marginàlies

El president espanyol, Mariano Rajoy, després d’haver mig espinzellat les tisorades més bèsties executades des que és president, va ser força aplaudit pels seus companys de partit, molts dels quals s’aixecaren del seu escó i tot per demostrar-li el suport més absolut. Intolerable. És una imatge força comentada i molts mitjans comparen tanta exultació amb la compulsió d’una ministra italiana que també hagué d’anunciar mesures econòmiques tan expeditives i manifestament injustes com les d’ahir.

Per mi, tant d’aplaudiment i tanta ovació torera em sembla una injúria, una ofensa gravíssima als que pagaran les conseqüències d’una incapacitat més que manifesta per tractar aquesta pandèmia monetària que, a més d’empobrir-nos, córrer el perill de bestialitzar-nos. El to rajoyà i tot és menyspreatiu: no canvia el to de veu per res i no coneix cap gest que demostri empatia. És home de perfil, no de cara, ben igual que la posada en escena dels seus companys de partit, entre canalla i repugnant. Entre tots, semblava que se’n fotien del sant i de la festa; que ells tenen les espatlles ben cobertes, que és del que es tracta, i rep la púrria, els indesitjables; els intocables.

Som al ball, i hem de ballar, com ens recorda l’adagi; però cal anar vius que tot plegat no acabi com lo ball de Parra, que diuen per València. A més de ser incapaços d’anar drets, i això que són de dretes, la seva tan arrelada presumpció –xuleria, que dirien ells- els impedeix de ser merament estètics. El posat de la majoria dels capitosts que manen amb un patriotisme rosegat per les arnes, sols encomana desconfiança i incredibilitat. Ignoren, prepotents i perdonavides, que la dona del Cèsar no sols ha de ser virtuosa, sinó que ho ha de semblar.

Rajoy, després de ser aplaudit pels seus com a premi a la seva pobresa d’esperit i al seu ardor a l’hora de tondre a la mala, sortí del Congrés dels Diputats per la porta del darrera per tal de no topar-se amb els primers funcionaris que s’havien congregat davant els lleons parlamentaris. Ni donar la cara, vol. Està encantat de ser titella. Fa vessa i tot, demanar la seva dimissió.