marginàlies

Els ocells abandonen els camins, les pagodes i els santuaris
per refer eternitats
lluny dels desitjos
que viuen de la tebior bategant dels cossos en permanent exultació.
Desisteixen els insectes i altres invertebrats bellíssims
per assistir els éssers superiors vençuts
per la torpor i l’estupidesa que dura des que del mot en férem garrot.
Res no recomença mai perquè hem matat els orígens
a cops de passar-ho tot a foc i a sang.
Tot és la fi
i els instants que descansa la decadència
ens sembla un avanç increïblement audaç en la lluita incessant
per fer callar el goig
de no demanar res més que
el plaer
que desprèn tot allò que sent
i no vol altra cosa que seguir sentint el riu impetuós
de les paraules que estimen les paraules
i que delegen
una llengua
abrivada per descobrir
tots els secrets arraconats de l’amor en carn.
El temps
és a anys llum de la claror dels cossos
que s’atreveixen encara a estimar-se
i s’enterquen a afaiçonar tendreses
que, en brostar, seran escomeses violentament
per la sequera
que ho vigila tot i ho escriu amb lletra menuda i indesxifrable
perquè sols ho pugui llegir
l’elegit,
qui vindrà per convertir la sal en orquídies.
Ara, però, de l’ésser amant
només n’ha de restar cagaferro,
criden els que decreten
silencis
i altres vents aganivetats
que fan barallar l’aigua amb la terra i el foc amb l’aire.