marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
27 d'abril de 2014
0 comentaris
RAMON, EL DE LA BARBA FLORIDA
Els responsables del centre d’atenció li permeten que ocupi el racó del pati durant les estones que s’hi està sense abandonar mai una inquietud pregona i ferrenya que l’empeny a moure’s en cercles i a una velocitat inapropiada. I que es faci dir Ramon, el de la barba florida.
De fa uns dies ha incorporat els guants de boxa a la seva vestimenta habitual: pantalons i jaqueta vaquers, i botes de mitja canya permanentment descordades. No hi fa res, amb els guants: semblen més dos pesos a les mans que li carreguen l’espatlla de manera ostentosa que no elements de distracció i tonificació.
Cap dels metges i assistents del centre no saben què hi fa en el racó de Ramon, el de la barba florida, la màquina d’escriure Olivetti Lettera 32 amb les lletres RLL marcades amb letraset. Ni el peluix de goril·la de mida natural. Ni, òbviament, la pianola que mai no toca. De fet, mai no toca res, Ramon: només fa voltes als objectes que adora com si fos mosca o miloca. El seu món complex, entremaliat i recòndit condensat en tres objectes que res tenen a veure entre ells.
Cada grapat de girs, Ramon, el de la barba florida, s’atura davant aquesta mena d’altar, es mira amb compulsió la pianola, la màquina d’escriure i el goril·la de peluix, i deixa caure una llàgrima. Per un instant sembla que Ramon, el e la barba florida, recupera la sensatesa, però quan hom creu que retorna als àmbits de la sociabilitat, retorna a fer volts de miloca o d’abella.
Avui, el seu metge se’l mira amb ulls diferents, a Ramon, el de la barba florida. Li acaba de contar un somni terrible que l’ha fet plorar desconsoladament de les sis de la matinada fins a l’hora del desdejuni.
S’estrenava de bomber. Anava en un cotxe autobomba dels anys de la picor, fred com ca, pujant els pendents d’un penyal ran de mar. Era bomber, anava a apagar el seu primer foc però no veu cap flamada ni gens de fum. En ser al capcaracull del penyal, no hi havia gens de foc, s’hi veia a baix una rada magnífica emmirallada i davant els seus ulls atònits una barca que voleiava com una flòbia. Dins la barca, una dona, un home i una criatura de pocs anys. Els pares són ben conscients que han escapat del foc que ell, bomber novell, no veu, però que acabaran caient a la mar des de mil dos-cents metres i que no hi ha remei possible.
L’infant plora i la mare el pren fort entre els seus braços. El pare diu a la criatura que no miri a baix, que es marejarà, però que no plori que tot anirà bé; que entre sa mare i ell, res de dolent no pot passar.
La barca fa voltes com ell, Ramon de la barba florida, davant els seus objectes sagrats del racó del centre. Ell és bomber, és el seu primer acte de servei però no veu gens de foc per enlloc i el cap de bombers no li dóna cap ordre. Ell només veu que una barca navega de gambirot pel cel, a més de mil metres de l’aigua, amb tres persones dins que acabaran per caure i per morir. Ell només sent un crit esgarrifós d’infant i que es despert amarat de suor i panteixant com una bèstia empaitada.
Cap dels metges i assistents del centre no saben què hi fa en el racó de Ramon, el de la barba florida, la màquina d’escriure Olivetti Lettera 32 amb les lletres RLL marcades amb letraset. Ni el peluix de goril·la de mida natural. Ni, òbviament, la pianola que mai no toca. De fet, mai no toca res, Ramon: només fa voltes als objectes que adora com si fos mosca o miloca. El seu món complex, entremaliat i recòndit condensat en tres objectes que res tenen a veure entre ells.
Cada grapat de girs, Ramon, el de la barba florida, s’atura davant aquesta mena d’altar, es mira amb compulsió la pianola, la màquina d’escriure i el goril·la de peluix, i deixa caure una llàgrima. Per un instant sembla que Ramon, el e la barba florida, recupera la sensatesa, però quan hom creu que retorna als àmbits de la sociabilitat, retorna a fer volts de miloca o d’abella.
Avui, el seu metge se’l mira amb ulls diferents, a Ramon, el de la barba florida. Li acaba de contar un somni terrible que l’ha fet plorar desconsoladament de les sis de la matinada fins a l’hora del desdejuni.
S’estrenava de bomber. Anava en un cotxe autobomba dels anys de la picor, fred com ca, pujant els pendents d’un penyal ran de mar. Era bomber, anava a apagar el seu primer foc però no veu cap flamada ni gens de fum. En ser al capcaracull del penyal, no hi havia gens de foc, s’hi veia a baix una rada magnífica emmirallada i davant els seus ulls atònits una barca que voleiava com una flòbia. Dins la barca, una dona, un home i una criatura de pocs anys. Els pares són ben conscients que han escapat del foc que ell, bomber novell, no veu, però que acabaran caient a la mar des de mil dos-cents metres i que no hi ha remei possible.
L’infant plora i la mare el pren fort entre els seus braços. El pare diu a la criatura que no miri a baix, que es marejarà, però que no plori que tot anirà bé; que entre sa mare i ell, res de dolent no pot passar.
La barca fa voltes com ell, Ramon de la barba florida, davant els seus objectes sagrats del racó del centre. Ell és bomber, és el seu primer acte de servei però no veu gens de foc per enlloc i el cap de bombers no li dóna cap ordre. Ell només veu que una barca navega de gambirot pel cel, a més de mil metres de l’aigua, amb tres persones dins que acabaran per caure i per morir. Ell només sent un crit esgarrifós d’infant i que es despert amarat de suor i panteixant com una bèstia empaitada.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!