marginàlies

Deia que coneixia indrets no molt lluny de casa seva, encastellats als puigs de la serralada, que mirada des de l’altra banda de l’illa no feia més d’un pam de llargària, on la petja de l’home no havia deixat empremta. I que tractava amb alguns homes i alguna dona que, en haver conegut el que es glateix allà i el que s’atalaia amb un fulgor sobrenatural, havien decidit no davallar  i comportar-se com les feristeles o les aus.

El cas més sorprenent era el d’un enginyer aeronàutic danès que treballava a Darmstadt, a l’Agència Espacial Europea que, en adonar-se que el temps allà, al puig més alt de la serra, no li feia mal, que com més amunt es feia més endins seu queia, decidí quedar-se i comportar-se com una rata aranyera. Es movia nerviosament fregant el ventre i el nas per terra cercant presència humana per remota que fos. En trobar-se, l’enginyer-rata li aixecava el cap com si fos musell de múrid i, indefectiblement, li recitava els tres primers versos del primer cant del Paradís, de la Divina Comèdia:

La gloria di colui che tutto move
per l’universo penetra, e risplende
in una parte più e meno altrove.

Les altres rates el respectaven força i els depredadors  no s’atrevien a empaitar-lo, com si fos el déu que no necessitaven. Sorprenentment  no envellia, la seva pell era més de seda com més anava i mantenia les ungles com si li fessin la manicura setmanalment. Només li havien canviat els ulls: com més anava més cara li ocupaven i més aspecte ferotge però summament pacífic li conferien. Són així per veure-hi millor de nit que de dia, li deia movent el nas com si ensumàs rastre humà.

També coneixia el cas d’una dona que es feia dir Hilària, nascuda a l’illa de Corfú, cantant d’òpera prou reconeguda, que havia decidit quedar-se amb els voltors. Els coneixia a tots i a tots batejà amb noms de flors. Tenia un tracte especial amb en Lliri perquè va ser el primer que va veure néixer des que decidí fer vida amb ells. Menjava amb ells la carronya que els servien els agents forestals o el que podien trobar vigilant la Serra, i mantenia converses sucoses sobre com havia canviat la fesomia d’aquell paradís sense persones, els canvis en el seu propi comportament  i el que els costava perpetuar-se per mor de l’estrès que els infringia la modernitat humana. I no se’n podia avenir que un animal tan acabat i poderós pogués tenir una veu tan infantilment aflautada. Li deia que coneixia des de l’aire tots els racons més amagats d’aquells indrets pels viatges aeris que feia cavalcant en Lliri. D’aqueixa manera accedia als seus nius i així donava menjar als polls donant-los la ració amb la seva boca.

I quan contava al seu nét que aviat també cavalcaria sobre en Lliri i que estava disposat a provar de volar com ells tirant-se a l’aire des del Penyal, sa filla tornava a rebentar a plorar.