marginàlies

Tenia les mans grosses i els dits ostentosament revenguts. Quan donava la dreta per saludar, era freqüent que qui la prenia s’incomodàs no perquè fos mà imperativa i poc amable, sinó per sentir la seva, que no podia abastar-la tota i estrènyer-la, infantilment inacabada. No en presumia mai, de les seves mans enormes, perquè entenia que eren poc atractives.

No eren mans d’apòstol, que, tot i ser grans, solen guardar les proporcions, fet que les fa ser fins i tot elegants. En broma, solia dir que les seves eren com la mà de Malco, el servent del Summe Sacerdot que col·laborà en la detenció de Jesús de Natzaret i a qui sant Pere li tallà una orella. Jesús reprengué el seu deixeble i retornà l’orella al seu lloc, conten les Escriptures. El cas és que la confraria processional més vella del poble, la de la Sang, del segle XVI, feia portar als confrares –de negre rigorós- al cap alt d’un pal una imatge referida a la Passió: tenalles, mall, claus, el llenç de la Verònica… i la mà de Malco. Una mà sòlida, gran i plena de palmell, de dits curts però massissos que posaven en entredit la seva capacitat prènsil. Talment les seves mans, deia, i si qui l’escoltava era de confiança, aixecava la seva mà dreta amb els dits ben junts com si fos motiu de veneració. I si li demanaves com així Malco era representat per una mà i no per l’orella que sant Pere li tallà de rel, arrufava infantilment les espatlles i somreia pallassament.

Qui sap si per entenimentar aquelles manasses inofesives, escrivia cal·ligràficament i aprengué a fer filigranes amb la fusta: cofrets de joies, vases, fanals… Fent el servei militar demostrà a tothom que era un mestre fent anar les serretes de vogir.

Hi he pensat, avui, amb les seves mans grans que mai no feren cap malifeta, tot recordant les restes dels forns de calç que conec i que de mica en mica es van enrunant de la memòria i tot. Tenia nou anys i mig quan l’enviaren a fer calç i els talls a les mans no es torbaren gens a aparèixer. L’amo del forn, en veure-les en sang viva, no s’espantà gens, ans al contrari, li recriminà la cara de dolor. Compixa-te-les i et fugiran tots els mals, li digué com si tractàs amb una bèstia. Son pare, quan acabat el primer dia de feina li veié les mans de nin -que encara no eren enormes- rebentades, li digué que l’endemà no aniria al forn de calç, que començaria de mosset amb el mestre d’obres de la parròquia.