marginàlies

A migdia, amb la barra de pa davall el braç, pujava a casa amb l’ascensor acompanyat d’una adolescent amiga, he suposat, d’una veïna nostra. Portava uns auriculars cridaners, dels que s’usen, que dèiem abans de dir que estan de moda. S’ha decantat l’orellota esquerra per saludar-me educadament i demanar-me a quin pis anava. En haver marcat els pisos, s’ha tornar a posar bé l’orellota i ha perdut la mirada, com solen fer d’habitud dos estranys en un ascensor.

He sentit prou bé que en aquells instants, pels auriculars de l’adolescent, en sortia la veu inconfusible de Freddie Mercury cantant «The Show Must Go On”(… La meva ànima està pintada com les ales de les papallones…). I de seguida m’he demanat si la joveneta sabia la història d’aquesta cançó, que es va editar l’octubre de 1991, setmanes abans que Mercury morís víctima de la sida, i que disparà força interpretacions, car parlar que continuï l’espectacle quan hom sap que la fi de qui ho diu –o canta- és a prop, no sol ser moneda corrent i obre tota mena d’especulacions.

Quan s’ha acomiadat l’adolescent, jo començava a establir relacions entre Freddy Mercury i el mestre i savi Ramon. El magí –almenys el meu- té bo de fer botar d’un punt insignificant a una galàxia. Als dos personatges els separen set segles, com qui no diu res, però Llull, si fos avui, atendria ben bé la força de Queen, de Mercury i de la capacitat d’entrar en el cor i les llars de joves i no tan joves. Llull volia que els seus estudis i propostes per assolir el saber arribassin a tos els racons del món conegut a través de la paraula dita i escrita, les eines de difusió que aleshores tenia a l’abast. Per això, amb tota seguretat hagués fet arrribar a Freddie Mercury manta poemes perquè els digués o cantàs i que els sentissin fins a dir-los o cantar-los milions de persones.

I de Freddie i Ramon he parat a George Harrison i Joan Mascaró, un altre savi mallorquí, per recordar que el britànic dedicà una cançó al margalidà universal, “The Inner Light” (…Sense mirar per la finestra / Puc conèixer els camins del cel…).

Té molt a dir, Ramon Llull, ara i sempre. Arofitant que fa sent-cents anys que morí, bé estarà que el sentim i el cantem, i no només a Mallorca: que se senti a tot l’espai on el català n’és la parla. N’és el nostre deure i la nostra obligació.