marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
3 de febrer de 2013
0 comentaris
EL COR DE L’ORONELLA
El seu pare li contà manta vegades que quan va fer tres anys, i d’amagat de sa mare, es va menjar el cor d’una oronella que ell havia agafat expressament perquè, de gran, fos un home sabut. I cada cop que li repetia el relat, li feia jurar i rejurar que mai no ho contaria a sa mare. No se l’havia pogut menjar el mateix dia perquè ell havia nat en el rigor de l’hivern, però son pare aconseguí l’oronella del primer esbart que comparegué al poble.
És clar que no recorda res, però el relat mai no varià i sap, per això, que son pare, un diumenge que encara feia frescor, acabat d’aixecar del llit, mentre sa mare preparava el dinar, el va fer anar a la caseta del corral per prendre-hi el tassó de llet i les galetes maries. Sa mare remuga, amb les coses que té ell, el seu home, mira que fer anar la criatura fins a aquell nieró de trastos a prendre la llet! I reviu l’oronella, que son pare li mostra agafant-la pels caps de les ales i les hi estén perquè es faci càrrec de la majestuositat d’aquell prodigi d’au inquieta i falaguera. Reviu el posat serè de l’oronella, votiu, s’atreviria a dir ara que té més que complit el seny que anhelava que tingués son pare. I quan son pare creu que el seu coneixement de tres anys s’ha fet càrrec d’aquella meravella, replega les ales de l’ocell, es gira d’esquena, pren un ganivet de punta fina, s’entreté no sap amb què una estona, passada la qual es renta les mans i acte seguit li aixafa un grapat de galetes maries dins la tassa de la llet. Sap que la llet té un lleuger tint roig, molt suau; rosenc, millor. Ho sap tan bé perquè son pare li ho repetí les vegades que calgué perquè li quedés ben clar dins la mollera i per sempre.
Mai no ha volgut demanar a sa mare si és ver, aquest relat patern, perquè va jurar a son pare que mai no li’n parlaria i perquè no es vol exposar a la possibilitat que sigui una facècia més del cervellet emmilocat de son pare, cosa que prendria com una estafa imperdonable. Si ha arribat fins on ho ha fet, sosté amb severitat, ho pot agrair al cor d’oronella que es prengué quan tenia tres anys i setmanes entre galetes maries sucades en llet de vaca del dia, la que feia un dit de tel, que era mel.
Ara es mira el nét, que el mes vinent farà tres anys, i s’adona que ni sap com caçar cap oronella ni com extreure’n el cor d’alguna sense fer una carnisseria. I vol un nét sabut, com ho és sa mare, encara que no menjàs cor d’oronella.
Mai no ha volgut demanar a sa mare si és ver, aquest relat patern, perquè va jurar a son pare que mai no li’n parlaria i perquè no es vol exposar a la possibilitat que sigui una facècia més del cervellet emmilocat de son pare, cosa que prendria com una estafa imperdonable. Si ha arribat fins on ho ha fet, sosté amb severitat, ho pot agrair al cor d’oronella que es prengué quan tenia tres anys i setmanes entre galetes maries sucades en llet de vaca del dia, la que feia un dit de tel, que era mel.
Ara es mira el nét, que el mes vinent farà tres anys, i s’adona que ni sap com caçar cap oronella ni com extreure’n el cor d’alguna sense fer una carnisseria. I vol un nét sabut, com ho és sa mare, encara que no menjàs cor d’oronella.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!