marginàlies

La pols africana avui no ens ha permès fruir dels colors que encara juguen amb les darreries de la calor ni d’alenar a plaer. Els maldecaposos han tingut un dia pesat tirant a oiós i el cel s’ha hagut d’exiliar.

Patint la bromosa atmosfera he parat a una altra pols que, sense ser africana, també ens dificulta l’alenada i fins i tot el lliure albir: la que aixeca cada dos per tres  el tribunal suprem d’injustícia del corcat regne d’Espanya. Aquesta cort heretada de la dictadura decidí fa uns dies que les comunicacions entre les comunitats que tenen el català com a llengua pròpia no basta que es facin únicament en aquesta llengua, com proposava la Generalitat Valenciana en el seu decret regulador dels usos institucionals i administratius de les llengües oficials; no es posen fer només en català, s’han de traduir obligatòriament al castellà. Com perquè després vingui el rei fugit amb els comptes corrents ben plens i tingui els sants nassos de dir que el castellà mai no s’ha imposat enlloc.

No s’han aixecat moltes veus clamant contra aquesta nova puntada de peu als drets lingüístics dels catalanoparlants. Hom diria que tenim tan assumit que en aquesta matèria ens faran passar per tots els tubs que ni ens immutam quan plouen les garrotades: acceptam els greuges amb una resignació propera a la traïdoria.

Mentrestant, a la pols africana li costa esvair-se amb proporció inversa al grau d’anticatalanisme –en tots els seus vessants- que alimenten la injustícia de l’Estat i els seus suprems tribunals més inquisitorials que assimilables a les democràcies més madures.