marginàlies

“Veus al ras”, de Sebastià Perelló, és una obra de mestre. Amb manya i art, l’autor entrunyella imatges i paraules per crear un veritable univers de prodigis que, en curullar la seva expansió, esclaten com si fossin magranes. De la mateixa manera, hàbilment acompanya el lector fins al punt on millor per veure i sentir aquest esclat de simfonies de veus.

Sebastià Perelló ho volta, ho mira i ho escriu tot exigint l’atenció que cal dispensar a tot allò que emana del rigor. L’autor mira les paraules des de tots els angles possibles, des dels llocs més insospitats; les espluga fins que no en queda cap paràsit i les posa precisament en el lloc que els pertoca. Assistim, per tant, a una pluja constant de vocabulari enter, precís, anostrat, amb tanta càrrega de sang com de juguera. Per això, “ Veus en ras” reclama oïda, sobretot, per redescobrir o trobar nous matisos al gust per la lectura.

Dels silencis dels personatges, Sebastià Perelló en treu el cap de fil per contar i dir amb plenitud i eficàcia; per fer sentir el sentit del sentir de les seves criatures que fan de la callada una manera com qualsevol altra de resistir-se a morir. I els ofereix les paraules més belles, entenedores i alenades; les que furonegen sense atendre boques i llavis, per si les volen dir sense témer la desintegració. Per això, les veus, en aquest text, sí que es deixen llegir.

Sentir veus és signe de malaltia; no sentir-ne cap, viure allunyat de les paraules, pot arribar a ser una virtut que ens acosta a la transcendència, que també és perennement silent. “Veus al ras” té la virtut d’apreuar les paraules,  la veu, les veus, ni que siguin per acomodar el silenci.