marginàlies

Ara mateix en el planeta hi ha uns vint-i-cinc volcans actius d’intensitat diversa. Prop de nosaltres tenim els d’Etna i Stromboli, i més amunt, a Islàndia, el Fagradalsfjall. De tots ells, ara per ara, el més malavidós és el Nyiragongo, a la República Democràtica del Congo, que ha fet evacuar la ciutat de Goma, d’uns 160.000 habitants. Donat que la ciutat només està a 18 kilòmetres del volcà, encadena catàstrofes: a part de l’actual, varen ser de molta consideració les de 1977 i les de 2002.

El foc té una fortíssima capacitat fascinadora, crida ben fort i per això no és estrany que davant erupcions volcàniques tothom –o gairebé- s’admiri, com si fossin focs artificials elevats a una potència descomunal. En el cas del Fagradalsfjal, veritables multitud es congreguen a les rodalies per sentir de prop el rugit i el vòmit incandescent. I quan es mostren imatges d’aquestes erupcions en els telenotícies, les exclamacions d’espectacularitat dels presentadors no deixen.

I tanmateix aquestes admiracions no acaben d’amagar el neguit: aquest git de foc en riu anorrea, fa callar la terra, engega la vida. Aquestes petites xemeneies del cor de foc del planeta ens posen a lloc, o ens hi haurien de posar; ens vénen a dir que, tanmateix, els humans no regim la terra, ans al contrari. I que comportar-nos com a bèsties amb el medi que ens manté en vida tendrà –i ja té- conseqüències catastròfiques.

El canvi climàtic és un fet que sols posen en qüestió els individus més toixos i malentranyats de l’espècie humana, i les sacsades de l’interior del globus terraqüi per ventura ens adverteixen que l’ou de la terra també vol canviar. I res no fa pensar que la humanitat s’adoni d’aquest canvi per mudar radicalment ella i no contribuir amb la seva vanitat i cobdícia al deteriorament irreversible de tot el que permet la vida.