marginàlies

Agnès Llobet Deià acaba de publicar a Documenta Balear “Turista zero”, el cinquè poemari després de “Podríem”, 2010; “La dona de Poe”, 2012; “L’incendi de les papallones”, 2015, i “El desig d’Alcmena”, 2017.

Aquest nou lliurament inclou 28 poemes que volten una ciutat que fermenta i que no facilita gens l’aixopluc, i una mare que acaba de parir: “Crear una vida per desenvolupar la vida que viu, arreu, fins que mor”.

Una dona a punt de part, a un sol pas de crear el que més ens apropa a la sublimitat (“Crear és la voluntat suïcida que a vegades té la consciència”), s’acara amb el seu entorn més immediat on hi ha persones allotjades en hotels llançades a buit i en el que la devastació produïda pels paràsits del lleure afàsic i pels depredadors que posen preu a la barbàrie i a les paraules encén la mar entre terres abandonades: “La destrucció és el títol de la nostra espècie”.

Una dona que no vol fer part d’aquesta aridesa extrema que l’envolta i li roba l’aire mentre sent com dins seu la constitució d’una vida, de la vida, desafia tots els ofecs encara que:

Em bramen les vísceres
al fons del pou
en una llengua
que em fa por no comprendre.

Una mare que se sent aigua “regalimant el relat / que hem après a creure” i que estima les paraules, fins i tot les molestes, les que ens aculen perquè prenguem consciència que vivim temps que s’alimenten del temps d’uns altres que negligim i abandonam,

Una dona ocell o milana que és paraula en essència (“Morir de dolor / abans que trair un mot, / un de sol!”) i vol viure per donar-los vida i així poder  anomenar:

Capacitat
o intent
de ser
dignes.

Una milana dona que lluita aferrissadament per donar nom a qui crea i espera, car donar nom és certificar la vida, la creació.

Una mare de cos menut conscient de tot això, però que es proposa convertir son fill amb ressons de campana en trinxera per defensar fins a l’extenuació el territori de la creativitat i de la tendresa.

Cal que fruïm aquests poemes amb la intensitat que exposen i reclamen.