marginàlies

Frisava de dinar per fer la becaina. Havia treballat intensament des de les sis del matí en el recull de contes que l’endemà havia de fer a mans de l’editor i notava especialment l’encarcarament del coll. Tenia pressa per lliurar-se al somieig havent pres el cafè. La fatiga li atordia l’atenció. Es ben assegué a la butaca de la mandra,
engegà el televisor perquè li servís de dormissò i ben aviat començà el somni.

Era a l’estudi, ben endreçat, sense que cap objecte destorbàs l’ordre rigorós que oferia a aquell espai una
atmosfera asèptica, predisposada a acollir relaxadament qui volgués amarar-se de quietud. Els concerts de Brandenburg ensenyorien encara més aquella estança. Estava assegut a la taula gran omplint de tinta l’estilogràfica que més apreciava. A l’hora de mullar el carregador en el dipòsit, fregà els dits per les voreres del borrell i s’entintà la mà esquerra. Adonant-se, renegà de valent perquè, per aquella beneitura, hauria d’abandonar momentàniament tanta placidesa per anar-se a rentar les mans amb lleixiu tebi, l’única manera
efectiva d’eliminar la tinta de la pell. I després hauria de suportar-ne durant un temps l’olor molesta.

Abans de rentar-se-les, però, anotaria l’ocurrència que tenia ordenada per tal que no se li escapàs, com li
passava adesiara. És a temps d’escriure unes paraules i de posar una coma, però de cop s’embarranca: tot i tenir la idea ben clara, és incapaç de transcriure-la. La mirada se’n va directa als dits negres de tinta i la seva
nau intel·lectiva segueix embarrancada. Se sent a un pam de l’abisme, assegut en el caire d’un penya-segat, però s’entossudeix a romandre-hi fins que hagi fixat allò que vol expressar per molt que la inspiració o la idea, inquieta, volti entremaliada pels voltants en blanc de la vista perduda.

Incapaç de concentrar la força en les seves intencions, torna a planar sobre les taques de tinta dels dits. I
s’adona que s’han fet grans. Sí, es van escampant cada cop amb més rapidesa. Ja té tota la mà negra i la tinta segueix escampant-se braç amunt. No pot llegir les dues línies escrites perquè el degoteig les ha negades d’obscuritat. La marea negra ja li arriba al colze. Adonant-se de la gravetat de la situació, decideix aixecar-se ràpidament i anar-se’n a rentar, però no pot. Com si la descàrrega elèctrica de la voluntat no encengués cap motor de resposta. No pot moure les cames per molt que ho intenti desesperadament.

La tinta ja li arriba al coll i ell segueix intentant, ja entre llàgrimes, aixecar-se de la cadira sense aconseguir-ho. És aleshores quan s’adona que no té cames, que seu damunt dos monyons. La tinta comença a negar-li la cara. Vol cridar socors, que algú l’ajudi i cau en el compte que és sol a casa. Així i tot cridarà tot confiant que algun veí el senti i l’auxiliï. Però no té veu i no sap parlar, n’ha perdut la facultat. És un animal silent que viu del silenci. És una bestiola freda i adotzenada com un cuc o una formiga. La tinta ja li frega el llavi de baix. En realitat no és humà, és una espècie animal nova, de color negre, amb facultat intel·lectiva que no pot demostrar perquè la força que el creà no fou capaç de dissenyar-ne els canals de transmissió. Sap que és intel·ligent, però no ho pot manifestar de cap manera. Com si tingués el coneixement en vigília permanent i
no conegués cap estímul per activar-lo.

És l’únic exemplar, però etern, que viu només per ell i en ell. Que viu únicament per viure la seva autodestrucció. La seva manifestació vital és interna i inexpugnable. Sent com el seu cos s’afebleix. Va empetitint en proporció inversa al creixement de la taca de tinta. De cop, però, s’adona del drama: no és que la taca creixi, sinó que el xucla, se’l va engolint i no hi ha cap defensa possible perquè és la mort qui l’esborra.

Abans d’esdevenir una taca entenimentada, el dring de les copes de cava curosament desades a l’aparadora, el despert.

Espantat més pel tremolor que ha sentit que no pel somni ennuegador, corre a ca la veïna per assegurar que allò que sent no forma part de la fantasia entinada. No troba ningú i encara s’espanta més. Sona el telèfon. És la dona que li demana si acaba de sentir un tremolor estrany. Efectivament, li contesta amb els ulls desorbitats. No pateixis, rei, ha estat un lleu terratrèmol. Com de lleu, s’interessa. 3,8 a l’escala de Richter. Redéu, encara tindrà raó sant Vicenç Ferrer, o Ramon Llull, ara no me’n record, que profetitzà que l’illa acabaria els seus dies negada en la mar nostra!