marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
RAMBLA ENLLÀ, LA CONVERSA DIBUIXA ZEPELINS
Davallen per la rambla aliens al tragí de la gentada que badoca. Tan sols un pakistanès que fa volar una flòbia blava, que distreu una caterva de mirades, hi para esment, en la parella que conversa encantadorament.
Acompanya molt poc, tanta de gent ociosa, pensa ell esforçant-se per escoltar què li diu ella. I ella que mira d’esprémer aquella estona que estaran junts per fumar i contar-li les darreres noves. La tarda és freda però no els importa; senten el fred però no frisen de cercar recer. No es veuen gaire i quan ho fan han de fer hora per llegua, tanta contera tenen.
Els altremonistes es manifesten i helicòpters policials vigilen l’ona terrera que formen. No seria més apropiat que fos un zepelí, el vigilant còmplice de la causa de la manifestació?, es demana ella mirant els llums intimidatoris de la nau aèria.
Fan un grapat de passes parsimonioses i ell s’atura, endiumenja la veu per fer una confidència a l’acompanyant i el retratista de carrer, que repara en la contundència del seu posat franc, sense reserves, pren el llapis i el temps que està l’home a referir la confessió, li basta per dibuixar precisament els detalls d’aquell instant.
Quan la parella reprèn la caminada, el retratista els crida per oferir-los el dibuix. Ell no dubta, contravenint el seu costum de no firar mai en el carrer, d’atansar-s’hi per adquirir aquell carbó. Ha estudiat dibuix, ella, en coneix les tresques i els secrets; la murrieria i l’aspror, dels llapis que volen dir coses i de les mirades que s’entesten a ser paper. Ho sap, ell, però també sap que ella, en veure el resultat, se li encendrà la cara i no sabrà què dir, davant de l’acceleració emotiva que li provocarà.
No vol cobrar, el retratista, argumentant que no han requerit expressament els seus serveis. Però l’home el recompensarà, no en mancaria d’altra, encara que el seu dibuix no tingui preu. I sense ni mirar aquell joc d’ombres, tot d’una el fa a mans d’ella perquè s’esglaï davant la rata pinyada oberta d’ales que li pica l’ullet.
El pakistanès de la flòbia blava ha tornat a comparèixer per dir-li a cau d’orella que li reportarà molta de sort, aquell ratpenat. D’on s’ho ha tret, que desactiven la malastrugança, aquestes bèsties?, li demana ella amb els ulls oberts de pinte en ample. No és la bèstia, li respon, són les mans que l’han dibuixat, que fan miracles.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“…li basta per dibuixar precisament els detalls d’aquell instant…”
“…. les mirades que s’entesten a ser paper…”
Els rats penats, Jaume, sempre sempre, porten sort.