marginàlies

El xàfec que ha caigut cap al migdia a Can Gazà ha glaçat els animals de granja i el ramat d’ovelles, i ha sorprès les cabres i les tanques. És inquietant veure com les tempestes imposen el silenci, com si dels cops de l’aigua al terra se’n poguessin treure conclusions determinants. I la conclusió més immediata és que hauríem d’aprofitar molt més l’aigua de pluja, que fa anar d’allò millor els cossiols i és molt bona per cuinar.

Un tall de llum, que ha estat breu sortosament, ha preocupat molt dos gazanencs connectats a internet. Les noves tecnologies també arriben als extrems de la precarietat humana i els més saberuts de Can Gazà frueixen de navegar-hi. Tant és així, que varen estar a punt d’amotinar-se durant els dies que l’ADSL deixà d’estar activa per una reorganització de la línia telefònica.

En Dídac és el gazanenc darrer i qui més ha patit la davallada de la temperatura. Té vint-i-set anys i confessa que ha treballat ben poc, en la seva curta vida, segrestada de jorn per l’heroïna, que deixà fa uns anys. La marihuana li costà més abandonar-la, però el seu cos demacrat, un esquelet amb pell que pesa poc més de trenta-cinc quilos, no donava per més excessos. Desnodrit, amb una escoliosi que fa angúnia i una distròfia muscular que el limita extremadament, per pujar l’escala que mena a la sala i al menjador necessita déu, ajut i segles de temps. I per pujar els dos trams d’escala dels dormitoris, l’eternitat que per enlloc no troba. Sort en té, diu amb la mirada humida, d’en Tasar, l’ajudant de cuina, que l’agafa en pes –no pesa, en Dídac, diu el cuineret- i el fa volar com les fulles de plataner. I són de veure…

A Can Gazà l’aigua de pluja queda, no té temps d’atorrentar-se. Com queden, per sempre més, puntes d’extrema humanitat com la d’en Tasar, que no carrega cap pes, en prendre en Dídac: pren un filet de vida que voldria ser roll.