marginàlies

 Em toca part i mitja, el text “Tot pot ser en aquest món. Llegendes i contarelles de Bunyola i Orient”. De primer, perquè tracta del meu poble i llogarets; després, perquè qui l’ha preparat, Elisabet Abeyà, Bàrbara Suau i Garpar Valero, em fan amic. És un llibre molt ben pensat i parit que fa anys que esperava. Com a bunyolí interessat per tot allò que afecta la vila i els meus convilatans -i més concretament per la narrativa, oral o escrita, que la té de referència- fa temps que em feia falta. Un poble com Bunyola, encastat en una naturalesa exuberant i radicalment bella, sempre he pensat –com molts altres- que havia de tenir un fons fantasiós, màgic o llegendari molt ric. I no obstant, de petit en vaig sentir poques, de narracions d’aquesta mena.

He conegut persones de Bunyola molt xerradores, que en deim, i en el sentit més positiu; que els agrada dir, amb un vocabulari generós i una expressió molt viva. I malgrat això, ben poques vegades em contaven faules, històries, rondalles de temps enrere que tinguessin d’escenari algun indret del municipi.

De sempre he considerat que un espai natural com el bosc de sa Comuna, per exemple, que al llarg de tota la vida bunyolina ha estat allí, ple d’avencs i coves, i barrancs, i persones que l’aprofiten, havia de ser l’escenari d’infinites històries d’altre món, de fadrines belles i virtuoses atacades per animals amb cap d’home, i de bruixes i bruixots especialitzats en plantes d’enamorar. Idò n’hem pogut sentir ben poques, gairebé cap, d’aquestes meravelles. No sé ben bé per què, sobre aquest erari de fets d’altre món i fantasies vàries, s’hi ha estès un vel de silenci certament impenetrable. Així és que em sap greu haver descobert de gran que per aquest bosc comunal deambulà Xuaip, un dels darrers sarraïns que resistí l’avanç de les tropes cristianes comandades per l’Alt Rei en Jaume.

Els pocs quilometres que separen Bunyola de Palma –juntament amb la manca d’indústria acumuladora de mà d’obra- la converteixen en un poble dormitori. A voltes, però, he pensat que, més encertadament, hauríem de parlar de poble que dorm, tant de silenci –en tots els ordres- activa constantment. “Tot pot ser en aquest món” aixeca una mica els faldons d’aquesta callada tan inveterada com incomprensible tot retent homenatge als qui es guanyen el dia a força de perseverança, a la bunyolitat que s’ha vist i es veu forçada a treballar per guanyar-se només la supervivència. Tots som allò que veim, allò que pensam, allò que sentim, però també allò que ens conten i contam, i com ens ho conten i ho contam. Som les històries que vivim i les cròniques relatades d’altres que ens concerneixen; les contarelles que hem heretat i com les preservam. Per aquesta raó, els pobles, entesos a la menuda o a l’engròs, són la seva rondallística, els seus usatges, els seus vicis comuns i les seves virtuts públiques.