marginàlies

Johann Sebastian Bach estrenà i dirigí la seva “Passió segons sant Mateu”, atenent les darreres investigacions, a l’església de Sant Tomàs de Leipzig l’11 d’abril de 1727. Sembla que no agradà gaire per presentar un estil massa operístic.

Com gairebé  tota l’obra de Bach, aquesta Passió es va ignorar fins que Felix Mendelssohn (Hamburg, 1809 – Leipzig, 1847), als 20 anys, la tornà a dirigir vuitanta-dos anys després, l’11 de març de 1829. Diu la llegenda que Mendelssohn va trobar un full de la partitura en una carnisseria de Leipzig i no, precisament, en terra, sinó sobre el taulell: el carnisser l’emprava per embolicar els talls de carn. El jove músic demanà al carnisser d’on havia tret aquella partitura i li digué que d’una casa que havia llogat feia no-res. D’aleshores ençà, Bach ocupa el lloc que li correspon com harmonitzador de la creació.

Mendelssohn pertanyia a una notable família jueva que es convertiria al luteranisme. Tanmateix, no s’estava de dir que hagué de ser el fill d’un jueu qui revisqués la música cristiana més gran escrita mai.

Només cal creure en Bach i la seva Passió segons sant Mateu per sentir l’espinada calfretada durant prop de les tres hores que dura l’obra. I sentir-la com ens l’ofereix Karl Richter (Plauen, 1924 – Munich 1981) no fa més que afegir intensitat a la descàrrega de sentiment. Qui no s’estremeix amb l’ària 39 “Erbarme dich, mein Gott”, té un problema seriós a la seva natura humana.