marginàlies

Bartomeu Bennàssar (Felanitx, 1937) és capellà, doctor en teologia moral i una una de les veus més preclares i autoritzades de Mallorca tot i la humilitat amb què transmet les seves reflexions i la timidesa amb la que les propaga. És autor d’una cinquantena de llibres entre assaig, poesia i textos teològics, dels que se n’ha de destacar necessàriament “Procés al turisme: turisme de masses, immigració, medi ambient i marginació a Mallorca (1960-2000)”. Aportació profunda, meticulosa i prou assenyada, capital per entendre la realitat social, econòmica, cultural i política de l’illa dels darrers cinquanta anys.

Afectat per la síndrome de Sézary des del 2005, ha dietaritzat la malaltia, procés del qual n’han sorgit tres publicacions editades per Lleonard Muntaner: “Des de la finestra del càncer. Diari d’un Sézary (2005-2007)”; “A l’aguait de la vida. El càncer per la finestra (Diari 2007-2009)” i “Teràpia de resistència. Societat, església, política… i càncer (2009-2011)”.

L’any 2013 publicà “L’humor nostre de cada dia… en càpsules”, una repassada en forma de sentències “a la realitat present –no és un bon present-“ que “amenaça de ser futur”. 592 reflexions fetes i dites amb tot el sentit i el màxim humor, expressades amb coneixement i amb causa, que obren encletxes a la densa opressió que es vol imposar arreu. L’any següent, 2014, seguint aquesta llinya, edita “Convit a beure… a glops”, 658 consideracions més per mirar de fer llum, i ara presenta “Ètica parva… amb quatre mots de la veritat”.

Diu Bennàssar en l’entrada d’aquest recull que “Aquests mots de (la) veritat poden alliberar pors, activar un estat mental positiu i alguna vegada suggerir -només insinuar- un somriure. O somriures còmplices. També quan no se temen les paraules, se les estima i se pot dir tant i divertir molt amb elles. Una ètica “parva” no és una “etiqueta”, ni una ètica de/per a pàrvuls. Pot ser mínima en l’intent d’encabir-hi tothom en el punt de partida. Ens dóna un conjunt d’actituds bàsiques humanes […] Tot per mirar, pensar, educar i programar una política, una pastoral i una espiritualitat d’una altra manera”.

Els llibres d’idees i d’aportacions a la pensada no solen ocupar cap espai destacat en els prestatges de les llibreries, raó per la qual solen passar molt de puntes per les llistes de les novetats. Si, a més, són autoeditats, com aquest, el perill que passin absolutament desapercebuts augmenta fins a l’infinit. I són textos necessaris, clar; imprescindibles en una societat on tot és líquid -o es liqua- i, per afegitó, es liquida amb una rapidesa de vertigen.

Aquesta nova aportació de Bartomeu Bennàssar a la generació de raonaments és un veritable torcebraç amb la paraula, amb la dialèctica i amb totes les figures retòriques que ajuden a aclarir, a deixar clar, allò que vol dir: “De cop -quin cop!- he caigut que l’occident podria ser també una societat occidora”.

És Bennàssar mateix qui en la sentència 312/1562 diu: “Jugar amb les paraules, per descobrir-hi llums i ombres, significats i emprenyadures, es pot considerar en literatura un art menor. Com s’ho farien -deman- els cultivadors de l’art major si no con-jugassin els verbs; en el fons i en la forma, en el temps i en la persona, juguen”. Per tant, es tracta d’un joc magistral -de mestre- amb el sons dels mots i tot per emfasitzar la reflexió: “Cultura, cultura, cultura: és la manera millor -l’única- de no mostrar el cul, de no fer el ridícul”. I sense perdre mai de vista “La sàvia saba de la Humanitat”.

És bo de fer, davant l’allau de cavil·lacions bennassarianes, caure en la temptació de reproduir-ne un bon enfilall per palesar els estilets d’ironia, el cops d’humor -dolcet i sulfúric a parts iguals- i les veritables pedrades al viu de totes les hipocresies i buidors que es condensen en aquesta “Ètica parva…”. Basta bé, però, aquest qüern:

“Ajocau-vos, és a dir, posau-vos a joc i, si voleu, a dormir. Són molts més els qui miren que els qui hi veuen. Molts més els qui corren que els qui discorren. Molts més els que descansen, que els que es cansen. Més els que llegeixen que els intel·ligents (intus legere, els qui llegeixen dintre). Més els envejosos que els envejables. Més els apressats que els diligents o promptes”.

“Quina llibertat tenen els pobres? Ni la de cagar-se, de paraula o d’obra, en tu, en mi, en el món, en Déu, puix no els ha entrat res per la boca”.

“Un minut de silenci pel silenci sepulcral dels morts assassinats? Per a què silenci quan falten crits?”.

“Rentar la cara del poble amb asfalt és tot un símbol de la neteja popular”.

Que corri -i molt!-, aquesta indispensable “Ètica parva… amb quatre mots de la veritat”, per poder discórrer i descórrer tants vels de fatuïtat, beneiteria i corrosió que ens entelen el mirar i les pensades.