marginàlies

El so del bufacanyes (flauta de Pan, en propietat) de l’esmolador ha sonat ben net a Can Gazà, cap allà al migdia, com si el fes sonar un gazanenc qualsevol.  Ha sorprès tothom, aviram i tot, gosaria a dir, perquè hom creia que entre l’acer inoxidable i darrerament  la porcellana, havien fet desaparèixer un ofici ben valorat i agraït fins no fa cap animalada de temps i que despertava una curiositat infinita en la mainada. A la urbanització de la qual és veí Can Gazà, d’habitatges unifamiliars de planta i pis majoritàriament, sembla un anacronisme, l’esmolador. Tanmateix la gent no fa vida al carrer i empra ganivets de promocions de diaris que duren fins que torna una altra promoció. Les ovelles s’han aquietat en sentir-lo, com si sentissin apropar-se el déu Pan, bon amic seu, empaitant nimfes i els humans que s’atrevien a entrar en els seus dominis.

En Marc, del pedrís de l’entrada estant, demana com està en Juli, el patriarca de Can Gazà, que divendres passat patinà a l’excusat i caigué amb tanta mala sort que es trencà el fèmur. Probablement l’os es trencà abans de caure, però tant se val: té vuitanta-cinc anys i en aquesta edat trencades així carreguen d’anys en minuts. No obstant, ell, de moment, segueix tenint el cap ben clar, ben a punt de desafiar qui sigui a una partida d’escacs, joc en el qual en va ser un professor excel·lent i de donar-ne classes en va viure –i bé!- una bona temporada.

En tornar a sentir el bufacanyes, retorna la imatge de Pan, déu de la fertilitat, dotat d’una potència sexual fora mida. En Juli també en presumia, de ser sexualment portentós, fet que el dugué a estar amistançat amb una bona colla de dones defugint sempre el matrimoni perquè ell no va de colleres. I no exagera, no:  gent que el coneix de jove en dóna fe. Dissortadament la vida no li tenia preparada cap Coriciana, la cova del Parnàs que habitava Pan, sinó un casal, Can Gazà, allunyat de boscos, fonts màgiques i, sobretot, les nimfes que encara ara voldria poder acaronar amb les seves mans artròsiques.