part apetitiva i una part racional.

A la part vegetativa no hi ha principi racional. La part apetitiva és limitadament racional, pot escoltar i obeir la raó «en un sentit semblant a com nosaltres parlem de “prendre en consideració les raons” del pare o dels nostres amics». A la part racional hi haurà, doncs, dos components, un de desplegament de la raó en ella mateixa (intel·lecte teòric) i l’altre que es relaciona i treballa amb les passions (intel·lecte pràctic). Distingirem, doncs, entre virtuts intel·lectuals (excel·lència en el desenvolupament de la raó en ella mateixa) i virtuts morals (excel·lència en la satisfacció de les passions guiades per la raó) (E.Nicomac 1-11-6) .

L’elecció humana o preferència reflexiva consisteix en la reflexió racional del desig o desig reflexionat. L’elecció surt del desig i el raonament amb vista d’un objectiu. L’intel·lecte per ell mateix no mou res, sinó només mou l’intel·lecte que té com a objectiu un fi i és pràctic. Així, doncs, tant com el raonament ha de ser vertader, el desig ha de ser recte. (E.Nicomac 3-4-4)

Aquí trobem un punt important de debat, l’equació socràtica no és només felicitat=virtut, sinó felicitat=virtut=coneixement. La felicitat s’aconsegueix amb la virtut, i la virtut amb el coneixement d’un mateix i, també, quan tenim ple coneixement de nosaltres mateixos, això ens porta a obrar bé i, de resultes, som feliços.

A Aristòtil el desig ha de ser recte, ja que encara que l’intel·lecte pràctic entengui el desig i l’informi detalladament de què és el que més li convé, el desig pot desobeir. Aristòtil introdueix un hiatus irracional i obre una porta a l’irracionalisme. En les relacions humanes, la presència de l’irracionalisme fa que un conflicte no es pugui resoldre amb més raons, i per tant, o queda sense resoldre o tendeix a resoldre’s per altres mitjans, tal vegada, amb la utilització de la força, de la violència. Però això ha de passar també en el cas de conflicte entre desitjos, guanyarà el que tingui més força. Trencada l’equació clàssica, es trenca l’harmonia dins l’individu i entre els individus, i, per tant, també l’equació felicitat=virtut, i la política sobre principis ètics.

L’equació socràtica, hem dit, és felicitat=virtut=coneixement. Aristòtil accepta (felicitat→virtut→coneixement), però no (coneixement →virtut → felicitat). El coneixement és condició necessària però no suficient. Cal, a més a més, un desig recte. Què vol dir això? com s’aconsegueix? És realment així? Aristòtil trenca amb la tradició socràtica?

Hem d’analitzar amb més detall la relació entre la part apetitiva (desig, passions) i la part racional pràctica. Aristòtil distingeix entre l’acràtic i el desenfrenat. (E.Nicomac 7-3-2)

L’incontinent o desenfrenat persegueix el plaer i la satisfacció del desig d’una manera incondicionada, i creu que ho ha de fer. L’acràtic també persegueix el plaer i la satisfacció del desig; però creu que no ho ha de fer. Trenca per tant coneixement→virtut.

Com és possible que un home que jutja correctament es comporti de manera incontinent?. Anomenarem acràtic un individu així, un individu que obra en contra del que li sembla millor.

Per Aristòtil, l’acràtic és com l’embriag. Pot posseir la ciència, però no és capç d’utilitzar-la, perquè les passions el dominen fins arribar a fer-li perdre el judici. (E.Nicomac 7-3-5)

Ara bé, la prudència o saviesa pràctica i l’acràsia o debilitat de la voluntat són incompatibles.

Agafem l’analogia que ens ha posat Aristòtil del jove que pren en consideració les raons del pare. Si el pare (intel·lecte pràctic), al llarg del temps, ha sabut educar i satisfer les aspiracions del jove (part apetitiva) aquest hi tindrà una bona relació, l’escoltarà i seguirà els consells; però si el pare ha estat o massa autoritari o massa permissiu o no ha sabut trobar el bon consell, el jove (que té les seves raons) serà desobedient, potent i seguirà només les seves raons (insuficients). En el cas de la raó pràctica, no és suficient el coneixement de la regla, aquesta no es pot aplicar automàticament, s’ha de saber aplicar d’acord amb les raons del desig. Això vol dir que la part apetitiva també té les seves raons que s’han d’escoltar i satisfer (virtut de la prudència) d’acord amb la totalitat de l’individu, i si no es fa, sorgirà el conflicte entre la raó i les raons del desig, i tindrem l’acràsia, si el desig és prou fort. (E.Nicomac 7-3-6)

Això vol dir que al jove, o a aquell que encara no ha pogut arribar a la virtut, no se li demana tota la saviesa pràctica; però sí un nivell suficient per entendre que ha de seguir les prescripcions d’altri més savi, per exemple, un mestre o uns valors socials. Aquesta seria la tasca de les institucions, ser un punt de recolzament lliurement confiable. Però per ser-ho, cal que els governants tinguin la virtut que necessita l’intel·lecte pràctic que tracta amb la part apetitiva, «això es el que distingeix una ciutat d’una altra i una bona ciutat duna ciutat dolenta. (E.Nicomac 2-1-1) .

Trenca realment Aristòtil amb coneixement→virtut.?

Hem vist que a Aristòtil l’acció i producció són coses diferents. Desenvolupar-se com a ésser humà i produir objectes no són la mateixa cosa. No esdevindrem virtuosos només amb el desenvolupament de la producció. Cal la feina racional de l’autoconstrucció personal, la virtut. A Marx per contra «la producció per la producció representa el desenvolupament de les forces productives humanes, és a dir, el desenvolupament de la riquesa de la naturalesa humana com una finalitat en si mateixa. […] encara que al principi el desenvolupament de les capacitats de l’espècia humana té lloc a costa de la majoria dels individus i fins i tot de classes, al final trenca aquesta contradicció i coincideix amb el desenvolupament de l’individu; el major desenvolupament de la individualitat només s’aconsegueix per un procés històric durant el qual els individus són sacrificats pels interessos de l’espècie humana.» (Teories sobre la plusvàlua, volum 2, §12)

A Aristòtil tenim, doncs, acció sense producció i a Marx producció sense acció.

Marx obvia l’esforç personal per esdevenir virtuosos i ho centra en el desenvolupament de les forces productives a través de la producció. És un camí totalment estèril i molt perillós des del punt de vista de l’ètica. És una visió simplista que no explica com la disposició il·limitada de béns materials producte de la producció ens farà bones persones. Justifica el mal que resultarà en el bé. Per aquest camí Stalin queda plenament justificat i, en general, el pragmatisme d’aquells que abracen el mal perquè resultarà en un bé superior futur. I avui dia en plena crisi ecològica representa un atemptat a la supervivència de l’espècie.

Aristòtil no considera l’esfera de la producció i la reproducció com els fonaments i l’estructura que suporta l’acció virtuosa. Ara bé, un determinat sistema econòmic, unes determinades relacions de producció (especialment les formes de propietat) que porten, com a coacció dels sistema, a què i com produir afavoreixen o dificulten també la virtut. Tota manera, malgrat dèficits i possibles errors, presentar la virtut com a problema principal és una via clarament fèrtil i que ens situa davant de la complexitat del problema, tal com hem vist en l’apunt anterior.

Cal dir, tanmateix, que el Marx dels Manuscrits econòmico-filosòfics presenta el problema d’aquesta relació de la producció de béns exteriors i de la construcció d’un mateix a través del fenomen de l’alienació: una producció alienada ha de portar també a l’estranyament de l’individu amb ell mateix, amb els altres i amb l’espècie (Manuscrits eco-f 24-1). El comunisme té com a objectiu fer possible el bé individual harmonitzat amb el bé públic(Manuscrits econòmico-filosòfics, 3rMan, IV, 5. Pag. 147) . Aquestes idees enllacen clarament amb la tradició clàssica d’un Aristòtil i a més no obvien el problema de l’explotació del treball en l’àmbit de la producció.

Tornem a l’ Ètica a Nicòmac. Com poden les institucions ajudar l’individu a assolir la virtut? Com poden intervenir sobre individus lliures? No sembla possible, i més quan l’acció virtuosa implica que faig l’acció lliurement, amb coneixement, amb reflexió aplicada a la realitat concreta i per la seva virtuositat mateixa (E.Nicomac 2-4-1).

Tota manera, hem de tenir clar que l’objectiu bàsic de la política és la virtut (E.Nicomac 1-7-2). Igual com els metges han de tenir coneixement de medecina en el cas del cos, els polítics i homes d’estat han de tenir un important coneixement de l’ànima humana que els permeti prendre les decisions més favorables a la virtut dels ciutadans. I en general, sense coneixement d’un mateix no és possible la virtut. Hem de considerar, doncs, l’ànima humana.

D’entrada fixem-nos en la cosa sobre la qual ens preguntem. Per exemple, un objecte pot conegut, una desbrossadora. Davant de l’objecte intentem entendre la seva funció. Per esbrinar-ho examinem les seves parts i com es relacionen. Finalment, entenem que la seva funció específica, la que pot realitzar amb la més gran excel·lència, és tallar i triturar les bardisses. Si tingués psiquisme, segurament desbrossar seria allò que la feria més feliç, ja que és allò que correspon a la seva forma dissenyada.

Aristòtil aplica un raonament anàleg referit a l’ésser humà. Examinem l’ésser humà. La funció específica de l’ésser humà que es correspon amb la seva forma estructural, els seus components en les seves relacions mútues, és l’aplicació del principi racional, la utilització de la nostra ment per a les nostres tasques pràctiques. Això serà doncs el que ens farà feliços. I si anomenem virtut l’excel·lència en la realització de les funcions que ens són pròpies, aleshores, felicitat=virtut (E.Nicomac 1-4-8)

Aquest desplegament de la nostra naturalesa racional es resol en dues facultats: com a producció i com a acció. La producció s’orienta a la producció d’objectes exteriors a nosaltres i l’acció s’orienta a l’interior, a la construcció de l’ésser humà mateix. A Aristòtil producció i acció són diferents (E.Nicomac 6-3-1) (recordem que a Marx en la producció ens produïm). La diferència entre producció i acció rau no només en l’objecte, sinó en les condicions mateixes de l’actuació (E.Nicomac 2-4-1)  . La bona realització de la producció i l’acció resultarà, doncs, en la nostra felicitat.

Resolt això, semblaria que a la república tots hem de ser virtuosos i feliços. Què ho podria impedir?

Doncs precisament aquí hi ha el problema i el que investiga Aristòtil: els impediments.

Per començar el tipus de coneixement pràctic i concret que requereix l’ètica (com hem de viure?) no el podem obtenir amb un manual i amb exactitud. El coneixement de la virtut requereix l’experiència, la qual els primers anys de la nostra vida no tenim. Haurem de començar a viure, doncs, sense possibilitat de ser virtuosos (E.Nicomac 6-6-2) .

Però, a més, el coneixement no és suficient, cal practicar fins posseir la qualitat. Passa tant en la producció com en l’acció, saber com hem de fer una cosa no vol dir tenir ja l’habilitat per fer-la, cal un entrenament, una pràctica més o menys llarga fins a posseir realment (la virtut) l’hàbit que ens permetrà l’acció o la producció correcta (E.Nicomac 2-1-1) .

Més encara, en el cas de les accions, si errem a causa dels plaers i els dolors, aquests ennuvolen la ment i no ens permetran la reflexió necessària (E.Nicomac 2-3-1) .

I finalment, per acabar de dificultar-ho, resulta que els mals hàbits, adquirits per alguna de les causes anteriors, una vegada establerts són molt difícils de deixar (E.Nicomac 3-6-3) .

Ah!, ah!, calen a més una certa quantitat de béns exteriors i de fortuna (E.Nicomac 1-8-4) .

Resulta, doncs, que encara que estem naturalment predisposats a adquirir les virtuts, de manera que el desenvolupament de les nostres facultats ens portaria a ser virtuosos i feliços, ens veiem arrossegats a ser viciosos i desgraciats. Desenvolupem un especial d’art d’amargar-nos la vida. Aristòtil parlarà tant de com ser feliços, com de com som desgraciats.

I tot això suposant un entorn favorable: dins la república (nació) de lliures, iguals i sobirans!!

Hem raonat que l’objectiu de l’associació republicana dels individus és assolir la virtut i la felicitat dels associats. Davant les dificultats amb què es troba l’individu, no podrem fer-hi alguna cosa des de les institucions?

En una sèrie d’apunts, farem una aproximació a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil com a reflexió de com hem de viure, suposant un determinat sistema d’interacció social. En el cas d’Aristòtil, l’objectiu final de l’actuació de l’individu es considera en el marc d’un sistema social d’individus lliures i iguals que s’associen per assegurar la seva independència (E.Nicomac 5-6-2).

Per què s’han d’associar els individus? Per assegurar la seva independència. Perquè cada individu, per separat, no és autosuficient, no és pròpiament humà, de manera que per realitzar el seu ésser, l’home s’ha d’associar en la ciutat, en una comunitat autosuficient de lliures i iguals.

És evident que en les nostres societats actuals els individus no són lliures i iguals ni viuen en comunitats autosuficients, i no poden, doncs, desenvolupar la praxis, l’activitat pública de comunicació i presa de decisions. Aleshores, tampoc poden ser humans plenament desenvolupats, són semblants als bàrbars de què parla Aristòtil, i, per tant, el que ens dirà sobre desplegar la nostra naturalesa racional només ens serà aplicable com una potència que no podrem assolir en les nostres societats actuals. (Política I-1)

Cal remarcar que, segons Aristòtil, dones i esclaus no poden formar part d’aquesta associació, ja que considerava que per naturalesa es troben incapacitats per desenvolupar la praxis, l’activitat pública de comunicació i presa de decisions.

Considerarem, doncs, el problema teòric de com hem de viure només en el nivell d’abstracció de la polis republicana. República: «Quan és el comú el que governa en vista de l’interès general, el règim rep el nom genèric a totes les formes de govern: república» (Pol.,III,7). Per democràcia Aristòtil entenia una república on governen els pobres, ja que, en les polis democràtiques, el sistema d’elecció dels magistrats assegurava la majoria dels pobres, en tant que majoria social.

Quin és el bé últim de l’individu, aquell al qual tots els altres béns es subordinen?

D’entrada, si considerem que el bé de l’individu és el mateix en tots ells, l’objectiu que procuri l’Estat, definit com el govern d’una associació d’individus lliures i iguals, serà el mateix que el bé d’aquests individus (E.Nicomac 1-1-3). Determinat el bé privat, l’objectiu de l’associació republicana dels individus és assolir aquest bé individual. La Política, aleshores, esdevé la ciència que tot ho vertebra.

A aquests individus, si els preguntem, hi ha poca discussió sobre quin diran que és aquest bé últim que busquen tots: La felicitat és el bé suprem de l’home (E.Nicomac 1-2-1) . Hi ha, però, força desacord sobre en què consisteix la felicitat. Aristòtil intentarà posar-hi llum.

Tal com hem dit abans, cal remarcar que aquesta associació no és la de l’individu possessiu com en un Hobbes o un Locke. Per Aristòtil l’ésser humà com a ésser humà només és possible i es construeix en el marc de la ciutat. No existeix com a tal abans de la ciutat.

En el cas de la Vil·la romana de Calella es portarà el procés d’ALIENACIÓ CULTURAL a un dels seus punt més excelsos. Perquè sobre la part de la Vil·la residencial excavada hi anirà una superfície comercial, un Aldi. Aquest tipus de centres comercials han estat definits com «els llocs geomètrics de l’abundància», amb els seus passadissos lineals plens a vessar d’articles, pensats per fer tot el recorregut de la superfície comercial i oferir al consumidor la percepció directa de l’abundància a l’abast de la mà.

Per això, aquests centres representen la negació mateixa de la mesura, on, si disposa de diners, un individu, tot i viure en la més gran ignorància, pot obtenir els més grans beneficis de la civilització, en forma de consum. Fins i tot, a través del diner, en la mesura que, amb la suma de diners de què disposi, pugui adquirir qualsevol producte, viu la il·lusió de poder posseir tots els productes, en una confusió volguda dels sentits distributiu i col·lectiu del terme general.

Desmesura, ignorància, confusió. La negació mateixa dels valors de la cultura clàssica; la negació dels ideals que, probablement, van inspirar la construcció de la Vil·la. Només cal imaginar que pensaria un Plató d’aquesta dignificació de la «ánoia», de la satisfacció irracional (consumista) dels desitjos.

Aquest centre comercial, amb la seva connotació consumista negadora de la cultura clàssica, serà la icona de les restes soterrades de la cultura clàssica. Un símbol icònic ha de tenir una certa analogia amb el concepte a què fa referència; aquí tindrem, per contra, una icona totalment estranya (aliena) al concepte de «vil·la», que ens indicarà clarament qui és realment important allà i com la conservació ha portat a la destrucció de la integritat cultural de la vil·la.

A més, des d’un punt de vista lògic, aquest estranyament arribarà fins a la contradicció entre icona i concepte i ens portarà a pensar A i ¬A alhora. Una contradicció, dins un sistema de pensaments, fa el sistema inconsistent i destrueix la capacitat mateixa de fer raonaments. Per evitar-ho, caldrà inventar un nou significat (consumista) a la «vil·la» que amagui l’autèntic significat. I per a tots aquells visitants que, a causa del seu coneixement, això serà impossible, la visió de l’Aldi soterrant les ruïnes serà una tortura, una bufetada intel·lectual i un indicador de la pobresa cultural i la ignorància d’aquelles que van decidir el projecte.

Fixeu-vos que alguna cosa de tot això hi devia haver pel que fa a les tres plantes d’edificació més que van sobre l’Aldi que soterrarà la Vil·la. En un primer moment, s’estudiava la possibilitat que el CAP i les consultes externes de l’hospital es traslladessin a aquestes tres plantes per sobre del supermercat. Més tard, s’estudià de posar-hi les oficines de l’hospital. I és que la Conselleria de Salut no veia amb bons ulls ubicar les dependències d’un hospital a sobre d’un supermercat. La Consellera de Salut de llavors, Alba Vergés, va afirmar “No és el lloc on jo concebria que ha d’estar un hospital”. Finalment aquestes tres plantes seran destinades a habitatges a fi de congestionar, encara un poc més, la zona, i treure més valor mercantil a cada pam de terra.

L’experiència de l’actuació per a la dignificació de la Vil·la romana de Calella em porta a distingir dues estratègies en l’àmbit de l’arqueologia. Deixeu-me anomenar-les l’estratègia de l’Eros i l’estratègia del Tànatos.

l’Eros no queda satisfet amb la bellesa creada, «allò que ha assolit se li esmuny sempre de mica en mica de les mans» i és empès a engendrar més bellesa, «tenint per nord aquella bellesa, elevar-se sense parar, com si ens servíssim de graons»: recuperar la vil·la, el jaciment, l’entorn, qui sap si la ciutat. Ens porta en un moviment ascendent cap a formes més àmplies de bellesa. Ja no podem suportar veure’ns rodejats de la lletjor.

L’estratègia del Tànatos, en la mesura que només pretén la conservació, serà passiva, basada en l’aïllament, procurant assegurar que la construcció sigui mínimament afectada per forces exteriors, en una espècie de tumba-congelador sense cap canvi significatiu important. Serà una estratègia contraria als principis de la vida.

l’estratègia de l’Eros és una estratègia activa inspirada en els principis de la VIDA, amb capacitat de resposta davant dels canvis. Caldrà mirar el jaciment des de la perspectiva del creixement cap a la seva extensió geogràfica. I no només com a creixement, sinó també com a desenvolupament cap a la seva realitat completa, el seu concepte. A més, caldrà pensar en l’adaptació als canvis de l’ambient extern, urbà i cultural, al paper que jugarà en el territori i/o en la ciutat. Creixement, desenvolupament i adaptació són característiques dels sistemes vivents.

Contràriament l’estratègia del Tànatos, basada en l’AÏLLAMENT, no està pensada per créixer com a unitat, sinó per conservar allò trobat i es trobarà sotmesa a una parcel·lació oportunista, segons esdeveniments aliens. En no poder créixer harmoniosament, el jaciment arqueològic no es podrà desenvolupar en la seva complexitat i articulació. Estancat, parcel·lat i desarticulat no es podrà desenvolupar, cosa que farà que ho tingui molt difícil per adaptar-se a les noves exigències que sorgiran amb el temps. Ni creixement, ni desenvolupament, ni adaptació genuïns entren en els seus objectius i possibilitats.

Deixeu-me fer aquí un petit apunt de filosofia del llenguatge. Els humans elaborem conceptes («vil·la», «bellesa», «amor», «vida», «mort», …). Els conceptes es troben dins la nostra ment. Tot concepte té una intensió, una referència i una extensió. La intensió de «vida» és el conjunt de propietats que caracteritzen els éssers vius. El referent de «vida» són totes les formes de vida concretes possibles (pensables). El referent es troba en bucle de realimentació amb la seva intensió. L’extensió de «vida» són els éssers vius realment existents en el present o passat. En el procés del coneixement, el concepte es va construint críticament en relació a la realitat. No és fàcil expressar la intensió d’un concepte, de fet, ja vèiem que Plató utilitzava mites per explicar molts dels seus conceptes, per exemple l’«amor» al Convit. Una ajuda per expressar els conceptes són les imatges, les icones, un objecte físic S amb una certa analogia amb el concepte C, i que ens hi remet sempre que estem en presencia de S.

Amb l’estratègia de l’Eros les ruïnes seran un PUNT DE REFLEXIÓ CULTURAL . Caldrà fer un treball d’explicitació de la relació entre la troballa arqueològica i el seu concepte.

El creixement, el desenvolupament i l’adaptació van operativament interrelacionats, formant un sistema, és a dir, amb bucles de realimentació que el relliguen com una totalitat a construir en el temps, com un nou referent del concepte, amb unes peculiaritats pròpies respecte la intensió . Aquesta construcció demanarà exploració, descobriment de la seva realitat concreta i aportacions pròpies al concepte. L’adaptació ens obrirà a l’entorn, a la implicació i participació de la ciutadania en el procés de recuperació del bé. L’adaptació ens portarà, també, a definir dinàmicament el paper que tindrà en la identitat, la geografia i l’urbanisme de la ciutat.

Amb l’estratègia del Tànatos, el jaciment resulta ALIENAT CULTURALMENT, ja que no realitza el seu concepte. I no el realitza perquè té un amo a qui pertany i als interessos del qual està sotmès (en el nostre cas l’Aldi que no mostra cap respecte seriós pel nostre patrimoni).

Aquesta alienació té quatre aspectes:

1. En el jaciment, no hi fem el que hi hauríem de fer. Aleshores, amb aquest malfer, paulatinament es converteix en un objecte estrany que s’enfronta al seu concepte.

2. En no fer el que hi hauríem de fer, el mateix procés de construcció esdevé un procés de destrucció, sense línies vermelles clares i sotmès a les ordres del seu propietari.

3. En perdre la seva essència (el concepte a què aspira), en no ser ell mateix, no pot incorporar la riquesa del coneixement avançat i genuí sobre el concepte, la riquesa genèrica del concepte en desenvolupament en la comunitat arqueològica.

4. Aleshores, éssent com és un objecte estrany a ell mateix, no pot entrar en relacions sinèrgiques amb altres béns culturals genuïns.

Amb l’estratègia de l’Eros les ruïnes seran un CENTRE DE RECREACIÓ HISTÒRICA. El jaciment haurà de servir també per realitzar un apropament crític a la nostra història. Entendre per elles mateixes altres formes de vida i de pensament (una cultura). I entenent la seva cultura, aprendre dels seus encerts i remarcar els seus errors per no repetir-los.

Això demanarà actuacions per recrear, en un lloc que li serà proper, tota la complexitat i riquesa d’aquesta història i anar més enllà d’una falsa idea de progrés.

Finalment, ens permetrà resseguir alguns trossos del fil que ens porta des d’ells fins a nosaltres.

Amb l’estratègia del Tànatos, el jaciment estarà SOTMÈS AL CONSUMISME. Faltat d’ancorament en el concepte, estarà sotmès a l’opinió, a la moda. I la moda més estesa en les nostres societats és la del consumisme. El to go shopping. La museïtzació reproduirà la relació del consumidor amb el món real, que no és la d’implicació responsable, ni tampoc la d’indiferència total, sinó que és la de curiositat, entesa com una atenció discreta i superficial, lligada a vivències epidèrmiques. Oferirà experiències ràpides i acumulatives, però efímeres. Ara bé aquesta actitud de curiositat demana, per mantenir l’interès i evitar l’avorriment, constants novetats i impactes sensorials creixents. Cosa que aquesta museïtzació no podrà proporcionar i, per tant, l’obra caurà en l’oblit i la indiferència del consumidor.