marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
SEBASTIÀ MESQUIDA, L’ORACLE QUE CERCA LA SOLIDESA
Jaume Santandreu i Cil Buele presentaren ahir a Can Alcover l’assaig “En nom de Déu? En nom de l’home?”, de Sebastià Mesquida (Artà, 1933), editat per Lleonard Muntaner a la seva col·lecció Maregassa. Sebastià Mesquida és llicenciat en teologia i escriptor. Durant 15 anys compaginà la seva feina de peó de la neteja pública de Palma amb la de professor de teologia fonamental en el Centre d’Estudis Teològics de Mallorca. Com a escriptor és autor, entre d’altres, de “Ramon Llull, valor intemporal” (1963, Premi Ciutat de Palma 1962); “El pou” (1978, Premi Ciutat de Manacor 1977); “Els protagonistes” (1981, Premi Ciutat de Palma 1976); “La pluja” (1996, finalista del Premi Prudenci Bertrana 1980) i “El Déu possible” (2006, Lleonard Muntaner editor).
És una obra densa, la qual cosa no significa que sigui un relat carregós. Això sí, reclama dedicació mantinguda i assossec, precisament allò que “els nostres temps” desatenen de forma irresponsable. És recomanable, també, llegir-lo amb llapis perquè ens trobarem a nosaltres mateixos enfront de la nostra pròpia vida, siguem creients o no.
Considera Mesquida que “l’humà, per arrelar allà on toca i escapar a alguna mena d’enganys, reclama el seu propi sòl, la terra comuna i pròpia de l’espècie entera. És en aquesta terra on pot tenir lloc la trobada real de cada individu amb els altres, siguin quins siguin, amb el món i, al creient, amb el misteri de Déu”. I també que “la inobviable història quotidiana, aquesta en la que l’home es fa o es desfà, s’ha contemplat com el corrent de vida on aquest home es pot reconèixer a si mateix i conèixer els termes del propi desenvolupament, tot avalat, als ulls del creient, pel Déu creador i il·luminat per la figura de Jesús”.
És un assaig que incomodarà a més d’un per allunyar-se de l’església oficial i oficialitzada; per proposar una nova praxi catequètica i litúrgica; per delejar un novíssim aggiornamento que retorni les esglésies cristianes (a les que es refereix durant tot el text) a l’esperit del seu fundador.
Com indicà en l’acte de presentació, “davant el paisatge que es va transformant a cada moment, estam acostumats a callar” i ell no es resigna a aquest silenci. D’aquí neix el text. “És com aquell que s’asseu i pensa; que cerca una concepció sòlida a partir de la qual poder arribar a altres perspectives. I voler viure és solidesa. A partir d’aquestes premisses s’ha de rompre el distanciament que hi ha entre Déu i l’home, a cercar coincidències i interessos comuns. L’Església no es pot inhibir de la història ordinària, de la història que fa l’home”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!