marginàlies

No vaig veure el debat electoral d’ahir entre Iglesias, Rajoy, Ribera i Sánchez, així, per ordre alfabètic i no fer de menys –ni de més- ningú. No sabia que se celebràs, la qual cosa m’alegra enormement perquè significa que vaig escapar, per una vegada, dels paranys de la publicitat i la propaganda, monstres de més de set caps i milers de cames que, com més va, més esveren. Si ho hagués sabut, tampoc no l’hagués seguit, car la meva capacitat d’aguant és molt limitada. Perquè només aquests quatre? Tenen cera del Còrpus? De polítics radials n’hem de fugir com de la mala educació.

I també fujo dels debats radiofonicotelevisius que neixen d’aquest  debat-espectacle entre analistes, politòlegs, community managers, coachs personals i altres publicistes que analitzen minuciosament –almenys ho creuen- un entreteniment caspós i  groller muntat sobre la mediocritat política rampant que genera l’Estat espanyol des de fa anys i panys; almenys des que la Transició no permet superar el franquisme.

No fa falta haver vist el debat per afirmar això i així. Sembla que ningú no va guanyar i, si és ver, significa que el debat degué ser horrorosament vacu; perquè si d’aquest espai televisiu Rajoy en sortí empatat amb els altres, vol dir que ni esbargiment hi va haver.

Diu Mestre Llull en el seu Llibre de les bèsties que “El dany que ve d’un mal príncep és incalculable: una, pel mal que fa; l’altra, pel bé que podria fer i que no fa”. I també: “La noblesa de rei s’ha de correspondre amb la bellesa de persona: que sigui gran, humil, i que no faci mal a la seva gent”. Cap dels quatre actors ficats a polítics no ha llegit mai Ramon Llull. I si algun d’ells n’ha llegit res, no li ha fet gens de profit. I així va; així ens va.